Ricard Canals, pintor/cartellista — per Santi Barjau

Les personalitats creadores que presento en aquest blog es van dedicar d’una manera més o menys activa al disseny de cartells, i per això els escau a tots el nom de cartellistes. Però si bé n’hi ha alguns que s’hi dediquen d’una manera més exclusiva, encara que la poden compaginar amb altres disciplines artístiques, com el dibuix, el gravat i la pintura o l’escultura (podem pensar per exemple en Antoni Utrillo o Josep Morell) altres, en canvi, són recordats sobretot com a pintors, i no sempre es té en compte que també van tenir una producció abundant de cartells. Alguns pintors desdoblats de cartellistes, com Ramon Casas o Josep Obiols, apliquen llenguatges diferents en una i altra tasca, amb un biaix més gràfic en els treballs publicitaris. L’autor que avui us presento, però, va fer un conjunt de cartells notable que conserva la forma plàstica dels seus quadres a l’oli i pastels, sense fer ús de recursos més habituals del cartellisme, com les tintes planes, els perfils remarcats o la integració text-imatge.

Potser el cartell més conegut de Ricard Canals Llambí (Barcelona 1876-1931) sigui el que va fer per anunciar la mostra d’art antic espanyol que va ocupar el Palau Nacional de Montjuïc durant l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Aquesta gran manifestació artística, El Arte en España, va ser divulgada mitjançant diversos cartells, obra de Francesc d’Assís Galí o Oleguer Junyent i també pel que ens ocupa, en el qual Canals fa una síntesi de l’art espanyol: l’escena mostra les figures d'un bisbe amb mitra, bàcul i capa pluvial, una dama d'aspecte goyesc i el pintor Velázquez, davant la façana de l'església de Santa Maria del Mar (en una casa de subhastes he vist unes aquarel·les preparatòries per aquest cartell: una de molt esbossada i una altra una mica més elaborada). En la versió definitiva presenta la textura pictòrica i rica que veurem a quasi tots els seus cartells, tot i que no sé si, en aquest cas, ell mateix feia el treball directe sobre les planxes litogràfiques, com veurem en algun altre cas, o bé es va confiar la tasca a algun dels excel·lents dibuixants litogràfics dels tallers Seix & Barral. (1) En la mateixa casa de subhastes també ha aparegut un dibuix a llapis i aquarel·la que segurament sigui un projecte per al cartell anunciador d’una exposició d’art (potser és una altra idea descartada per al cartell de El Arte en España): una dona seu en una mena d'arca de núvia sobre la qual hi ha una paleta de pintor amb pinzells, una maça i unes tenalles; al fons, rere uns cortinatges, potser s’hi preveia una visió de la ciutat o del recinte expositiu. També he vist un altre esbós amb la figura de Velázquez tot sol, que es destaca sobre uns vaixells que solquen el mar en un marc arquitectònic.

De tota manera, el primer contacte de Canals amb el cartellisme de què tinc notícia és la participació al primer concurs de promoció turística que, amb l’eslògan Barcelona, ciudad de invierno, va organitzar el 1908 la Comissió d’Atracció de Forasters i Turistes, entitat municipal que poc després va donar pas a la més coneguda Societat d’Atracció de Forasters, que en va heretar aquesta iniciativa publicitària. En aquest primer concurs, declarat desert, Ricard Canals va presentar un projecte de cartell que ens és del tot desconegut. (2) Tampoc conec l’aspecte d’un altre projecte que va presentar al concurs per a l’Exposició de retrats i dibuixos antics i moderns, en el qual es van imprimir els dos primers premis (obres dels valencians establerts a Barcelona, Vicente Borrás Abella i Francisco de Cidón), mentre que devien quedar sense imprimir els “accésits, sin orden de prioridad”, que van recaure en Emili Terol [segurament Emili Tersol Artigas], Ricard Canals, Tomàs Soler i Enric Monserdà. (3) 

El primer treball del qual es coneixen exemplars és el cartell que va fer el 1911 per a una exposició del grup Les Arts i els Artistes, celebrada a la sala del Faianç Català, que mostra una noia amb una nina japonesa a la mà. Es tracta d’un treball delicat, en la línia de les figures que presenta a les seves pintures. (4) L’any següent Canals fa dos cartells destacats: el que anunciava l’exposició d’Iu Pascual, també al Faianç Català, imprès a una sola tinta amb dues figures (una dona amb un gerro al cap i un vailet que carrega un cistell ple de fruita), que la premsa va lloar com a “lleno de elegancia y de gracia” (5); i sobretot, el cartell per al festival “a beneficio de las víctimas del ejército del Rif”, organitzat el mes de juny pel Cercle del Liceu al cim del Tibidabo. La guerra colonial que Espanya mantenia al nord d’Àfrica, amb les seves seqüeles de desgast humà i desànim potencial, va fer que sovintegessin aquesta mena d’actes que intentaven apujar la moral de soldats i població civil. El cartell de Canals, del qual es coneix l’original, mostra un soldat heroic de tors nu, amb una espasa en una mà i una bandera espanyola a l’altra, rodejat per figures amb indumentària àrab, i va tenir una bona acollida: “La comisión del Círculo del Liceo encargada del festival del Tibidabo ha hecho una buena obra artística, encargando el cartel anunciador de la gran fiesta patriótica al artista Ricardo Canals. / El cartel que ha pintado Canals es digno y hermoso. Se aparta de la vulgaridad y del amaneramiento. Es una nota de suntuoso color y de exquisita forma. Es de todo cuanto se ha hecho, en este género, lo mejor. / Los carteles de Canals son delicadas notas artísticas. En las exposiciones del Salón de las Artes y Artistas y de Ivo Pascual, dió ya gallarda muestra de su maestría. En el cartel del festival del Liceo, se presenta con todo su arte opulento.” (6) Fins i tot és lloat per contrast amb altres cartells com el que anunciava un festival d'aviació, imprès a París, amb nombroses incorreccions (7) i a propòsit del qual Ricard Canals és posat com a exemple dels bons artistes que podien fer cartells satisfactoris, al costat de Ramon Casas, Padilla, Labarta, Aragay, Humbert, Soler, Colom, Matilla, Junyent, Sunyer “y tantos otros.” (8) Segons dades de l'Arxiu del Cercle del Liceu, l’impressor Joaquim Horta va cobrar 300 pessetes per litografiar-ne 1.500 exemplars. (9)

L'any 1914 fa també un cartell monocrom per a l'exposició d'un membre de Les Arts i els Artistes: la que va celebrar Domènec Carles al Faianç Català, amb una figura femenina nua que sosté una flor a la mà.

Un dels cartells més destacats de Canals va ser segurament el que va fer per anunciar el diari barceloní La Publicidad. L’esbós, amb la figura d’una dona nua, va ser reproduït el mes d’agost del 1916 a les pàgines del periòdic (10) que, uns dies més tard, se’n feia ressò amb aquestes paraules: “NUESTRO CARTEL ARTISTICO — Ricardo Canals está terminando este nuestro cartel anunciador, que será a seis tintas y dibujado sobre las planchas por el mismo autor. Es una obra de una tonalidad caliente y rica muy semejante a la del cartel del Círculo del Liceo que el mismo Canals dibujó años atrás. Será una litografía muy buscada.” (11) Un mes més tard, un autor que signa amb les inicials J.S. (potser Joan Sacs, pseudònim de Feliu Elias), en feia una crítica elogiosa: “Ha terminado el tiraje del cartel de LA PUBLICIDAD, obra del distinguido artista don Ricardo Canals, el cual será fijado próximamente en los lugares más céntricos de Cataluña. Es una obra de una distinción superior, en la que el color vive y brilla por contrastes de matices dentro una gama bistrosa muy fina. La ejecución es un prodigio de habilidad; guarda toda la calidad de un original, gracias a haber sido dibujadas todas las planchas correspondientes a los siete tirajes por el mismo autor. Este cartel tiene, pues, el valor de una verdadera litografía original de un grande valor artístico. Nuestras felicitaciones más entusiásticas para el señor Canals.” (12); i encara, a Vell i Nou, potser també en la ploma de Joan Sacs, hi llegim: “En Ricard Canals ha pintat el cartell de La Publicidad. Una bella mostra de distinció i de bon gust, de correcció i d'habilitat. Ric d'un color viu i distingit que brilla per llei de contrast. El cartell té tota la calitat d'un original, perquè cada una de les set planxes corresponents als set tiratges ha estat dibuixada pel mateix autor.” (13) En tots els textos s’hi insisteix en el fet que Canals, després d’haver fet el projecte del cartell, no l’havia deixat en mans de dibuixants litogràfics que el traspassaven a les planxes, sinó que n’era el responsable total. En els cartells anteriors i posteriors això no s’explicita, però podria ser que l’artista també hi hagués intervingut de manera directa.

L’any 1917, en plena Guerra Mundial, s’implica en algunes iniciatives de suport al bàndol aliat, i en especial a França, com era habitual en bona part del món artístic i intel·lectual català. Per exemple, va crear la imatge d’unes vinyetes o segells de propaganda, amb valor facial de 10 cèntims, destinats a obtenir diners per a una bandera que es volia oferir a la ciutat de Verdun: es tracta d’un gravat amb la figura de Marianne i una catalana que sostenen un ram de llorer sobre l’escut de la ciutat francesa en un marc arquitectònic. (14) En aquest context, Ricard Canals va fer un cartell per a la Creu Roja francesa, amb la figura d’una infermera, i també un altre per anunciar la festa que van organitzar les Galeries Laietanes en honor dels artistes francesos que van exposar a Barcelona, amb motiu de la celebració dels Salons parisencs que, excepcionalment, van tenir lloc aquell any a la capital catalana. El cartell, amb la llegenda Fête villageoise offerte aux amis français par les artistes de Barcelone le 7 juillet, an IV de la guerre, i plasmat amb tintes grisa, negra i rogenca, mostra tres figures (dues dones amb vestidures típiques d’andalusa i catalana, i un home amb barretina i faixa) en un paisatge costaner.

L’any 1918 va fer un cartell per al Campionat de Catalunya de rem, Copa Prat de la Riba, organitzada pel CADCI. Es tracta d’un cartell de format quasi quadrat que mostra uns regatistes en el moment de posar a l’aigua l’embarcació.

Un altre cartell destacat és el que va fer per a l’Exposició Internacional del Moble del 1923: una dona, amb un clavell al pentinat, descorre una cortina i mostra una cambra ben moblada. El cartell estava destinat a aquest esdeveniment, quan encara estava previst per als mesos de maig-juny, amb la intenció que fos un dels “Certàmens preparatoris de l’Exposició de Barcelona”, i es va editar en català i castellà, però també en altres idiomes (en conec exemplars amb el text en alemany o italià). Va conviure amb altres cartells de Francesc Galí i d’Oleguer Junyent, amb els quals va tornar a coincidir el 1929, com ja hem vist.

Abans de fer aquest darrer cartell per a l’Exposició Internacional, trobo la firma de Canals en dos altres cartells: un per als concerts, al Palau de la Música, del violinista Costa, amb un retrat d’aquest solista de físic singular (15); i un altre, no datat, per a la ballarina i actriu de cinema mut, Carmen de Toledo, que va debutar el 1925. Canals, que havia fet dels temes espanyols la seva carta de presentació en el mercat artístic francès, aplica la seva recepta en aquest cartell.

No crec que hagi de parlar gaire de la carrera de Ricard Canals com a pintor, ja que ha estat ben estudiat a la monografia de Jaume Socias Palau: Canals, Espasa Calpe, Madrid, 1976. La fama actual del pintor potser no es correspon als elogis que trobem en la premsa de l’època, que el fan destacar com a retratista i també per la seva obra al pastel, delicada i colorista. Els primers dibuixos van ser publicats a l’almanac de L’Esquella de la Torratxa dels anys 1897 i 1898; i també va col·laborar, com molts dels artistes de la seva generació, en els anys inicials del setmanari Papitu, (16) tot i que també el trobo en dates més avançades, com per exemple en la portada de la revista Elegante, al seu número 13. (17)

En definitiva, la tasca de Ricard Canals com a cartellista, tot i no ser central en la seva producció artística, mostra una certa continuïtat al llarg dels anys i és testimoni d’una notable dedicació, que ens ha deixat uns quants exemplars atractius i originals.

 

NOTES

(1) El projecte més esbossat es pot veure a: https://www.mutualart.com/Artwork/PINTOR-Y-SUS-MODELOS/FA64965352DF8F9F (també a https://www.subarna.net/es/lote/189-321-321/682-10978--PINTOR-Y-SUS-MODELOS-); el més elaborat: https://www.mutualart.com/Artwork/EL-ARTE-EN-ESPANA/706C2D7792D00FF2.

(2) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, Governació, sèrie D, 932 (1908); més informació a Santi Barjau: “El desenvolupament de la promoció turística de Barcelona i el seu territori (1908-1936)”, a: Joan Roca i Albert (coordinador), Expansió urbana i planejament a Barcelona, , actes del IV Congrés d’Història de Barcelona, 1995, Institut Municipal d’Història de Barcelona / Proa, Barcelona, 1997, p. 207-217.

(3) “Concurso de carteles”, El Diluvio, 4 febrer 1910, p. 14.

(4) El projecte va aparèixer reproduït a La Veu de Catalunya, 9 febrer 1911 (edició del matí), p. 5, Pàgina Artística, 60.

(5) “Ecos”, La Publicidad, 6 febrer 1912, p. 1.

(6) “Ecos”, La Publicidad, 30 maig 1912, p. 2.

(7) “Ecos”, La Publicidad, 7 juny 1912, p. 1.

(8) “Ecos”, La Publicidad, 8 juny 1912, p. 1.

(9) Jordi Ribera Bergós a: Francesc Fontbona (coordinador): El Cercle del Liceu. Història, art, cultura, Cercle del Liceu, Barcelona, 1991.

(10) La Publicidad, 1 agost 1916, p. 1.

(11) La Publicidad, 21 agost 1916, p. 1.

(12) J.S.: “El cartel de LA PUBLICIDAD”, La Publicidad, 21 setembre 1916, p. 3.

(13) “Notícies”, Vell i Nou, II, 33, 15 setembre 1916, p. 205).

(14) “Acción francófila", Iberia, II, 88, 9 desembre 1916, p. 7.

(15) La Publicitat, 4 desembre 1926, p. 4, amb un text que mostra la gran consideració que el diari tenia per Canals, que hi és anomenat “eminent autor” i “artista extraordinari”.

(16) Josep M. Cadena: “Ricard Canals en sus orígenes”, Diario de Barcelona, 8 novembre 1970, p. 28.

(17) La Publicitat, 24 febrer 1924, p. 6.

Els cartells de Xavier Nogués — per Santi Barjau

Xavier Nogués (Barcelona 1873-1941) és un artista peculiar: si bé la seva activitat es desplega sobretot en els anys de plenitud del Noucentisme, ell és, generacionalment, coetani dels pintors del Modernisme tardà, com Mir i Nonell (però també de Torres-Garcia, que va tenir una primera etapa simbolista abans d’abanderar la pintura mediterranista i, més tard, l’Universalisme constructiu). A més, és un cas poc habitual d’artista reconegut, que té un lloc destacat en la història de l’art català, tot i que la seva tasca creativa es desenvolupa en àmbits que encara es consideren massa marginals (dibuix de premsa, gravat o arts decoratives). La personalitat artística de Nogués es va anar formant de manera lenta i progressiva, tal com explicà Josep Llorens Artigas en un article essencial per a conèixer el període inicial de la seva vida. (1) La seva activitat en els anys modernistes és escassa i testimonial, com a membre del grup del Rovell de l’Ou, que pren el nom d’una taverna on es reunien els alumnes de l’acadèmia d’art de Pere Borrell del Caso (tot i que no va participar en la seva revista manuscrita a exemplar únic, Il Tiberio). Les primeres obres realitzades per Nogués van ser projectes d’art aplicat, que només es coneixen per referències, i ja destaca el 1899 amb els dibuixos neopopulars de l’Auca de l’Aplec de sant Medir. També és d’aquesta època la participació a diversos concursos de cartells, que comento més avall. Decidit a seguir la carrera de l’art, estudia per lliure i estableix un taller amb Francesc Sardà i Ladico; viatja a París el 1900 i hi retorna l’any següent, però el 1902 ha d’instal·lar-se definitivament a Barcelona. Aquell any obté un accèssit al concurs de postals publicitàries de la fàbrica de sifons Clarà i Cia. (2) mentre que el 1903 fa els que potser són els seus primers treballs com a dibuixant a la premsa: les il·lustracions que acompanyaven una narració a la revista Mercurio, (3) on també publica alguns anuncis, tots ells deutors encara del realisme de Casas i Rusiñol. Exposa el 1904 a la Sala Parés, i també el trobo el 1906 com a autor de la capçalera de la revista Poti-poti, on Rafael Nogueras Oller hi escrivia com a autor únic, i que encarrega a Nogués “un ninot de tirat d’auca” amb el qual donar als fulls un aire neopopular. (4) També dibuixa a la revista Hojas Selectas (1907).

Nogués és un artista que durant una colla d’anys sembla insegur de la seva pròpia força creativa. Això fa rares i impersonals bona part de les mostres de la seva producció anteriors a 1908, quan Feliu Elias el crida a treballar a la revista Papitu. El mateix Elias comenta aquest fet al volum que li dedica dins la col·lecció “Quaderns Blaus”, una de les primeres aproximacions biogràfiques sobre Nogués, (5) on descriu una etapa de crisi personal que el porta a treballar, junt amb qui fou la seva primera esposa Teresa Lostau, a les ordres d’Aleix Clapés en la decoració pictòrica de la Pedrera. La participació al Papitu, on popularitza la firma Babel, el consagra com a ninotaire i com a artista i s’allarga dins al 1911. Aquell any participa amb un dibuix a l’Almanach dels Noucentistes i tot seguit grava un aiguafort per il·lustrar la segona edició de La Ben Plantada, les dues realitzacions d’Eugeni d’Ors que marquen el ple desenvolupament del Noucentisme. Durant els anys següents, Xavier Nogués dibuixa de manera abundant per a la premsa, en revistes com L’Esquella de la Torratxa, Un Enemic del Poble, Iberia, La Publicidad, La Mainada, Cuca Fera (que dirigeix), Fulles Musicals, Jordi, Terramar, Picarol o Revista Nova (que codirigeix amb Feliu Elias i on publica els dibuixos que, més tard, aplega al volum La Catalunya Pintoresca, del 1919). També va fer els dotze dibuixos per a un calendari editat per la llibreria Catalònia, que apareix esmentat a la premsa el 1928, però del qual sembla que ja hi ha una versió el 1925. (6)

Des que el 1909 Xavier Nogués va fer els primers gravats a l’aiguafort, la seva tasca com a gravador va ser continuada i li va permetre fer algunes de les millors obres, de manera que es pot considerar la part més destacada de la seva producció, tal com reconeix el seu estudiós Jaume Pla. (7) Dotat per als matisos del gris, l’aiguatinta és la tècnica on l’artista excel·leix especialment, fins i tot en les variants més complexes: segons una ressenya de Salvat-Papasseit, “L’aiguafort acolorit és ben difícil, més en Nogués és mestre bregador i fàcilment ho venç.” (8)

Com a pintor, destaca sobretot en la decoració mural. L’any 1915 fa un treball que és considerat la seva obra mestra: la decoració integral del celler de les Galeries Laietanes, a Barcelona. Nogués hi tracta amb tendresa i ironia el tema dels borratxos, tan adient per a un espai d’aquestes característiques. (9) Nogués també va ser el responsable dels menús del celler, que es van imprimir als tallers Oliva de Vilanova. Les pintures van ser arrencades i es conserven al MNAC. En un altre local que també pertanyia al galerista Santiago Segura, la botiga d’antiguitats La Basílica, establerta a les Cases dels Canonges, Nogués i Manuel Humbert hi van pintar la decoració mural, amb la vida de Santa Eulàlia, que segurament va desaparèixer en una remodelació posterior. (10) Nogués i Humbert també haurien pintat junts a l’Hotel Colón de Barcelona uns plafons que van desaparèixer amb l’edifici, el 1939. En general, la pintura de Nogués en els formats més convencionals (obres a l’oli sobre tela, de formats reduïts) no és la part més destacada de la seva obra. Alexandre Cirici assenyala agudament la paradoxa d’un artista que, mentre va fer ninots i borratxos de manera “expressionista” i amb un punt de vista irònic, assoleix les cotes més altes de la seva producció, cosa que no aconsegueix quan es planteja altres objectius. (11)

L’estrena de l’òpera catalana El Giravolt de Maig, amb llibret de Josep Carner i música d’Eduard Toldrà, va tenir lloc al teatre del Liceu el 1928 i va comptar amb figurins i escenografia de Nogués, que també va embellir l’edició del llibret. Al llarg dels anys, l’artista va il·lustrar diversos llibres, com Peripècies de Joan Matusser, més tard reeditat com a Joan Barroer, un dels Sis Joans de Carles Riba (1917), o El país de los tontos, de Josep Carner (1920). També va fer els aiguaforts per a una edició de El sombrero de tres picos, de Pedro Antonio de Alarcón, en edició de luxe de Gustau Gili a la col·lecció “La Cometa” (1934), i va deixar inacabada la il·lustració de l’obra de Joan Timoneda, El Patrañuelo. 

Altres treballs decoratius van ser el fris de rajoles, amb temàtica de verema, que ressegueix la façana del celler cooperatiu del Pinell de Brai, obra de l’arquitecte Cèsar Martinell; els plafons ceràmics del restaurant Can Culleretes, avui al Museu del Disseny, i moltes altres col·laboracions amb l’interiorista Jaume Llongueras, com les pastisseries d’Esteve Riera, la decoració de l’habitatge de Lluís Plandiura, al costat del mercat del Born, o bé les pintures del despatx de l’alcaldia de Barcelona, amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929. (12) En la mateixa exposició, també va ser un dels responsables de la creació del Poble Espanyol, al costat de Miquel Utrillo, Ramon Raventós i Francesc Folguera. També se l’esmenta com autor dels jardins de la casa de Josep Barris, a Pedralbes, amb escultures d’Enric Casanovas. (13) L’any 1931, Nogués va ser un dels membres del jurat que va escollir l’escut de la Generalitat, al costat de Ventura Gassol, Pau Font de Rubinat, Agustí Duran i Sampere, Feliu Elias, Jeroni Martorell y Josep Dunyac.

Xavier Nogués va destacar també en l’aplicació dels seus ninots a atuells de vidre i de ceràmica, en col·laboració amb Ricard Crespo i Francesc Quer, respectivament. Va ser professor d’art a Barcelona i Olot, on va estar refugiat durant la guerra civil.

Nogués va ser guardonat amb medalla d’or a l’Exposició d’Arts Decoratives celebrada a París el 1925; i l’any 1938 va rebre el premi Marià Fortuny, que concedia la Generalitat de Catalunya. (14) La Fundació Xavier Nogués, promoguda per la seva vídua Isabel Escalada, preserva el llegat d’aquest artista.

***

 

Pel que fa a la tasca de Nogués com a cartellista, l’ocupa d’una manera espaiada al llarg dels anys, amb mitja dotzena de realitzacions conegudes, a les quals cal afegir diverses participacions a concursos i uns quants cartells dels quals només n’hi ha referències. La primera temptativa coneguda de Xavier Nogués en aquest camp és la participació al concurs de cartells per al Carnestoltes de Vilanova i la Geltrú del 1899 on l’artista, encara un jove de vint-i-cinc anys, obté un accèssit amb el projecte “Tranquil·litat i bons aliments”, que no va ser imprès i l’aspecte del qual es desconeix; els projectes es van presentar al local dels Quatre Gats. (15) Algun cop s’ha citat també una participació al concurs per al carnaval barceloní del 1900, però deu tractar-se d’un error.

Al concurs de cartells per anunciar les festes de la Mercè del 1902, que aquell any es van celebrar amb un gran volum d’activitats, Nogués hi va obtenir una primera menció (només per darrere del projecte premiat i imprès, que va ser el de Josep Triadó, i per davant d’altres segones i terceres mencions que van recaure en Llorenç Brunet, Francesc Labarta o Adrià Gual, en un conjunt de 73 participants), de la qual la premsa fins i tot explica que “el Jurado calificador estuvo deliberando largo rato y dudando” si concedia el premi a Triadó o a ell. (16) Malauradament, desconec l’aspecte de la proposta de Nogués, presentada sota el lema “Barracas y caballet”; només se sap, pel que en diu la ressenya de La Veu de Catalunya, que presentava una escena popular inspirada en els cartellistes anglesos i constituïa una “simpàtica nota de color”. (17)

El primer cartell que per ara es coneix és el que va fer per al fabricant de galetes Viñas y Cía., obra segurament del 1904, que és una curiosa mostra del primer estil de Nogués, de dibuix una mica encarcarat però amb coloració variada i clara. 

Amb certs dubtes, li puc atribuir la presentació d’un projecte al concurs de cartells que volien promocionar Barcelona com a destí turístic d’hivern: en efecte, a la documentació de la Comissió d’Atracció de Forasters i Turistes, conservada a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, i relativa a aquest concurs, es troba un resguard per al projecte “Quasi una fantasia” amb una firma on sembla que es pot llegir el nom de F.X. Nogués. (18)

Segons una notícia imprecisa de Joan Sacs-Feliu Elias, Nogués va fer un nombre no especificat de cartells de cinema, a dos o tres colors, per a la casa Pathé, en una etapa que “durà potser des de l’any 1910 al 1912”. (19) Aquesta cronologia s’ha posat en dubte, ja que els cartells s’han considerat una feina purament alimentícia que escauria més en l’etapa anterior, quan Nogués quasi abandona l’activitat artística, cap a 1906-09. Potser també s’han de posar en relació amb el fet que Nogués, junt amb Antoni Vidal Rolland, havia pintat directament a la façana del cinema Capitol, a la Rambla, la publicitat dels seus programes. (20) Però en canvi, un comentari publicat al Calendari Papitu del 1914 assenyala que, encara durant el 1913, Nogués es va dedicar a la confecció de cartells de cinema que “han passat desapercebuts de tothom”. (21) Al volum dels “Quaderns Blaus” també s’esmenten uns cartells per a la impremta Henrich, a tot color, que l’autor considera “molt bells”, però per desgràcia desconec de quins treballs es deu tractar (en alguna ocasió s’han confós amb els ja esmentats cartells de cinema).

Amb motiu d’una exposició del pintor Iu Pascual, l’any 1913, La Veu de Catalunya cita i reprodueix un cartell anunciador fet per Nogués mitjançant l’aiguafort. (22) Es tracta d’una tècnica ben infreqüent per a un cartell, encara que hagués estat tirat a molt pocs exemplars, i realment no se’n coneix cap exemplar amb la inscripció, però sí que es coneix com a gravat solt, que Jaume Pla cataloga amb el títol Les tres gràcies (primera versió).

Una exposició del grup Les Arts i els Artistes al local bilbaí de l’Asociación de Artistas Vascos, celebrada el 1916, va ser l’ocasió per a un cartell senzill, bàsicament tipogràfic, amb un gravat de Nogués al linòleum on figuren dues dones amb una ombrel·la. El gravat ja havia aparegut a la primera plana del número 35, del juny del 1916, de la Revista Nova que, com el cartell, s’imprimia als tallers d’Oliva de Vilanova.

Per a l’aparició de l’Abecedari català per a nens (1920) Nogués va dibuixar un original acolorit que no va arribar a ser imprès com a cartell: desconec si es va fer servir per a la publicitat del volum a la llibreria de Salvat Papasseit, editor també del volum. Es conserva a les col·leccions del MNAC.

A la correspondència entre el pintor Josep Obiols i el poeta J.V. Foix es llegeix que Nogués va estar a punt de fer el cartell per a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. (23) El cartell, al final, va ser fet pel mateix Obiols, qui va fer una de les obres més emblemàtiques de la seva producció i del Noucentisme, i no podem imaginar quin hauria estat el resultat si Xavier Nogués hi hagués intervingut.

L’any 1923 Nogués va fer un cartell per al ball d’envelat organitzat pel Reial Cercle Artístic, ambientat el 1860, i per aquesta raó l’autor hi mostra una parella romàntica en ple ball. Per a la mateixa entitat fa el 1926 un altre cartell que firma com a “Babel”, pseudònim que utilitzava en l’època del Papitu (i que utilitza a causa del caràcter caricaturesc de la imatge; a la resta dels cartells, amb imatges més serioses, fa servir el seu nom veritable), en el qual mostra una figura disfressada segons la visió tòpica de la negritud, en un conjunt amb colors en masses llises, de gran efecte visual. 

Implicat, per mediació de Lluís Plandiura, en les tasques organitzatives de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, i en concret en la creació del Poble Espanyol, del qual va ser nomenat alcalde honorari, Nogués en va fer també el cartell que el representa amb una visió idealitzada, com una població amb habitants i vida pròpia. Se’n coneixen dos formats, amb algunes diferències: el gran presenta les inscripcions dins de la imatge, mentre que el més petit té la imatge isolada, i els textos a part, al peu del cartell.

Finalment, per a un recital del violinista Costa al Palau de la Música, el 1935, es va reproduir per procediment fotomecànic un retrat de l’intèrpret en plena actuació, fet per Nogués. Aquell mateix any, Xavier Nogués havia estat proposat per a fer el cartell del Segell Pro-Infància, que finalment va fer Josep Morell. (24)

El conjunt de la producció cartellística de Xavier Nogués representa una proporció molt petita i desigual de la seva obra, però és una bona mostra de l’aproximació al gènere per part d’un creador no especialitzat, tot i que seria interessant conèixer els treballs més comercials de què ens parlen les fonts.

 

 

NOTES

(1) Josep Llorens i Artigas: “Xavier Nogués”, La Veu de Catalunya, 19 juny 1920 (ed. del matí), p. 5 (Pàgina Artística de La Veu, 513).

(2) El vencedor va ser Joan Vallhonrat i el segon premi va recaure en Gaietà Cornet; Nogués va rebre un dels primers accèssits pel seu projecte presentat amb el lema “Tothom”, que es coneix per unes reproduccions a la premsa (J. Vargas: “Gran concurso internacional de tarjetas postales celebrado por la casa F. Clará y Cª, en Cta.”, Boletín de la tarjeta postal ilustrada, II, 16, abril 1902, p. 136-145: altres guardonats van ser Llorenç Brunet, Francesc Labarta o Ramir Lorenzale). Vegeu també La Vanguardia, 10 abril 1902, p. 2.

(3) Es tracta de tres dibuixos que il·lustren el conte d’Artur Masriera: “Luchas del día”, Mercurio, III, 18, 4 maig 1903, p. 116-118.

(4) Rafael Nogueras Oller: “El com, el perquè i de quina manera”, Poti-poti, I, 2, 28 juliol 1906, p. 4.

(5) Joan Sacs: Xavier Nogués, Llibreria Catalònia, Barcelona, 1927 (la data és controvertida, però el volum apareix ressenyat com a novetat a La Vanguardia, 27 novembre 1927, p. 17).

(6) Joan Sacs: “L’Art”, Revista de Catalunya, V, 43, gener 1928, p. 92, 95.

(7) Jaume Pla: Els gravats de Xavier Nogués, Edicions de la Rosa Vera, Barcelona, 1960; versió revisada a: “Xavier Nogués, gravador”, Revista de Catalunya (nova etapa), 80, desembre 1993, p. 69-82.

(8) J.S.P. [Joan Salvat Papasseit]: “Exposicions. Xavier Nogués”, Vell i Nou, III, 44, 1 juny 1917, p. 423.

(9) R[omà] J[ori]: “La cava de les galeries d’art modern i antiguitats decorada per X. Nogués”, Vell i Nou, I, 9, 15 setembre 1915, p. 9-11. Vegeu també: Xavier Nogués. Pintures murals procedents del Celler de les Galeries Laietanes (cat. exp.), Museu d’Art Modern, Barcelona, 1984.

(10) Vell i Nou, II, 35, 15 octubre 1916, p. 245; II, 36, 1 novembre 1916, p. 262;  II, 37, 15 novembre 1916, p. 282; II, 38, 1 desembre 1916, p. 292-294 (amb fotografies del resultat final).

(11) Alexandre Cirici: “Xavier Nogués, entre l’expressionisme popular i la integració burgesa”, Serra d’Or, XIV, 151, 15 abril 1972, p. 282-287.

(12) També va prendre part al concurs per als tapissos de les escales de les cases consistorials, encarregats a Tomàs Aymat: Nogués i Ricard Canals van ser mereixedors d’una recompensa de 1.000 pessetes, però els esbossos triats van ser els de Fèlix Mestres: La Vanguardia, 9 maig 1928, p. 7.

(13) “El jardín de la ‘Villa Barris’”, El Fígaro (Madrid), 16 març 1920, p. 15.

(14) Gaceta de Bellas Artes (Madrid), XVI, 278, 15 desembre 1925, p. 13; Andreu A. Artís: “L’accent de Barcelona”, Revista de Catalunya, X, 93, 15 desembre 1938, p. 675-676.

(15) Llorens Artigas, esmentat a la nota 1.

(16) La Dinastía, 13 agost 1902, p. 2; 15 agost 1902, p. 2.

(17) “Concurs de cartells”, La Veu de Catalunya (ed. del matí), 13 agost 1902, p. 2.

(18) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, Governació, Sèrie D, exp. 933 (1909). Vegeu Santi Barjau: El desenvolupament de la promoció turística de Barcelona i el seu territori (1908-1936), a: Joan Roca i Albert (coordinador): Expansió urbana i planejament a Barcelona, Institut Municipal d’Història de Barcelona / Proa, Barcelona, 1997, p. 207-217 (actes del IV Congrés d’Història de Barcelona, 1995).

(19) Joan Sacs, esmentat a la nota 5, p. 53.

(20) Cecília Vidal Maynou: Xavier Nogués (1873-1941), Fundació Xavier Nogués / Àmbit, Barcelona, 2010, p. 76-77.

(21) [Francesc Pujols?]: “La pintura durant l’any 1913”, Calendari Papitu, 1914, p. 100: “Den Nogués, ens diuen que ha treballat poc. Ha fet alguns cartells de cinematògraf que han passat desapercebuts de tothom, però que denoten lo que arribaria a fer aquest home que viu amagat de les lluites artístiques, i que se l’ha de considerar com un ser únic.”

(22) La Veu de Catalunya, 27 febrer 1913 (ed. del matí), p. s/n (Pàgina Artística de La Veu, 167), que el reprodueix i en fa un elogi calorosíssim.

(23) Citat per Pilar Vélez: Josep Obiols, obra cívica, a: Josep Obiols. Obra Cívica, 1894-1994 (cat. exp.), Palau Moja, Barcelona, 1994, p. 32.

(24) Arxiu Nacional de Catalunya, fons Generalitat, UI: 1065.1

Emili Pascual Monturiol — per Santi Barjau

Fa temps, en aquest bloc, vaig presentar el cartell que anunciava la revista Arlequí, que va tenir una existència fugaç, el març del 1914. Si la firma del cartell, “Hola”, me'l feia atribuir al pintor Josep Gausachs, en tasca esporàdica de cartellista (tot i que segons altres fonts es tractaria del dibuixant J. Pascual, a qui no sé identificar), (1) avui us parlaré del promotor de la revista, el dibuixant i editor Emili Pascual Monturiol, que també va fer una petita quantitat de cartells, firmats amb el seu pseudònim més habitual, “PAL” (quasi sempre en majúscules i datat amb l’any en números romans).

 

Nascut el 1890 a Barcelona, on mor el 1941, Emili era germà del pintor Enric Pascual Monturiol, autor d’una obra interessant, on destaquen les visions de la gent de la mar, com pescadors i treballadors del port, i que plasma als seus olis i dibuixos una visió de l’obrer que s’ha emparentat amb la del belga Constantin Meunier; potser la proximitat al mar (i la consciència social) no són alienes a la figura de l’avi, Narcís Monturiol. La pintura d’Enric ha estat objecte d’alguna exposició, però encara és poc valorada.

Per la seva banda el nostre protagonista d’avui, Emili, també va estar vinculat al mar, des d’un punt de vista més prosaic, com a industrial de l’empresa familiar de metal·lúrgia especialitzada en instrumental nàutic, i també va destacar com a editor, al capdavant de l’editorial Apolo, que incialment, als anys vint, es dedicava només a publicar manuals tècnics, però que durant els anys trenta va destacar per les traduccions al castellà de literatura estrangera, amb autors com Thomas Mann, Stephan Zweig o Giovanni Papini, sota la direcció literària de Màrius Verdaguer. Després de la mort de Pascual Monturiol, l’editorial passava a mans de Josep Janés. (2) En funcions d’editor, va formar part del consell de la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona, en una candidatura formada també per Santiago Salvat, Gustau Gili, Pere Coromines o Ramon Miquel i Planas, entre d’altres. (3)

L’etapa d’Emili Pascual Monturiol com a dibuixant sembla que s’ha de circumscriure a la dècada de 1910 a 1920 com a molt, anys en què també fa els quatre cartells que avui us mostro. Desconec els detalls de la seva formació (en el cas del seu germà s’esmenta la influència de la mare, que havia estat alumna de Ramon Martí Alsina), però sobretot destaca com a dibuixant en revistes satíriques, algunes de les quals dirigeix. Així, el trobo fent algunes portades interessants a tot color o altres dibuixos per a la revista Polium (per exemple la del número 1, de la primera quinzena de gener del 1912), per a la qual va fer també el cartell anunciador; El Gall, setmanari nacionalista, del juliol del 1912; l’esmentat Arlequí (1914), i també Dominguín, La Piula o Margot, les tres del 1916. Potser va tenir més continuïtat la seva tasca de dibuixant a L’Esquella de la Torratxa (el tinc documentat el 1916 i 1917) i D’Ací i D’Allà, en l’etapa inicial, des del 1918. Aquests dibuixos (els més antics amb la firma encara cursiva, però ja amb la data en xifres romanes), mostren una deformació caricaturesca, amb caràcter altament expressiu. En algun moment també fa servir la firma Miliu.

Pel que fa a altres actuacions relacionades amb la tasca de ninotaire, s’esmenta la seva participació al comitè artístic del Saló d’Humoristes del 1915, i també la vinculació a la penya bohèmia del Bar del Centro, a la Rambla, al costat d’Amichatis, Jaume Passarell, Lluís Capdevila, Josep Gausachs, Francesc Domingo o Salvat-Papasseit. (4)

Els cartells firmats per Pal són el ja esmentat per a la promoció de Polium, que destaca pel contrast cromàtic i per l’aspecte monumental de la figura (l’autor mateix?) que reparteix exemplars de la nova revista entre un públic àvid (1912); el que anunciava la novel·la de Juli Vallmitjana, Sota Montjuïc (1913), amb la imatge melancólica de l’home assegut als peus del temut castell de Montjuïc; el cartell Sis concerts de Música Francesa baix el patronatge de la Societat d’Amics de la Música de París, del 1917, amb tres escenes separades per corns de l’abundància; i el que va dibuixar per al Futbol Club Barcelona  el 1918, per als partits que l’equip va jugar amb combinats dels països aliats, i que mostra un jugador del Barça que quasi vola per atènyer la pilota al costat d’un rival, amb un fons de banderes (amb alguns errors, es reconeixen la bandera catalana, la francesa, la que cal interpretar com a bandera belga, la bandera mercant de l’imperi britànic i, a l’extrem, potser la bandera espanyola). Es tracta d’una breu mostra de cartells variats, força concentrats en el temps, que resumeixen l’obra d’un autor poc conegut.

 

NOTES

(1) Joan Torrent / Rafael Tasis: Història de la Premsa Catalana, Bruguera, Barcelona 1966, vol. I, p. 591-592

(2) Blanca Ripoll Sintes: Semblanza de Editorial Apolo (ca. 1920 - ca. 1953), Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes - Portal Editores y Editoriales Iberoamericanos (siglos XIX-XXI) - EDI-RED, Alacant, 2015: http://www.cervantesvirtual.com/obra/editorial-apolo-ca-1920--ca-1953-semblanzas/ (consulta 10 juny 2021)

(3) “Elecciones en la Cámara Oficial del Libro de Barcelona”, La Gaceta de las Artes Gráficas del Libro y de la Industria del Papel, X, 3, març 1932, p. 34.

(4) Jaume Passarell: “Història del bar del Centro. El primer cabaret de Barcelona”, Mirador, I, 33, 12 setembre 1929, p. 2.