Pere Clapera, ballarines i molt més — per Santi Barjau

Pere Clapera va ser un artista prolífic. Durant dècades, el seu llapis àgil va capturar en el paper una crònica de les arts de l'espectacle a Barcelona, en especial les actuacions de ballet clàssic i d'òpera que es presentaven al Gran Teatre del Liceu, tot i que també va dedicar atenció a la dansa flamenca i el circ. La major part dels seus cartells, entre els anys quaranta i seixanta, van servir per anunciar les actuacions liceístiques de les companyies de ballet de més renom, però abans la seva dedicació publicitària havia donat alguns fruits interessants que avui us vull presentar. (1)

Els orígens artístics de Clapera se solen vincular a l'admiració que ell, de petit, sentia en veure Ramon Casas en acció, durant les estades a la casa de vacances que la família del gran pintor modernista tenia al monestir de Sant Benet de Bages, al costat de Sant Fruitós de Bages, on Pere Clapera Argelaguer havia nascut l'any 1906. (2) No tinc constància que hagués seguit cap mena de formació artística regular, però el seu talent precoç el va portar ben aviat a Barcelona per a treballar com a il·lustrador.

En efecte, quan només té disset anys, el 1923, ja el trobo com a dibuixant a les col·leccions de novel·les populars, com per exemple "La novel·la d'ara", on il·lustra i fa la coberta de diverses obres, ben bé una vintena, entre les quals: El Nen Jueu, d'Àngel Guimerà; Roda-soques, d'Alfons Maseras; o Mossèn Gabriel, de Ventura Gassol. (3) Malgrat la seva joventut, el nom de l'autor dels dibuixos ja hi apareix acreditat a les portades, amb la fórmula "Il·lustracions d'En Clapera". Es tracta d'uns treballs interessants, especialment les cobertes amb dibuixos de colors contrastats, irreals, sovint amb tintes planes, com en la imatge que il·lustra la novel·la Els pecats de joventut, d'Amichatis, o La ganyota del destí, de Miquel Poal Aregall. Els dibuixos interiors, en blanc i negre, potser no són tan encertats, però cal tenir en compte que l'autor encara no té vint anys i, sobretot, l'endimoniat ritme de producció setmanal d'aquests llibres de quiosc. Clapera (que algun cop firma amb el segon cognom, Argelaguer), té un paper important a "La novel·la d'ara", ja que va intervenir en uns vint números d'una col·lecció que supera els 180 títols i que es va publicar si més no entre 1923 i 1927. Altres dibuixants que hi prenen part són Pascual Capuz, Serra Massana, Rafael Tona, Josep Altimira, Ramon Miret... També trobo el dibuix de Clapera a la col·lecció pariona en castellà, "La Novela Nueva", on el 1926 il·lustra diversos textos, com per exemple Por ley divina, de Laura Brunet (és a dir, Joan Sanxo Farrerons).

En contrast amb les narracions truculentes de "La Novel·la d'Ara", i pels mateixos anys, Clapera també presta els seus dibuixos a obres més blanques, de literatura femenina i sentimental, com ara Públia i Licini, o Barcelona cristiana (1927), de Clovis Eimeric, publicada a la "Biblioteca damisel·la". (4)

Al mateix temps que fa aquests treballs, Pere Clapera va ser també un dibuixant assidu en revistes populars, tant les de caràcter infantil com les eròtico-festives o "sicalíptiques". Pel que fa a les primeres, s'esmenten les publicacions de l'editorial El Gato Negro, com ara Totó; El Cuento Infantil Semanal; Pako, el rey del valor y de la fuerza; La Alegría Infantil i Pulgarcito; (5) també el trobo citat en relació amb les revistes Pierrot, publicada entre 1923 i 1928, i Sol Naciente. Els seus dibuixos responen a la concepció del còmic primitiu, sense bafarades i amb textos llargs al peu de cada vinyeta. Les col·laboracions en revistes per a adults, en canvi, mostren un Clapera cada vegada més segur de si mateix, com es pot apreciar en els treballs que fa per a L’Hereu (1923) o sobretot a La Tuies, de la qual és un dels portadistes més habituals, i on treballa ben bé fins a la seva desaparició el 1927, sempre amb el cognom matern. També fa algun dibuix a El Escándalo (1925-26).

Al costat d'aquestes publicacions, ja el 1925 comença a dibuixar per a la revista Lecturas, on il·lustra algunes narracions, en la línia dels dibuixos coetanis per a "La Novel·la d'Ara" (la seva vinculació amb Lecturas es reprén després de la guerra, entorn de 1950, quan coincideix amb Riera Rojas, "Lozano Olivares", Freixas...) Entre altres treballs que caldria rescatar (a la premsa esportiva, per exemple), Julià Guillamon el situa com a dibuixant del diari L'Instant, afí a la Lliga (1935-36).

Aprofito aquí per esmentar que Clapera va ser distingit amb una menció en la primera ronda del concurs per al segell de la Generalitat de Catalunya, l'estiu del 1931, cosa que li va permetre participar a la segona ronda (els seus originals, com molts d'altres procedents de les dues convocatòries d'aquest concurs, es conserven a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).

L'anunci de roba interior dels magatzems barcelonins La Golondrina, aparegut a la revista madrilenya La Esfera l'any 1927.

L'activitat publicitària, que va ocupar Pere Clapera durant anys, (6) es pot rastrejar també en moltes publicacions periòdiques; segurament es devia ocupar amb cert èxit en el dibuix de modes, si ens hem de refiar de treballs apareguts a la revista Actividad el 1928 (7) o bé alguns anuncis apareguts a revistes com El Hogar y la Moda o La Esfera. (8) També consta que va aportar dibuixos per a la publicitat cinematogràfica de les productores UFA i BIP (British International Pictures), en un recull, el Block 1930, on també van col·laborar Valentí Castanys, Ernest Santasusagna o Tut (potser Baldomer Toullot, qui firmava "Tot"). (9) Però una de les aportacions més aconseguides de Clapera en aquest àmbit van ser sens dubte els treballs per a l'empresa Nestlé, que l'ocupen durant els anys trenta: anuncis de premsa, firmats a vegades amb el monograma PC, (10) petits impresos (com el llibret El encanto del hogar) o desplegables i, sobretot, els àlbums de cromos que durant anys van constituir segurament l'element publicitari més potent de la marca. Si no estic equivocat, Clapera només il·lustrava els àlbums, però no dibuixava els cromos.

El primer àlbum que va aparèixer és el formidable Àlbum Nestlé (edición de lujo). Tomo I (1930 o 1931), que recull 50 sèries de cromos, impresos a tot color, amb numeració romana I-L; (11) el van seguir Mi álbum Nestlé (1932), amb 30 sèries, numerades 51-80; (12) i Curiosidades del Universo (1934), amb 40 sèries de cromos, numerades de l'1 al 40, i on Clapera fa, com a mínim, els anuncis intercalats (no l'hem de confondre amb els àlbums Maravillas del Universo I i II, publicats el 1955 i el 1957). En una data que desconec, de principis dels anys trenta, va aparèixer l'Album Nestlé para principiantes ("Álbum para pegar 8 series cualesquiera") del qual Pere Clapera fa, si més no, la coberta. No sé si va intervenir en algun altre volum. (13)

Algunes pàgines de l'Àlbum Nestlé (edición de lujo)

 

 

 

Detalls de Mi àlbum Nestlé

De tots aquests àlbums, els més destacats són els dos primers, impresos per Barguñó. Hi trobem unes petites il·lustracions a la capçalera de cada sèrie de cromos, que evoquen el contingut de cadascun d'aquests recursos educatius (personatges històrics, monuments, animals i plantes...) Les pàgines del primer àlbum eren impreses a tres tintes, blava, grisa i negra, i presenten uns dibuixos encantadors, protagonitzats per infants exploradors, executats amb una línia ferma, simplificada i moderna que ens fa adonar de com ha evolucionat l'autor en pocs anys, i també alguns anuncis a tota pàgina, amb les virtuts dels productes Nestlé (no cal oblidar l'objectiu publicitari de tots aquests materials gràfics). L'altre àlbum, del 1932, té uns dibuixos similars, impresos en blau, groc i negre; l'autor se supera amb uns dibuixos plens de gràcia, on juga magistralment amb les tintes planes i amb el color blanc el paper. L'estil em recorda alguns dels cartells del britànic Tom Purvis, màxim representant en els anys trenta d'aquest estil de dibuix, i això pot fer pensar que Clapera estava ben informat del que passava al món pel que fa al grafisme més progressiu; també em fa lamentar que l'autor català no hagués utilitzat més sovint aquesta habilitat, que hauria lluït especialment en la realització de cartells; per a Nestlé només li conec una il·lustració per a la xocolata de la marca Los Canónigos, en la qual l'autor presenta la imatge d'un canonge golut, amb la tassa de xocolata, però l'estil del dibuix és realista i detallat. (14)

L'activitat de Pere Clapera com autor de cartells té poques mostres anteriors a la guerra. Segurament un dels primers que va fer és el que anuncia un ball de gala de la societat recreativa Nova Germanor al Teatre Novetats (1926?), on apareixen una dona i un home en una llotja de teatre, amb un dibuix encara una mica tibat. Més encertat em sembla el cartell per al Salón de Craciones y exposición del arte del vestir que es va celebrar l'any 1935 en un dels palaus de la Fira de Barcelona, sota el patrocini del diari El Día Gráfico. Sobre la península Ibèrica apareix dibuixada en perspectiva l'avinguda central de l'Exposició de Barcelona, des de les torres venecianes fins al Palau Nacional, amb els dos palaus bessons de Puig i Cadafalch.

No el torno a trobar com a cartellista fins després de la Guerra Civil. Desconec quina va ser la seva peripècia vital durant els anys bèl·lics i tampoc tinc cap dada sobre la seva posició ideològica. En tot cas, la seva firma apareix al peu de dos cartells editats després de l'entrada de Franco i vinculats a les Organizaciones juveniles de la Falange (datables cap a 1939-41): Camarada ¡Ahorra! La riqueza nacional depende de tu economía (un nen i una nena amb l'uniforme falangista ofereixen els seus petits estalvis a l'escut espanyol); i Campamentos de OJ, amb un sentinella nocturn.

Amb un parell d'excepcions que després veurem, l'activitat cartellística de Clapera es va centrar bàsicament en el món de l'espectacle. En aquests inicis dels anys quaranta el trobo fent cartells per a esdeveniments tan diversos com un combat de boxa, del 1940 (Boxeo. Extraordinaria velada); l'espectacle de Raquel Meller, La Violetera, estrenat el 1941 al Teatro Cómico i presentat després a l'Olimpia; o l'espectacle infantil Sueño de Navidad, presentat pel Nadal del 1941 a El Club de los Niños, teatre d'Ezequiel Vigués, àlies Didó, a l'Avinguda de la Llum. (15)

Tot i que suposo que va continuar realitzant treballs en aquesta línia, no el torno a trobar fent cartells fins a l'entorn de 1950, quan fa els únics cartells que li conec de tipus més comercials, per a dos productes de les Indústries Marca: l'insecticida Orion, amb l'elefant que treu DDT per la trompa (16) i el sabó Norit (no es tracta dels anuncis amb el famós borreguet, dibuixat segurament per Josep Sala Llorens, sinó una escena més convencional, amb una dona dempeus sobre un paquet gegant que ensenya triomfal la roba delicada rentada amb el producte).

I l'any 1951 Clapera és l'encarregat de realitzar el cartell anunciador de les Festes de la Mercè. Amb el seu cartell la ciutat reprèn amb força una tradició de cartells de les festes barcelonines que s'havia estroncat amb la guerra i que, des d'aquell any, s'han anat editant puntualment cada setembre, amb més o menys polèmica. Estic segur que en l'actualitat els elements que Clapera hi dibuixa, des del monument a Colom amb un clavell, fins a la corrida de toros, passant per la Sagrada Família, provocarien més d'un comentari i no serien acceptats sense discussió! 

De tota manera, la sèrie més coneguda de cartells de Pere Clapera és la que va dedicar als diferents espectacles als quals ell era tan aficionat. Hi ha constància de la seva dedicació constant en aquest sentit: assistia a les representacions d'òpera i de ballet, als tablaos flamencs i a les carpes dels circs, i en prenia apunts que després mostrava en exposicions anuals (molt sovint a la Sala Rovira). L'any 1950 Joan Cortés Vidal afirma: "Ningún acontecimiento digno de nota en el ramo de la ópera, del baile o del «ballet» que haya tenido lugar en nuestra ciudad desde que Pedro Clapera les dedicó su atención ha pasado sin obtener de él ese sutil y evocador comentario de sus apuntes vivaces, espontáneos y aprehensores (...) De un año para otro, pues casi cada año nos ha ido ofreciendo Clapera su ritual exposición, hemos visto al artista ganar en seguridad y limpieza de trazo." (17) Participa en algunes edicions de l'Exposición Nacional de Bellas Artes, com per exemple el 1948, on exposa alguna aquarel·la de Carmen Amaya. (18) També va presentar els seus treballs individualment a Madrid, per exemple el 1952, quan exposa imatges dels ballets que actuaven al Liceu i escenes de ball de "Carmen Amaya, Rosario y Antonio, Vicente Escudero, Lola Flores, Pilar López, Manolo Vargas y Roberto Ximénez" (19) i a Bilbao, el 1967 i el 1969. Alguns d'aquests esbossos es conserven per exemple a l'Institut del Teatre, i li devien servir com a base per als seus cartells. Des del 1951 la sèrie de cartells amb la seva firma es produeix amb una certa regularitat i aquí només en donaré unes pinzellades, ja que és molt probable que n'hi hagi d'altres que encara estan pendents d'identificar. De cartells de circ no n'he trobat cap.

Els cartells més destacats són els que va fer per a les actuacions al Liceu del Ballet de l'Opéra de Paris, el 1951, i del New York City Ballet (1952); l'any 1954 fa el cartell per a la temporada liceista de primavera (Festival Ballet) amb la imatge d'un ballarí amb vestimenta de les mil i una nits, segurament evocadora de Scheherezade. En diverses ocasions (1955, 1959, 1962, 1966) fa el cartell per al London's Festival Ballet al Liceu; també és encarregat diversos cops d'anunciar les actuacions del Ballet internacional Marqués de Cuevas (1956, 1958, 1961). L'any 1963 fa un dels cartells més abstractes, per al Ballet del Teatre de l'Òpera de Sofia, a Bulgària, amb ballarines convertides en estels i grans taques de colors; imatge que conviu amb el més comercial per a la Gran compañía italiana de opereta. Un dels cartells més significatius és el que representa la boca de l'escenari del Liceu, amb el fossat per a l'orquestra i les grans llotges de prosceni, dibuixats amb colors sobre fons negre, per al Festival de ballet europeo de l'any 1960. 

 

 

  

 

Les actuacions de flamenc, també al Liceu, estan relacionades amb la presentació, durant les festes de la Mercè, dels "bailaores" José Greco, amb la companyia "Arte Español" (1961) i el ja esmentat Antonio, durant les festes del 1962. Al centre de documentació de l'Institut del Teatre també he trobat uns cartells interessants, no datats però que es poden situar segurament a mitjan dels anys seixanta, per al ballarí Rafael de Córdova, on Clapera es mostra cada cop més essencial: es tracta d'un simple dibuix gargotejat a una sola tinta, en un fons llis. (20)

Aquest cartell i els que segueixen més avall procedeixen de la col·lecció del Museu de les Arts de l'Espectacle, de l'Institut del Teatre. © Pere Clapera. MAE

 

A part dels cartells de ballet i similars, però sense perdre els lligams amb l'espectacle, li conec dos cartells de cinema: un per al film Niebla y sol, de José Mª Forqué, protagonitzat pels ballarins de flamenc Florencia Pérez Padilla "Rosario" i Antonio Ruiz Soler "Antonio" (1951) i un altre per a Sin la sonrisa de Dios, de José Antonio de la Loma, estrenat el 1955; També en va fer un per a la celebració a Lloret de Mar del centenari de la famosa sarsuela Marina, d'Emilio Arrieta, d'ambient lloretenc.

Dos dels seus últims cartells tenen altres motivacions: un és el que va fer el 1966 per a la V Gala de la sedería española, també al Liceu, també amb el dibuix d'una ballarina i una rosa; i el de la Diada de la Sardana, l'any 1971, amb la rotllana de sardanistes entorn d'una morratxa amb els colors de la bandera catalana flamejants. És l'últim treball datat que conec de l'autor.

Al marge de l'execució de cartells, la carrera professional de Pere Clapera el va dur a actuar en diversos camps, on aporta la frescor i dinamisme del seu dibuix. 

Durant anys, si més no entre 1941 i 1959, es va encarregar de les portades del programa de festa major de Tiana; aquesta continuïtat em fa suposar que Clapera va tenir un lligam especial amb aquesta població del Maresme. Altres treballs habituals van ser les postals (és cèlebre una sèrie de postals amb infants a la platja; també en va fer diverses amb les seves artistes flamenques favorites, com Carmen Amaya) i també apareix la seva firma en algunes portades de partitures (algunes es conserven a la Biblioteca Nacional de España).

Clapera va dibuixar moltes vegades l'art de Carmen Amaya i la va popularitzar en postals com aquesta

En els ben nodrits fons d'ephemera de la biblioteca madrilenya també es troben diversos menús que Clapera va fer per a la Maison Dorée o per a l'Hotel Colón; també és autor d'un curiós menú genèric, per omplir a mà pels cambrers dels establiments que no se'n podien editar un, i amb una graciosa publicitat de l'Anís del Mono; però la majoria dels que li conec es van fer per anunciar banquets i festes als salons de l'Hotel Ritz, per exemple per a les festes de cap d'any de 1943. El seu dibuix refinat és especialment adequat per a il·lustrar aquests ambients. Encara en relació amb el Ritz de Barcelona, l'any 1944 Clapera il·lustra el volum Bodas de Plata del Hotel Ritz (1919-1944), amb textos de Carles Soldevila i Felip Muntaner, entre d'altres, i imprès per Oliva de Vilanova. Per cert, que el 1949 un dibuix de Clapera il·lustra el llibret que commemora una altra efemèride, en aquesta ocasió el 50è aniversari del F.C. Barcelona.

Menú per a la festa de cap d'any de 1943 a l'Hotel Ritz de Barcelona. A sota, un altre menú amb publicitat per a un establiment més modest, no identificat.

No pretenc fer l’inventari complet dels llibres que va il·lustrar Pere Clapera després de la guerra: són força abundants. En tot cas, n’esmentaré uns quants de ben significatius: La quimera del marfil de Josep Pons Mumbrú (Hymsa, Barcelona, 1942), que és una història del billar (l'any 1956 va fer un cartell per a un VII campionat europeu organitzat pel Club Billar Barcelona); El arte del payaso: Recopilación de juegos, bufonadas y chistes de payasos, con un breve manual del payaso para los aficionados, Josep Maria Laporta Furné (Lumen, Barcelona, 1946) i molts d'altres per als editors Josep Janès i Lluís de Caralt, aquest en les col·leccions "Corona Literaria" (tres novel·les d'autors diferents sobre un mateix tema, il·lustrades per tres artistes: per exemple Las novelas del amor, on Clapera il·lustra la narrativa de Pearl S. Buck, acompanyat per Josep Picó i Menchu Gal; o Las novelas de la farándula, on coincideix amb Aguilar Moré i Josep Picó, tots dos volums del 1962) i "Obras maestras ilustradas", com ara les obres completes de John Steinbeck (1957), on també trobem dibuixos de Lorenzo Goñi i Joan Palet, o les de Pearl S. Buck (1967), que Clapera comparteix amb Vicente Ballestar, Lorenzo Goñi i E. Cabestany. També el trobo fent diverses cobertes, com en la novel·la de l'oest de Paul Wellman, Muerte en la pradera (1951).

Coberta i una de les pàgines del llibre La quimera del marfil, sobre el joc del billar; i una de les portades de Clapera per a la revista Lecturas

Com ja he comentat més amunt, en la postguerra reprèn la relació amb la revista Lecturas, per a la qual fa diverses portades els anys quaranta i cinquanta. També el trobo més tard il·lustrant la secció "Rusiñol y sus anécdotas", amb textos de J.M. Lladró, al diari Tele/eXprés, per exemple el setembre del 1964.

Certament, falta encara molt per conèixer del tot la producció de Pere Clapera, esmentat també com a gravador, i de qui per exemple el diccionari Ràfols cita una activitat com a exlibrista de la qual no he trobat cap mostra.

(1) Algunes catalogacions i biografies confonen el nostre Pere Clapera, dibuixant de ballarines, amb l'autor teatral i compositor Vicenç Clapera Ribas, alies Arepalc, o amb el periodista Julià Clapera Roca; però especialment amb el dibuixant de còmic Josep Clapera Coromines (segurament era aquest qui il·lustrava les novel·les gràfiques "Capricho", de l'editorial Bruguera) i amb el pintor Joan Clapera Mayà, d’Olot. Espero no caure jo en cap d'aquestes confusions!

(2) Un text que he consultat per internet esmenta "les anotacions de Joan Vilanova" sobre Clapera, dades que no he aconseguit localitzar; aquest text sembla extret d'un fullet que acompanyaria una exposició de dibuixos circenses de Clapera celebrada l'estiu del 2007 en un local no identificat: http://www.todocoleccion.net/arte-pintura-oleo/oleo-pere-clapera-argelaguer-rincon-cadaques-port-lligat-dali-costa-brava~x26183540

(3) Els títols de "La Novel·la d'Ara" il·lustrats per Clapera que tinc localitzats són almenys dinou:

17. Rafael Nogueras Oller: Lo pecat mortal (1923)

19. Prudenci Bertrana: Josafat

20. Ramon Suriñach Senties: La vida inútil de la Ernesta

22. Àngel Guimerà: El Nen Jueu

23. Amichatis (Josep Amich i Bert): Els pecats de joventut

27. Alfons Maseras: La Sospita

29. Ventura Gassol: El Mur de roses (per GOLS i ARGELAGUER) (1924)

37. Alfons Maseras: Roda-soques

41. Narcís Oller: La Papallona (per CAPUZ i CLAPERA)

43. Alfons Nadal: La penedida

44. Miquel Poal-Aregall: La ganyota del destí

46. Ventura Gassol: Mossèn Gabriel

53. Joan Santamaria: El músic boig

54. Miquel Poal-Aregall: La branca morta

55. Gastón A. Mantua: La carátula

68. Ramon Suriñach Senties: La noia d'aquell home

70. Miquel Poal-Aregall: El diable que portem dins

84. Lluis Capdevila: Berta la del trist destí (1925)

95. Tomàs Roig i Llop: El butxí.

(4) També l'he trobat (amb la firma C. Argelaguer) com a il·lustrador de les cobertes dels sis volums de les "Aventures emocionants instructives d'en Jo Puc!" (subtitulades "Esforç de voluntat d'un noi català que triomfa arreu del món"). Els sis títols de la sèrie són: L'home de la pipa; La Gàbia dels lleons; Kit, la petita gimnasta ; La roda de la mort; La Tragèdia del baró de la Freye; En la tenebra del crim.

(5) Jesus Cuadrado: Atlas español de la cultura popular. De la historieta y su uso 1873-2000, Fundación Germán Sánchez Ruipérez / Ediciones Sinsentido, Madrid 2000, vol. I, p. 273.

(6) He trobat una referència, que no he pogut confirmar, segons la qual Clapera hauria dirigit una agència publicitària: http://www.museudemanresa.cat/artistesfitxa/2024. Podria tractar-se de l'agència Publicitas, el nom de la qual apareix en molts anuncis de Clapera per a Nestlé.

(7) Actividad, IV, 37, setembre 1928, p. XVI.

(8) Per exemple, l'anunci per als sostenidors La Golondrina, publicat a La Esfera (Madrid), XIV, 698, 21 maig 1927.

(9) La Vanguardia, 17 setembre 1929, p. 17. Desconec si va fer cartells de cinema per aquestes productores.

(10) Llibre d'or del cercle d'Ultramarins, queviures i similars 1883-1933, s.p.i., p. 52-53.

(11) Es pot consultar en línia gràcies a la digitalització de la Biblioteca Nacional de España: http://bdh.bne.es/bnesearch/detalle/bdh0000067808 - http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000067808

(12) També està disponible a través de la Biblioteca Digital Hispànica de la BNE: http://bdh.bne.es/bnesearch/detalle/4211754 - http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000069908

(13) Més detalls sobre aquests àlbums al blog Odisea 2008: http://www.odisea2008.com/2014/01/albumes-de-cromos.html — (consulta 12 octubre 2016)

(14) Una historia de la publicidad española: reflejos de más de un siglo de Nestlé, Sociedad Nestlé AEPA, Barcelona, 1992, p. 39.

(15) Josep A. Martín: El teatre de titelles a Catalunya: aproximació i diccionari històric, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1989, p. 89, 212.

(16) http://galeriadimatges-galderich-leblansky.blogspot.com.es/2013/09/insecticidas-orion.html. Alguna font el data el 1946, com Raúl Eguizabal: El cartel en España, Càtedra, Madrid, 2914, p. 218, 285.

(17) Juan Barcino: "Pedro Clapera en «Sala Rovira»", La Vanguardia Española, 8 desembre 1950, p. 16.

(18) El crític José Francés, tan agut altres vegades quan parla dels dibuixants, es refereix a aquets treballs en uns termes políticament força incorrectes: "Pedro Clapera reproduce con exactitud nerviosa el epiléptico histerismo coreográfico de Carmen Amaya —la espectacular exportadora de lo flamenco para el gusto indocto de los extranjeros— en una estampa brillante de colorido, ágil de dibujo, no exenta —como era lógico dado el motivo— de cierta ironía caricaturesca." (José Francés: "Escultores, grabadores y dibujantes catalanes en la Exposicion Nacional", La Vanguardia Española, 28 maig 1948, p. 3).

(19) La Vanguardia Española, 8 juny 1952, p. 3.

(20) La mateixa col·lecció guarda un cartell per a Celia Gámez, que no he pogut visualitzar.

Les imatges del trimestre (estiu 2016) — per Santi Barjau

Gumsay, Sáinz de Morales

Durant la guerra civil, aquest cartell i nombrosos dibuixos apareguts a la premsa llibertària van portar una firma, Gumsay, que correspon al dibuixant Gumersindo Sáinz (Madrid 1900 – Barcelona 1976), conegut també com a Sáinz de Morales. Format inicialment a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, es va establir a Barcelona des de jove, al costat del seu germà Luis, periodista a diversos mitjans escrits com per exemple el diari El Diluvio, i actiu també a la ràdio. Aquest és l’únic cartell que conec de Gumsay, i és una llàstima: l’excel·lent tractament de la imatge actualitza el retrat del geògraf i pensador àcrata Élisée Réclus, basat en una coneguda fotografia de Nadar de 1897, i fa gala d’una encertada simplificació de la figura mitjançant tintes planes de colors cridaners que la fan adequada per ser percebuda a distància. 

Però abans la tasca de Gumersindo es va desplegar sobretot en l’àmbit de les edicions populars, enriquides amb vistoses portades que encara ara criden l’atenció i que sempre firmava amb la fórmula Sáinz de Morales; també se l’esmenta com a escenògraf d’una pel·lícula no identificada. La seva obra, encara dispersa, està pendent d’una recopilació exhaustiva i mereixeria ser més divulgada. Potser un dels treballs més antics que li conec són les il·lustracions que va publicar a les revistes Mediterráneo (1927) o Mundo Ibérico (1927-28) i a la mítica Revista Ford, publicada entre 1930 i 1936. També van aparèixer treballs seus a l’Almanac del Be Negre (1932), Imatges, Meridià, La Ilustración Ibérica... L’any 1933 col·labora al número extraordinari per commemorar el 75è aniversari de El Diluvio (1). La seva activitat com a portadista va ser frenètica per a col·leccions de literatura popular tan variades com “La Novela de Hoy”, “La Novela de Aventuras”, “La Novela semanal cinematogràfica”, “La Novela Asther”... però també per a l’Editorial Lux de Joan Balagué. (2) Per a la col·lecció “Quaderns Literaris” de Josep Janés, va fer la coberta per a la primera edició de Laia, de Salvador Espriu, o també per a El vicari de Wakefield d’Oliver Goldsmith (1934). Aquí tenim dues mostres de cobertes firmades per Sáinz de Morales, significatives del seu dibuix versàtil.

Amb l’arribada de la guerra va treballar assíduament per als cercles anarquistes, com hem vist amb el cartell d’Elisée Réclus, i va publicar a diverses revistes, com ara Moments o Tierra y Libertad, on comparteix activitat amb la fotògrafa Kati Horna; així mateix va fer la coberta del primer número de Porvenir (1937), on la seva dona, Montserrat Barta, també dibuixava; i va col·laborar a Así. Revista de actualidad (1938) i a la inclassificable Mi revista: en destaca la coberta del número de Primer de Maig del 1937, amb la imatge d’una miliciana d’aspecte alegre (l’original es conserva a l’arxiu de Salamanca junt amb altres dibuixos). També s’esmenta la seva activitat a les revistes Esfuerzo, Tiempos Nuevos, etc. (3) Encara durant la guerra, el trobem exposant amb Ángel Carretero i E. Cortiguera (segurament Eugenio Cortiguera, vinculat a Blanco y Negro, que lluitava com a pilot voluntari a les files republicanes i morí a Barcelona de resultes d’un bombardeig) (4), en una mostra d’artistes antifeixistes, organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals a La Pinacoteca, i que havia d’itinerar a París i Londres (5); a la mateixa galeria el 1938 Gumsay hi va tornar a exposar pintures i dibuixos que “son reflejo de nuestra lucha contra el fascismo” (6) i coincidint amb la qual Helios Gómez va fer una “disertación critica” de la seva obra d’artista revolucionari i de “pintor del pueblo” (7). 



Il·lustració de Sàinz de Morales d'un programa de mà per a cinema (imatge procedent del blog Pantalla Abierta, https://pantallaabierta.wordpress.com/2015/08/12/la-desconeguda-sala-edison/)

Però sobretot la seva obra gràfica més destacada durant la guerra i que li va valdre aquests epítets laudatoris va ser el volum Estampas de la España que sufre y lucha, publicat el 1937 per les Joventuts Llibertàries; conjunt d’imatges expressionistes, fetes de traços blancs gratats sobre fons negre, que van tenir una gran difusió i que es poden posar al costat d’altres reculls similars editats durant la guerra, com les Estampas de la Revolución española o les 12 escenas de guerra de Sim (Rey Vila) o els Treinta y dos dibujos de Puyol. El pròleg contraposa l’art tenebrós tancat als museus amb les possibilitats infinites de multiplicació de les arts gràfiques, que podien fer arribar el seu missatge a tothom. En una entrevista publicada el 1938 a la revista L’Espagne Antifasciste (8) insiteix en aquesta necessitat de fer un art útil per a la Revolució i que els artistes s’arrisquin en fer la seva obra, de la mateixa manera que el poble s’ho juga tot en la lluita, i els reclama que exerceixin una funció moral a través de l’emoció plàstica.

Després de la guerra l’artista va patir un exili de curta durada però va poder retornar i va exposar regularment a Barcelona però també a Londres (9), París i altres ciutats europees, així com als Estats Units, Mèxic i Colòmbia. En aquesta darrera etapa, centrada en la pintura a l’oli i l’aquarel·la, el seu ardor revolucionari queda atenuat i es canalitza en la representació de temes gitanos i el que ell anomena “Barcelona típica”. Un artista a redescobrir.

(1) La Vanguardia, 2 novembre 1933, p. 11. Entre altres treballs publicitaris també es troba el seu nom en diverses felicitacions d'oficis i en una sèrie de cromos de la xocolata Ametller, amb receptes de cuina (Charo Ramos: Ephemera: la vida sobre papel. Colección de la Biblioteca Nacional, Biblioteca Nacional de España, Madrid 2003, p. 26-27, 307, 413.
(2) https://negritasycursivas.wordpress.com/2015/01/16/la-editorial-lux-mas-sombras-que-luces/ - consulta 9 maig 2016.
(3) http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/0310.html - consulta 9 maig 2016. 
(4) José Ramón Saiz Viadero: “Eugenio Cortiguera: pintor, diseñador y piloto de guerra”, La Revista de Cantabria (Santander), 119, abril-juny 2005, p. 18-21.
(5) La Vanguardia, 28 agost 1936, p. 7.
(6) La Vanguardia, 2 març 1938, p. 2. 
(7) La Vanguardia, 9 març 1938, p. 7.
(8) Citat pel blog La tradizione libertaria (http://latradizionelibertaria.over-blog.it/article-spagna-libertaria-les-affichistes-de-la-revolution-espagnole-1936-1939-49258071.html — consulta 23 agost 2016), que també esmenta les aportacions de Gumsay a les revistes Ruta i Estudios i l’anomena “el pintor dels vicis humans”.
(9) La Vanguardia Española, 22 abril 1964, p. 38.

Álvaro Ponsá Ramos

En el conjunt dels cartells republicans de la Guerra Civil, plens de missatges de gran cruesa i consignes polítiques amb imatges de denúncia i violència extrema, destaquen uns quants treballs amables i civilitzats, centrats en una guerra paral·lela, la lluita per la cultura, amb la qual es volia reforçar una justificació ètica de les operacions bèl·liques. Un d’aquests cartells culturals és el que avui us ofereixo, editat a Barcelona el febrer del 1938 pel Ministeri d’Instrucció Pública: Las guerrillas del teatro entran en acción contra el fascismo por la victoria del pueblo, por la cultura. Dibuixat per Álvaro Ponsá, és un dels diversos cartells que el govern republicà va produir a través del seu ministeri de cultura, que va tenir una importància més gran que no sembla. 

El seu autor, Álvaro Ponsá Ramos, és poc conegut. Nascut el 1902, segurament era d’origen murcià (el 1913, quan tindria uns 11 anys, el seu nom és esmentat com a membre d’una patrulla de boy-scouts dels “Exploradores cartageneros”) (10) i tot sembla indicar que va morir a Barcelona, en data desconeguda potser dels anys vuitanta (l’any 2007 la seva tomba ja fa 20 anys que està abandonada en un cementiri de Barcelona) (11). Havia fet alguna coberta de la revista Nuevo Mundo (1925) i sembla especialitzat en la il·lustració de novel·letes galants com El más bello amor de Mercedes, d’Álvaro Retana, publicat per “La Novela de Hoy” (Madrid 1925) i també dues entregues de la publicació quinzenal “La Novela de Noche”: El amor prohibido, d’Àlvaro Retana, i El maleficio de la noche, d’Antonio de Hoyos y Vinent (12). 

Coberta de la revista madrilenya Nuevo Mundo, XXXII, 1.662, del 27 de novembre de 1925, dibuixada per Àlvaro Ponsà.

La seva activitat com a pintor és poc destacada, tot i que sabem que el 1926 prenia part a l’Exposición Nacional de Bellas Artes i el 1930 exposava a la barcelonina Sala Parès. El 1934, a València, va crear la falla dels carrers Russafa-Ciril Amorós (13). Durant la guerra apareix vinculat estretament amb l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura, amb els cartells per a les Milícies de la Cultura, però també com a responsable, amb Manuel Verdaguer, d’uns espectacles de titelles per a infants (14); a l’Institut Obrer de València, representant obres d’Alberti i Lorca (15) o junt amb la companyia teatral “El Búho” amb obres de García Lorca i Valle Inclán i va estar relacionat estretament amb la Federació Universitària Escolar de València (16). A València ja havia dibuixat dos cartells per al Ministeri d’Instrucció Pública i Sanitat: El General Miaja dice: la cultura en el Ejército Popular no sólo es necesaria, sino imprescindible... i Milicias de la cultura ha enseñado a leer y escribir en un mes a 13.142 soldados analfabetos, impresos tots dos per la litografia S. Durá Socializada. El cartell barceloní, per la seva banda, imprès a Seix i Barral, combina els fusells dels soldats amb les màscares del teatre, en un improvisat teló vermell.

(10) El Eco de Cartagena, 3 març 1913, p. 1.

(11) La Vanguardia, 20 agost 2007, p. 44.
(12) Muchas Gracias (Madrid), 109, 27 febrer 1926, p. 18.
(13) http://www.vivelasfallas.es/fallas/blog/comisiones-en-el-recuerdo-1
(14) Crónica (Madrid), 377, 31 gener 1937, p. 4-5.
(15) Juan Manuel Fernández Soria: “Los institutos obreros, un ensayo de innovación pedagógica y de socialización política”, a: Cuadernos Republicanos (Madrid), 52, 2003, p. 31-43.
(16) Miquel Àngel Oltra Albiach: Els titelles i l’educació: propostes per a la incorporació dels titelles valencians als itineraris d’educació literària i intercultural, Universitat de València, Servei de publicacions, 2011, p. 453-454 - http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/78997/oltra.pdf?sequence=1

Eusebi Mor, segona oportunitat 

Quants cartells hauria de fer un autor per tal de ser considerat cartellista? Algunes vegades aquesta finestra s’obre per mostrar l’obra única d’un dibuixant en el camp el cartell. També és el cas d’avui. De moment, si més no, aquest és l’únic cartell que conec d’Eusebi Mor Villalba (Buenos Aires 1910 – Barcelona 1976). 

I la seva història és curiosa: es va imprimir l’any 1936 però havia estat dibuixat tres anys abans. Quan va aparèixer pels carrers de Barcelona, anunciava una fira de flors, en ocasió de les festes que commemoraven el cinquè aniversari de la proclamació de la Segona República; aquesta celebració, durant el mes d’abril, va ser una de les últimes festes cíviques abans de l’esclat de la Guerra Civil, i volia recuperar la brillantor de les festes del tercer aniversari, que havien tingut lloc el 1934. Entre molts altres cartells, d’Enric Moneny o Cristóbal Arteche, aquest treball de Mor destaca per la simplicitat del plantejament: una tulipa projecta la seva ombra sobre un fons llis. Però en realitat la firma (“Mor 33”) delata que el cartell del 1936 és la repesca d’un disseny fet tres anys abans. En efecte, el projecte havia estat presentat al concurs convocat pel Patronat de la Rambla per tal d’animar els barcelonins a comprar flors en el popular passeig, dins d’una estratègia de dignificació d’aquell espai urbà. El concurs va ser guanyat per Fulgenci Martínez Surroca, amb un treball excel·lent del qual ja m’he ocupat en aquest blog. El veredicte també significava per a Fulgenci un premi de 1.000 pessetes, concedit pel Patronat de la Rambla; dos altres premis, de 500 pessetes, van ser concedits per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona a Francesc Fàbregas Pujadas i Emili Bosch Roger, respectivament; finalment, els premis menors de 250 pessetes, eren per a Miquel Farré Albagés (a càrrec del setmanari La Rambla) i el nostre Eusebi Mor (premi dels venedors del mercat de la Boqueria). (17) A l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona es conserva una fotografia on apareixen els cinc guardonats i les obres respectives (tot i que crec que no tots els autors estan col·locats sota els seus projectes).

Fotografia de Carlos Pérez de Rozas, 23 de juny del 1933. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Eusebi Mor és un  d’aquests personatges que queden massa oblidats en la nostra història, però tot indica que va tenir un paper important en l’Associació de Cartellistes i per exemple surt esmentat com a membre del jurat en algun concurs com a representant de l’entitat, de la qual va ser tresorer en els exercicis de 1935 i 1936 (18); també va participar en les exposicions organitzades per l’Associació, com el Saló del cartell contra la guerra (1934), presentada el mes de març al Cercle Artístic i que després va itinerar si més no a l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, (19) en la qual presenta un projecte que, segons una ressenya de l’època, usava els colors blanc, negre i vermell i estava format per una gran creu; (20) el 1935 pren part a la mostra Anuncieu per mitjà de la imatge, on exposa un projecte identificat com a Viatges (suposo que es tractava d’un reclam turístic). Desconec si va fer cap altre cartell; és possible que la majoria dels seus treballs com a dibuixant es fessin de manera anònima, i els que trobem firmats, amb un nom tan curt, no ens garanteixen que el seu autor sigui el mateix Eusebi Mor: per exemple unes petites il·lustracions a Crònica Molfort’s sí que podrien ser d’ell; però en canvi no crec que es pugui dir el mateix de la portada del Butlletí de l’Associació de Mestres Pintors, que segons es diu a les seves pàgines va ser obra del consoci Ramon Mor Artells. (21)

Dues de les il·lustracions firmades per Mor i aparegudes a la revista Crònica Molfort's, VI, 71, novembre 1935, p. 4-5. La firma pot correspondre a Eusebi Mor.

No sembla que aquest treball sigui del mateix autor.

Durant la Guerra Civil no trobo cap indici de la seva activitat; només anys després, el 1950, el seu nom apareix com a peticionari d’una patent per a un sistema de blocs prefabricats per a la construcció, junt amb Federico Delclaux Capilla. El diccionari Ràfols cita Eusebi Mor com a decorador, amb estudis a Llotja i a l’Escola d’Arquitectura, i especialitzat a Florència en decoració mural; però desconec en quines obres va treballar. 

(17) L’Opinió, VI, 641, 24 juny 1933, p. 3.
(18) Associació de Cartellistes, núm. 1, gener 1936, p. 3.
(19) X.A.: “Exposició del cartell contra la guerra”, Butlletí de l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada, III, 24, abril 134, p. 33-34.
(20) Joaquín Ciervo: “Salón del cartel contra la guerra”, Renovación, II, 117, 10 març 1934, p.12, tot i que per un error de linotipista el seu nom és mal escrit: “En blanco, rojo y negro ha trazado un verdadero cartel Eusebio Hoz [sic], que toma como motivo una gran cruz; el total es de visualidad y el colorido se une descomponiéndose a la vez de manera armoniosa.”
(21) Ja el trobo utilitzat a la portada del número 16, d’octubre del 1931, de la evista anomenada llavors Butlletí de la Unió i Germandat de Mestres Pintors.