Les imatges del trimestre (hivern 2015) - per Santi Barjau

Tothom cap a Valls! – Entre el 20 de desembre del 2014 i el primer de març del 2015 s’ha pogut visitar al Museu de Valls una exposició dedicada al dibuixant Josep Queralt. Gràcies a la iniciativa del seu fill Ramon s’ha recuperat l’obra i la figura d’aquest autor que va treballar al llarg de més de cinc dècades, dels anys trenta als anys vuitanta. Josep Queralt Grau (Valls 1910 – Barcelona 1993) va dedicar tota la seva vida al dibuix aplicat a tota mena d’impresos. Les seves habilitats eren les que avui esperem dels dissenyadors gràfics però en el seu moment es recollien sota el nom de dibuixant publicitari o, com ell mateix s’autodefineix en una targeta de visita, de “dibuixant per a les arts gràfiques”. Des de l’inici Queralt troba amb facilitat unes formes modernes i de gran eficàcia comunicativa a les quals sempre restarà fidel, amb una especial intenció avançada durant els anys trenta, ja des dels primers treballs, però també en els anys posteriors a la guerra, durant els quals la seva feina, tenaç i discreta, va contribuir a embellir els petits impresos de cada dia amb una obra que sempre va imposar-se el compromís de la qualitat. La seva producció va ser ingent, sovint vinculada a diverses empreses d’arts gràfiques barcelonines i vallenques o bé des de l’autonomia domèstica de la seva taula de treball, però fins ara no havia estat mai destacada i era pràcticament desconeguda. 

Una de les primeres obres de Josep Queralt, i també una de les poques conegudes fins ara, és aquest cartell per a les festes Decennals de Valls del 1931, que conjuguen la tradició festiva de temàtica castellera amb una factura gràfica que segueix els paràmetres més moderns del moment. El cartell, escollit a través d’un concurs, anava acompanyat també per dues vinyetes publicitàries que van donar a conèixer pertot arreu aquesta festa que la ciutat de Valls celebra cada deu anys, coincidint amb les festes de la Candelera; una de les vinyetes, de sòbria perfecció geomètrica, basada només en lletres i en l’escut de Valls, ha estat sovint valorada com un dels dissenys notables dels anys trenta. Aquesta exposició ens ha permès contemplar l’obra d’un precursor del grafisme modern oferint-la als visitants amb els honors d’un redescobriment merescut.

 

Pasta Dens – Aquest cartell encantador, amb el nen i la nena que estan a punt de raspallar-se les dents, és una obra de maduresa de Federico Ribas (Vigo 1890 – Madrid 1952), dibuixant publicitari que, amb Penagos i Bartolozzi, va ser un dels màxims exponents del cartellisme i el dibuix produït a Madrid entre els anys 1910 i la Guerra Civil. El fet que l’empresa madrilenya que va editar-lo en fes un tiratge en català és característic dels primers anys de la República i revela la influència del tècnic publicitari responsable d’aquesta campanya d’utilitat social. 

Pere Prat Gaballí, establert des del 1928 a Madrid per dirigir la publicitat de Pefumería Gal a través de la seva agència Veritas, va estar durant dècades al capdavant de la publicitat espanyola, aplicant-hi els principis “racionals” que va plasmar en un dels seus llibres més reconeguts. Ell mateix es refereix al cas que ens ocupa: “Di cima, durante aquel tiempo, a una campaña educativa sobre higiene bucal —una de las realizaciones de mi carrera que más estimo—” ja que justificava totalment el valor ètic de la publicitat: no es reduïa a un simple mitjà per fer créixer el compte de resultats dels industrials, sinó que servia per a una funció de millora de la salut, la qualitat de vida i el nivell de civilització dels seus conciutadans. Segons el mateix Prat explica en alguna ocasió, Gal dedicava a la publicitat fins al 10 % dels ingressos per vendes, però el resultat compensava l’esforç invertit, ja que es creava en els futurs clients l’hàbit que posteriorment havia de ser satisfet a través dels seus productes. Ho resumia de manera excel·lent Pere Català Pic a la revista Mirador (VI, 286, 26 juliol 1934, p. 7): “Les necessitats d’expansió comercial, amb les seves campanyes de publicitat que suggereixen desigs de confort, d’higiene i de benestar, han determinat reformes en els costums. Mirem sinó l’increment de l’ús del dentífric” i també lloava l’eficàcia cívica de la publicitat educativa.

Durant la tardor del 1931 en alguns diaris es va publicar a tota pàgina un “Mensaje a los maestros” que reproduïa el cartell de Federico Ribas i assenyalava que, atès que “hoy se incluyen las enseñanzas higiénicas en los programas pedagógicos”, des de les escoles es podien inculcar als alumnes aquests hàbits en lloc dels pares, “no siempre sobrados de tiempo”. El cartell, de 100 x 70 centímetres, es presentava entelat i amb dues motllures de fusta. S’oferia als directors de les escoles “que deseen colocarlo en la clase de Gimnasia para que los ninos practiquen a diario los ejercicios señalados” i el rebien acompanyat d’una dotzena de mostres de Pasta Dens o bé Dentífrico Gal. El termini per fer les comandes s’acabava el 31 de desembre del 1931. Un petit text a la base de l’anunci explica que a més de l’edició castellana “hemos hecho una edición especial en la lengua de esta región. Rogamos a los señores Maestros que se sirvan precisar en su carta si desean que les enviemos el cartel general, el catalán o uno de cada clase.” (La Vanguardia, 18 novembre 1931, p. 4) 

Aquest cartell porta una generosa proporció de textos, a diferència de les realitzacions pensades per ser enganxades pels carrers, que havien de ser sobretot visuals. La idea era que es pengés a l’interior de les escoles i que els infants, a més de veure la imatge colorista del nen i la nena amb qui es podien identificar, llegissin els textos que els mostraven, d’una manera eficaçment maniquea, les bondats de la higiene bucal i els possibles perjudicis que comportava la seva absència, il·lustrats en el nen rialler i el que té la boca inflamada; en darrer terme, quatre il·lustracions detallen els “ejercicios” d’higiene que calia que els escolars assimilessin... sempre, és clar, fent servir els productes dentífrics de la casa Gal.

L’Exposició de la Ràdio que es va celebrar a Barcelona els anys 1931 i 1932, a imatge de l’esdeveniment homònim de Berlín, tenia en aquells moments la mateixa aura de modernitat que avui podem atorgar al Mobile World Congress. La radiodifusió era un fenomen recent i en auge; no en va, feia només set anys que s’havia fundat l’emissora degana EAJ 1, o sigui Ràdio Barcelona. En l’edició  del 1932 el cartell anunciador va ser obra de Sergi Cortés Mainou i feia servir alguns dels recursos més habituals en el cartellisme de fires: el casc alat de Mercuri, emblema del comerç; el numeral enorme i una línia trencada, que pot simbolitzar les ones de ràdio, tot i que com es llegeix en el títol d’aquest certamen (celebrat l’octubre del 1932 al Palau núm. 1 del recinte de Montjuïc) també hi havia lloc per al cinema sonor, la fonografia i la fotografia. La primera edició, que havia tingut lloc al soterrani de la plaça de Catalunya el novembre del 1931, havia estat anunciada amb un cartell de Salvador Claramunt. 

És poc el que se sap de la vida i obra de Sergi Cortés. Membre d’una família industrial dedicada a la fabricació de papers pintats durant cinc generacions, devia rebre una formació artística necessària per a la seva feina però que també va donar fruits en altres àmbits creatius. L’any 1931 el trobo com a arxiver de l’Associació de Cartellistes recentment creada i, en aquells anys trenta, participa en diversos concursos fallits com ara el de les cintes de seda Benet Campabadal (1932, primer accèssit) i el Banc Vitalici (1934, projecte adquirit). També obté un premi menor al concurs del Segell Pro-Infància del 1936. En el concurs de l’Exposició de la Ràdio el seu treball, presentat amb el lema “Rosa”, va estar acompanyat dels premiats segon i tercer, Fulgenci Martínez Surroca i Miquel Farré Albagés. Es coneix un altre cartell fet per ell, per a la revista Ágora (1931), publicació efímera en la qual van col·laborar Shum, Niubó i Lescarboura. Després de la guerra, a més de gestionar l’empresa familiar que s’anunciava com “la fábrica de papeles pintados más antigua de España”, la tasca de Sergi Cortés com a cartellista ens dóna encara una mostra en el cartell del Divendres Sant del 1953, imatge dramàtica de tons violeta. També l’he trobat com a il·lustrador dels llibres de Guerau Mutgé i Saurí, Jovença: poemes 1920-1930, del 1948, i Poemes barcelonins, del 1970; i també dissenya nadales i altres petits impresos. Sergi Cortés (de qui desconec la data de naixement) morí a Barcelona l’any 1974.

Sergi Cortés també va col·laborar a la revista Catalunya Ràdio amb cobertes com aquesta

Antonio García, a tota velocitat - per Santi Barjau

La història d’avui, com la majoria de les que apareixen en aquest blog, té l’origen en uns cartells de la Guerra Civil: es tracta de dues realitzacions bessones, per al Socors Roig Internacional (SRI). Presidits tots dos per les sigles d’aquesta organització comunista, en un dels cartells (Ajudeu les víctimes del feixisme) una infermera empara un soldat ferit i una dona amb un infant en braços, davant de l’estrella de tres puntes, símbol del SRI; l’altre cartell (¡Antifeixistes! penseu en els que lluiten) mostra una multitud de milicians, amb totes les banderes (anarquista, comunista, basca, catalana, i també l’estelada) amb un gran colom de la pau i una figura espectral, que els acull amb els braços oberts. El dibuix és esbossat i lleuger. Presenten una firma característica: A. García. 

Els dos cartells són força coneguts pel fet que han estat reproduïts sempre en les diverses publicacions sobre la gràfica de la Guerra Civil, des del primer recull de l’editorial La Gaya Ciencia, del 1978 (basat sobretot en els fons del CEHI i de la Biblioteca Figueras, actualment unificats en el barceloní Pavelló de la República) (1) i el catàleg de la madrilenya Biblioteca Nacional, del 1990. (2) Es tracta d’uns cartells relativament abundants, si hem de fer cas de les diverses col·leccions on es poden trobar (Museu de Montserrat; col·lecció Fornas al Parlament de Catalunya; col·lecció Carulla; arxiu de Salamanca...)

Després d’aquestes primeres referències, he anat retrobant la firma d’A. García en els repertoris de cartells en una temàtica molt específica: els esports de motor, tant abans com després de la guerra. En efecte, la producció d’una dotzena llarga de cartells que presenten aquesta autoria es focalitza en cartells de carreres d’automobilisme, en especial per a les famoses activitats de la Penya Rhin.

A l’hora d’intentar afinar una identificació d’aquest cartellista ens trobem encarats a una gran dificultat d’origen. El cognom Garcia és tan comú en terres hispàniques que qualsevol pretensió de resoldre el problema ha de topar per força amb notables entrebancs. Fins i tot suposant que la inicial es correspongui amb el nom, tan estès, d’Antoni o Antonio, la resposta encara no es pot donar fàcilment, ja que els artistes amb aquest nom i cognom també són força abundants.

Com passa sovint, però, la deessa casualitat va venir un dia en auxili de l’investigador que, de totes maneres, ja s’havia preocupat de plantejar-se prèviament la pregunta i esperava el moment idoni per rebre la revelació. Remenant un dia els calaixos d’un conegut brocanter, em vaig trobar amb una sèrie de postals amb dibuixos d’andaluses de les més típiques (tot i que una mica modernitzades), que podrien correspondre a la descripció d’Alfred de Musset: “Avez-vous vu, dans Barcelone, / Une Andalouse au sein bruni ?”, una d’aquelles amb “Son corps souple et sa jambe ronde, / Sa chevelure qui l’inonde (...) Quand elle tombe, les seins nus (...) En criant des mots inconnus !”

Els dibuixos, uns bitons reproduïts en fotogravat, portaven la firma inconfusible que també trobem als cartells, i al revers hi podíem llegir el nom complet de l’autor: A. García Gutiérrez. Amb aquestes dades, ja es podia acudir al diccionari Ràfols, segons el qual hi hauria un pintor anomenat Antonio García Gutiérrez, nascut a París el 1884 i actiu a Barcelona.

Val a dir que aquesta informació tampoc no és gaire aclaridora, amb l’agreujant que aquest nom és el d’un conegut dramaturg romàntic gadità, autor de les truculents històries de El trovador o Simón Bocanegra, les dues adaptades com a òpera per Giuseppe Verdi; també va ser director del Museo Arqueológico Nacional de Madrid. És evident que el nostre dibuixant no té res a veure amb aquest escriptor.

En canvi, sí que podem relacionar-lo amb una família d’artistes, establerts a la França dels inicis de la Tercera República. A falta d’ulteriors comprovacions, m’arrisco a suggerir que el nostre cartellista deu ser fill d’Antonio García Mencía i germà de Julio García Gutiérrez, tots dos pintors. El lloc i data de naixement del nostre cartellista serien congruents amb les biografies de pare i germà, tot i que una altra font directa —després ho veurem— ens empeny a situar el naixement a l’any 1887.  

El seu pare, Antonio García Mencía, nascut i mort a Madrid en dates incertes (hem trobat per al naixement les dates de 1849, 1852 o 1853, i per a la defunció el 1915 o el 1918), il·lustrador i aquarel·lista detallista i anecdòtic, sembla que es va establir des dels vint anys a París, on van néixer els seus fills Julio, Antonio i Mariano; més tard passa a Roma, on es casa per segona vegada. No sé per quin motiu els tres germans passen a radicar-se a Barcelona: Julio García Gutiérrez (París 1882 – Barcelona 1966) va destacar com a pintor marinista, participà a les Exposicions d’Art des de 1918 i exposà amb èxit a Buenos Aires el 1949; també fou professor a l’escola de Llotja, que dirigí a l’inici dels anys quaranta, i va estar vinculat al Reial Cercle Artístic de Barcelona. És autor d’un cartell per a les cerveses Moritz. El germà més petit, Mariano (1889-1963) va ser durant la Segona República candidat pel Partit Republicà Radical. (3)

És tan poc el que se sap de la vida i activitats d’A. García, que només puc fer algunes conjectures. La seva formació artística és desconeguda, però és de suposar que la influència del seu pare es devia fer notar ben aviat. Però el fet que com a cartellista s’hagués dedicat exclusivament a les curses de motor (amb les úniques excepcions dels cartells de la guerra) em fa mirar amb certa atenció alguna notícia com per exemple les que ens parlen d’un Antonio García representant de marques d’automòbil des d’un garatge del barceloní carrer d’Aragó. I en canvi, no em fixaria tant en el fet que, al mateix temps, un Antonio García Gutiérrez escultor presenti a l’Exposición General de Bellas Artes de Madrid una Andrómeda Cautiva, que mereix una menció honorífica. (4) És clar que aquestes dades s’han de prendre sempre amb molta precaució.

La notícia de Ràfols, segons la qual va participar en exposicions individuals i col·lectives, em costa més de concretar. Tinc per exemple una referència de la presentació dels seus treballs a la sala Museum, l’any 1941 (quadres de flors i fruites, vistes de Barcelona vella i alguns paisatges) però en altres casos no puc assegurar quin dels molts artistes que firmaven “A. Garcia” podria ser el nostre home. (5)

Com el seu germà Julio, va ser soci més o menys inconstant del Reial Cercle Artístic de Barcelona. Apareix inscrit a la documentació de l’entitat des del setembre de 1917 (potser en instal·lar-se a Barcelona, ja que coincideix amb les primeres notícies que tenim d’ell com a cartellista a la capital catalana). En concret s’apunta a la secció d’esports, cosa que ens sembla rellevant, i assegura tenir trenta anys, cosa que el faria nascut tres anys més tard del que diu el diccionari Ràfols. De tota manera, es dóna de baixa de l’entitat el 1919, hi reingressa el 1936, es torna a donar de baixa el 1941 i el 1950 és advertit per impagament de quotes. (6)

Aquest és Antonio García, vocal de la Penya Rhin i, amb tota probabilitat, l'autor dels cartells que que us mostro. La imatge procedeix del llibret amb el programa de la cursa de "voiturettes" organitzat per la Penya Rhin el 1922 

Algunes referències a l’activitat cartellística d’Antonio García que es poden trobar a la premsa (7) el retraten com a esportista i membre de la Penya Rhin, cosa que explicaria la seva dedicació sostinguda a la publicitat d’aquests esdeveniments en contrast amb l’escassa o nul·la activitat en altres àmbits. En concret una notícia descriu un Antonio García, “uno de nuestros virtuosos del volante”, provant un cotxe Diatto a l’Autòdrom de Terramar. (8) En els programes de les carreres de la Penya Rhin hi és esmentat repetidament com a vocal i, en l’organització sobre el terreny, s’hi implica com a responsable de l’avituallament. Ara mateix tinc localitzats els següents cartells relatius a la temàtica del motor: els primers treballs que li conec són per al Reial Moto Club de Catalunya, entre 1918 i 1923 (no descarto que puguin existir altres cartells). Hi estableix ja la tipologia que practicarà en endavant, tant amb els expressius cartells de motos com amb els de cotxes, amb un o dos vehicles llançats a tota velocitat, en canvis de rasant o corbes, fent avançaments temeraris o aixecant grans núvols de pols. Pels mateixos anys Josep Segrelles porta aquesta tendència fins al paroxisme amb els seus cartells de cotxes “voladors” (Autódromo nacional Sitges, 1923).

Però sobretot, tal com deia, es troba compromès en les activitats de la Penya Rhin, en especial les carreres de “voiturettes” (biplaces) que s’organitzen des del 1921. Suposo que devia fer els cartells de cada any, però només tinc identificats els de la primera i segona curses (1921 i 1922) i tinc referències (en forma de targeta) de la tercera del 1923; també el gran premi del 1936 es va publicitar amb un disseny seu.

També dibuixa anualment els cartells per a la cursa “Rabassada” que es celebrava en pujada a la muntanya del Tibidabo; en tinc referències dels anys 1922 a 1927, ja sigui per notícies de premsa (9) o bé a través de la seva reproducció a les cobertes dels programes oficials. Un altre esdeveniment de la Penya Rhin per al qual va fer un cartell que no he localitzat és la Cinquena cursa motorista del 1920. (10)

Ja he esmentat els cartells per al SRI; desconec quina relació tenia amb aquest organisme, i també ignoro què més va fer durant la guerra un Antonio García que ja rondava la cinquantena, però sembla que l’activitat per al Socors Roig no el devia perjudicar en excés, ja que després del 1939 el retrobem fent els cartells per a diverses carreres automobilístiques que es van celebrar a Barcelona, com ara les dels anys 1948, 1950 i 1951.

 

                                

Els últims cartells que li conec són el del Gran Premi d’Europa del 1953, que no es va celebrar i es va reutilitzar en l’edició de l'any següent, i un per a les regates celebrades al riu Llobregat el mateix 1954. És l'última notícia que tinc sobre Antonio García.

 

(1) Carteles de la República y de la Guerra Civil, La Gaya Ciencia, Barcelona 1978. Un dels dos cartells hi era atribuït a “Gorría” en lloc de García, un error que encara ara s’arrossega en algunes plataformes.

(2) Catálogo de carteles de la República y la Guerra Civil Española, Madrid 1990.

(3) La Vanguardia, 13 gener 1934, p. 34.

(4) Álbum Salón, 1904.

(5) Per exemple el que exposa el 1934 a les Galeries Syra junt amb Jaume Pla i Ricard Urgell (La Vanguardia , 13 gener 1934, p. 13) o el que presenta retrats i bodegons a la Sala Parés la primavera del 1936.

(6) Dec aquestes informacions a Maria Isabel Marín.

(7) “Dentro de pocos días saldrá el cartel anunciador de la «Cursa Rabassada», obra del distinguido deportista y excelente artista don Antonio García, que ha sabido acreditar una vez más las aptitudes de que está poseído para esa clase de trabajos.” (La Vanguardia, 16 març 1922, p. 10); “Ha empezado a repartirse el cartel anunciador de esta carrera, en el que el notable artista don Antonio García, que es al propio tiempo entusiasta directivo de la Peña Rhin, ha puesto nuevamente, de relieve sus dotes de cartelista, haciendo surgir de su lápiz el momento emocionante en que dos coches lanzados a toda velocidad pretenden pasarse uno a otro.” (La Vanguardia, 18 maig 1922, p. 9).

(8) La Vanguardia, 10 novembre 1925, p. 15.

(9) “La carrera en cuesta de la Rabassada”, La Vanguardia, 18 maig 1922, p. 9; La Vanguardia, 7 maig 1927, p. 9.

(10) La Vanguardia, 28 març 1920, p. 7.