Ramon Roqueta: la línia elegant — per Santi Barjau

Avui us parlaré d’un dibuixant poc conegut, que va participar en dos concursos de cartells, en un dels quals va resultar vencedor (però el seu projecte mai no es va arribar a imprimir en format de cartell); que va tenir una carrera llarga i prolífica com a il·lustrador a la premsa de Barcelona i de París, on va viure alguns anys (però les poques vegades que el trobem esmentat és per posar-lo en l’estela de Xavier Gosé, de qui es considera un dels seguidors de més talent); i que va tenir la dissort de morir massa jove (però no tant com se sol recollir en les escasses aproximacions biogràfiques que se n’han fet). Es tracta de Ramon Roqueta Garcia, que si ens hem de refiar del diccionari “Ràfols” (1) havia nascut a Barcelona el 1888; el 1904 és cridat a quintes pel districte IV. (2) Desconec els detalls de la seva formació artística i les primeres passes de la seva activitat, però el 1909, amb vint-i-un anys, el trobo esmentat per primer cop com a dibuixant de l’efímera revista Rialles, al costat de Xavier Gosé, (3) i el gener del 1910 debuta a L’Esquella de la Torratxa, amb una il·lustració certament deutora de l’estil d’aquest dibuixant i també molt propera als treballs coetanis de Pasqual Capuz; (4) també presenta un treball interessant a l’almanac de L’Esquella per a 1912 i col·labora a la revista El Gall, aquell mateix any, junt amb Apa, Bon, Pal i altres. (5)  

En endavant el trobo actiu a diverses revistes barcelonines, com Bohemia, el 1915, Papitu (desconec des de quan hi publica; de moment el tinc documentat el 1917), (6) i altres. Entorn a 1915 també apareix vinculat a dues produccions de la impremta Oliva de Vilanova: una de les vinyetes editades en Socors per a la Vaga Forçosa del 1914 (al costat d’altres dibuixants papitescos, com Aragay, Nogués, Smith, Junceda o Apa) i una il·lustració, titulada “Coqueteria”, per al Keepsake o recordatori amb motiu del trasllat dels tallers d’impressió des de Vilanova i la Geltrú cap a Barcelona, el 1915.  

La vinculació amb el món de les revistes satíriques es consolida arran de la participació de Roqueta al Primer Saló d’Humoristes, celebrat a la Sala Mozart el 1916, i al segon, que va tenir lloc el 1918. (7) També va prendre part a la versió reusenca d’aquest Saló, el mateix 1916, celebrada als locals del Círcol de Reus, i amb motiu de la qual la revista Foment diu que “En Ramon Roqueta és un altre dibuixant de l’escola de Gosé. Entre tan discipol com feu el genial lleidetà, pocs han conseguit emancipar-se de la servil imitació. (…) En Roqueta, ha fugit completament d’aquells fusellaments, casi plagis. Sols n’ha pres la forma d’interpretar, de fer plastic, l’esperit dels moderns sistemes psicológics de nostres el·legants.” (8) Al llarg de la seva carrera, va publicar també a les revistes D’Ací i d’Allà o La Mainada; i se l’esmenta al calendari de Pakitu (nom temporal de Papitu durant una suspensió governativa), el 1925, o a La Campana de Gràcia, per exemple en un número de 1933 dedicat a la Revolució Francesa, on es reprodueix la seva visió de la proclamació de la República Espanyola el 14 d’abril. (9)

Però entre 1916 i 1917, Roqueta apareix vinculat amb cert èxit a dos concursos de cartells organitzats per empreses de Madrid. En primer lloc, pren part al concurs de cartells per al sabó Heno de Pravia, de Laboratorios Gal, que curiosament va tenir lloc a Barcelona l’any 1916. Els tres premis de 1.000 pessetes van recaure en Rafael de Penagos, Federico Ribas i Salvador Bartolozzi, (10) els “tres mosqueters” de la il·lustració madrilenya del moment i col·laboradors habituals de la revista La Esfera, on Roqueta també va publicar i que va anar presentant, a les sobrecobertes, els diversos projectes que l’empresa de sabons va adquirir en considerar-los també dignes d’apreci. Els dos projectes de Roqueta que Gal adquireix tenien els lemes “Nos parfums” i “Afrodita”, (11) i van fer força bon paper en un concurs on també es van presentar Otho Lloyd, Pasqual Capuz, Josep Segrelles, Pere Montanya [i no “Montoya” com alguna vegada es llegeix...], Gerard Carbonell i molts altres autors, sobretot madrilenys i valencians, que hi van presentar un total de 470 originals. (12) A partir d’aquell moment, trobo la firma de Roqueta a La Esfera, on per exemple publica una il·lustració d’aire divuitesc amb el títol “La gentil azafata”, (13) i la premsa anuncia que dibuixarà a la nova “revista festiva”, Lulú, que no sé si va arribar a aparèixer. (14)

La segona participació que li conec en un concurs de cartells va ser encara més afortunada per a ell: es tracta del certamen convocat poc després per la revista madrilenya Blanco y Negro, i en la qual el jurat, reunit el gener del 1917, li va concedir el primer premi, de 1.000 pessetes, pel projecte que duia el lema “París 1916”. (15) Aquest títol ens pot fer pensar que Ramon Roqueta coneixia la capital francesa, però no tinc cap evidència que hi visqués, sobretot en aquells moments de la Primera Guerra Mundial. En tot cas el març de 1917 l’autor és objecte d’un homenatge al restaurant Los Italianos, de Madrid. (16) No sembla que el projecte s’arribés a imprimir en format de cartell, però la revista va publicar en una de les seves portades la il·lustració “En visita”, acreditada com una de les obres participants a “nuestro concurso de carteles”; (17) no sé si es tracta del projecte presentat amb el lema “París 1916” o bé un altre que també hagués estat adquirit per l’empresa editora. En tot cas, l’original es conserva encara als fons del Museo ABC de Madrid.

En l’estela d’aquests èxits, el nom de Roqueta es esmentat entre els participants al III Salón de Humoristas de la capital espanyola, el mateix 1917, (18) i la premsa barcelonina ens fa saber que “el nostre dibuixant d’elegàncies (…) va traslladar la seva residència a Madrid”, (19) tot i que desconec quant de temps va durar aquesta estada ja que, el maig del 1917, també celebra una exposició individual d’obres al guaix a les galeries Dalmau de Barcelona que, pels títols, semblen de temàtica parisenca, i que inclouen una obra, sense preu de venda, identificada com a “Cartell” (desconec si es tracta d’algun dels treballs premiats en els concursos esmentats). La recepció crítica d’aquesta exposició va ser diversa: per una banda El Poble Català el considera un “Art difícil sota la seva aparenta banalitat” que necessita “un sentit de la decoració i un gust depuradíssim”, i en relació amb l’influx de Gosé afirma: “Al parlar d’aquest genre de dibuix la evocació d’En Xavier Gosé és inevitable. En Roqueta segueix les petjades d’En Gosé, és cert. Però, és que és possible avui pintar ni dibuixar elegàncies oblidant l’obra d’En Gosé?” (20) En canvi la crítica de Vell i Nou defineix Roqueta com un “Èmul d’En Xavier Gosé, al qui pastitxa encarniçadament (…) Emperò caldrà afegir que’l pastitxo és fet amb traça; àdhuc els defectes, els desencaixos i desdibuixos sense esperit i el rastacuerisme inherent a l’art d’En Gosé, hi són tralladats escrupulosament en aquesta reviviscència seva.” (21) La influència evident de Gosé, però, es va modificant amb el temps, quan el dibuix de Roqueta incorpora una simplificació i geometrització molt personal. En aquests anys, entorn de 1920, col·labora a Niu Artístic, (22) a Hojas Selectas, on il·lustra articles d’Alfred Opisso, de la sèrie “El año higiénico”, totes dues coses el 1919; (23) o bé altres il·lustracions a la revista Color, que va convocar el 1922 un concurs de portades on Roqueta participa; també treballa per a la revista madrilenya Nuevo Mundo. L’any 1921 il·lustra un llibre de l’editorial Muntañola que recollia els contes populars El Borracho i Pereza y Tozudería, amb textos de Josep Carner i J. Gay.

En algun moment indeterminat, després de l’acabament de la Guerra Mundial, Roqueta es va traslladar a viure a París, des d’on devia continuar enviant treballs per a les publicacions barcelonines on col·laborava. En tot cas tinc documentada l’estada parisenca l’any 1923, quan L’Esquella de la Torratxa publica un article de Pau Lionel sobre “L’home sol”, és a dir “el bohemi, l’artista, l’home de lletres que viu sol, ben sol, en una cambra solitària, incomunicada, perduda en un indret poc freqüentat de París” i que exemplifica en uns artistes “castes com Watteau”: l’escultor Màrius Vives, el pintor Josep Renom, l’escriptor Joan Recasens i també Roqueta, “el famós dibuixant” que ha fet a París una “exposició sorollosa”. A més, l’article és il·lustrat per ell. (24) El mateix any, el periodista Paco Madrid el situa també a París, junt amb altres artistes que es reuneixen a La Rotonde, un cafè de Montparnasse on es reuneix la colònia catalana dels bohemis, entre els quals esmenta Roqueta com un dels artistes apreciats a la capital francesa. (25)

El juny del 1924 el diari El Diluvio es fa ressò de l’èxit amb què és rebuda una postal dibuixada per Roqueta i que el diari reparteix al seu estand de la Fira de Mostres (també se’n repartia una altra amb dibuix de Junceda; segurament són d’aquest moment altres postals per aquest diari, dibuixades per Ricard Opisso o Jaume Passarell). (26) Es tracta d’una escena que mostra dues noies elegants que llegeixen el diari mentre prenen el te. El mateix diari informa uns mesos després que Roqueta ha vingut a passar les vacances a Barcelona, des de París, on resideix i on treballa amb èxit per als magazins Fantasio, Le Rire “y otros”. (27) Malauradament no conec gaire la seva obra parisenca, que es devia especialitzar en la il·lustració per a revistes galants.

Tot sembla indicar que Roqueta torna a viure de manera estable a Barcelona cap a 1928, si no abans: no sé si és ell “el experto joven escenógrafo” que el 1926 fa el decorat d’una comèdia lírica en un acte, amb lletra de Joan B. Gras Soler i música de “Donavilla” (José Donato Vidal), que es representa a la Unión Ultramarina, del carrer Nou de Sant Francesc, 2. (28) El desembre del 1928 celebra una exposició de paisatges a les Galeries Laietanes, amb un èxit discret (un crític l’anomena de manera formulària “un pintor muy bien dotado”) (29) i l’abril del 1931 torna a exposar a la mateixa sala.

Precisament l’abril de 1931, amb la proclamació de la Segona República, es posa de manifest la filiació política de Roqueta, que ja podíem inferir de la participació en publicacions progressistes com L’Esquella de la Torratxa o El Diluvio. En efecte, aquest mateix diari esmenta Ramon Roqueta Garcia, al costat del seu germà Josep, com a membres de la junta organitzadora del Partit Republicà Federal de Badalona, (30) tot i que desconec altres detalls de la seva militància. En els anys trenta, a més de ser una firma habitual a L’Esquella de la Torratxa i publicar en altres revistes, com La Veu del Besòs, El Mussol (el 1932), on fa la majoria de les il·lustracions, o El Carrer, (31) el trobo com a participant a un (nou) Primer Saló d’Humoristes organitzat per l’Associació dels Humoristes de Barcelona a la galeria Empòrium (1933), on presenta dues obres i consta domiciliat a Montcada (però no pren part al Segon Saló, celebrat a les galeries Syra l’any següent). El 1935 exposa als Amics de les Arts de Terrassa amb el grup Forma i Color, format també per Josep Navarro-Rull, Josep Morant i Josep Altimira, el conegut Oxymel de L’Esquella de la Torratxa. (32)

Aquestes informacions són suficients per desmentir les dates de mort de Ramon Roqueta que alguna vegada s’han publicat, ja que el seu decés es va produir el 7 de febrer del 1936, en plena campanya per a les eleccions que havien de donar el triomf al Front d’Esquerres i portar de nou Lluís Companys a la presidència de la Generalitat, traient-lo de la presó on es trobava des dels fets del 6 d’Octubre. El diari La Humanitat, que anomena Roqueta “gran artista, gran amic nostre i gran republicà”, dóna notícia del seu enterrament civil, (33) mentre que L’Esquella de la Torratxa, que il·lustra la notícia amb una fotografia de l’artista, assenyala que “Després de Xavier Gosé (…) el nostre amic pertanyia a l’escamot de dibuixants que, a París, va posar més alt el prestigi del nostre dibuix.” (34)

En definitiva, Ramon Roqueta és un d’aquells artistes que trobem tan sovint a les pàgines de les revistes més variades i en mil i una iniciatives de tot tipus però la fama del qual ha anat quedant injustament eclipsada amb el pas del temps. 

 

 

NOTES

(1) J.F. Ràfols: Diccionario de artistas de Cataluña, Valencia y Baleares, Barcelona, Edicions Catalanes / Bilbao, La Gran Enciclopedia Vasca.

(2) La Veu de Catalunya, 4 febrer 1904 (ed. matí), p. 2.

(3) La Veu de Catalunya, 5 novembre 1909 (ed. vespre), p. 2.

(4) L’Esquella de la Torratxa, XXXIX, 2.000, 27 abril 1917, p. 290, l’esmenta com un dels dibuixants nous d’aquell any.

(5) El Poble Català, 1 agost 1912, p. 1.

(6) Papitu, X, 466, 7 novembre 1917, p. 1.528.

(7) L’Esquella de la Torratxa, XL, 2.059, 14 juny 1918, p. 392.

(8) Foment. Portaveu oficial en les comarques tarragonines, del partit d'Unió Federal Nacionalista Republicana, XI, 169, 27 juliol 1916, p. 1.

(9) La Campana de Gràcia, LXIV, 3.338, 15 juliol 1933, p. 448.

(10) La Ilustración Artística, XXXV, 1.788, 3 abril 1916, p. 226.

(11) Els projectes es van reproduir a tot color a La Esfera (Madrid), III, 148, 28 octubre 1916, sobrecoberta i III, 155, 16 desembre 1916, sobrecoberta. També es van publicar projectes a la revista Mundo Gráfico.

(12) ABC (Madrid), 11 maig 1916 p. 16.

(13) La Esfera (Madrid), 17 febrer 1917, IV, 164, p. 26.

(14) ABC (Madrid), 17 març 1917, p. 14. 

(15) ABC (Madrid), 15 gener 1917, p. 14: el segon premi, de 500 pessetes, va correspondre al projecte titulat “Fígaro”, de Salvador Bartolozzi.

(16) El Liberal (Madrid), 15 març 1917, p. 3 ; “Banquete de artistas”, ABC (Madrid), 16 març 1917, 2a edició, p. 15.

(17) Blanco y negro (Madrid), 18 novembre 1917, coberta, p. 3.

(18) La Esfera (Madrid), IV, 161, 27 gener 1917, p. 13.

(19) El Poble Català, 28 abril 1917, p. 2.

(20) Florian [Vicenç Solé de Sojo]: “Gazeta d’Art”, El Poble Català, 14 juny 1917, p. 2.

(21) J[oan] S[alvat] P[apasseit]: “Galeries Dalmau. J. Roqueta” [sic], Vell i nou, III, 44, 1 juny 1917, p. 424.

(22) Niu Artístic, II, 10, 15 febrer 1919, p. 11.

(23) El Adelanto (Salamanca), 22 abril 1919, p. 3 ; 7 octubre 1919, p. 4.

(24) Pau Lionel: “L’home sol”, L’Esquella de la Torratxa, XLVI, 2.336, 14 desembre 1923, p. 820, 822.

(25) Francesc Madrid: “Els catalans a ‘La Rotonde’”, La Veu de Catalunya, 11 octubre 1923 (ed. vespre), p. 1.

(26) El Diluvio, 5 juny 1924, p. 14.

(27) El Diluvio, 4 setembre 1924, p. 12.

(28) El Noticiero Universal, 12 novembre 1926, p. 8.

(29) E. Batlle: “Notas de Arte”, Hoja oficial de la provincia de Barcelona (segona època), 24 desembre 1928, p. 6.

(30) El Diluvio, 31 mayo 1931, p. 31.

(31) El Carrer, II, 39, 20 abril 1933, p. 1. En aquesta revista col·laboren també Escobar, Moreno, Benages, Quelus, R. Datzira, Gaston Ry, Terruella, Alloza...

(32) L’Esquella de la Torratxa, LIX, 2.906, 15 març 1935, p. 1.065.

(33) “Ha mort Ramon Roqueta”, La Humanitat, 8 febrer 1936, p. 6.

(34) “Ramon Roqueta”, L’Esquella de la Torratxa, LX, 2.954, 14 febrer 1936, p. 102-103.

Ricard Canals, pintor/cartellista — per Santi Barjau

Les personalitats creadores que presento en aquest blog es van dedicar d’una manera més o menys activa al disseny de cartells, i per això els escau a tots el nom de cartellistes. Però si bé n’hi ha alguns que s’hi dediquen d’una manera més exclusiva, encara que la poden compaginar amb altres disciplines artístiques, com el dibuix, el gravat i la pintura o l’escultura (podem pensar per exemple en Antoni Utrillo o Josep Morell) altres, en canvi, són recordats sobretot com a pintors, i no sempre es té en compte que també van tenir una producció abundant de cartells. Alguns pintors desdoblats de cartellistes, com Ramon Casas o Josep Obiols, apliquen llenguatges diferents en una i altra tasca, amb un biaix més gràfic en els treballs publicitaris. L’autor que avui us presento, però, va fer un conjunt de cartells notable que conserva la forma plàstica dels seus quadres a l’oli i pastels, sense fer ús de recursos més habituals del cartellisme, com les tintes planes, els perfils remarcats o la integració text-imatge.

Potser el cartell més conegut de Ricard Canals Llambí (Barcelona 1876-1931) sigui el que va fer per anunciar la mostra d’art antic espanyol que va ocupar el Palau Nacional de Montjuïc durant l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Aquesta gran manifestació artística, El Arte en España, va ser divulgada mitjançant diversos cartells, obra de Francesc d’Assís Galí o Oleguer Junyent i també pel que ens ocupa, en el qual Canals fa una síntesi de l’art espanyol: l’escena mostra les figures d'un bisbe amb mitra, bàcul i capa pluvial, una dama d'aspecte goyesc i el pintor Velázquez, davant la façana de l'església de Santa Maria del Mar (en una casa de subhastes he vist unes aquarel·les preparatòries per aquest cartell: una de molt esbossada i una altra una mica més elaborada). En la versió definitiva presenta la textura pictòrica i rica que veurem a quasi tots els seus cartells, tot i que no sé si, en aquest cas, ell mateix feia el treball directe sobre les planxes litogràfiques, com veurem en algun altre cas, o bé es va confiar la tasca a algun dels excel·lents dibuixants litogràfics dels tallers Seix & Barral. (1) En la mateixa casa de subhastes també ha aparegut un dibuix a llapis i aquarel·la que segurament sigui un projecte per al cartell anunciador d’una exposició d’art (potser és una altra idea descartada per al cartell de El Arte en España): una dona seu en una mena d'arca de núvia sobre la qual hi ha una paleta de pintor amb pinzells, una maça i unes tenalles; al fons, rere uns cortinatges, potser s’hi preveia una visió de la ciutat o del recinte expositiu. També he vist un altre esbós amb la figura de Velázquez tot sol, que es destaca sobre uns vaixells que solquen el mar en un marc arquitectònic.

De tota manera, el primer contacte de Canals amb el cartellisme de què tinc notícia és la participació al primer concurs de promoció turística que, amb l’eslògan Barcelona, ciudad de invierno, va organitzar el 1908 la Comissió d’Atracció de Forasters i Turistes, entitat municipal que poc després va donar pas a la més coneguda Societat d’Atracció de Forasters, que en va heretar aquesta iniciativa publicitària. En aquest primer concurs, declarat desert, Ricard Canals va presentar un projecte de cartell que ens és del tot desconegut. (2) Tampoc conec l’aspecte d’un altre projecte que va presentar al concurs per a l’Exposició de retrats i dibuixos antics i moderns, en el qual es van imprimir els dos primers premis (obres dels valencians establerts a Barcelona, Vicente Borrás Abella i Francisco de Cidón), mentre que devien quedar sense imprimir els “accésits, sin orden de prioridad”, que van recaure en Emili Terol [segurament Emili Tersol Artigas], Ricard Canals, Tomàs Soler i Enric Monserdà. (3) 

El primer treball del qual es coneixen exemplars és el cartell que va fer el 1911 per a una exposició del grup Les Arts i els Artistes, celebrada a la sala del Faianç Català, que mostra una noia amb una nina japonesa a la mà. Es tracta d’un treball delicat, en la línia de les figures que presenta a les seves pintures. (4) L’any següent Canals fa dos cartells destacats: el que anunciava l’exposició d’Iu Pascual, també al Faianç Català, imprès a una sola tinta amb dues figures (una dona amb un gerro al cap i un vailet que carrega un cistell ple de fruita), que la premsa va lloar com a “lleno de elegancia y de gracia” (5); i sobretot, el cartell per al festival “a beneficio de las víctimas del ejército del Rif”, organitzat el mes de juny pel Cercle del Liceu al cim del Tibidabo. La guerra colonial que Espanya mantenia al nord d’Àfrica, amb les seves seqüeles de desgast humà i desànim potencial, va fer que sovintegessin aquesta mena d’actes que intentaven apujar la moral de soldats i població civil. El cartell de Canals, del qual es coneix l’original, mostra un soldat heroic de tors nu, amb una espasa en una mà i una bandera espanyola a l’altra, rodejat per figures amb indumentària àrab, i va tenir una bona acollida: “La comisión del Círculo del Liceo encargada del festival del Tibidabo ha hecho una buena obra artística, encargando el cartel anunciador de la gran fiesta patriótica al artista Ricardo Canals. / El cartel que ha pintado Canals es digno y hermoso. Se aparta de la vulgaridad y del amaneramiento. Es una nota de suntuoso color y de exquisita forma. Es de todo cuanto se ha hecho, en este género, lo mejor. / Los carteles de Canals son delicadas notas artísticas. En las exposiciones del Salón de las Artes y Artistas y de Ivo Pascual, dió ya gallarda muestra de su maestría. En el cartel del festival del Liceo, se presenta con todo su arte opulento.” (6) Fins i tot és lloat per contrast amb altres cartells com el que anunciava un festival d'aviació, imprès a París, amb nombroses incorreccions (7) i a propòsit del qual Ricard Canals és posat com a exemple dels bons artistes que podien fer cartells satisfactoris, al costat de Ramon Casas, Padilla, Labarta, Aragay, Humbert, Soler, Colom, Matilla, Junyent, Sunyer “y tantos otros.” (8) Segons dades de l'Arxiu del Cercle del Liceu, l’impressor Joaquim Horta va cobrar 300 pessetes per litografiar-ne 1.500 exemplars. (9)

L'any 1914 fa també un cartell monocrom per a l'exposició d'un membre de Les Arts i els Artistes: la que va celebrar Domènec Carles al Faianç Català, amb una figura femenina nua que sosté una flor a la mà.

Un dels cartells més destacats de Canals va ser segurament el que va fer per anunciar el diari barceloní La Publicidad. L’esbós, amb la figura d’una dona nua, va ser reproduït el mes d’agost del 1916 a les pàgines del periòdic (10) que, uns dies més tard, se’n feia ressò amb aquestes paraules: “NUESTRO CARTEL ARTISTICO — Ricardo Canals está terminando este nuestro cartel anunciador, que será a seis tintas y dibujado sobre las planchas por el mismo autor. Es una obra de una tonalidad caliente y rica muy semejante a la del cartel del Círculo del Liceo que el mismo Canals dibujó años atrás. Será una litografía muy buscada.” (11) Un mes més tard, un autor que signa amb les inicials J.S. (potser Joan Sacs, pseudònim de Feliu Elias), en feia una crítica elogiosa: “Ha terminado el tiraje del cartel de LA PUBLICIDAD, obra del distinguido artista don Ricardo Canals, el cual será fijado próximamente en los lugares más céntricos de Cataluña. Es una obra de una distinción superior, en la que el color vive y brilla por contrastes de matices dentro una gama bistrosa muy fina. La ejecución es un prodigio de habilidad; guarda toda la calidad de un original, gracias a haber sido dibujadas todas las planchas correspondientes a los siete tirajes por el mismo autor. Este cartel tiene, pues, el valor de una verdadera litografía original de un grande valor artístico. Nuestras felicitaciones más entusiásticas para el señor Canals.” (12); i encara, a Vell i Nou, potser també en la ploma de Joan Sacs, hi llegim: “En Ricard Canals ha pintat el cartell de La Publicidad. Una bella mostra de distinció i de bon gust, de correcció i d'habilitat. Ric d'un color viu i distingit que brilla per llei de contrast. El cartell té tota la calitat d'un original, perquè cada una de les set planxes corresponents als set tiratges ha estat dibuixada pel mateix autor.” (13) En tots els textos s’hi insisteix en el fet que Canals, després d’haver fet el projecte del cartell, no l’havia deixat en mans de dibuixants litogràfics que el traspassaven a les planxes, sinó que n’era el responsable total. En els cartells anteriors i posteriors això no s’explicita, però podria ser que l’artista també hi hagués intervingut de manera directa.

L’any 1917, en plena Guerra Mundial, s’implica en algunes iniciatives de suport al bàndol aliat, i en especial a França, com era habitual en bona part del món artístic i intel·lectual català. Per exemple, va crear la imatge d’unes vinyetes o segells de propaganda, amb valor facial de 10 cèntims, destinats a obtenir diners per a una bandera que es volia oferir a la ciutat de Verdun: es tracta d’un gravat amb la figura de Marianne i una catalana que sostenen un ram de llorer sobre l’escut de la ciutat francesa en un marc arquitectònic. (14) En aquest context, Ricard Canals va fer un cartell per a la Creu Roja francesa, amb la figura d’una infermera, i també un altre per anunciar la festa que van organitzar les Galeries Laietanes en honor dels artistes francesos que van exposar a Barcelona, amb motiu de la celebració dels Salons parisencs que, excepcionalment, van tenir lloc aquell any a la capital catalana. El cartell, amb la llegenda Fête villageoise offerte aux amis français par les artistes de Barcelone le 7 juillet, an IV de la guerre, i plasmat amb tintes grisa, negra i rogenca, mostra tres figures (dues dones amb vestidures típiques d’andalusa i catalana, i un home amb barretina i faixa) en un paisatge costaner.

L’any 1918 va fer un cartell per al Campionat de Catalunya de rem, Copa Prat de la Riba, organitzada pel CADCI. Es tracta d’un cartell de format quasi quadrat que mostra uns regatistes en el moment de posar a l’aigua l’embarcació.

Un altre cartell destacat és el que va fer per a l’Exposició Internacional del Moble del 1923: una dona, amb un clavell al pentinat, descorre una cortina i mostra una cambra ben moblada. El cartell estava destinat a aquest esdeveniment, quan encara estava previst per als mesos de maig-juny, amb la intenció que fos un dels “Certàmens preparatoris de l’Exposició de Barcelona”, i es va editar en català i castellà, però també en altres idiomes (en conec exemplars amb el text en alemany o italià). Va conviure amb altres cartells de Francesc Galí i d’Oleguer Junyent, amb els quals va tornar a coincidir el 1929, com ja hem vist.

Abans de fer aquest darrer cartell per a l’Exposició Internacional, trobo la firma de Canals en dos altres cartells: un per als concerts, al Palau de la Música, del violinista Costa, amb un retrat d’aquest solista de físic singular (15); i un altre, no datat, per a la ballarina i actriu de cinema mut, Carmen de Toledo, que va debutar el 1925. Canals, que havia fet dels temes espanyols la seva carta de presentació en el mercat artístic francès, aplica la seva recepta en aquest cartell.

No crec que hagi de parlar gaire de la carrera de Ricard Canals com a pintor, ja que ha estat ben estudiat a la monografia de Jaume Socias Palau: Canals, Espasa Calpe, Madrid, 1976. La fama actual del pintor potser no es correspon als elogis que trobem en la premsa de l’època, que el fan destacar com a retratista i també per la seva obra al pastel, delicada i colorista. Els primers dibuixos van ser publicats a l’almanac de L’Esquella de la Torratxa dels anys 1897 i 1898; i també va col·laborar, com molts dels artistes de la seva generació, en els anys inicials del setmanari Papitu, (16) tot i que també el trobo en dates més avançades, com per exemple en la portada de la revista Elegante, al seu número 13. (17)

En definitiva, la tasca de Ricard Canals com a cartellista, tot i no ser central en la seva producció artística, mostra una certa continuïtat al llarg dels anys i és testimoni d’una notable dedicació, que ens ha deixat uns quants exemplars atractius i originals.

 

NOTES

(1) El projecte més esbossat es pot veure a: https://www.mutualart.com/Artwork/PINTOR-Y-SUS-MODELOS/FA64965352DF8F9F (també a https://www.subarna.net/es/lote/189-321-321/682-10978--PINTOR-Y-SUS-MODELOS-); el més elaborat: https://www.mutualart.com/Artwork/EL-ARTE-EN-ESPANA/706C2D7792D00FF2.

(2) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, Governació, sèrie D, 932 (1908); més informació a Santi Barjau: “El desenvolupament de la promoció turística de Barcelona i el seu territori (1908-1936)”, a: Joan Roca i Albert (coordinador), Expansió urbana i planejament a Barcelona, , actes del IV Congrés d’Història de Barcelona, 1995, Institut Municipal d’Història de Barcelona / Proa, Barcelona, 1997, p. 207-217.

(3) “Concurso de carteles”, El Diluvio, 4 febrer 1910, p. 14.

(4) El projecte va aparèixer reproduït a La Veu de Catalunya, 9 febrer 1911 (edició del matí), p. 5, Pàgina Artística, 60.

(5) “Ecos”, La Publicidad, 6 febrer 1912, p. 1.

(6) “Ecos”, La Publicidad, 30 maig 1912, p. 2.

(7) “Ecos”, La Publicidad, 7 juny 1912, p. 1.

(8) “Ecos”, La Publicidad, 8 juny 1912, p. 1.

(9) Jordi Ribera Bergós a: Francesc Fontbona (coordinador): El Cercle del Liceu. Història, art, cultura, Cercle del Liceu, Barcelona, 1991.

(10) La Publicidad, 1 agost 1916, p. 1.

(11) La Publicidad, 21 agost 1916, p. 1.

(12) J.S.: “El cartel de LA PUBLICIDAD”, La Publicidad, 21 setembre 1916, p. 3.

(13) “Notícies”, Vell i Nou, II, 33, 15 setembre 1916, p. 205).

(14) “Acción francófila", Iberia, II, 88, 9 desembre 1916, p. 7.

(15) La Publicitat, 4 desembre 1926, p. 4, amb un text que mostra la gran consideració que el diari tenia per Canals, que hi és anomenat “eminent autor” i “artista extraordinari”.

(16) Josep M. Cadena: “Ricard Canals en sus orígenes”, Diario de Barcelona, 8 novembre 1970, p. 28.

(17) La Publicitat, 24 febrer 1924, p. 6.