Francesc Graus, en peu de guerra — per Santi Barjau

Hem dit moltes vegades en aquest blog que no és encertat fer atribucions automàtiques a partir d’una coincidència de cognoms. Quan s’ha volgut fer això, molt sovint s’ha caigut en errors que després es van repetint i que costen molt de corregir. Per aquest motiu, cal estar força segurs a l’hora de fer pública la veritable identitat d’un autor del qual només es coneix la firma en un parell de cartells. De tota manera, en alguns casos es pot trobar una sèrie de pistes que, preses una a una, potser no serien concloents, però que agafades en conjunt ens permeten acabar de perfilar la personalitat d’un cartellista que, fins ara, s’anava perpetuant en la trista condició de l’autor quasi desconegut.

En la ingent producció de cartells de la Guerra Civil Espanyola produïts a Barcelona, en trobem dos del 1938 que criden els homes en edat militar a incorporar-se a les files dels carrabiners: La patria en peligro llama a sus hijos! i Atrás el invasor! Malgrat els lemes grandiloqüents, els cartells tenen una força èpica i sobretot destaquen per l’atreviment en l’ús del color i un dibuix simplificat. Impresos tots dos als tallers de Seix Barral, presenten una firma, Graus, que també trobem en els treballs d’un ninotaire actiu a les pàgines de L’Esquella de la Torratxa durant la guerra. Aquest dibuixant apareix en una ocasió caricaturitzat a la revista, quan se’l presenta com un dels membres de la redacció que ha anat al front, al costat d’Alloza, Friedfeld, Calders, Nyerra, Martí Bas, Subirats i Tísner, ben identificat al peu de la imatge, tot i que al llarg del text hi és anomenat Grau (1). Podem imaginar que la seva incorporació al front es va produir, a més, en el marc de les companyies de carrabiners, com Pere Calders i Enric Cluselles “Nyerra”.

 

La caricatura també apareix al catàleg de l’Exposició del Fred (novembre-desembre 1937), que havia de recaptar fons per tal de pal·liar els efectes de l’hivern en el front, i en la qual ell pren part juntament amb els dibuixants ja esmentats (als quals cal afegir els noms de Bofarull, Guasp, Tona o Goñi, i potser també el de Viader). El text que acompanya la caricatura ens fa saber, en to jocós, que Graus és el més jove dels col·laboradors de L’Esquella. Malgrat això, el nom complet i la identitat del dibuixant es mantenien en dubte, fins i tot quan, en dates recents, s’ha publicat una monografia completa sobre la revista satírica. 

Crec que aquest Graus jove que es compromet en la premsa i la propaganda de la República es pot identificar clarament amb el dibuixant publicitari Francesc Graus Roca (Lleida 1918 – Barcelona 2005), alumne de Mongrell a la barcelonina escola de Llotja i de qui consta que, abans o després de la guerra, hauria treballat a l’estudi de Ricard Fàbregas. En tot cas això seria abans del 1947, data de la mort prematura d’aquest dibuixant de qui tots els testimonis, com per exemple Pla Narbona, elogien la capacitat pedagògica. Això concorda amb la informació segons la qual Graus s’estableix pel seu compte a mitjans anys quaranta, tot i que abans caldria situar una estada més o menys llarga a Madrid, de característiques indeterminades, però en qualsevol cas després de la guerra.  

L’aprenentatge al costat de Ricard Fàbregas va ser fructífer i sembla que va adreçar Graus cap al dibuix publicitari en l’àmbit farmacèutic, en el qual es va mostrar molt actiu. Recentment s’ha pogut veure a Barcelona una exposició amb aquesta mena de materials, procedents de la col·lecció dels laboratoris Uriach. En aquests treballs (especialment targetes, petits cartells i displays) Francesc Graus, com Pla Narbona i altres, passa al llarg dels anys d’un dibuix minuciós i realista, sovint amb imatges explícites d’òrgans anatòmics, a uns treballs més publicitaris, de disseny més sintètic, amb metàfores i continguts simbòlics o humorístics, per als quals estaria ben preparat pel seu passat com a ninotaire.

Retrat de Francesc Graus Roca, procedent de la web Fundació Uriach 1838: http://www.fu1838.org/descubre-archivo-publicidad-autores.php?id=3

També he trobat esmentada l’activitat de Francesc Graus en la creació de portades i il·lustracions de llibres i revistes, cartells turístics, etc., tot i que es tracta d’uns materials que encara cal revisitar i recuperar. 

Imatges procedents de la web Fundació Uriach 1838: http://www.fu1838.org/descubre-archivo-publicidad-autores.php?id=3

L’any 1964 va obtenir un dels premis que la direcció general de Belles Arts va concedir per a una edició monumental i il·lustrada del Quixot, executada l’any següent per l’editorial Códex amb motiu del 450 aniversari de la segona part del llibre de Cervantes. En concret es va fer mereixedor d’un dels tercers premis, de 5.000 pessetes; en aquesta mateixa categoria també va ser premiat Aleix Hinsberger (2). Els originals de Graus es conserven a la Biblioteca Nacional d’Espanya, a Madrid. Francesc Graus es va dedicar igualment a la pintura; també s’esmenta una activitat docent en el camp de la publicitat, a l’escola Massana, entre 1963 i 1967. Va ser un dels fundadors de Grafistes FAD.

 

 

(1) “L’Esquella, cansada de fer brometa, decideix gastar una broma pesada als facciosos”, L’Esquella de la Torratxa, LXII, 3.060, 15 abril 1938, p. 230-231.

(2) “Entrega de premios a ilustradores del ‘Quijote’”, ABC (Madrid), 2 juliol 1964, p. 54.

Les imatges del trimestre (tardor 2015) — per Santi Barjau

Guillem Fresquet és un dels molts dibuixants que fan un sol cartell al llarg de la Guerra Civil i que aparentment no es dediquen a aquesta activitat mai més, tot i que durant la seva vida de dibuixant va prendre part en nombroses iniciatives. Per desgràcia, quan es va produir la primera aparició pública d’aquest cartell durant la Transició, es va transcriure malament el seu nom, que es va llegir com a “Fosquet”,  i encara ara està catalogat així en alguns llocs. El cartell, de sòbria coloració terrosa, no té les connotacions èpiques que associem a tants cartells de la guerra, i la seva imatge tranquil·la no estava pensada per incitar els combatents als grans sacrificis o rearmar la seva combativitat amb una visió crítica o caricaturesca de l’enemic: com a molt transmet una serena confiança en la victòria basada en la solidaritat entre els treballadors. No sé quina va ser la tasca dels duaners en el context de la guerra, però en qualsevol cas es tracta d’un treball força correcte. 

Nascut a Barcelona l’any 1914, Guillem Fresquet Bardina es va formar a l’escola de Llotja, i durant els anys trenta el trobem en les exposicions que s’organitzaven al Casal Icària en ocasió de la festa major del Poble Nou (1934) o a la Unió Gremial de Sant Martí de Provençals (1935). Durant la guerra només li conec el cartell de les duanes, però se sap (gràcies al testimoni recollit per Jordi Artigas) que va treballar per al Comissariat de Propaganda; també publica dibuixos a la revista Yo, del 1938 (no cal dir que no hem de confondre el nostre dibuixant amb Lázaro Fresquet, “Fresquito”, el ninotaire de la revolució cubana). En endavant, la seva tasca es va dividir sobretot en una carrera prolífica com a aquarel·lista, amb sovintejades exposicions i premis, i en la indústria dels dibuixos animats, que va tenir a Barcelona un nucli força actiu. Fresquet, que ja treballava a l’estudi Serra Massana abans de la guerra, s’incorpora després als estudis d’animació Chamartín, situats a la gaudiniana casa Batlló des del 1941, on comparteix feina amb Josep Escobar, Melcior Niubó, Cifre, Del Arco, Urda o Peñarroya. 

Imatge procedent del blog http://altapolitik.blogspot.com.es (Guillem Fresquet apareix al número 6 del "Paseo del Buen Humor")

També sé que va prendre part al concurs de cartells del parc d’atraccions del Tibidabo del 1953 (uns esbossos seus es troben a la venda en una casa de subhastes en línia, cosa que ens permet atribuir-li el projecte que es va presentar amb el lema “Fret” i que es conserva a l’arxiu del parc del Tibidabo). Al catàleg Ephemera, la vida sobre papel, de la Biblioteca Nacional de España, Charo Ramos ens assabenta que Fret es va dedicar també a la publicitat de productes farmacèutics i les felicitacions d’oficis. Durant els anys seixanta, el seu nom apareix sovint als anuncis de l’Institut Parramon com un dels professors al costat de Jesús Blasco, Josep Pla-Narbona i el mateix Josep M. Parramon, responsable d’aquesta important institució d’ensenyament per correu que tenia per lema “Cómo triunfar en Arte”. Parramon i Fresquet són els coautors del best-seller internacional Cómo pintar a la acuarela. Les aquarel·les de Fresquet van tenir gran divulgació en forma de postals editades el 1973 per la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre. Morí a Tarragona l’any 1991.

Caseres. Per aquesta finestra treuen el cap molts dibuixants que no es dediquen habitualment a la creació de cartells però que, de tant en tant, fan algun treball en aquest camp. L’autor que us presento avui té alguns cartells de teatre, i aquest en concret destaca entre els que van ser fets en plena Guerra Civil a causa de la temàtica poc habitual, ja que no és polític ni bèl·lic, sinó que anuncia un espectacle de varietats. Amb les seves figures d’Arlequí i Colombina, el cartell Arte 1937, tan allunyat de la temàtica de guerra, és un dels pocs treballs coneguts d’aquest autor en el camp del cartell, sempre en l’àmbit teatral en què es va especialitzar, sobretot com a escenògraf i figurinista. Altres cartells són per a l’espectacle Las Tocas, al Teatro Cómico (1936), i el que va servir per anunciar l’actuació de Totó, el 1946, fet conjuntament amb Amadeu Asensi, amb qui col·labora sovint: els seus projectes en teatrí es conserven al centre de documentació de l’institut del Teatre, on també es guarda un projecte de cartell per a l’espectacle Melodías del Danubio (1945), dels Vienesos Artur Kaps, Franz Joham, Herta Frankel i Gustavo Re.

L’autor és Rafael Caseres, de qui es tenen poques dades; potser havia nascut el 1904 (un Rafael Caseres i Valls mor a Barcelona el 1989, amb 85 anys: La Vanguardia, 27 agost 1989, p. 22) i, a més de l’activitat teatral, el 1930 i el 1931 havia exposat a les Galeries Laietanes amb els altres components del grup “Uns Quants” (Manuel Capdevila, Valeri Corberó, Pere Riu…); en la segona d’aquestes mostres hi va presentar un paravent, projectes de cartells, gravats i les il·lustracions del conte de La Ventafocs; la revista Arts i Bells Oficis (maig 1931, p. 94-95) l’esmenta com “un il·lustrador tan ric de fantasia com de detall. La coloració dels seus dibuixos moderníssims i la puresa de les línies netes, deriven de la il·lustració anglesa proppassada.” Aquest volum de La Ventafocs, en versió de Jordi Canigó (és a dir, Salvador Bonavia Panyella) i editat pel mateix Bonavia, és una bonica edició en format quadrat amb il·lustracions a color i constituïa el cinquè volum de la col·lecció “Contes catalans il·lustrats”, en la qual també intervenien Josep Robert i Ramon Batlle. Per al mateix editor, Caseres també va fer les il·lustracions d’altres volums més senzills, de la sèrie “Contes per a infants”, com ara La porta del cel, La filla del moliner, Els tres cabells del diable, La Fustots, Na Pell d’ase o El gat amb botes, sempre durant els anys trenta. 

Un aparador de Rafael Caseres, reproduït a la revista Mirador l'any 1933

 

A més dels treballs d’il·lustració, Rafael Caseres havia treballat activament en el camp de la creació d’aparadors per a establiments comercials: l’any 1933, en una exposició celebrada a les Galeries Laietanes, va mostrar alguns dels seus projectes i fotografies d’altres vitrines que, segons la crítica d’Adam Coscoll a la revista Mirador, van desaparèixer a l’incendi dels magatzems El Siglo “abans que poguéssim contemplar-les” (Adam Coscoll: “Tres exposicions”, Mirador, V, 210, 9 febrer 1933, p. 7); d’uns i altres el crític en fa grans elogis (diu que és “Un d’aquests artistes que ens farien quedar bé a tot arreu”), com també dels dibuixos que hi va exposar, “de paladar anglo-francès”, “pulquèrrims i fets amb gran traça”. Finalment, se sap que l’any 1934 Caseres va exposar pintures a Santa Coloma de Queralt, al costat de Valeri Corberó, Grau Sala, Xirinius i d’altres, en una col·lectiva organitzada pel diari La Segarra (La Vanguardia, 21 agost 1934, p. 19). 

 

Mir Virgili i Mir Escudé.  Aquest treball per a Uralita és una de les poques mostres de l’activitat de Josep Mir Virgili en l’àmbit del cartellisme. És una interessant composició que, amb simplicitat geomètrica, posa en valor els productes de fibrociment de la fàbrica catalana. També li conec un cartell per a les noces d’argent de l’Orfeó Gracienc, del 1929 (reutilitzat el 1932), amb una composició cubista d’instruments musicals, pentagrama i una oreneta sobre paper platejat. 

Josep Mir Virgili (Barcelona 1904-1974) és conegut sobretot com a interiorista, tasca en la qual va col·laborar sovint amb Evarist Mora. Format a l’escola de Llotja, estigué molt vinculat al Cercle Artístic de Sant Lluc i al Foment de les Arts Decoratives (FAD). Per tradició familiar semblava destinat al conreu de les arts gràfiques, ja que el seu avi havia fundat l’editorial Mir, Terrades, Comas i Cia, i tant el seu pare com els seus nombrosos oncles van tenir una dedicació especial al gravat, la litografia o el cartellisme. En especial es pot recordar Andreu Mir, responsable de l’empresa Reclamgraf, especialitzada en postals patriòtiques espanyoles i catalanes; i Ramon Mir Escudé (Barcelona 1886-1973), dibuixant prolífic, autor de cromos per a la xocolata Suchard, que el 1916 va participar al concurs de cartells per al sabó Heno de Pravia i que va ser autor de molts cartells (alguns es conserven a la Biblioteca de Catalunya), entre els quals el que anunciava l’Anís del Taup, amb una bestiola antropomòrfica i una dona elegant (abans que Andreu Gil el renovés els anys trenta o quaranta); i que el 1932 rebia un setè accèssit al concurs de cartells de la fàbrica de cintes de seda Benet Campabadal, que va tenir molt ressò però sense resultat efectiu (La Publicitat, 1 juny 1932, p. 4). Tant ell com el seu nebot Mir Virgili van rebre menció a la primera ronda del concurs per al senyal de la Generalitat, que va tenir lloc l’estiu del 1931. El treball més tardà que li conec és el cartell per al vodevil Las Inviolables, elegit el 1935 a través de concurs entre un centenar de participants (Després, II, 12, 5 gener 1935). Mir Escudé firmava sovint només amb el primer cognom, però també com a “R. Mir” i “Ramon Mir”. 

Si ens centrem en Josep Mir Virgili, sabem que havia treballat a la Unió de Fotogravadors de Baguñà i Cornet, però el primer treball que per ara puc destacar d’ell és una coberta de la revista Sports (II, 25, 25 març 1924) amb la imatge d’un saltador d’esquí. Alumne de Pompeu Fabra a l’Atheneum Polytecnicum, on forma part del grup dels “Pompeius” (Arturo Llopis: “El filólogo catalán [Pompeu Fabra] practicó el excursionismo y el cámping”, La Vanguardia Española, 20 febrer 1968, p. 37), Mir Virgili apareix vinculat des del principi amb els cercles publicitaris, com ho posa de manifest la conferència “Características que debería reunir el cartel nacional” que va presentar al Foment del Treball Nacional, amb motiu d’una exposició de cartells de guerra, de la col·lecció de Francesc Carbonell; formava part d’un cicle, “Publicidad por el cartel”, organitzat pel Publi-Club i que va comptar amb la participació de Rafael Bori, Josep Canredon, Joan Aubeyzon i Josep M. de Colubí. (La Vanguardia, 24 febrer 1929, p. 15). L’any 1932 pren part en una exposició col·lectiva organitzada pel Cercle Artístic de Sant Lluc. També va ser membre de l’Associació de Cartellistes i el trobem per exemple fent de jurat al concurs de cartells del “IV Rallye-congrés internacional de càmping clubs a Catalunya”, junt amb Evarist Mora Rosselló i Enric F. Gual (La Vanguardia, 6 març 1936, p. 12). I la vinculació al FAD, el va portar a integrar una Secció Pro Arts Publicitàries, amb Francesc Cases, Evarist Mora i Josep Sala, que pretenia recollir exemplars publicitaris dignes i de bon gust i fer-ne un arxiu de consulta i orientació (Butlletí del Foment de les Arts Decoratives, I, 1, gener 1935, p. 2-4). Desconec la seva activitat durant la guerra, però en els anys posteriors va exercir sobretot com a decorador, sovint de la mà d’Evarist Mora, en locals tan destacats com el Salón Rosa del Passeig de Gràcia o l’establiment El Dique Flotante; i el lligam amb el FAD i el Cercle de Sant Lluc es va manifestar en la participació en l’exposició d’art religiós del 1951 (secretari del comitè organitzador i muntatge d’un altar) o el V Salón del Hogar Moderno, del 1955 (La Vanguardia Española, 9 desembre 1955, p. 16); aquell any feia part del jurat de la I Exposición-concurso feria de “Christmas” (La Vanguardia Española, 20 desembre 1955, p. 22), celebrat als magatzems El Siglo i organitzats per la revista Grafia Hispana. Hi anava en nom del FAD, del qual va ser-ne vicepresident el 1957.

Francesc Benages: pau i amor — per Santi Barjau

Els cartellistes que apareixen en aquest blog em són coneguts a través dels respectius treballs gràfics però es mantenen llunyans en el temps com a personatges que són del passat, tot i que alguns són una mica més assequibles que d’altres; i en molts casos en retrobo la dimensió humana a través dels familiars (fills, néts o nebots i especialment filles, nétes i nebodes, que curiosament són les que més activament reivindiquen el llegat d’aquest grup d’artistes, majoritàriament masculí...). En el cas que us presento avui, puc dir que vaig tenir la sort de contactar amb ell i parlar-hi un cop, un temps abans de la seva mort. És un dels pocs cartellistes de la Guerra Civil que he conegut en persona, i per això el vull recordar especialment des d’aquesta tribuna.

Nascut a Mallorca el 1911 i traslladat de ben jove a Barcelona, Francesc Benages Tomàs va viure al barri de Gràcia, al qual va estar sempre molt lligat. A l’Arxiu del districte de Gràcia es conserva una entrevista (1) que li van fer l’any 1993 els alumnes de BUP de l’institut Vila de Gràcia, en col·laboració amb el Taller d’Història de Gràcia, en el marc d’un treball de recollida de testimonis viscuts per diferents persones del barri i que em servirà també per explicar part de la seva biografia, junt amb el que ell mateix em va dir, i les declaracions que va fer el 1975 al Diario de Barcelona. (2)

Arribat als dotze anys a Barcelona, Benages va ingressar a l’escola de Llotja on consta matriculat si més no entre 1929 i 1932, tot i que ell sempre s’ha reivindicat com a autodidacte. També va ser important la relació amb els cercles esperantistes: a les nits aprenia esperanto a la societat Paco kaj Amo (Pau i Amor) de Gràcia (3), on devia conèixer Ramón Fernández Jurado. Segurament en aquells anys ja estava vinculat als moviments polítics, ja que col·labora al setmanari El Carrer, on fa algunes caricatures, que firma com a 6-Q Benages (és a dir, Siscu o Cisco Benages); em va comentar amb especial interès la que representa Hitler i Mussolini a la corda fluixa, apareguda l’abril de 1933. (4) Potser va col·laborar en altres revistes, però no les he localitzat. En tot cas, es relaciona amb elements del Bloc Obrer i Camperol com Pere Pagès (Víctor Alba) i l’esmentat Ramón Fernández Jurado i, amb ells, passarà al POUM poc abans de l’inici de la Guerra Civil. El desembre del 1935, Benages va participar a la primera exposició col·lectiva d’artistes novells que es va celebrar als locals de la libreria Catalònia; (5) i l’any següent va prendre part a l’Exposició de Primavera, com a integrant del Saló de Barcelona, en la secció de dibuix. (6) Però la seva carrera com a artista de galeria sembla que s’acaba aquí. Tenia el taller al carrer de Verdi. 

A l’entrevista que es conserva a l’Arxiu de Gràcia, Francesc Benages (qui sempre es va definir com a anticlerical i antimilitarista) hi explica les seves vicissituds durant la guerra, com el relat del que viu en primera persona el 19 de juliol, però també quan treballa en la secció de propaganda del POUM, i el pas pel front de Terol, mobilitzat amb la lleva del 33.

Benages va fer uns quants cartells durant la guerra del 36, en l’òrbita del POUM, i un per a la UGT, firmats amb el seu cognom. Un d’aquests cartells, que es va estampar en versions catalana i castellana, presenta simplement la bandera roja, amb la falç i el martell, i les sigles del POUM, que destaca sobre un cercle de llum en un fons negre on es llegeix l’eslògan “Obrers a la victòria!!”, mentre que l’altre cartell, Contra el feixisme assassí, oposem-hi el socialisme alliberador, mostra la imatge tètrica d’una mà, verda i amb llargues ungles ensangonades, que surt d’una esvàstica i amença un poble en flames. El tercer cartell, Mobilització, disciplina, comandament únic sota el control de les organitzacions obreres presenta un paisatge desolat pel pas de la guerra, sota un cel fosc i vermellós, amb el perfil d’un ribot que suggereix les possibilitats de la reconstrucció per part dels treballadors liderats pels sindicats, en aquest cas la UGT. Curiosament, a l’entrevista que li fa Maria Favà el 1975 se li atribueixen els cartells del POUM que duen la firma Siwe, que sempre han estat un misteri per a mi; de fet jo li vaig preguntar si coneixia la identitat d’aquest i altres cartellistes poumistes i no em va donar cap aclariment... En tot cas només sumant els sis cartells de Siwe als tres que porten la firma de Benages em surt la xifra de nou cartells que l’autor afirma haver fet durant la guerra; però reconec que la qüestió encara està oberta. No sé si va fer més col·laboracions en la propaganda del POUM o bé per a d’altres partits o sindicats; quan vaig parlar amb ell el 1999 em va dir que li hauria agradat treballar a L’Esquella de la Torratxa, però no hi he trobat els seus dibuixos.

El relat de la postguerra el presenta detingut al camp de concentració de Castelló de la Plana, més tard investigat per la brigada del sinistre capità Bravo i finalment, fugitiu, iniciant el seu exili a Perpinyà, on arriba “el mismo día que Francia entraba en guerra”, el setembre del 1939. Allà treballa, de manera il·legal, fent retoc de fotografia i decideix retornar cap a 1942, però és detingut a Figueres i empresonat a la Model durant un any. A l’entrevista que va fer amb els estudiants graciencs relata les condicions de vida a la presó i les arbitrarietats de la repressió. Després de la guerra només li puc atribuir per ara un cartell destinat al tercer congrés hispanoportuguès d’obstetrícia i ginecologia, que es va celebrar a Barcelona el 1950. La firma no és molt clara, però s’assembla a la que utilitza durant els anys de la postguerra en els seus dibuixos per a targetes de primera comunió i felicitacions nadalenques que, com veurem, van ser el seu principal mitjà de subsistència. 

En efecte, al llarg dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, Benages va treballar incansablement com a dibuixant d’aquests petits impresos protagonitzats per angelets, pastorets i pastoretes i altres variacions infinites d’unes figures infantils que ell plasma amb tendresa i personalitat. 

Segons que ell mateix em va explicar, entre les impremtes barcelonines que es dedicaven a aquesta activitat i que li donaven feina trobem la casa Bañeres, de la plaça de Sant Jaume, i Talleda, també coneguda com a Ediciones Ancla, pel símbol que identificava aquestes postals nadalenques i de felicitació. També va treballar per a impremtes i editorials de Madrid, com ara Ortiz, ja els anys 50, i Roamán, fundada el 1965. Igualment he localitzat obres seves de l’editorial C. y Z. No és d’estranyar doncs que, segons em va dir, hagués arribat a fer més de 5.000 originals de Christmas i altres targetes d’aquesta mena. L’estil de Benages evoluciona al llarg del temps, tal com ho fa la seva firma, des d’una ingenuïtat amable, amb infants grassonets, passant per una manera més sentimental, que recorda el treball d’altres dibuixants com ara Ferràndiz, fins arribar als seus treballs més tardans per a recordatoris de primera comunió, on posa en joc composicions més simbolistes amb pans i peixos, calzes o àncores, amb un tractament més pla del color. En algun moment no identificat va treballar a la impremta Grafos, fundada el 1934.

  

Francesc Benages em va comentar la seva amistat amb altres dibuixants que també trobo com a autors de postals nadalenques i recordatoris religiosos, com ara Francisco Alpresa, Melcior Niubó o Joan Palet. L’amistat amb Frank Alpresa va donar diversos fruits en forma de dissenys per a estampacions sobre tela i es va materialitzar també en un parell d’ex-libris que aquest dibuixant va dedicar al seu company Benages. (7) 

Pel que fa a la seva militància política, la web de la Fundació Rafael Campalans ens fa saber que “formà part del Front de la Llibertat i del POUM fins a la seva incorporació en el Moviment Socialista de Catalunya (1945), des d’on passà a Convergència Socialista i posteriorment al Partit dels Socialistes de Catalunya.” (7) Quan vaig parlar amb ell em va relatar les reunions clandestines a casa seva i a l’estudi que tenia en uns baixos del carrer Mozart. L’any 1992 se li va fer un homenatge, com a militant número 1 de l’agrupació del PSC al barri de Gràcia, i en una entrevista va relatar aquestes reunions on assistien Raimon Obiols i Joan Reventós; segons aquesta font “el disseny del carnet socialista de militant és obra de Francesc Benages”. També sabem que va ser president de l’Associació de Veïns de Gràcia durant tres anys. (9)

El carnet del Partit dels Socialistes, amb la imatge de les banderes dibuixada per Francesc Benages

Una de les últimes referències que he trobat de Benages correspon a l’adquisició d’una pintura seva, Síntesi. Al·legoria del Transport Marítim, per part de l’Autoritat Portuària de Barcelona l’any 1992 amb destí a l’edifici del Portal de la Pau. (10) Francesc Benages va morir l’any 1999.

NOTES

(1) Arxiu Municipal del Districte de Gràcia. Col·lecció Alumnes IES Vila de Gràcia. Entrevista amb Francesc Benages Tomàs, per Pedro J. Iguácel i Víctor Peso. Barcelona, 6/04/1993.

(2) Maria Favà: “Francesc Benages. Esbozo de una biografía brillante”, Diario de Barcelona Dominical, 15 juny 1975, p. 16.

(3) El Carrer, II, 39, 20 abril 1933, p. 1. En aquesta revista col·laboren també Escobar, Moreno, Roqueta, Quelus, R. Datzira, Gaston Ry, Terruella, Alloza...

(4) El Bulteno de esperanta societo Paco kaj Amo, XIII, 146, agost 1932, p. [3] informa del seu ingrés en la societat esperantista, però ja no apareix en una llista de socis de l’any 1936.

(5) Repertori de catàlegs d’exposicions col·lectives d’art a Catalunya (fins a l’any 1938), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2002, p. 248, núm. 877.

(6) Repertori..., p. 263, núm. 960.

(7) Silvia Grossmann Alpresa: “El abuelo Paco”, Ex-libris. Portaveu de l’Associació Catalana d’Exlibristes, XXI, 40, 2009, p. 19.

(8) http://www.fcampalans.cat/arxiu/diccionari_detall.php?id=71&tipus=col_tots

(9) Javier Sulé: “Catalunya és d’una manera generalitzada bastant conservadoreta i tradicional”, Gràcia Express, segona època, 14, desembre 1992, p. 12, on també comenta que va guanyar un premi d’un concurs de cartells convocat pel diari La Opinión. Potser es tracta del concurs del diari L’Opinió del 1933, en el qual un dels projectes recomanats s’havia presentat amb el lema “Kiku”, que podria correspondre a Benages. 

(10) http://www.senado.es/web/expedientappendixblobservlet?legis=10&id1=15699&id2=2