Les imatges del trimestre (hivern 2016) – per Santi Barjau

Guiriguet, del SDP, és la firma que identifica l’autor del cartell que us presento en aquesta ocasió. Com en tants altres casos, es tracta d’un autor pràcticament desconegut, responsable d’un únic cartell editat durant la guerra civil i absent dels repertoris d’artistes. Sovint això fa preveure que es pugui tractar d’un pseudònim, però tot indica que aquesta vegada ens trobem davant d’un autor identificable: seria Albert Guiriguet Andrés, que ha deixat poc rastre però de qui puc aportar alguns detalls. Hauria nascut cap a 1910 i el trobem matriculat a l’escola de Llotja si més no el curs de 1929-30.

L’any 1932 a la portada de la revista Fornal, propera a Esquerra Republicana, es publica un dibuix seu, “Bohemis a Barcelona”, que representa un grup d’artistes que fuma al voltant d’una taula (Fornal, 14, 24 abril 1932, p. 1). 

Durant la guerra el diari Treball ens fa saber que el camarada Guiriguet, membre del Sindicat de Dibuixants Professionals, es troba al front (Treball, 15 novembre 1936). Sabem una mica més sobre aquest període gràcies a un parell de blogs que recullen l’epistolari d’una “padrina de guerra” que escrivia cartes als joves que havien anat a combatre: Cartas de la Guerra Civil (http://CartasdelaGuerraCivil.blogspot.com.es) i Cartes a Francesca: 1938-1943 (http://cartes-a-francesca-1938-1943.blogspot.com.es/2014/06/illusions-i-adolescencies-destrossades.html). És així com sabem que Albert Guiriguet també havia estudiat teatre a l’escola del Gran Teatre del Liceu i que es dedicava a fer de pallasso amb el nom de Cuk. 

Imatge procedent del blog http://cartes-a-francesca-1938-1943.blogspot.com.es/2014/06/illusions-i-adolescencies-destrossades.html

La firma Cuk es troba també en alguns dibuixos de caire expressionista publicats al diari Treball (I, 12, 4 agost 1936, p.3; I, 16, 8 agost 1936, p. 1), en un dels quals s'insisteix en la seva afiliació al SDP.

 
Potser és ell el Guiriguet esmentat al costat de Raimon Galí en les últimes hores abans de l’entrada de Franco a Barcelona (Jordi Amigó: “Gener de 1939. Retirada i ocupació versus ‘Huida y liberación’ al Baix Llobregat” a: El franquisme al Baix Llobregat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001, p. 166). Després de la guerra Guiriguet passa un temps a la presó provisional del Poble Nou, establerta en una antiga fàbrica dels Godó, a l’infame recinte del Cànem. He localitzat un dibuix d’humor negre que ell dedica amb data de 1940 al metge de la presó, el doctor Solé. La sabadellenca que li escrivia durant la guerra va continuar fent-ho també en aquesta etapa. En els anys posteriors suposo que es devia continuar dedicant al circ, si és ell el pallasso Guiri que cita alguna font a propòsit de la Sala Mozart (La Vanguardia, 9 setembre 2013, p. 17); per exemple se l’esmenta a l’elenc de la sala en un espectacle de 1951 (La Vanguardia Española, 27 novembre 1951, p. 19). Desconec altres detalls sobre la seva vida.

El cartell que ens ocupa és un treball excel·lent que ens fa lamentar que l’autor no s’hagués dedicat més a aquest camp. Imprès a tres tintes, segurament el 1937, destaca pel seu dibuix simplificat i la composició dinàmica: una mà, amb el braçal del Socors Roig Internacional, acull un home que travessa una línia fronterera formada per creuetes vermelles, en al·lusió als que fugien de la zona franquista, pintada de color negre. Es coneix algun exemplar d’aquest cartell (per exemple a la col·lecció Fornas), amb un text lleugerament diferent, “Protecció als que lluiten contra el feixisme”, però una observació atenta ens fa veure que el nou text hi és afegit en forma de suplements de paper enganxats i que per tant no es tracta d’un nou tiratge.

Perramon. La celebració del cinquè aniversari de la proclamació de la Segona República, l’abril del 1936, va tenir a Barcelona unes característiques especials, úniques. El bienni conservador i els efectes del 6 d’octubre del 1934 havien dut les esquerres a considerar que “Tot Espanya és una presó”, com deia un cartell electoral del febrer de 1936. La victòria del Front d’Esquerres i la sortida massiva de presos polítics, encapçalats pel president Lluís Companys, va convertir la primavera del 1936 en un període de recuperació de l’impuls dels primers anys de la República, sense sospitar que la guerra civil s’acostava a grans passes. El que altres anys s’anomenava Festes de Primavera es va presentar en aquella ocasió com les Festes de la República, anunciades per un cartell d’Enric Moneny amb un cap de Marianna, que comptaven amb “corridas de toros” i la inauguració dels monuments a Pi Margall i a Francesc Layret, entre altres esdeveniments esportius i culturals, alguns dels quals van disposar de cartells propis. 

El cartell que avui us presento anuncia una cursa d’atletisme que es va celebrar en un circuit urbà, a l’esquerra de l’Eixample. Es tracta d’una de les primeres obres que combina dibuix i fotografia: en aquest cas la fotografia d’una estàtua clàssica alada i un marc amb la retolació del primer Challenge República. La premsa va anunciar el cartell dient que “llamará poderosamente la atención por su buen gusto y acierto.” (La Vanguardia, 29 març 1936, p. 12) Abans d’aquest cartell només trobem l’ús de la fotografia en escasses ocasions: el cartell de Jan Seix sobre els infants dels grups escolars de l’Ajuntament de Barcelona, del 1932 o els cartells electorals de Gabriel Casas per a Acció Catalana Republicana, en les eleccions de 1934. No serà fins a l’esclat de la Guerra Civil que el cartell fotogràfic acabarà prenent un protagonisme més gran.  

Imatge procedent del blog http://otrarepublica.free.fr/MemoireFR/Bordeaux/BioPerramon.html

L’autor d’aquest cartell, firmat “Perramon”, és probablement Francesc Perramon Ducasi, nascut a Barcelona el 1907 o 1908, alumne de l’escola de Llotja i, segons el diccionari Ràfols, actiu com a pintor, escultor  i lacador; el 1931 exposa a les galeries Laietanes, amb Josep Ferré Revascall i Joan Soler Puig; i el 1936 pren part al saló de l’Associació d’Artistes Independents. No l’hem de confondre amb el pedagog del dibuix i editor, Josep M. Parramon. Col·labora als Quaderns Literaris de Josep Janés amb les il·lustracions de L’Inspector de Gògol (1934?). El benvolgut Albert Rovira m’informa que, segons l’arxiu de la Llotja, Perramon va estudiar a l’escola entre 1927 i 1933 i després hi va estar vinculat com a professor. També va escriure al Butlletí de l’Associació d’Alumnes i Ex-alumnes de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i, amb l’esclat de la guerra, va ser nomenat delegat de la Generalitat a l’escola.

Una de les il·lustracions per a L'inspector de Gògol (imatge per cortesia d'Albert Rovira)

És poc més el que sabem de Perramon durant la guerra, quan havia estat capità; més tard, a l’exili francès, com a militant del PSUC, participa a la resistència a Bordeus, és fet presoner i deportat a Ravensbrück, d’on va ser alliberat el 1945. Retorna a França, i el 1947 fa les il·lustracions per a la novel·la de Rafael Vidiella, Los mismos de ayer, editada a París per Edicions Lluita, però ignoro quina va ser la seva activitat posterior. 

Una bona mostra del talent de Perramon, segons una casa de subhastes en línia (http://www.arcadja.com/auctions/es/perramon_ducassi_francesc/artista/393533/)

Félix Alonso, des del cor de la República. El trasllat del govern de  la República des de Madrid a València, i després a Barcelona, va fer que les tres capitals del cartell antifeixista estiguessin, en algun moment, al servei dels organismes de propaganda de l’estat central, sovint en tensió amb les maquinàries publicitàries pròpies dels territoris que els acollien. El paper de Josep Renau va ser clau en aquests periples i, en el recorregut entre les tres ciutats, va anar arrossegant amb ell algun dels millors professionals del moment. A Barcelona, l’arribada del govern de Juan Negrín, l’octubre del 1937, va comportar entre moltes altres coses la competència entre el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, dirigit des dels primers dies de la Guerra Civil per Jaume Miravitlles, i la Subsecretaria de Propaganda (abreujada en alguns cartells com a SubPro), ja existent però reviscolada per l’actuació de Renau. Encara falta escriure una història detallada de la SubPro a Barcelona, en la qual va treballar a més el valencià Gori Muñoz, entre d’altres. Un dels estrets col·laboradors de Renau, que el va secundar en el projecte de donar continguts al Pavelló de la República en l’Expo universal de París del 1937, va ser aquest Alonso que firma el cartell que us presento avui, conegut només pels exemplars que es conserven a la col·lecció de la Brandeis University. Imprès en tintes negra, vermella i morada sobre paper groc, amb una frase patriòtica del doctor Negrín, aquest cartell va ser editat per la SubPro durant la segona meitat del 1938. El peu d’impremta ens indica que va ser fet per Gráficas Ultra, i per tant a Barcelona. Aquesta evidència situa Alonso a la nostra ciutat i ens permet suposar que acompanyava Renau i Gori Muñoz en la tasca publicitària del Govern de la República. Però qui era aquest Alonso cartellista que demostra un gran domini dels recursos gràfics? 

La firma Alonso, sense cap altra especificació, apareix molts cops quan s’analitza la producció gràfica feta a Madrid en els anys vint, trenta i quaranta. Després dels èxits absoluts dels tres tenors del dibuix madrileny (Penagos, Ribas, Bartolozzi), una nova generació de professionals, no prou coneguda, va mantenir al nivell més alt la producció gràfica de la capital i Alonso en va ser un dels millors representants. Entre moltes altres realitzacions excel·lents, trobem la seva firma a la revista Gente Menuda (1928-36), suplement infantil del setmanari Blanco y Negro; a les cobertes de la col·lecció de textos teatrals “La Farsa”, coloristes i atrevides i a diversos cartells, com ara el que anunciava la comèdia de Jardiel Poncela Usted tiene ojos de mujer fatal. Tot i que en alguna publicació és identificat per error com a Genadio Alonso (es tracta d’un pintor i moblista amb qui no té cap relació), el seu nom autèntic era Félix Alonso, nascut cap a 1898 a Madrid, on va fer quasi tota la seva carrera de dibuixant publicitari i il·lustrador (tampoc no l’hem de confondre, com passa algun cop, amb l’escultor burgalès Félix Alonso González).

© Alonso. MAE. Institut del Teatre

Segurament el nostre autor és el Félix Alonso García, dibuixant, de 33 anys, que al principi de la República apareix domiciliat al madrileny carrer de Viriato, 1 (Boletín Oficial de la Provincia de Madrid, 22 agost 1931, p. 7). Alumne de l’Academia de San Fernando, l’any 1918 el seu retrat ja apareix a les pàgines del diari ABC, on es llegeix que “acaba de obtener por oposición el premio de pintura decorativa en la escuela de bellas artes” (ABC, 14 juliol 1918, p. 18). La seva formació es completa a París, on coincideix amb Pancho Cossío i altres en dates que desconec. 

L’any 1920 participa al VI Salón de Humoristas de Madrid; al seu catàleg es publica una “autocaricatura” amb un comentari de José Francés: “Rubio y un poco sordo, parece escuchar con sus ojos azules. Salió humorista de la Escuela de Bellas Artes de San Fernando. ¡El colmo del humorismo!” (citat per María del Mar Lozano Bartolozzi: Encuentros artísticos de Castelao y los Bartolozzi. Los Salones de Humoristas, a: Actas Congreso Castelao, vol. I, p. 507, Santiago de Compostela, 24-29 novembre 1986). En efecte, sembla que s’especialitza en el dibuix humorístic, amb les seves col·laboracions a la revista La Risa, fundada el 1922, entre d’altres. També el trobem citat com a il·lustrador de llibres: El ojo clínico, de Lorenzo Rodero, del 1934. 

Però l’ocupació més destacada d’Alonso va ser el cartellisme. L’any 1923 ja havia guanyat un dels tercers premis al concurs de cartells per als vins Marqués del Mérito, de Jerez, darrere dels inevitables Ribas, Penagos i Bartolozzi i d’altres noms destacats com ara Aristo Téllez (ABC, 26 maig 1923, p. 24). El seu èxit més sonat va ser el primer premi del concurs del ball de màscares del Círculo de Bellas Artes, l’any 1923: una gran màscara riallera en primer pla, que va ser coneguda com el “caretón” i que era recordada encara anys més tard per Emeterio Melendreras: “15 carteles para la historia”, Publicidad (Madrid), 29, setembre-octubre 1973, p. 2-32. També el va guanyar el 1932 (lema “Can-can”) i va quedar tercer el 1933 (lema “Moulin Rouge”), per uns projectes fets conjuntament amb Ramón Peinador; també va guanyar el concurs el 1934 i el 1935 (ABC, 23 febrer 1935, p. 43). Va ser membre actiu de la Unión de Dibujantes Españoles, i com a tal és esmentat a vegades als jurats de concursos de cartells, com ara el de l’Exposicion Filatélica Nacional del 1936 (Blanco y Negro, XLVI, 2.330, 15 març 1936, p. 124-125). També es va dedicar al disseny d’establiments i a l’interiorisme junt amb l’esmentat Peinador; els seus dissenys moderns i elegants apareixen reproduïts a la revista Cortijos y Rascacielos, IV, 8, primavera del 1932, a la portada i a les p. 8-11. La col·laboració amb Peinador va ser habitual en aquells anys: també se’ls esmenta junts com a professors de dibuix a la Universidad Popular de Madrid.

Amb l’esclat de la Guerra, el trobem per exemple fent un cartell o il·lustració per a la portada del diari ABC, amb el lema ¡Pasaremos! (ABC, 15 novembre 1936). Més tard col·laborà amb Renau en els treballs de “realización e instalación de los elementos gráficos que debían animar el perfecto container que era el Pabellón de España”, a l’Expo de París del 1937. El cartellista i fotomuntador valencià ho explica així: “me traje a Gori Muñoz y al cartelista Alonso como los más competentes colaboradores y, ya en París, se nos agregaron otros gráficos y fototécnicos franceses.” (Josep Renau: “I. El oro del silencio”, Arte en peligro 1936-39, Ajuntament de València, 1980, p. 9-44. Citat a Josep Renau 1907-1982. Compromís i cultura, Universitat de València. Servei de Publicacions, 2007, p. 444). Si, tal com suposo, va acompanyar Renau i Gori Muñoz a Barcelona, hem de pensar que devia contribuir amb el seu dibuix en altres edicions de la SubPro que encara no he identificat.

Tot i que alguna referència ens podria fer pensar que havia emprès el camí de l’exili, el cert és que aviat el retrobem a Madrid, exercint amb normalitat i èxit constant la seva professió. Alonso pren part al concurs de portades de la revista Arte Comercial, on el seu projecte va ser adquirit (Gil Fillol: “Los concursos y el concurso de Arte Comercial”, Arte Comercial (Madrid), I, 3, juny 1946, p. 4-7). La mateixa revista publicava sovint al seu directori el petit anunci on Félix Alonso s’oferia com a dibuixant de cartells i decoració, a l’adreça de Marqués de Monasterio, 5  (per exemple al número esmentat, p. 48). Tant en el concurs com als anuncis apareix al seu costat el nom de Gonzalo Alonso, que va fer un parell de bons cartells durant la guerra civil, i amb qui no l’hem de confondre. Desconec els últims anys d’activitat de Félix Alonso, que és celebrat pels seus valors plàstics, més que no pas comercials, en un discurs de Manolo Prieto del 1987: El cartel, arte y ciencia y lo que sé de su historia (http://fundacionmanoloprieto.org/contenidos/archivos/discurso.pdf). Més informació sobre Alonso a l’excel·lent blog mundopintado.blogspot.com

Una de les cobertes de la col·lecció de textos teatrals il·lustrats per Alonso.

Germans Tusell — per Santi Barjau

En el món de les arts gràfiques sovint es troben petites dinasties en les quals la destresa i l’ofici es perpetuen de pares a fills o néts, o bé entre oncles i nebots. En aquesta ocasió us vull presentar l’obra de dos germans que es van dedicar al dibuix publicitari, entre altres activitats artístiques. Josep i Antoni Tusell Ribas firmen de manera independent uns treballs gràfics que potser no han estat gaire reconeguts però que ens fan adonar com era de gran la indústria gràfica de Barcelona, que permetia donar feina a tants i tants professionals que ens han llegat uns treballs excel·lents. 

Josep Tusell era el germà gran, i abans de la guerra va dibuixar com a ninotaire a les revistes En Patufet, Papitu i L’Esquella de la Torratxa. També es va dedicar a la publicitat, dirigint Estudio Tusell Ribas, que “Crea y dibuja todo en moda sastrería”, especialitzat en figurins però també altres dissenys com etiquetes, marques o cartells (es pot consultar una excel·lent selecció dels seus treballs al catàleg del benemèrit Museo del Traje de Madrid). Habitualment les seves firmes seran “J. Tusell”, en el cas dels ninots, o bé “Tusell Ribas” en l’abundant tasca com a dibuixant de figurins de moda.

Antoni Tusell Ribas va ser un reconegut pintor figuratiu, de llarga trajectòria. Existeix un llibre que posa en valor aquesta activitat pictòrica, però que en canvi deixa en segon pla la seva dedicació pel dibuix publicitari, tot i que segurament algun dels seus cartells es puguin comptar entre els treballs més coneguts pel gran públic, com veurem. Les escasses notícies sobre els seus inicis artístics procedeixen del llibre esmentat. (1)

Nascut a Terrassa el 1908, Tusell va tenir des de molt aviat una relació estreta amb el món de l’art. Amb només tretze anys hauria entrat a treballar al Reial Cercle Artístic de Barcelona, mentre començava a estudiar a l’Acadèmia Baixas i més tard a l’escola de Belles Arts (Llotja), tot i que segons sembla aquests ensenyaments no despertaven gaire interès al seu temperament precoç. Als setze anys (estaríem parlant doncs de l’any 1924) entrà a treballar als tallers gràfics de Seix & Barral, on aviat destacaria per les seves il·lustracions, cartells i altres elements de publicitat. 

En aquest blog, com és habitual, no m’aturaré a considerar la pintura de cavallet en l’obra de Tusell, sinó que em centraré només en els seus treballs de dibuix publicitari. La tasca d’Antoni Tusell en el camp gràfic és poc coneguda i es pot confondre alguna vegada amb els treballs del seu germà Josep, tot i que Antoni firma simplement amb el cognom, amb alguna excepció: un dels treballs més antics que conec d’Antoni Tusell és el paper assecant per al “Salón de ventas” de J.M. Portusach, potser de final dels anys vint, amb una firma inequívoca: “A. Tusell” (el seu germà Josep també té algun treball per aquest client). 

Un dels seus primers èxits públics va arribar amb la participació al concurs de cartells al·legòrics de la Caixa de Pensions, celebrat el 1933. Al marge dels quatre premis (atorgats a primeres figures com Francesc Fàbregas, Antoni Clavé, Josep Queralt i Antoni Vila Arrufat), el jove de vint-i-cinc anys va obtenir un tercer accèssit (250 pessetes), només per darrere dels consagrats Francesc Galí i Nicolau Miralles, i superant en canvi noms com Gerard Carbonell, Pascual Capuz, Fulgenci Martínez Surroca o Josep Morell. (2) Malauradament no conec l’aspecte de la seva proposta gràfica. 

La següent notícia que el vincula amb els cartells ja se situa en el període de la guerra, quan és esmentat entre els participants al concurs de cartells del Comitè industrial cotoner: els guanyadors, premiats amb 750 pessetes cadascun, van ser un cartell firmat pels germans Miralles i el projecte “Adlan”, presentat per A. Tusell, que s’esmenta com afiliat a la CNT; devia pertànyer doncs al Sindicat Unificat de Professions Liberals. Els accèssits de 75 pessetes van ser per a Antoni Clavé, Ramon Martí, Lluís Lleó, Àngel Pallarés, Josep Morell, Ricard Giralt Miracle, Joaquim Granell i Quimet Cadena. (3) El cartell no es devia imprimir o en tot cas no se’n coneix cap exemplar. 

També durant la guerra llegim que es van exposar a la Sala Gaspar un conjunt de “dibujos típicos barceloneses y retratos de intelectuales catalanes, originales de Antonio Tusell (actualment al servicio de las armas de la República)”. (4) Desconec quins devien ser aquests treballs i, en general, quina va ser la seva activitat gràfica durant la guerra civil, si bé el nom de Tusell apareix com un dels col·laboradors de la revista Sias, de la conselleria de Sanitat i Assistència Social, en una imatge que il·lustra l’article “Catalunya acull els refugiats” (Sias, 1, març 1937, p. 17).

Segons sembla, poc abans o després de la guerra Antoni firma les cobertes de partitures publicitàries: Inocente (vals) i Coñac Valdespino (pasodoble flamenco). També s’esmenta, sense data, un ex-libris per a Fernández Esteban (un exemplar a la Biblioteca de Catalunya).

L’any 1946 apareix la que, segons algunes fonts, és segurament una de les seves realitzacions més conegudes: l’envàs de Cola-Cao, amb uns treballadors nadius “de l’Àfrica Tropical”, sota un intens cel groc. Un cartell per al mateix producte, firmat per Tusell, se sol datar el 1953, tot i que sabem que va estar instal·lat a l’Argentina entre 1951 i 1954. Aquest cartell de Cola-Cao, “el alimento de la juventud”, amb un petit boxador que aguanta un pot del producte amb gest vigorós, és també una de les imatges més recordades de l’època.

Es coneixen pocs cartells d’Antoni Tusell; la majoria es poden distingir per la firma, similar a la que va utilitzar habitualment en les seves pintures de paisatges o figures. El repertori de Jordi Carulla recull uns cartells firmats únicament amb el cognom Tusell que deuen correspondre a Antoni: un que potser és anterior a la guerra, per anunciar Esparadrapo Galeno; un altre, en realitat una targeta de 20 x 15 cm, amb una firma curiosa (les lletres en majúscula, un pinzell i un matràs, aquell recipient cònic que s’utilitza als laboratoris químics i farmacèutics) anunciava el producte Amidrin; la resta de petits impresos, amb dates de 1944 i 1945, mostren ja la firma cursiva més característica d’Antoni Tusell i fan publicitat de productes farmacèutics com Pueribalsam o Lepsinal. També trobem aquesta firma al cartell del 1945 per a l’hotel Àncora de Tossa de Mar. L’interessant repertori de Carlos Velasco ofereix un cartell per a la Sociedad Anónima Cros, de cap a 1935, però no m’atreveixo a assignar-lo a un o altre dels germans. 

Aquesta firma que Antoni Tusell posava a les seves obres pictòriques és la mateixa que trobem als seus cartells i a les targetes publicitàries per a productes farmacèutics, com aquestes belles mostres procedents del fons d'Ephemera de la Biblioteca Nacional de Madrid

A més, no hem de confondre els Tusell Ribas amb un altre dibuixant, Salvador Tusell, que va il·lustrar un Quixot amb aquarel·les basades en els gravats de Doré, o també una versió reduïda per a infants, de la col·lecció Araluce; i de qui conec el treball com autor de postals amb parelles d’enamorats i també algun dibuix per a llaunes de productes alimentaris, amb la firma “S. Tusell”.

(1) Jordi J. Sánchez (edició a cura de), Antoni Tusell i Ribas, Ketres editor, Barcelona 1998.

(2) La Vanguardia, 1 juny 1933 p. 3.

(3) La Vanguardia, 10 octubre 1936, p. 4.

(4) La Vanguardia, 14 agost 1937, p. 2.