Cartellopèdia de la Guerra Civil, 4: Cartellistes fotògrafs — per Santi Barjau

Un dels fets més destacats del cartellisme guerracivilista és l'existència d'un nombre petit però significatiu de treballs que incorporen la fotografia, d'una manera més o menys pura, combinant-la a vegades amb dibuix i quasi sempre amb textos i eslògans.

Segurament el cas extrem és el cartell de Pere Català Pic, amb l'espardenya que trepitja una esvàstica, i que només al peu porta un text amb el lema Aixafem el feixisme. Altres cartells apareixen amb formats més habituals, amb lletrística més o menys adaptada a la imatge, o bé amb textos tipogràfics.

En aquest article repassaré els cartells fotogràfics produïts a Barcelona durant els mil dies de guerra, intentant també esbrinar si els fotògrafs respectius van tenir algun paper en la seva composició i materialització o bé si van ser tercers els que confegien el cartell amb el recurs d'imatges ja existents, que sovint no s'acrediten.

Significativament, la majoria dels cartells que incorporen materials fotogràfics van ser produïts pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que tenia l'esmentat Català Pic al capdavant de la secció d'Edicions. Per tal de conèixer més a fons aquest important organisme, dirigit per Jaume Miravitlles, es poden consultar diversos treballs com el llibre de Rafael Pascuet i Enric Pujol (dir.): La revolució del bon gust. Jaume Miravitlles i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-1939), Viena edicions, Barcelona, 2006; o bé el blog d'Ester Boquera: https://www.comissariatdepropaganda.cat/

Antecedents

La incorporació de la fotografia al cartell té uns antecedents clars en les avantguardes centreeuropees, amb els treballs de Jan Tschichold, Gustav Klucis, El Lissitsky o Herbert Matter, que experimenten ja amb el fotomuntatge i la combinació d'imatge i tipografia. A Catalunya, però, les mostres més antigues fan un ús més instrumental de la fotografia, incorporada en conjunts de composició més convencional, com és el cas del cartell per a les festes mercedàries del 1918, amb text tipogràfic i una fotografia de la marededéu de la Mercè en el tron que li havia dissenyat Enric Sagnier; o del cartell de 1920 per a una estrena teatral d'Ignasi Iglesias, amb el retrat de l'autor en una orla dibuixada. També trobo una curiosa aliança entre escultura, fotografia i impremta en cartells com el de l'Any Sant del 1925, amb la reproducció fotogràfica d'un relleu fet potser ad hoc per l'escultor Josep M. Camps Arnau.

La publicitat de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929 va comptar, entre els seus nombrosos materials, amb una sèrie de cartells unificats per un marc amb el text al·lusiu de l'esdeveniment i les dates de celebració, i centrats per una fotografia diürna o nocturna de les Cascades del parc de Montjuïc, el Poble Espanyol o algun altre racó destacable de la fira mundial.

Potser els primers cartells moderns fets amb fotomuntatge siguin els que va realitzar Gabriel Casas per a les eleccions municipals de l'abril del 1931, que van tenir com a conseqüència inesperada la proclamació de la Segona República. Es tracta d'una sèrie de sis cartells per a Acció Catalana Republicana, on contraposa l'actuació dels seus regidors durant l'any anterior amb els greus dèficits de serveis i corrupció de l'Ajuntament sortint.

Els cartells fotogràfics del Comissariat

El cartell de Català Pic va ser potser el primer que va editar el Comissariat de Propaganda i ha estat sempre molt valorat, des de la seva aparició a L'Espoir d'André Malraux fins a tota la literatura existent sobre els cartells de la Guerra civil, i també continua essent utilitzat actualment com una icona antifeixista. Realment no es tracta d'un fotomuntatge, a la manera de Heartfield o Renau, però és el resultat del muntatge de dues fotografies, com es pot apreciar en una observació atenta: la línia d'unió està oculta entre les llambordes i la sola de l'espardenya, i en l'esvàstica es dissimula amb unes línies dibuixades en forma d'esquerdes.

No m'aturaré aquí a repassar la biografia de Pere Català Pic, ja que n'existeixen algunes publicacions notables, com per exemple les de Pilar Parcerisas: Pere Català i Pic. Fotografia i Publicitat, Barcelona, Lunwerg, Barcelona, 1998; o Pablo Giori: Pere Català i Pic. Fotografia, publicitat, avantguarda i literatura (1889-1971), Rafael Dalmau editor, Barcelona, 2016; i fins i tot se'n poden trobar bones reproduccions a webs com ara l'excel·lent Alabern (https://www.fotografiacatalunya.cat/ca).

Alguns dels primers treballs del Comissariat (cartells, fullets i altres impresos) anaven numerats, amb una petita referència als marges. Aquest fet, que no se sol destacar en parlar de les publicacions d'aquest organisme, ens hauria de permetre, en principi, establir una cronologia relativa entre els diferents cartells, si no fos que es va fer de manera poc sistemàtica. Així, està identificat com a model 3 un cartell, Companys parla a les milícies, que fa referència a un acte celebrat l'octubre del 1936 i editat probablement poc després. Aparentment, la imatge està composta per dues fotografies, una de l'orador amb uns quants acompanyants i una altra del públic assistent al míting, però una mirada amb detall ens permet sospitar que la massa del públic també està feta de diverses fotografies unides amb molta traça.

De manera hipotètica podem pensar que el cartell Aixafem el feixisme podria ser el model número 1 de les edicions del Comissariat, però no tinc cap element que ho confirmi. També estic temptat de pensar que el segon cartell editat seria el que firma Josep Sala, amb un bodegó fotogràfic format per un casc i un fusell, i imprès avant-la-lettre, per tal que es pogués sobreimprimir a conveniència amb eslògans o dades per a tota mena d'esdeveniments (per exemple, se'n coneix un exemplar amb el text Tómbola-sorteig pro milícies. Corts, Jardins casa Llibre, que correspon a una activitat celebrada també el mes d'octubre del 1936 a la Gran Via barcelonina). D'aquest cartell, se'n va fer un segon tiratge, amb el text L'exèrcit regular ens donarà la victòria. Tothom a les ordres del govern de la Generalitat, que ja correspon al 1937, quan es va posar en marxa l'Exèrcit Popular que substituïa les milícies (apareix per exemple en una fotografia de l'ANC del març del 1937: ANC1-42-N-34563). És curiós com la mateixa imatge va servir per il·lustrar les dues menes d'exèrcit dels partidaris de la República. Josep Sala (1) és un fotògraf i dibuixant destacat que encara no té la monografia que mereixeria, malgrat ser el responsable de la imatge moderna a la darrera etapa del magazín D'Ací i d'Allà i a la seva versió castellana, Las Cuatro Estaciones, com també a Mirador, Revista Ford, etc. (i que no s'ha de confondre amb Josep Sala Llorens, més conegut pels cartells de Norit, Raky o Sindo).

Potser també es pot comptar entre els primers cartells del Comissariat el que firma un desconegut Aulèstia (l’escultor Salvador Aulèstia?) que consisteix en una reproducció fotogràfica d'un text del cònsol de l'URSS, Antonov-Ovseenko (Jo sóc amic de tot cor del poble de Catalunya), que segurament es pot situar en el mes de novembre del 1936, quan feia poc que havia arribat a Barcelona.

Seguint amb la relació dels cartells que porten numeració del Comissariat de Propaganda, trobem el número 8, que segurament va aparèixer encara el 1936, i que porta el text Companys camperols, tots a sembrar. Ajudeu els vostres germans del front. Lliureu la batalla de la sembra. Tot i que no està firmat, podria ser també obra de Pere Català Pic. En tot cas, com a director del departament d'edicions del Comissariat, ell devia supervisar i donar el vistiplau a aquestes realitzacions, com en un altre cartell, Dones antifeixistes. La Dona a la Reraguarda us espera, que porta la identificació "Mod. Nº 28" i que anunciava aquesta secció femenina del Comissariat a través d'un autèntic fotomuntatge format per mitja dotzena de fotografies diferents, i que podem datar a final del 1936 o principi del 1937.

També deuen ser dels primers mesos del 1937 els dos cartells que anuncien l'aparició de l'escultura de Miquel Paredes, El més petit de tots, presentada com "La mascota de la revolució" i que es venia al preu de 3 pessetes. Els dos cartells (un que mostra el petit milicià tot sol i un altre amb una desfilada de diverses figuretes) porten els números de model del Comissariat 49 i 50. Les fotografies podrien ser obra de Gabriel Casas Galobardes, segons hipòtesi de la seva filla (http://www.gabrielcasas.cat/index.php/ca/obrapublicada/cartells).

Seguint l'ordre cronològic dels cartells, ens trobem amb Ciutadà: què has de fer davant la guerra aèria? (també n'hi ha un exemplar en castellà), per anunciar el llibret homònim, il·lustrat amb la fotografia d'un soldat cobert amb una màscara contra els gasos asfixiants, que esclaten al seu costat llençats per una esquadra d'avions enemics, i que porta el número 60 del catàleg general de publicacions del Comissariat de Propaganda. Desconec qui va ser l'autor de la imatge (en realitat, un muntatge de dues fotografies).

En endavant ja no trobo cap més cartell amb número de model, de manera que només els puc ordenar amb l'ajut de les dades que presenten els mateixos exemplars.

Així, per exemple, trobem un cartell per a la Diada de la Bona Voluntat, celebrada el maig del 1937, amb la fotografia, d'autor desconegut, d'un infant que parla abrandat davant d'un micròfon; o un altre, Madrileños! Cataluña os ama..., amb fotomuntatge d'instantànies del president Companys en un míting del març del 1937, obra del fotògraf Miquel Agulló (el cartell sembla que es va posar en circulació més endavant, pel mes de juny). Un cartell sense data, editat pel Comissariat de Propaganda, és el gran format (consta de quatre mòduls) amb el títol: Cataluña venció al fascismo en 24 horas. Cataluña llevó al enemigo a 150 Km. de sus límites. Cataluña es y será siempre la base de la resistencia antifascista. Cadascun d'aquests tres conceptes s'il·lustra amb una imatge: el primer, amb un muntatge de les conegudes fotografies de milicians en una barricada de cavalls, el mateix 19 de juliol del 1936, obra d'Agustí Centelles; el segon, amb la marxa dels milicians per la Diagonal cap al Front d'Aragó, vestits de manera informal, encara el 1936; i el tercer, amb una desfilada de soldats de l'Exèrcit Popular Regular, ja amb uniformes reglamentaris, cosa que ens transporta a mitjans del 1937. No sé si les darreres fotografies també són de Centelles. El cartell podria ser editat el mes de juliol, amb motiu del primer aniversari de la guerra, i podria formar part de la campanya feta en relació amb l'arribada de refugiats procedents de la resta de l'Espanya republicana, integrada per tres o quatre cartells: Así ha tratado el fascismo a estas criaturas. En Cataluña se las rehabilita moral y físicamente; En los hogares catalanes falta pan. Nunca ha faltado pan a los refugiados; Estado físico en que llegaron los refugiados de Málaga. Cómo se les atiende (i segurament un altre, Cataluña ha recogido 350.000 refugiados. Son nuestros hermanos. Serán nuestros hijos. Cómo llegan. Cómo se instalan, que es coneix només per una reproducció al llibret quatrilingüe El cartell de guerra, editat pel Comissariat a inicis del 1938). Es tracta d'uns cartells amb diferents fotografies documentals de la situació dels refugiats. De fet, suposo que tots els cartells que apareixen en l'opuscle esmentat van ser editats pel Comissariat, i per tant també haig de citar en aquesta relació No llenceu els diaris, amb una firma que se sol llegir com a Miquel, que combina una fotografia d'una mà amb el Full Oficial del Dilluns, que porta un titular favorable, i una silueta de soldats que en celebren la rebuda. Aquests diaris es recollien a l'estand que el Comissariat tenia a la plaça de Catalunya.

Els cartells fotogràfics del Comissariat que puc situar el 1938 són els dos que porten per títol Catalans, Catalunya! amb reproduccions de pàgines dels diaris ABC de Sevilla i Unidad de Sant Sebastià, on es critica els catalans passats al bàndol franquista que hi feien ús de la llengua pròpia. I també el que anunciava una activitat que no es va arribar a celebrar: Exposició Espanya en guerra, que conjuga dues fotografies de la rereguarda i del front, de les quals desconec l'origen, amb una bomba i el rostre d'un infant; tot i que no està firmat, sabem que va ser obra de Francesc Fàbregas, pel testimoniatge dels seus fills Jordi i Marçal, un dels quals li va servir de model. Fàbregas va estar vinculat al Comissariat com a cap del departament artístic.

Altres cartells

Al marge del Comissariat de Propaganda, es troben també altres cartells amb elements fotogràfics més o menys destacats. Esmentaré, per exemple, el curiós treball editat pel Comité d'Ajut Permanent a Madrid i a tots els fronts, que porta per títol Catalunya ajuda Madrid, amb un llarg text explicatiu i, al centre, un muntatge de fotografies de Centelles amb vagons de tren i un home amb un paquet a l'espatlla. El cartell esmenta com a projecte una tercera expedició d'ajuda al front de Madrid, i sabem per La Vanguardia que les dues primeres es van fer l'abril i el maig del 1937, per la qual cosa el cartell podria ser fet en aquestes dates abans del mes de juny.

Un cartellista que utilitza per sistema la fotografia com a base per a les seves produccions és l'enigmàtic Michel Adam, que alguna vegada s'ha identificat amb el pintor Joan Colom adduint que Adam era el seu pseudònim a la revista Papitu, cap a 1909-12, tot i que no em sembla que la seva manera de pintar, tant en les teles impressionistes com en els murals del Palau Nacional, tingui cap relació amb aquests cartells. Fa temps, mig de broma, em vaig preguntar si Adam no seria per casualitat una dona, en referència a Margaret Michaelis, però la seva militància anarco-sindicalista, en l'òrbita del grup DAS, no sembla compatible amb la majoria dels cartells firmats Michel Adam, patrocinats pel PSUC i la UGT; només en un d'ells, Mireu! El feixisme és això, consta la CNT com a emissora. Desconec si l'autoria de les fotografies es pot atribuir a Michel Adam, sigui qui sigui, o si només les utilitza com a base en la composició, a la manera dels dissenyadors actuals.

El mateix podríem dir d'alguns cartells que s'apleguen sota el paraigua de la Comissió d'agitació i propaganda UGT, de la que us parlaré un altre dia, i en la qual es combinen la fotografia i el dibuix. També fan un bon ús de fotografies alienes la sèrie unitària de cartells per a la Subsecretaria de Propaganda del govern central de la República, que s'atribueix a la col·laboració entre Josep Renau i Gori Muñoz, o alguns dels treballs de Mauricio Amster fets en la seva etapa barcelonina. També és un destacat treball basat en la fotografia el cartell famós de Fritz Lewy per a la Batalla de l'Ou, que va ser objecte de bromes i incomprensió, i alguns d'altres.

En conjunt, els cartells fotogràfics que van sortir de les impremtes barcelonines durant de la Guerra d'Espanya mostren diferents maneres d'acostar-se al fenomen del fotocartell: fotomuntatge, fotografia d'estudi segons els paràmetres de la Nova Objectivitat, treball de fotoperiodisme, o una combinació de diferents elements, incloent-hi el dibuix i la lletrística manual, com també la tipografia, amb la intenció d'aconseguir la millor comunicació dels missatges propagandístics. 


(1) Bona part de la bibliografia l'anomena Josep Sala Tarragó, però el MNAC, que n'ha adquirit un conjunt de fotografies, el documenta com a Josep Sala Campàs.

Les imatges del trimestre (hivern 2020) — per Santi Barjau

Lluís Lleó Arnau

Qualsevol antologia dels cartells de la Guerra d'Espanya inclou sens dubte els treballs firmats per Lleó, de missatge contundent i un disseny depurat que destaca sobre un fons blanc. Tant Assassins! (amb la bomba que cau sobre una creu vermella, en al·lusió als bombardejos franquistes sobre hospitals) com Amb el treball aixafareu el feixisme! (amb la creu gammada que un martell esmicola sobre l'enclusa) són treballs reconeguts i apreciats per aquestes qualitats propagandístiques i formals, que mostren a quin nivell havia arribat l'art del cartell a Catalunya, manifestat de manera dramàtica durant la guerra.

El seu autor és Lluís Lleó Arnau (Barcelona, 1899-1982), fill del pintor Joan Lleó Gens, i ell mateix pare i avi de pintors. La seva formació artística es va iniciar en l’ambient familiar i, des de 1928 fins a la guerra, treballa com a dibuixant per a l'agència Publicitas, però no consta quina va ser la seva producció, i no apareix vinculat als grups de cartellistes. Amb l’esclat bèl·lic apareix com a membre del Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), on Josep Bartolí l'incloïa en la categoria dels "homes de cafè amb llet": conservadors que s'havien adaptat a la situació revolucionària sense implicar-s'hi a fons. (1) A més de signar els dos cartells esmentats, Lleó també dibuixa, a la revista Catalans! (1938), unes interessants il·lustracions realistes de línia clara, i on també fa algunes portades. També dibuixa les cobertes dels discursos del III congrés UGT, on és acreditat com a membre del grup DAG al qual pertanyien també Frank Alpresa, Lluís Garcia Falgàs, Gerardo Lizárraga, Paco Ribera, Joaquim Granell o Henry Ballesteros.

Després de la guerra, la carrera de Lleó compagina la tasca publicitària amb la dedicació a l'aquarel·la, en la qual va arribar a ser molt reconegut: va exposar a Barcelona, Madrid, Bilbao i altres indrets, on sovint és premiat; i va presidir l’Associació d’Aquarel·listes de Catalunya (1950), a la qual sempre continuà molt vinculat. (2) Pel que fa a la tasca publicitària, des de 1940 treballa al departament de publicitat de Roca Radiadores S.A., primer amb les marques de calefacció Ideal Classic i sanitaris Standard, per a les quals fa cartells com El bienestar del hogar, amb una família feliç reunida al voltant d'un radiador monumental, o Florece a su paso una primavera en invierno, on el radiador canvia el clima d'una petita ciutat. Més tard, a partir del 1944, quan l'empresa adopta la marca "Roca" per a tots els seus productes, Lleó Arnau hi continua donant la imatge gràfica en quatre altres cartells, dos per als sanitaris (un que els compara amb l'elegància d'un cigne i un altre d'ambientació xinesa, que fa èmfasi en l'ús de la porcellana) i dos més per als aparells de calefacció: Desaparecerá el invierno cruel, amb un acollidor niu d'ocells, i La abuelita no está enferma este invierno, amb l'anciana que llegeix plàcidament mentre a l'exterior cau una nevada abundant. També fa per a Roca els anuncis de premsa, fullets i altres elements publicitaris, que firma amb el cognom o les inicials. Entre els fullets destaca una nova versió de l'opuscle genèric de l'empresa, Un hogar feliz; o bé d'altres, des de Tras una capa sugestiva y atrayente (1945) a Fregaderos en color (1958), com també diversos fulls que informaven sobre els models de calderes, filtres, banyeres... Lleó Arnau va fer moltes d'aquestes feines com a dibuixant estrella de l'agència Publicidad Vila, fundada el 1945 per Enric Vila Matas, on va estar vint anys fins a la seva jubilació. (3)

La firma de Lleó apareix igualment a les portades dels llibres d’Ignasi Domènech, com ara Mi plato. Cocina regional española; La cocina vegetariana moderna, o una nova edició de Marichu, la mejor cocinera española, o todos los platos del día; i en diversos programes del Liceu, de la temporada 1958-59. És una llàstima que un dibuixant que va fer uns cartells tan contundents com els de la Guerra, i que va demostrar ser un grafista depurat, no hagués fet més cartells i que la seva tasca en aquest camp no sigui prou coneguda.

(1) Ho explica Carles Fontserè: Memòries d'un cartellista català (1931-1939), Pòrtic, Barcelona 1995, p. 211; també esmenta Lleó, a la p. 322-324, com autor d'un dibuix publicat a la revista Moments.

(2) El 1951 l'antic cartellista de la guerra pren part en una recepció oficial, amb altres representants d'entitats, on és rebut per Franco: La Vanguardia Española, 22 febrer 1951, p. 3.

(3) Roca, 100 años diseño a diseño, obra col·lectiva dirigida per Anna Calvera, Isabel Campi i Beppe Benenti: Roca, Barcelona 2018, p. 72. Vull agrair les dades proporcionades per la família, especialment per Mireia Lleó.

Ruiz, Laureano Ruiz... i el cartellisme col·laboratiu

Moltes vegades hi ha algun cartellista que ha deixat poques pistes sobre la seva vida i obra i, d'entrada, la seva personalitat no apareix definida clarament quan considerem l'època o els entorns on va desenvolupar la seva tasca. Fins i tot, com en el cas que ens ocupa avui, encara no estic segur d'haver tancat del tot el cercle, de manera que podria ser que estigui agrupant en una sola figura unes dades que en realitat pertanyen a diverses persones, que comparteixen un cognom més o menys habitual.

L'any 1951 la Caixa de Pensions va convocar un dels seus concursos de cartells, que alguna vegada ja han anat sortint esmentats en aquest blog i als quals algun dia dedicaré una atenció més detallada. En aquella ocasió, els cartells estaven dedicats a l'Obra dels Homenatges a la Vellesa, que ja havien estat objecte d'un concurs el 1926. Aquest segon concurs dedicat a la vellesa (i cinquè dels vuit que l'entitat va arribar a fer entre 1923 i 1969) va ser guanyat per un José García que hem d'identificar amb Pepe Ortega, el gravador que més endavant trobarem vinculat al grup Estampa Popular i que en aquelles dates es trobava a la presó per activitats antifranquistes, però al mateix temps era lloat a la revista Arte Comercial de Madrid, amb motiu d'una exposició d'originals per a la publicitat. (4) Entre molts altres participants, premiats amb accèssits (Alumà, Artigas, o els membres de Martí-Clavé-Picó, sembla que per separat, entre d'altres), la premsa esmenta el nom de J. Company Ruiz, (5) que d'entrada ens pot fer pensar en un autor individual. Però l'observació dels tres cartells premiats i impresos amb aquesta identificació, "Company y Ruiz", ens permet veure que la primera part correspon a la firma de Josep Company Torras, de qui ja he parlat alguna vegada. Aleshores, a qui fa referència el cognom Ruiz? Voldria plantejar una hipòtesi que de moment no puc confirmar.

Laureano Ruiz (que no s'ha de confondre amb un entrenador de futbol homònim) és un autor de biografia esquiva, tot i que apareix esmentat com a participant en diversos concursos de cartells que se celebren a Madrid en els anys trenta: un del 1932, per a la productora CEA (Cinematografía Española Americana), on obté el primer premi pel cartell "Proyección", treball que desconec, firmat a dues mans amb l'espluguí Amado Oliver, (6) i un altre del 1933, quan queda segon al concurs convocat per la secció de propaganda de la Dirección General de Sanidad en la seva campanya contra la mortalitat infantil: el cartell que presenta, junt amb Antonio Moyano, portava el text Si no puedes criar a tu hijo al pecho, consulta al médico antes de darle el biberón. (7)

Encara abans de la guerra, trobo a Barcelona dues referències a cartells acreditats a un autor o autors amb el cognom Ruiz, però no puc assegurar que es tracti del mateix protagonista: un d'ells ("señor Ruiz") participa al concurs de cartells per al cremallera de Montserrat, del 1929, i obté un dels accèsits (els guanyadors dels tres premis van ser Joaquim Martra, Lluís Muntané i el poc conegut Josep M. Thomas); (5) mentre que en l'altre cas es tracta d'un cartell que es va imprimir el 1936, per anunciar un Gran Baile de las Naciones organitzat per l'Associació de Periodistes de Barcelona a l'hotel Ritz, i que mostra uns caps d'home i dona elegants. Si fos de Laureano Ruiz, es tractaria del seu únic cartell firmat en solitari. Aquesta firma, amb el punt de la i molt allargat, que quasi sembla un accent, també es troba en un prospecte de l'empresa de publicitat Jules Gerzon S.A., del 1930, amb una imatge que resumeix els elements creatius i productius de l'establiment. Una firma molt semblant apareix a diverses sèries de cromos per a la xocolata Amatller, com per exemple El tesoro de Rabín, història d'un ratolí basat en Mickey Mouse, o Artes y oficios, de dibuix més realista, impresos també per Gerzon, on potser treballava. Durant la Guerra Civil, el cognom Ruiz apareix esmentat entre els participants a l'Exposició de cartells antifeixistes que el Sindicat de Dibuixants Professionals va organitzar l'octubre del 1936, (6) però no estic segur de qui es tracta i tampoc hi ha constància gràfica de la proposta. 

Més endavant, el 1945, retrobo el nom de Laureano Ruiz com a participant al concurs de cartells per al sabó Libel, de l'empresa barcelonina Barangé, on obté el segon premi (darrere de Josep Morell i per davant dels germans Miralles, Manuel Camps i Rafael de Penagos), per un treball fet, un cop més, en col·laboració amb un altre dibuixant de qui tampoc tinc més notícies, Jorge Rabassa. (10) 

Com he esmentat al principi, l'any 1951 es produeix la col·laboració de "Company y Ruiz" en el concurs de cartells per a l'obra d'homenatges a la vellesa de la Caixa de Pensions. El redactat de la nota de premsa (11) només esmenta que els accèssits (sense especificar quants) havien recaigut en diversos autors, entre els quals "J. Company Ruiz". En canvi, conec fins a tres cartells de l'Obra de los Homenajes a la Vejez firmats per Company i Ruiz: un que es va presentar amb el lema "La padrineta", amb els perfils d'una dona gran i una jove de dents blanques, cobertes les dues amb mantellina i, al fons, la silueta del Casal de l'Estalvi, antiga seu de la Caixa de Pensions; un altre amb una àvia que rep unes flors de mans del seu nét de cabells rossos; i un tercer, amb una parella d'ancians. Tot i que al costat de la firma del segon sembla que s'hi llegeix la data de 1959, no crec que sigui tan tardà, i podria ser una mala lectura de l'any 1951 en què es va fer el concurs. A l'Arxiu de l'entitat bancària es conserven fins a dos originals més, deguts a aquests dos cartellistes.

Finalment, el 1954 retrobo una altra firma "Ruiz" al cartell de les Festes de la Mercè de Barcelona, un cop més en tàndem amb un altre cartellista, el prolífic Guillermo (nom artístic de Guillermo Pérez Baylo), de qui ja he parlat alguna vegada. (12) El seu cartell mostra un cavaller que toca els timbals del seguici popular de la festa, coneguts com a "trampes", i, segons la premsa, va ser "encargado directamente al artista Guillermo, quien presentó los bocetos sobre los cuales se ha realizado el cartel definitivo, toda vez que el concurso de carteles de los años anteriores distó de ofrecer resultados satisfactorios." (13) Això em fa suposar que la participació d'aquest Ruiz, que podria ser el que he tractat en aquest text, es devia produir a posteriori, potser com a part del procés d'impressió.

En definitiva, és difícil d'assegurar que la firma "Ruiz" (present en cartells barcelonins, tant en solitari com al costat d'altres dibuixants, com un bon secundari de luxe) correspongui a Laureano Ruiz (premiat sobretot en concursos madrilenys, sempre en col·laboració amb altres artistes), i les obres conegudes en un i altre cas mostren una gran diversitat gràfica, potser pel contacte amb els diferents socis o com a reflex d'una versatilitat creativa; però penso que ho puc establir com a hipòtesi en relació amb aquest cartellista tan amagat i de qui no se sap quasi res.

(4) Gil Fillol: "Un dibujante y un gesto: José García Ortega", Arte Comercial (Madrid), V, 32, novembre? 1951, p. 16-19.

(5) "Reparto de premios de un concurso de carteles", La Vanguardia Española, 1 novembre 1951, p. 14.

(6) Luz (Madrid), 11 maig 1932, p. 4.

(7) Enrique Perdiguero, Rosa Ballester, Ramón Castejón: La propaganda sanitaria en España en la II República: la Sección de higiene social y propaganda de la Dirección General de Sanidad, a: Ricardo Campos, Luis Montiel, Rafael Huertas (coord.): Medicina, ideología e historia en España (siglos XVI-XXI), CSIC, Madrid 2007.

(8) La Vanguardia, 15 març 1929, p. 12.

(9) "Exposició de cartells antifeixistes organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals U.G.T.", L'Esquella de la Torratxa, LX, 2.985, 16 octubre 1936, p. 606. A les seves memòries, Carles Fontserè esmenta la dada, i a l'índex onomàstic el personatge hi és identificat com a Cristòfol Ruiz (potser es tracta d'una confusió amb el pintor andalús Cristóbal Ruiz).

(10) La Vanguardia Española, 28 novembre 1945, p. 2; "Concurso de carteles Libel", Arte Comercial (Madrid), I, 1, abril 1946, p. 18-19.

(11) "Reparto de premios de un concurso de carteles", La Vanguardia Española, 1 novembre 1951, p. 14.

(12) A més de nombrosos cartells, Guillermo va dissenyar alguns segells per al XXV aniversari de l'"Alzamiento Nacional": La Vanguardia Española, 10 agost 1961, p. 20.

(13) "Se preparan las Fiestas de la Merced", La Vanguardia Española, 27 juliol 1954, p. 15.

Lluís Perotes

A vegades es dóna el cas d'un dibuixant que deixa poc rastre de la seva obra, després de tota una vida de treball dedicat a les arts gràfiques. Algun cop, però, una firma o una breu referència ens permeten començar a estirar el fil. Aquest cartell, Allisteu-vos a les milícies antifeixistes, presenta una firma, "Oliva Perotes", que d'entrada ens pot confondre sobre l'autoria, (14) però que en realitat combina els noms de dos autors: el madrileny Julián Oliva, que va protagonitzar una de les primeres entrades d'aquest blog, i Lluís Perotes, a qui avui dedico aquestes ratlles.

Fa quasi vint-i-cinc anys, quan vaig poder visitar el cartellista Carles Fontserè, li vaig demanar si encara hi havia altres dibuixants supervivents del període bèl·lic, i ell em va donar els noms de Francesc Nel·lo i Lluís Perotes. El primer no el vaig arribar contactar abans de la seva mort, però en canvi, vaig tenir l'oportunitat de parlar amb Lluís Perotes, el 1996, tot i que lamento no haver-li fet l'entrevista que hagués merescut. Entre altres coses, li hauria pogut preguntar quin any va néixer, ja que segons les fonts s'esmenta la data de 1917 o 1918, tot i que hi ha coincidència a situar-la al Pont de Suert (i no pas a Barcelona, com molts abans hem escrit i publicat). També li hauria preguntat pels seus primers anys en la professió de dibuixant, ja que no tinc notícies d'ell abans de la guerra: potser va entrar com a aprenent en una impremta, cosa que habitualment es feia als catorze anys (per tant, seria cap a 1932), o com ajudant d'un dibuixant ja establert, o bé va cursar algun ensenyament artístic.

En tot cas, apareix ja en escena l'estiu del 1936. Bona part de la informació sobre Perotes es troba precisament als textos memorialístics de Carles Fontserè. (15) El nostre autor d'avui hi apareix vinculat des de bon començament al Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), on es va mostrar molt actiu, per exemple, com a membre de l'equip que pintava vagons de tren per enviar-los, en tasques de propaganda mòbil, al front d'Aragó, especialment amb els ja esmentats Fontserè i Nel·lo, i sobretot amb el seu amic Jaume Solà, a qui vaig dedicar fa temps una entrada en aquest blog.  

Perotes també va participar al concurs de cartells que va organitzar el SDP l'octubre del 1936, segurament amb una obra a dues mans, ja que la ressenya de premsa descriu el treball de "Solà i Perotes, molt correctes i expressius". (16) També sabem, a través de Fontserè, que Perotes havia fet la maqueta de les pancartes de grans dimensions amb els rostres de Lenin i Stalin (també esmenta el retrat de Marx, que no apareix a les fotografies), que presidien la façana de l'Hotel Colón, a la plaça de Catalunya; i també altres retrats de polítics, basats en uns models que havia elaborat Paco Ribera, que es van fer servir en grans desfilades com la de la setmana Pro Exèrcit Regular, del 28 de febrer del 1937.

Una anècdota curiosa sobre el funcionament col·lectiu del Sindicat de Dibuixants Professionals fa referència a un cartell, Visca l'Exèrcit Popular, la gènesi del qual va ser explicada per Perotes en un article: "El responsable del taller [Lluís Garcia Falgàs] posa mans a l'obra i fa el que avui se'n diu la 'maqueta' del cartell, a un tamany molt petit. Com que s'ha fet l'hora de dinar i la 'maqueta' està acabada, se'n va a dinar. Llavors un altre [el mateix Perotes] s'encarrega de dibuixar-lo a tamany definitiu (70 x 100 cm). Ja està ampliat, llavors arriba un [Josep Alumà] que ja ha dinat (semblarien els torns d'un vagó restaurant), es posa a pintar-lo i el deixa llest per l'impremta... de passada el firma." L'anècdota seria graciosa si no fos que Alumà va estar a punt de sofrir pena de mort per haver firmat aquest cartell i, com diu Perotes, d'haver sabut com s'havia gestat el treball, els franquistes potser haguessin afusellat els tres autors... (17)

Perotes i Solà van ser destinats al front d'Aragó, com a soldats de l'Exèrcit Popular Regular, on van continuar la seva tasca com a dibuixants de la revista La Trinchera, òrgan de la 27a divisió de l'Exèrcit de l'Est; fins que al final de la guerra, segons explica Fontserè, van acabar en mans de l'exèrcit facciós i van estar internats a Pamplona per un període indeterminat. El relat de Tario Rubio és una mica diferent: "Perotes, en finalitzar la guerra, es va exiliar a França. Va retornar a Catalunya cap a l'any 1940. Fou reconegut per una persona feixista que el va denunciar: "como colaborador contra el Movimiento Nacional por su participación propagandística a favor de la República rojo-marxista". Va ser empresonat i jutjat per un tribunal militar i condemnat a la pena de 12 anys i un dia." Desconec quin va ser el grau de compliment de la pena, perquè ja el trobo en actiu si més no des del 1947. En tot cas, segons relata aquest activista: "En aconseguir la llibertat, juntament amb altres amics comercials de l'època, van crear un taller per desenvolupar el seu treball professional al carrer Tallers, 32." (18)

Quan vaig parlar amb Lluís Perotes, em va comunicar que havia treballat per al taller litogràfic F. y R. Bastard, especialitzat en l’execució d'embolcalls i etiquetes per a empreses de perfumeria com Myrurgia (se li deuria alguna de les versions gràfiques per al perfum Maja), Dana, Tulipán Negro, Puig... Al Museu del Disseny es conserva un bon fons de documentació de can Bastard, on podem trobar referències al seu treball de dibuix per a etiquetes dels perfums Aromas de Sevilla, Blancaflor, o César Imperator; com també per a les galetes La Polar, de Manresa, o l'insecticida Conejo. En aquests tallers es va imprimir igualment un cartell de Perotes per al IV trofeo Molfort's, del 1952, que era una cursa de natació al llac de Banyoles.

També li conec alguns fullets i targetes publicitàries, com Agricultor... emplea Gesarol, per a l'insecticida DDT de la casa Geigy, o Exija las pinturas Lory, amb una interessant composició de vehicles moderns. S'esmenta la seva participació en alguns ex-libris de Frank Alpresa, del 1960, però el dibuix és característic d'aquest autor i no sembla que Perotes hi intervingués gaire. Una de les últimes referències que he trobat sobre la seva tasca és la participació a un curiós concurs de projectes per a medalles de tema hispanoamericà convocat per Isidre Cistaré, de l'empresa Acuñaciones Españolas. Perotes hi va obtenir el tercer premi, per darrere de l'argentina Ana Luisa Bendone i del també dibuixant Manolo Prieto. (19) Finalment, el trobo especialment actiu en el si de l'Associació Catalana d’Ex-presos Polítics, per als quals va crear el cartell Ajuda'ns a recuperar la memòria històrica, i també va dissenyar la capçalera del seu butlletí, Catalunya Resistent. Lluís Perotes i Roig va morir, segurament a Barcelona, el 2006.

En definitiva, es tracta d'un autor que va fer una gran tasca de dibuix aplicat a les arts gràfiques d'una manera discreta, segurament amb moltes obres no firmades, o bé encara pendents de localitzar, sobretot en el camp de la publicitat de petit format.

(14) El cartell es conserva per exemple al MoMA de Nova York, on va arribar junt amb mitja dotzena de cartells de la Guerra d'Espanya, per donació de Christian Zervos, tot i que, a la base de dades del museu (https://www.moma.org/interactives/modern_women/artists/) el classifiquen a la llista de dones artistes, pensant potser que Oliva sigui un nom femení.

(15) Carles Fontserè: El Sindicato de Dibujantes Profesionales, a: Carteles de la República y la Guerra Civil, Centre d'Estudis d'Història Contemporània / La Gaya Ciencia, Barcelona 1978, p. 364, 376; Carles Fontserè: Memòries d'un cartellista català (1931-1939), Pòrtic, Barcelona 1995, p. 247, 345, 375, 481.

(16) "Exposició de cartells antifeixistes organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals U.G.T.", L'Esquella de la Torratxa, LX, 2.985, 16 octubre 1936, p. 606).

(17) Perotes Roig: "Un Cartell i una Pena de Mort", Catalunya Resistent: butlletí interior de l'Associació catalana d'ex-presos polítics (resistents antifeixistes-membres de la FIR), nova etapa, 6, quart trimestre 1996, p. 5.

(18) Tário Rubio: "Cada vegada som menys", Catalunya Resistent: butlletí interior de l'Associació catalana d'expresos polítics (resistents antifeixistes-membres de la FIR), nova etapa, 44, segon trimestre del 2006, p. 12.

(19) "Una escultora argentina, vencedora en el premio Isidro Cistaré", La Vanguardia Española, 25 novembre 1979, p. 25.