Les imatges del trimestre: Tardor - per Santi Barjau

Un cartellista notable que mor jove, sense fills. La seva pista es dilueix. L’única referència que en tenim és la firma que apareix, ben clara, als cartells mateixos: Ramon Baixeras. De seguida estem temptats a pensar en una vinculació amb el pintor de la generació modernista, Dionís Baixeras. De fet el MNAC, que va adquirir el 2009 el cartell per a les carreres Costa Ordal, afirma que era nebot del pintor de la gent de mar i dibuixant dels carrers de la Barcelona vella. Però una ullada a la premsa del moment ens fa veure que eren pare i fill. En efecte, Ramon Baixeras de Casanoves, que mor el 23 d’abril del 1934, és plorat pels seus pares Dionís i Pilar. Els seus èxits com a cartellista van ser pocs però auguraven una carrera ascendent que va quedar truncada massa aviat. La data del seu naixement es podria situar a la dècada de 1880-90; havia estudiat a l’acadèmia Baixas amb Ismael Smith, Pere Torné-Esquius i Josep Porta Galobart; i el 1912 ja és esmentat “el distinguido artista don Ramón Baixeras, hijo del célebre marinista don Dionisio” com autor del programa per a una festa a Sant Julià de Vilatorta (La Vanguardia, 22 agost 1912, p. 3). Il·lustra els llibres d’autoajuda del jesuïta Ramón Ruiz Amado (El secreto del éxito, 1912, i El secreto de la felicidad, 1913), com també una edició de Beaumarchais per a l’Editorial Ibérica, el 1915. Però sobretot triomfa com a cartellista: treballa per a l’Institut Agrícola de Sant Isidre fent el cartell per al concurs de fotografia rural del 1917; diverses carreres del RACC, entre les quals la Volta a Catalunya dels anys 1917, 1919 i 1920; la Setmana de l’Organització Comercial, el 1929; o les regates “Copa Exposició”, del 1930. Com veiem, la seva relació amb el món de l’esport era notable. També hem trobat la seva firma en un prospecte que anunciava l’edició discogràfica de la sarsuela catalana Cançó d'amor i de guerra. Va ser vocal del Publi-Club en representació de l’Associació de Dibuixants ben bé des del 1928 i, a la seva mort, estava vinculat a la recentment fundada agència de publicitat Valor.

Bonaparte. Aquesta firma de ressonàncies històriques al peu d’un cartell cosmopolita planteja un interrogant que ara mateix no estic en condicions de respondre. El Rhumprat, fabricat per J. Prat de la Riba, de Rodonyà (comarca de l’Alt Camp) s’anuncia amb aquest cartell que posa en escena un personatge icònic, batejat com The Old Jack. Tot sembla indicar que aquest rom a l’estil de Jamaica s’exportava, o bé es volia crear la il·lusió d’un producte provinent d’ultramar. La firma Bonaparte no ha aparegut encara en cap altre cartell. Si ens hem de refiar del diccionari Ràfols (cosa que a vegades és un esport de risc) podríem apuntar, com a primera hipòtesi, el nom del dibuixant Eduard Pratginestós de Bonaparte, nascut a Barcelona el 1899. De tota manera, la lectura de les memòries del doctor Fontbona Vàzquez (pare del benvolgut mestre i amic Francesc Fontbona) proporciona una notícia molt interessant sobre “un dibuixant jove que era valencià” amb qui coincideix a l’ominosa txeca del carrer de Vallmajor, on va a parar després d’haver ajudat molta gent a deslliurar-se dels horrors de la guerra. Aquest dibuixant li fa un retrat on apareix exactament la mateixa firma de Bonaparte. Ara mateix no hi ha més informacions sobre el misteriós autor del cartell de Rhumprat, però el fet que Fontbona Vàzquez, nascut el 1913, l’anomeni “jove” referint-se al 1938 sembla que permet descartar la primera hipòtesi. Fins i tot Bonaparte podria ser només un pseudònim... Encara queden molts interrogants per aclarir.

Un cartell de la Mercè. En la història més que centenària de les Festes de la Mercè, només quatre vegades el cartell principal ha estat confiat a una dona. En aquest àmbit va ser pionera l’obra d’Amàlia Gallart. La producció de cartells per a les Festes de la Mercè té una certa continuïtat des del mateix any 1871 que marca l’inici d’aquestes dates com a festa major de Barcelona i, sobretot, des que el 1902 els primers ajuntaments catalanistes la van potenciar. La nòmina de cartellistes que hi ha treballat és abundant: els primers anys hi trobem els artistes catòlics del Cercle de Sant Lluc (Joan Llimona, Antoni Utrillo, Darius Vilàs o Francesc Galí) i sobretot Josep Triadó, que en farà molts durant els anys vint [i trenta], només en blanc i negre. Després de la interrupció de la guerra i, aparentment, de la postguerra, la sèrie es reprèn el 1951 amb la participació dels millors cartellistes del moment: de Ricard Giralt Miracle a Josep Artigas o els prolífics i poc coneguts Ricart / Abella. També és ara quan comencen a fer-se altres cartells específics per a les diferents activitats paral·leles: fira del llibre d’ocasió, cavalcada del Reial Cercle Artístic, gala de la sederia o el festival de la cançó mediterrània. Amb l’arribada de l’ajuntament democràtic, des del 1978, es va confiar als artistes plàstics de més anomenada; darrerament també hi ha lloc per als dissenyadors gràfics i algun fotògraf. El cartell que ens ocupa, del 1963, va ser seleccionat en un concurs restringit entre alumnes de l’Escola Massana. L’autora és poc coneguda: sabem però que l’any 1965 obtenia un accèssit al concurs de cartells per al “Día del Maestro” i, en anys successius, assolia premis a concursos de christmas i, sobretot, d’estampats; l’any 1969 se’n perd la pista. Amàlia Gallart va obrir un camí que fins ara només han transitat Anna Miquel (1994), Pati Núñez (2009) i Catalina Estrada (2011).

Acte de concessió del premi a l'autora Amàlia Gallart, en una imatge publicada a La Vanguardia Española, 25 agost 1963, p. 23

LGF (els cartells de Lluís Garcia Falgàs en temps de guerra) - per Santi Barjau

Els repertoris habituals i el discurs canònic sobre cartells no són gaire generosos amb Lluís Garcia Falgàs. És cert que el dibuixant valencià és recordat sobretot com a autor d'una imatge famosa: la nena del vestit vermell que anunciava els Tintes Iberia (imatge que per cert encara s'utilitza, mes o menys retocada). Però més enllà d'aquest cartell, la seva obra apareix confosa a ulls del públic. Segurament hi va ajudar el fet que el cartell esmentat va ser objecte d'un remake a càrrec de Josep Sala Llorens i això pot haver diluït les personalitats de l'un i l'altre. Avui no parlaré d'aquest altre cartellista (que va crear algunes imatges recordades, com la superwoman tricèfala de Raky) sinó que em centraré en l'activitat de Falgàs durant la guerra civil.

No repetiré aquí el que ja he publicat abans sobre la vida i l'obra de Lluís Garcia Falgàs (1); a més no fa gaire vam tenir aquí un dels seus cartells de Carnaval. La seva tasca com a cap de taller del Sindicat de Dibuixants Professionals, a l'esclat de la guerra, venia avalada per molts anys d'experiència laboral a Barral Hermanos, Plauber S.A, José López o Gráficas Ultra (segurament alguns dels establiments litogràfics més importants de la Barcelona del primer terç del segle XX) i és fàcil pensar que els cartellistes més joves, com ara Carles Fontserè o Lluís Perotes, devien mirar amb respecte l'aportació directiva d'aquell home de cinquanta-cinc anys. Però una mirada superficial ens pot fer pensar que Falgàs s'havia limitat a organitzar el taller sense prendre part en els dissenys concrets. Lluny d'això, la seva activitat va ser abundant.

Aquí tenim un dels seus cartells, que formava part de la campanya de suport a l'Exèrcit Popular, el febrer del 1937. L'atribució és facilitada per la firma que apareix a la part inferior dreta: el monograma LGF que també trobem als seus dibuixos apareguts a la revista Moments. 

El següent cartell és força rar, fins al punt que ara mateix només en conec un exemplar, que es conserva als museus de Reus; no està firmat, però afortunadament es coneix aquest petit esbós de 9 x 6 cm (2) on l'autor va estampar el seu nom, i al revers del qual ens informa que la seva esposa Vicenta Oliver li havia servit de model per a la figura de la infermera.

Un tercer cartell no està firmat i no tinc cap document que en certifiqui l'autoria, però la petja de Falgàs em sembla tan clara que no he dubtat mai a incloure'l en el catàleg de l'artista. Va ser publicat probablement el desembre del 1936. La comparació amb el conjunt dels seus treballs, ja siguin els ex-libris amb excel·lents aiguatintes o els treballs més publicitaris, esvaeix qualsevol prevenció.

Finalment proposo com a obres de Lluís Garcia Falgàs aquests dos cartells tan curiosos que es conserven al Centro Documental de la Memoria Histórica, a Salamanca: el dels futbolistes, que van jugar un partit benèfic el 27 de desembre del 1936 (PS-carteles,1748), i el dels obrers gastronòmics (PS-carteles,1612), que estava als carrers cap a l'abril del 1937.

(1) Després que es publiqués l'article a la revista de la Universitat Autònoma de Barcelona han aparegut més dades sobre l'activitat de Lluís Garcia Falgàs. Esmentaré només la coberta i il·lustracions del llibre d'Antonio Pedrosa, El alma de D. Quijote: Hazañas detectivescas, publicat a Barcelona per F. Granada y Cía. el 1916.

(2) Haig d'agrair un cop més l'amabilitat i la generositat de la neboda-néta de l'artista, Teresa Lloret, que em va facilitar l'estudi dels materials originals entre els quals es troba aquest esbós.