Herreros, en roig i negre — per Santi Barjau

Aquest cartell de format doble és un dels més coneguts de la Guerra d’Espanya. El retrat mític de Buenaventura Durruti, mort a l’inici de la batalla de Madrid, destaca sobre el fons de la bandera negra i vermella dels anarquistes, i l’eslògan urgeix a seguir l’exemple del veterà revolucionari. La firma del cartell ha portat alguna vegada a confondre’n l’autor amb el brillant Enrique Herreros, que des de Madrid va destacar sobretot fent cartells de cinema i, més tard, com a un dels col·laboradors més assidus de La Codorniz. Està clar que les seves vides no tenen res a veure, tot i que la peripècia del nostre Herreros és també molt interessant, com ara veurem. Si només ens haguéssim de basar en els cartells de guerra que porten la seva signatura, podríem pensar que es tractava d’un treballador de la General Motors, que de manera esporàdica executa un parell de treballs: en efecte, l’altre cartell firmat per Herreros, el rígid Obrero! Trabaja y venceremos, porta la indicació “Cartel editado por los obreros de la General Motors”; i el retrat de Durruti apareix també a la portada de la revista Horizontes, portaveu d’aquesta agrupació. 
 

En aquesta revista llegim que Herreros organitza una caravana de venda de llibres a benefici de les milícies, amb la qual va travessar tot Catalunya; la seva firma també identifica algunes caricatures i potser també es deuen al mateix autor els anuncis que veiem firmats per Estudio CIM, inicials que es refereixen a Colectiva Ibérica Maratón, el nou nom de General Motors després que els obrers se’n fessin càrrec. Afortunadament, en un dels números de la revista trobem reproduïts els dos cartells amb una nota que ens fa conèixer la personalitat del seu autor: “Próximamente serán distribuidos cinco mil ejemplares del cartel que ilustra esta página” (es tracta del cartell que mostra un obrer picant l’enclusa i quatre soldats apuntant des de la trinxera), original de Marcelino Herreros, identificat com a secretari de propaganda del Consell d’Empresa, i que serà sufragat pels obrers de General Motors col·lectivitzada. (1) En el número 7, de març del 1937, Herreros hi fa també la coberta, amb la representació d’un bombardeig nocturn. Seria ell l’obrer que el 1924 pledejava amb els patrons reclamant uns salaris que se li deuen? (2) Està clar que es tracta d’un dibuixant assidu de les publicacions anarquistes: a finals dels vint i durant els anys trenta fa cobertes per a la Biblioteca Vértice, especialitzada en literatura àcrata, amb obres d’Anselmo Lorenzo (Hacia la emancipación), Sebastian Faure (Mi comunismo), Camille Flammarion (Los Habitantes de Marte) i potser també Piotr Kropotkin (Campos, fábricas y talleres). Els seus treballs en aquest àmbit són irregulars, però de tant en tant ens proporciona alguns encerts gràfics notables. Encara abans de la guerra, el 1932, Herreros és l’encarregat de fer el cartell de la Volta Ciclista a Catalunya. També firma el cartell Beba el delicioso Orange Crush. Del naranjal a sus labios. I el 1934 trobem “Marcelí Herreros” citat com a membre de l’Associació de Cartellistes de Barcelona. (3) Potser també li podem atribuir una participació en els cartells firmats Châlons Herreros (algunes fonts llegeixen Chalon o Herrero), com per exemple per a La Humanitat, diari de la nit; o bé Acumuladores Slem, del 1932. Qui sap si es tracta de treballs fets en col·laboració amb el dibuixant lleidatà Màrius Châlons, que el 1934 subscrivia (al costat d’Àngel López-Obrero i Julián Oliva, entre d’altres) el manifest de l’Associació d’Escriptors i Artistes Revolucionaris contra l’empresonament de Thaelmann i els altres acusats del procés de Leipzig. (4)
 

 

Imatge procedent de

www.voltacatalunya.cat/ca/historia/

Fins fa poc, desconeixia quina havia estat la seva sort després de la publicació dels seus cartells; per sort, gràcies a les recerques d’Aïda Lorenzo Rosa i Esther Llorenç Rodríguez, reflectides al seu llibre Vides immolades pel franquisme, (5) podem saber com es va desenvolupar la peripècia bèl·lica d’aquest autor, que és una de les més curioses que ens podíem imaginar: Herreros passa al bàndol nacional, on treballa assíduament per a la propaganda falangista, fins que uns antics companys de la fàbrica, també fugits de l’Espanya roja, el denuncien com actiu revolucionari i aconsegueixen la seva condemna, en part basada en els cartells esmentats. La documentació conservada a l’Arxiu del Tribunal Militar de Barcelona explica una història inesperada: en la seva declaració, Marcelino Herreros Obejas (que hauria nascut cap a 1905 a la localitat d’Alfaro, a La Rioja), afirma que havia entrat a treballar a General Motors el 1933 com a dibuixant, a la secció de propaganda, però esgrimeix simpaties cap al falangisme (es declara admirador de José Antonio) i proximitat a una congregació religiosa, per les quals coses l’havien expulsat de la fàbrica en esclatar la guerra. Per poder tornar a la feina s’afilia aleshores a la CNT i fa els treballs propagandístics que ja hem comentat, a més d’organitzar caravanes a fi de recaptar fons per la zona republicana. En una d’aquestes sortides, potser a principi de 1937, hauria marxat a l’estranger en un automòbil de l’empresa, entrant a la zona nacional per Sant Joan de Luz. Un cop a Sant Sebastià, i fins que és denunciat el 1938, treballa a la delegació de Prensa y Propaganda a les ordres de Juan Cabanas Erauskin, fent diversos treballs per a l’Auxilio Social i altres elements falangistes, per a qui fa divuit cartells, entre els quals destaca el famós Tabaco del soldado (amb la figura antropomòrfica feta amb paper de fumar, havans, paquets de tabac Ideales i altres labors de la Compañía Arrendataria de Tabacos), que firma amb el seu segon cognom, Obejas; segons afirma, coneix els redactors i dibuixants de la revista falangista Vértice (que no s’ha de confondre amb l’editorial àcrata de Barcelona per a qui havia dibuixat una làmina, Visión futura, que després nega haver fet tot i que porta la seva firma).

He trobat també que fa la coberta d’una de les cròniques de El Tebib Arrumi (Víctor Ruiz Albéniz), la titulada ¡Asturias por España!, amb el relat de les victòries de l’exèrcit franquista, volum editat a Còrdova per l’editorial Nueva España, potser el 1938. Com a atenuants invoca el seu passat com a autor d’art religiós (que desconec) o la realització de dos cartells anticomunistes el 1932 (potser es tracta d’algun d’aquests?). Però és jutjat a Barcelona a principi del 1939 i el veredicte, que l’esmenta com a afiliat a les Joventuts Llibertàries i considera provades les acusacions, el condemna a vint anys de presó, sense que li serveixi d’eximent la feina de propaganda duta a terme per a l’Espanya nacional. Finalment, la pena és commutada a sis anys i un dia. 

En tot cas, acabada la guerra, un pres amb el seu nom efectua l’escenografia d’una representació nadalenca, Los pastores de Judea, a la barcelonina presó del Poble Nou (6). El 1944 ja estaria en llibertat, si és ell el Marcelino Hererros que signa uns cartells per a fires d’Andalusia (Còrdova, Puente Genil); més tard (1948) Marcelino Herreros Obejas, de professió pintor dibuixant, s’embarca a Vigo en el transatlàntic Kerguelen amb destí a l’Argentina (7), on poc temps després guanya el tercer premi en un concurs de cartells per anunciar els Primeros Juegos Deportivos Panamericanos, amb el projecte titulat “Espiral” (8). Segons sembla, més tard s’hauria establert al Brasil, on se li perd la pista. No sé si totes aquestes dades pertanyen a la mateixa persona, encara que sembla que sí.

(1) Horizontes, 5, 15 desembre 1936, p. 16.

(2) La Vanguardia, 5 setembre 1924, p. 9; 30 setembre 1924, p. 13.

(3) Saló del cartell contra la guerra, organitzat per l’Associació de Cartellistes, Cercle Artístic, Barcelona 1934.

(4) “Una protesta contra la política terrorista de Hitler”, L’Opinió, 27 febrer 1934, p. 11-12.

(5) Aïda Lorenzo Rosa, Esther Llorenç Rodríguez: Vides immolades pel franquisme: repressió franquista a Peralada, Girona, Hostalric, Sant Esteve d’en Bas, Sant Privat d’en Bas i Barcelona, Curbet Edicions, 2012, p. 328-343. S’hi reprodueixen diverses fotografies de Marcelino Herreros en la caravana de venda de llibres que el va dur pels fronts de guerra.

(6) La Vanguardia Española, 7 gener 1940, pàg. 1.

(7) http://comunidad.dateas.com/marcelino-herreros-obejas

(8) Arte Comercial (Madrid), 28, 1950, p. s/n.

Vidal i Molné, germans — per Santi Barjau

Ja he mostrat altres vegades en aquest blog les biografies de dibuixants que formen part d’una mateixa família. Les anomenades dinasties d’artistes tenen una gran tradició en la historiografia, però semblen més pròpies de l’estructura gremial de l’Antic Règim. Amb tot, encara se’n donen alguns casos durant el segle XX i fins a l’actualitat. Però el desig d’originalitat i diferenciació que caracteritzen els nostres temps fa que, sobretot quan es tracta de germans, s’opti per intentar marcar un perfil propi que permeti distingir-los. Hi ha un cas extrem, el dels germans Duchamp-Villon: el més conegut va ser Marcel Duchamp, però també hi havia Jacques Villon i l’escultor Raymond Duchamp-Villon. Avui us presento un cas una mica similar: els germans Ignasi i Lluís Vidal Molné, que van ser coneguts respectivament com a Ignasi Vidal i Lluís Molné, tot i que en realitat van tenir unes existències força properes.

Fills de Cosme Vidal, escriptor i editor que va popularitzar el pseudònim “Josep Aladern” i que, amb Aureli Capmany, havia fundat En Patufet el 1904, els germans Vidal Molné van estudiar a l’Escola de Belles Arts i també van assistir al Cercle Artístic de Sant Lluc. A part de l’activitat pictòrica, que no em correspon analitzar aquí, tots dos van treballar assíduament durant els anys trenta en diverses facetes de les arts gràfiques. Segons sembla, haurien començat a practicar les seves vocacions artístiques en relació amb les activitats del seu pare, que havia regentat tallers d’impremta a diversos punts de Catalunya i finalment es va establir a Barcelona amb el seu germà Plàcid Vidal. Els quatre fills de Cosme Vidal devien iniciar-se de ben joves en les feines tipogràfiques i sabem que un d’ells, Pompeu Vidal Molné, s’hi va continuar dedicant des dels seus tallers, coneguts amb el nom de La Nova Catalunya i situats a Sant Boi de Llobregat; un altre germà, Gumersind, també és esmentat en relació amb les arts gràfiques (1). Sembla que els dos germans impressors van romandre al país després de la Guerra Civil, a diferència dels dos artistes, que van seguir el camí de l’exili.

Els primers cartells que conec dels Vidal Molné són per a l’entitat catalanista Palestra, fundada per Josep M. Batista i Roca, i a la qual devien estar afiliats. Ignasi firma un dels cartells, Palestra: per Catalunya, allista-t’hi, amb una figura esvelta de gest heroic, mentre que Lluís és el responsable del cartell amb el text Pel nostre enfortiment, fes-te de Palestra, amb un gimnasta i un personatge que llegeix un llibre. Finalment un altre cartell sense firma, Llegiu llibres catalans, del 1932, també per a Palestra, s’hauria de poder atribuir a un o altre dels germans. 

Lluís apareix més actiu com a cartellista, si més no durant la Guerra Civil: li conec tres cartells interessants: Compañeros!! Por vuestro porvenir de libertad... ingresad en las Juventudes Libertarias; Ayudad a los marinos víctimas del fascismo!, per al Montepío Marítimo de la República Española, amb la imatge tràgica el mariner que s’ofega; i sobretot l’encantador cartell per a la Semana del Niño, que es va celebrar la primera setmana de 1938 en substitució del dia de Reis, patrocinat per la Solidaridad Internacional Antifascista; cartell del qual s’ha criticat, però, la visió estereotipada en el repartiment dels obsequis: un llibre per al nen i una nina per a la nena... (2)

Per ara no em consta que Ignasi i Lluís haguessin fet cap treball en col·laboració, tot i que no ho descarto. Carles Fígols reporta al seu blog que, com a Vidal-Molné dibuixants, establerts al carrer d’Enric Granados 52 (crec que era el propi domicili) van editar Catalunya. 12 vistes de llocs típics de la terra, amb xilografies d’Ignasi Vidal acolorides a mà. (3). L’any 1931 tots dos germans participen per separat al concurs per a l’escut de la Generalitat de Catalunya i obtenen una menció a la primera ronda, que els donava dret a passar a la segona fase del concurs, però no van obtenir cap dels guardons definitius.

Ignasi Vidal (Barcelona 1904-Niça 1989), que firmava habitualment “I. Vidal”, va estar tota la vida molt actiu en la il·lustració del llibre, com es podia esperar d’un artista que des de petit ha conegut els ambients de la impremta, tot i que la mort del seu pare, quan ell té catorze anys, devia ser un contratemps seriós. La primera notícia, recollida al diccionari Ràfols, ens diu que l’any 1922 Ignasi havia entrat a treballar a la impremta Oliva. Es tracta d’una dada que no coneixia quan vaig fer la meva tesi doctoral sobre aquest important establiment tipogràfic i que, per tant, tampoc no es recollia al llibre que vam editar poc després. Segons un opuscle que va editar el 1962, on es recullen les obres il·lustrades per ell, hauria treballat fent dibuixos per a Las hogueras de Castilla [1922], d’Antonio de Hoyos y Vinent, la biografia de Goyeneche [1923] per Luis Herreros Tejada i el Llibre d'or del Rosari [1925], obra de Valeri Serra i Boldú. (4) No pretenc fer un catàleg complet dels llibres on l’autor vessa les seves il·lustracions, perquè no els he vist tots directament, però intentaré fer-ne un breu repàs, corregint alguns errors que es recullen a l’opuscle esmentat. Entre altres llibres, poden trobar-se il·lustracions d’Ignasi Vidal a l’Àlbum Meravella “et autres livres Bibliophiles édités par Pedro Pujol Casademont” (5); als llibres del seu oncle Plàcid Vidal, Els singulars anecdòtics (si més no a l’edició de 1925) o L’assaig de la vida (1934); a l’edició del conte Alí-Babà i els quaranta lladres per a la Llibreria Catalònia (1931) o a la Bibliografia espanyola d’Itàlia: dels orígens de la impremta fins a l’any 1900, d’Eduard Toda Güell (1927-31), aquests dos últims impresos a l’establiment familiar, com també ho serien unes Cançons i gloses de Joan Fidel, no identificades. També apareix el seu nom al llibre de Joan Amades, Gegants, nans i altres entremesos (1934).

 

Al costat d’aquests llibres més aviat literaris i de tendència culta, l’opuscle fa l’elenc d’un seguit de llibres que ara potser en diríem d’autoajuda, editats per Antoni Roch, en els quals Ignasi Vidal hauria deixat també la seva empremta gràfica: obres completes dels escriptors Ralph Waldo Trine (retrats i frontispicis) i Orison Swett Marden; segurament algun llibre de la col·lecció “Poder personal”, formada per obres de William Walker Atkinson; altres sobre ioga... També esmenta un “Grand tirage” de 50 retrats de milionaris i personalitats americanes (?), que n’acompanyarien les respectives biografies. Per a l’editorial Araluce, il·lustra les obres completes de Rómulo Gallegos: Doña Barbara, La trepadora, Reynaldo Solar... i els llibres Héroes y fundadores, d’Alberto Carvajal (1930) i ¡Tú eres esclavo! (La esclavitud en la antigüedad), de J. Joaquín Díaz González (1932) (els dos mal citats per Rocher) entre altres. També va participar aquell mateix any com a ninotaire en la breu trajectòria de la revista Gràcia-Rambles.

Ignasi Vidal va ser alumne dels cursos de gravat artístic de l’Institut Català de les Arts del Llibre, en els cursos 1931-32 i 1932-33 (6). Va fer també molts ex-libris, dels quals en els anys trenta edita dos reculls, de 35 i 30 unitats (corresponents a 1918-32 i 1932-35, respectivament).

No esmentaré totes les exposicions en què participa, però sí que diré que el 1932 exposa pintures i guaixos al Plastic Club (sala Avinyó) (7) i l’any següent, amb altres artistes (Cardunets, Santsalvador, Ricard Fàbregas…) a l’Ateneu Enciclopèdic Popular. És un dels promotors de Dinamic Club i publica dibuixos a la revista que es publicava el 1935-36 a la impremta del seu germà Pompeu Vidal a Sant Boi de Llobregat. També fa les vinyetes de l’Auca dels titelles.

Durant la guerra, il·lustra una edició dels contes del seu pare: La gent del Llamp (1937); també el trobem a Mi Revista, on es reprodueix el seu gravat “El Arte” (8) i hi fa moltes capçaleres de seccions; el 1937 fa la coberta del llibre El problema de l’infant, del doctor Roig i Raventós, en la Biblioteca “Higia”, col·lecció “Higiene de guerra”; i també el Llibre de les belles coses i costums del barceloní i de tota la terra catalana, amb versos de Joan Fidel, imprès pel seu germà Gumersind Vidal (1938).

Lluís Vidal (Barcelona 1907-Mònaco 1970) firma quasi sempre només amb el segon cognom, “Molné”, tant als seus dibuixos com a les pintures. La seva activitat com a cartellista no només va donar els fruits que he esmentat al començament, sinó que també el va dur a participar a altres concursos, en els quals va obtenir premis menors: per exemple quan es va decidir triar un cartell per al dia del llibre del 1931, en el qual va guanyar Josep Morell; de tota manera, el seu original es conserva a la Biblioteca de Catalunya i representa “un llibre obert, amb un perfil de Cervantes a la coberta, i cinc roses” (9). És un bonic disseny de regust Art Déco. També trobem esmentat Molné al concurs de cartells al·legòrics de la Caixa de Pensions del 1933, on va ser un dels molts participants que van obtenir la recompensa més baixa, de cent pessetes. (10)

Segurament es va dedicar amb assiduïtat al dibuix publicitari. Per exemple, he trobat diverses coses a la xarxa, en pàgines de venda en línia, com ara un divertit fullet (Peligro!! Perill!!) o una capsa d’un joc, El consultor eléctrico, amb un dibuix seu que té la firma característica que combina les lletres Molné. També va crear uns naips catalanistes, Visca la Sardana (1935), editats per Heraclio Fournier, que devien ser força populars ja que se’n van fer diverses edicions. Parlant dels seus inicis, René-Lucien Rousseau comenta: “Mettant son talent en pratique, il illustre des livres pour enfants, dessine des carrelages, des étiquettes, des affiches, gagne facilement sa vie et s’oriente plus particulièrement vers le cinema, qui le passione”. (11) Entre altres treballs gràfics, també puc esmentar la coberta del llibre Lena i el seu destí, de Tomàs Roig i Llop, amb gravats de Cluselles, aparegut el 1934 als “Quaderns literaris” de la Llibreria Catalònia; les il·lustracions del llibre Enllà de les hores, de Jaume Tarrades (1935) i la coberta i il·lustracions (amb el seu amic David Santsalvador) del Anuario de la Radio 1936, dirigit per Ramon Pérez Pujol. (12)

Amb l’esclat de la guerra, el trobo força actiu en els mitjans propagandístics: ja hem vist els seus cartells de la guerra, però també apareix esmentat com a membre del jurat en un concurs de cartells per al Comitè industrial cotoner en representació de la CNT (per tant, devia formar part del Sindicat de Professions Liberals), mentre que Henry Ballesteros ho feia en nom de la UGT (o sigui pel Sindicat de Dibuixants Professionals) (13); en general, el trobem actiu en els cercles anarquistes del setmanari Tierra y Libertad, en el qual també col·labora: el 1937, entre moltes altres coses, fa dibuixos per a la revista Pervenir (per exemple una auca per al primer número); i ha de ser ell el “dibujante V. Molné” autor del Calendario-Almanaque para al año 1938, editat per Tierra y Libertad, amb “doce artísticas láminas a cinco colores, realizadas al “Offset”, con el mayor acierto (…) motivos todos alegóricos de la guerra y la Revolución que realiza el proletariado español.” (14) També treballa per al Comissariat de Propaganda quan il·lustra el llibre 26 proverbios castellanos en acción, editat en espanyol, català, francès i anglès. L’any següent obté un sisè premi al concurs de caricatures de Vanguardia Postal, òrgan del Sindicat de Correus (UGT), per darrere d’Antoni Clavé, Ernest Guasp, Francesc Fontanals, Martí Bas i Juli Català. (15) I tinc una referència de l’Arxiu Nacional de Catalunya del disseny per al segell Pro-Infància de la campanya del 1939, que evidentment no es va portar a terme. No sé si es tracta del mateix disseny, però encara sis dies abans de la caiguda de Barcelona, apareix esmentat com a guanyador del concurs de cartells per anunciar el Servei de Restaurants Infantils, amb el projecte titulat “Sou Servits?”, tot i que el seu nom apareix transcrit com a “Luis V. Moliné” (16). En el mateix concurs es va premiar un segell de “Ricardo Miracle”, que evidentment és Ricard Giralt Miracle. Tot fa suposar que ja no hi va haver temps d’imprimir-los i que un i altre es poden donar per perduts.

Els germans Ignasi Vidal i Lluís Molné amb el també dibuixant Francisco "Frank" Alpresa, en una fotografia del 1938 (imatge per cortesia de Silvia Grossmann Alpresa)

Els dos germans artistes s’exilien a França després de la guerra. En els moments més durs de la retirada haurien coincidit amb Josep Narro qui, en els seus testimonis gràfics fets al camp d’Argelers, representa Lluís Vidal Molné dibuixant. (17) Alguns treballs de Molné s’han exposat al Museu de l’Exili d’Agullana. Durant els primers anys els dos germans es van moure pels cercles de l’exili a Tolosa de Llenguadoc i a Niça: a les seves memòries i a l’epistolari de l’exili, Ferran Canyameres (per a qui Ignasi va fer un ex-libris) relata les seves col·laboracions a la revista Per Catalunya, que es publicava a Niça, i l’estada amb ells a Tolosa; també hi diu que se’ls troba sovint per París i els encarrega il·lustracions per a la seva editorial; Lluís il·lustra el llibre de contes de Canyameres, L’hostal de la farsa (1944), junt amb Apa, Commeleran, Pau Planas i Rafael Padilla. Sembla que hi ha una bona relació entre escriptor i dibuixants; en canvi, el 1946, escrivint a Àngel Ferran, els anomena “llepafils mira’m-i-no-em-toquis”, amb facilitat per copiar altres artistes, des de Torné-Esquius en endavant però també els visita a Montecarlo i es fa ressò de l’interès de Lluís per anar a Venezuela. (18) El 1945 participen a l’exposició organitzada per Solidaritat Catalana a profit dels catalans que tornen dels camps de concentració d’Alemanya. (19)

Finalment s’estableixen a Mònaco, on van saber integrar-se a la vida del petit principat i on van assolir reconeixements oficials per la seva pintura amable, lleument modernitzada i de gran atractiu. Ignasi es va dedicar sobretot a il·lustrar llibres de bibliòfil (20) que no detallaré aquí (potser una de les seves obres més celebrades sigui una edició amb serigrafies dels Diàlegs de cortesanes, de Llucià de Samosata, publicat a Mònaco el 1962); va continuar la seva tasca d’exlibrista (en va arribar a fer una vuitantena, entre els quals un per a Grace Kelly i el príncep Rainier). Carles Fígols, al blog ja esmentat, ens dóna alguns títols de llibres il·lustrats per Ignasi Vidal a França i també diu que “Va arribar a ser dibuixant de la Impremta Nacional de Mònaco”.

Segons un article d’Armand Lunel, titulat “Louis V. Molné, peintre intérieur”, publicat a Notre Cité de Montecarlo i reproduït a Per Catalunya, l’arribada de Lluís al principat monegasc va ser fruit de la sort: “Exiliat a França l’any 1939, després de la caiguda de Barcelona, i impossibilitat d’anar a Colòmbia on ell volia anar, un bon dia picà amb una agulla damunt del mapa de França i aquest atzar el portà l’any 1942 a Mònaco a viure al fons de la rue des Géraniums!” (21) Per amistat amb els prínceps, Lluís Vidal Molné va obtenir la ciutadania a Mònaco, cosa que el seu germà no va aconseguir, i va triomfar amb la seva pintura, una mica en la línia del Clavé figuratiu dels anys quaranta-cinquanta, amb elements cubistes i surrealistes, però també es va dedicar a altres activitats: el llibre ja citat de Rousseau ens diu que va practicar el cinema experimental i d’animació (va fer 13 curtmetratges de tema bíblic per a la televisió) i que va fer cartells de cinema per a l’Imprimerie Monégasque; també va continuar conreant la ceràmica. (22) Va il·lustrar llibres de Voltaire, Poe o Verlaine, i fins i tot apareixen litografies seves al llibre d’honor editat amb motiu del casament de Grace Kelly: Monaco dans sa splendeur. 19 Avril 1956. (23) Segons l’Enciclopèdia Catalana “realitzà escenografies (Carmen, 1954, Òpera de Montecarlo) i grans murals i produí films de dibuixos animats (Don Quijote de la Mancha).” (24)
 

El fill d’Ignasi, que resideix als Estats Units, ha creat una fundació: Ignasi Vidal Institute, dedicada a la difusió de l’obra del seu pare: vegeu www.pages-vidal-molne.com. Per la seva banda, existeixen alguns llibres sobre Molné publicats en francès.

NOTES
 

(1) Un individu anomenat “Gumersindo Vidal Moliner” és detingut junt amb altres persones que integraven un grup dedicat a falsificar documents oficials: La Vanguardia Española, 16 desembre 1943, p. 12.

(2) Diego Fernández: La nueva feminidad en el cartelismo republicano de guerra, a: I Encuentro de Jóvenes Investigadores en Historia Contemporánea de la Asociación de Historia Contemporánea: Zaragoza, 26, 27 y 28 de septiembre de 2007, Universidad de Zaragoza 2008 (http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/27/15/15.diegofernandez.pdf - consulta 24 març 2016).

(3) http://pintors-catalans.blogspot.com.es/2015/02/ignasi-vidal-molne-1904-1988.html — consulta 22 març 2016.

(4) Pierre Rocher: Ignasi Vidal, illustrateur, Ignasi Vidal/Imprimerie Nationale de Monaco, Montecarlo, 1962, p. 5-6 (però aquesta llista situa els llibres entre 1924 i 1931).

(5) Ibid. p. 5.

(6) Segons els comprovants de matrícula conservats al fons ICAL de la Biblioteca de Catalunya.

(7) La Vanguardia, 29 novembre 1932, p. 9.

(8) Mi Revista, I, 2, 1 novembre 1936.

(9) Segons el catàleg de la Biblioteca de Catalunya (catàleg.bnc.cat), que l’atribueix a Ignasi Vidal Molné. Les dades de la seva participació procedeixen del fons de la Cambra Oficial del Llibre, a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

(10) La Vanguardia, 1 juny 1933, p. 3.

(11) René-Lucien Rousseau: Luis Molné, Lucien Auclar, Bagneux 1980, p. 34.

(12) La Vanguardia, 26 febrer 1936, p. 12.

(13) La Vanguardia, 10 octubre 1936, p. 4.

(14) Solidaridad Obrera, 26 desembre 1937, p. 7.

(15) La Vanguardia, 6 octubre 1938, p. 4.

(16) La Vanguardia, 20 gener 1939, p. 4.

(17) Eva Vàzquez: “Un art contra la humiliació”, El Punt Avui, 12 desembre 2014 (http://www.elpuntavui.cat/article/5-cultura/19-cultura/803409-un-art-contra-la-humiliacio.html?cca=1&cks_mnu_id=1921 – consulta 23 març 2016).

(18) Ferran Canyameres: Epistolari (1939-1951), Obra completa VI, Columna Edicions, Barcelona 1996, p. 164, 179, 197.

(19) Ibid. p. 148.

(20) A través de l’elenc que en fa Rocher, podem imaginar el seu periple per Tolosa de Llenguadoc (1939-40), Niça (1943-46, 1948-50, 1959) o Mònaco (1945-48, 1954-58, 1960).

(21) Per Catalunya (Niça), 2, juliol 1945, p. 23.

(22) Rousseau, 1980, p. 42; també comenta que a Tolosa els dos germans havien treballat de dibuixants i retocadors al diari Paris-Soir.

(23) https://fr.wikipedia.org/wiki/Luis_Moln%C3%A9#cite_ref-9

(24) http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0070437.xml