Carlos Giner Fuentes, cartellista ciclista caricaturista – per Santi Barjau

Una mirada retrospectiva al cartellisme esportiu ens pot fer pensar que tots els grans esdeveniments han merescut quedar plasmats en un bonic cartell. A la llarga, sí que es normalitza la tendència, i la continuïtat de la sèrie esdevé quasi una tradició; però això no sempre és així. Fixem-nos per exemple en la Volta Ciclista a Catalunya, que se celebra des del 1911. Els sis primers anys no crec que es fessin cartells de gran format: segurament el primer exemplar notable va ser el de Josep Segrelles, en la setena edició (1925). Hi ha diversos reculls de la imatge gràfica de la Volta, però em fa l’efecte que —si més no en els anys anteriors a la Guerra Civil— no sempre hi ha disponible un cartell de gran format i s’opta per mostrar com a tal la imatge del programa oficial o alguna altra il·lustració del moment, com ara vinyetes publicitàries o anuncis de premsa. Per exemple, per a la vuitena edició, del 1926, se sol reproduir un dibuix caricaturesc de Jaume Passarell, però no em consta que s’edités com a cartell de gran format. Durant els anys de la República, per a les edicions XIII a XVIII, es coneixen les composicions de Joaquim Granell (1931), Marcel·lí Herreros (1932), el desconegut P. Bargalló (1933 i 1934), Martí Bas (1935) i “Doll”(1936). (1) Tot i que no descarto que efectivament s’haguessin editat en format de cartell, per ara només tinc referències directes dels dissenys de Segrelles i Martí Bas (potser s'hi pot afegir el de Granell, que fa uns 25 x 20 cm). Algun dia ens fixarem amb més detall en els cartells de la Volta a partir del 1939.

Els cartells de les edicions X, XI i XII, celebrades entre 1928 i 1930, es compten entre els treballs més interessants de la sèrie de preguerra. Tampoc no els he trobat a cap col·lecció pública ni privada, tot i que no descarto que se’n pugui trobar algun exemplar. (2) Es tracta de tres cartells que mostren un bon sentit del dibuix esportiu acompanyat d’una lletrística excel·lent. Sobretot crida l’atenció el cartell del 1930, amb el grup de ciclistes que roden junts amb les cambres dels pneumàtics de recanvi a les espatlles; el text, a la part inferior, forma una bonica coreografia de lletres interessants. Tots tres estan firmats per Giner, de qui es coneix també un cartell per al tercer Gran Premi de turismes del Moto-club de Catalunya, el 1931 [va aparèixer en una subhasta de la galeria Soler i Llach el 2011] però que sobretot es va dedicar al retrat en caricatura d’esportistes. Com passa tantes vegades, la personalitat d’aquest autor no és tan coneguda com mereix. És per això que avui li dedico aquesta entrada del blog.

Nascut a Madrid el 1874, Carlos Giner Fuentes era fill de Bernardo Giner de los Ríos i per això, algun cop, se l’anomena Carlos Giner de los Ríos. (3) No cal dir que no l’hem de confondre amb el pintor valencià Carles Giner Vidal (1834-1917); el nostre cartellista era nebot dels ben coneguts Francisco, pedagog de la Institución Libre de Enseñanza, i Hermenegildo, polític radical. Desconec del tot la seva formació i bona part de la seva trajectòria vital ben bé fins al 1895, quan comença a enviar cròniques des de Berlín per a la revista El Deporte Velocipédico (4): ja en aquest moment es fa palesa la seva vinculació amb el ciclisme. Tot i que en aquesta data ja apareix a la capital alemanya (potser en condició d’estudiant), no és fins el 1904 que l’hi situa l’Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana, la cèlebre enciclopèdia Espasa. En aquesta estada berlinesa sembla que es va dedicar de ple al món de l’art, si ens hem de refiar de l’article que li dedica el 1908 el corresponsal del diari ABC, Eduardo Hahn. (5) En aquest article Carlos Giner hi és anomenat “il·lustrador y caricaturista español, que ha sabido hacerse aquí un nombre” i l’articulista el descriu “pincel en mano (...) ante un enorme cartel, encargo de yo no sé qué fábrica de no recuerdo qué manufacturas.” La fórmula prudent de l’escriptor ens impedeix saber a quina mena de treballs es dedica Giner a Berlín, però en canvi més endavant ens deixa entendre que també ha fet un cartell per a les actuacions a la capital alemanya de la cupletista Consuelo Vello, més coneguda com La Fornarina; també assenyala que a l’exposició de pintura l’únic espanyol que hi ha exposat és Giner, que hi presenta una caricatura. Precisament aquesta dedicació a la caricatura serà la tasca de més recorregut en la vida de Carlos Giner. 

Un dels dibuixos publicats per Giner a les pàgines de La Actualidad el 1915.

Desconec altres detalls de la seva estada alemanya, tot i que sospito que en marxa al començar la guerra mundial, com altres dibuixants (per exemple el bergadà Josep Porta Galubart, que també havia iniciat una carrera prometedora a Berlín com a cartellista). Per algun motiu que desconec, s’instal·la a Barcelona on el tenim documentat entre 1915 i 1932, pel cap baix. La revista barcelonina La Actualidad li publica unes caricatures l’estiu del 1915 (6) i aquell mateix any se l’esmenta com autor del cartell d’un music-hall barceloní, no identificat (7); els anys 1917 i 1918 tinc constància de la tasca de Carlos Giner com autor de portades de la revista Novedades (8) i el 1919 obté un dels sis accèssits al concurs de cartells per al Club Alpino Español, celebrat a Madrid. (9) Potser la tasca artística no era prou lucrativa: aviat el trobem entrant a treballar a la funció pública com a traductor d’alemany i més endavant és esmentat com a funcionari de la delegació d’Hisenda de Barcelona. (10) 

Il·lustracions per a la coberta de la revista Novedades, del 1917.

 

Segurament una de les activitats més divulgades de Giner són les caricatures d’esportistes que feia a la revista Sports, que es publica a Barcelona entre octubre del 1923 i maig del 1924, tot i que els últims números ja només tenen fotografies; també hi va dibuixar algunes portades, tasca que va tenir més continuïtat, alternant-se amb Josep Segrelles, Enric Cervelló, Joaquim Tarruella o Josep Mir Virgili. En alguna ocasió també hi fa caricatures Joan “John” Gols. Sospito que Carlos Giner també dibuixa els títols de secció, amb unes lletres que ens recorden el cartellisme i la publicitat alemanyes de l’època. La revista Sports va ser una iniciativa breu però intensa, en la qual col·laboraven els periodistes Josep Trabal, Spectator i Juan Deportista, i on senyoregen les instantànies del fotògraf Josep Gaspar. La publicitat del llançament prometia també el treball com a dibuixant d’Antonio Asens i les col·laboracions artístiques de Planas, Capuz i Carbonell (suposo que són Pau Planas, Pasqual Capuz i Gerard Carbonell), que no he aconseguit localitzar. (11)

 

Com a Carlos Giner de los Ríos va participar al Tercer Salón de Humoristas de Barcelona, organitzat per l’Asociación de la Prensa Diaria i que es va celebrar a l’hotel Ritz (1924), amb vuit dibuixos, de títols literaris i dramàtics (Don Álvaro o la fuerza del sino; El Solitario de Yuste; El último romántico; El Judio Errante; Papus, el ayunador; El Señor del Día y de la Noche; Felipe el Hermoso i El Capricho de las Damas), per cadascun dels quals demanava 300 pessetes. En aquest saló també hi participen, entre d’altres, Ramon Baixeras, John Gols, Joan Llatas, Ramiro i Rogelio Mondragón del Río, Francesc Nel·lo o Marcel·lí Porta, junt a Bagaria, Barradas, Bon, Castanys, Opisso, Passarell, Shum... Carlos Giner hi va obtenir una segona medalla. (12) Lamentablement desconec l’aspecte dels dibuixos que hi va presentar.

La firma de Carlos Giner presenta una evolució interessant, des d'un dels primers exemples coneguts, on desenvolupa el nom familiar, al model que utilitza més sovint, només amb el cognom, fins arribar a la simplificació màxima, quasi invisible, amb la inicial i el punt de la i, acabant amb el traç de la erra final. Les dues caricatures de Zamora i Alcántara són una mostra excel·lent del seu treball a la revista Sports.

A part de la tasca de caricaturista, que caldrà rastrejar amb més deteniment, sembla que Giner va mantenir sempre un interès constant pel cartellisme. Si més no això és el que es desprèn de les seves participacions en diversos concursos, com ara el dels cartells per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, que es va dirimir el juliol del 1927 i on el seu projecte “Lucilia”, presentat conjuntament amb Manuel Morales, va obtenir una de les dotze propostes d’adquisició. (13) Durant l’esmentada Expo del 1929 es va celebrar una cursa ciclista, el Gran Premio Exposición, que es va anunciar amb un cartell de Carlos Giner, que lamento no conèixer, (14) i el 1931 el trobem firmant el cartell ja esmentat per al tercer Gran Premi de turismes del Moto-club de Catalunya. (15)

De tota manera, els treballs que fins ara més s’han destacat d’ell són els relacionats amb la Volta Ciclista a Catalunya. La seva relació amb aquest esport ve de lluny, com ja hem vist. El 1927 se l’esmenta com un dels membres de la comissió organitzadora de la IX Volta (16); el 1929 és jurat de les carreres “tras moto” celebrades al Velòdrom de Sants i se’l defineix com a “antiguo corredor ciclista amateur y actual miembro de la U.V.E.”, és a dir, de la Unión Velocipédica Española. (17) No ens ha d’estranyar, per tant, que durant tres anys fos l’autor dels cartells d’aquesta carrera. 

Carlos Giner va ser també autor de la coberta d’una edició de l’estatut d’autonomia de Catalunya del 1932, amb interessants lletres supernegretes de regust art déco i la seva firma més simplificada. Malauradament, després d'aquesta data li perdo la pista com a dibuixant i cartellista: no sé quina va ser la seva actuació posterior, en especial durant la guerra, i no el torno a retrobar fins a la tardor del 1939, que s’embarca al transatlàntic Flandre que el du a l’exili: als llistats de passatgers (18) trobem els noms de Carlos Giner Fuentes, de 65 anys, i la seva dona Emilia Lacueva, de 54, així com el seu fill Hermenegildo, de 21 (nascut potser a Barcelona, el 1918). Primer desembarca a Santo Domingo (19) i, més tard, es trasllada a Mèxic: el 1941 viatja des de Ciudad Trujillo a ciutat de Mèxic (20) on mor el 1947. 

(1) La Vanguardia, 3 maig 1936, p. 14, informa sobre el concurs i, en un to encomiàstic en excés, ens assabenta que “Doll” és natural d’Igualada, aficionat al ciclisme i es dedica habitualment a “ejecuciones de propaganda cinematogràfica”. Segurament es tracta d’Amadeu Riba Segarra, o el també igualadí Joan Padró, que junts van decorar nombrosos cinemes amb la seva empresa Pintura Artística Doll. 

(2) L’exemplar del 1930 aparegué reproduït a tot color al “Complemento ilustrado” de El Noticiero Universal, 5 setembre 1930, p. 1, mencionat explícitament com a cartell.

(3) Vegeu-ne la situació en l’arbre genealògic familiar a: www.fundacionginer.org/giner.pdf

(4) El Deporte Velocipédico (Madrid), I, 2, 6 març 1895, p. 11-12. Al Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC es conserva un dibuix a ploma, firmat i datat a Berlín el 1896 i que representa una dida de la comarca alemanya de Spreewald, amb el vestit típic; es tracta de la mostra més antiga que conec del treball artístic de Giner.

(5) Eduardo Hahn: “Arte español en Berlín”, ABC (Madrid), 16 maig 1908, p. 3-4.

(6) He trobat els seus acudits a tota pàgina, una caricatura de Gregorio Martínez Sierra i una capçalera de secció entre els números 467, de 17 de juliol, i 474, del 2 de setembre. Alguns textos firmats per Hipólito Regin també podrien ser seus.

(7) “Hemos recibido un cartel anunciador de un music-hall de esta ciudad, cartel original del distinguido artista don Carlos Giner. Está harmonizado con sobrias tintas y fácilmente resuelta la composición, acreditando el conjunto ser obra de un excelente cartelista, bien orientado en la especialidad artística que cultiva.” La Vanguardia, 24 desembre 1915, p. 5.

(8) He pogut veure les seves cobertes i alguns dibuixos interiors als exemplars de juny, juliol i agost del 1917 (la primera amb la firma “C. Giner de los Ríos”); els anys següents també en publica, segons referències a La Vanguardia, 9 agost 1918, p. 11: “La portada de ambos números [de juny i juliol] es original del distinguido artista don Carlos Giner y constituyen dos notas llamativas y elegantes a la par”; i també 6 gener 1919, p. 11.

(9) ABC (Madrid), 15 desembre 1919, p. 14. El primer premi va ser per al desconegut Nabor Quintana; el segon per a Rafael Penagos i els altres accèssits van recaure en Eduardo Linaje (amb Francisco Salinas), Manuel Arnal Rojas, José Pedraza Ostos, Ramón Manchón i Eduardo Santonja. El nostre dibuixant, identificat com a Carlos Giner de los Ríos, hi va presentar un projecte amb el lema “Sport and Health”.

(10) La Vanguardia, 10 octubre 1916, p. 3: “Ha empezado á actuar de intérprete jurado de alemán don Carlos Giner y Fuentes, sobrino del diputado á Cortes por Barcelona señor Giner de los Ríos. A pesar de que hace tiempo que el señor Giner Fuentes sufrió exámenes en el ministerio de Estado y tenía el nombramiento visado por el Gobierno civil, sus múltiples ocupaciones le habían impedido hasta ahora ejercer el cargo para cuyo desempeño reúne excepcionales aptitudes, pues además del alemán posee á la perfección otros idiomas.”; La Vanguardia, 17 febrer 1929, p. 12.

(11) La Vanguardia, 30 setembre 1923, p. 13. En aquella època Carlos Giner apareix breument en una narració d’Armando Oliveros, “El crimen de la calle del Conde del Asalto”, que forma part de la novel·la coral El estoque misterioso o échale guindas al pavo, publicada per entregues a la revista La Fiesta Brava (aquest episodi, al número I, 26, 14 octubre 1926) on ell i l’autor es refugien de la pluja a l’Edén Concert, “planeando un viaje a Alemania”, i després troben el també periodista Paco Madrid.

(12) La Vanguardia, 17 desembre 1924, p. 8: “El jurado del tercer salón de humoristas ha concedido ya los premios del mencionado certamen. / La primera medalla de oro, ha sido para Bagaría por su cuadro titulado «El pecado original». Se han concedido dos premios extraordinarios; uno al artista vasco José Arrué, por su obra «Atardecer» y otro al popular dibujante catalán Ricardo Opisso, por su apunte de la plaza de Cataluña. / Las segundas medallas, de plata, las han obtenido Valentín Castanys, Tomás Coll Farré y Carlos Giner. / Las terceras medallas se han adjudicado a Caro, Karikato, Tito y Nitu. / Asimismo han sido premiados con terceras medallas Ricardo Vázquez Zardain y Benito Bartolozzi.”

(13) La Vanguardia, 1 juliol 1927, p. 6. Els tres primers premis van ser per a Josep Rojas, amb el macer que es va utilitzar per a la propaganda de l’exposició; Josep Morell i Robert Bardrich. Els altres cartells adquirits van ser un altre projecte de Josep Morell i els de Rafael Martínez (?), Juan (Lluís?) Muntaner, Josep Campillo, Pasqual Capuz, Antoni Farré, Fulgenci Martínez Surroca i dos de Francesc Fàbregas.

(14) La Vanguardia, 8 maig 1929, p. 14: “Gran Premio Exposición: El Comité organizador de esta carrera ha procedido a la distribución del artístico cartel de propaganda de la misma por el reputado artista don Carlos Giner, que ha tenido un verdadero acierto en su confección. / El asunto del cartel ha sido fielmente interpretado y ha merecido unánimes alabanzas por la exacta concepción del lema de esta carrera.”

(15) La Vanguardia, 13 maig 1931, p. 11: “En la semana próxima será expuesto un magnífico cartel de asunto sugestivo y espléndido colorido debido al reputado pincel de don Carlos Giner, habiendo sido el tema de los concurrentes a la peña del Moto Club de Cataluña que tuvieron ocasión de admirar el original el acierto que ha presidido en la ejecución de tan magnifica obra.”

(16) La Vanguardia, 28 agost 1927, p. 12. Anys més tard, la revista Xut ironitzarà sobre la sospitosa coincidència entre el seu càrrec al comitè organitzador de la Volta i l’autoria d’uns cartells que no els agraden: Xut, 454, 23 juny 1931, p. 6.

(17) La Vanguardia, 20 agost 1929, p. 18.

(18) Si més no això és el que es desprèn de la informació facilitada per la web http://www.exiliados.org/index.php/expediciones/flandre-7-noviembre-1939, reproduïda al blog victimasguerracivilespaniola.blogspot.com.es/2009_10_31_archive.html

(19) El seu cosí Fernando de los Ríos, que havia estat ministre de la República, intercedeix a favor d’ell davant del representant del govern dominicà, Julio Ortega Frier, segons Juan B. Alfonseca Giner de los Ríos: El incidente del trasatlántico Cuba. Una historia del exilio republicano español en la sociedad dominicana, 1938-1944, www.calameo.com/read/000345214c1422d29261b

(20) Archivo Carlos Esplá, Junta de Auxilio a los republicanos españoles (JARE): Libros de actas III y IV (1939-42): http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/ace/02472753102136274976613/libro3_4/Libro3_3.html

Les imatges del trimestre (tardor 2014) - per Santi Barjau

Àngel Pallarès. - La celebració a Barcelona del cinquè Congrés internacional de Publicitat, l’any 1935, va ser la culminació de la tasca pionera duta a terme, entre d’altres, per homes com Pere Prat Gaballí (“el que se tomó la publicidad en serio”, en paraules de Jordi Garriga), Rafael Bori o Pere Català Pic, reunits en institucions pedagògiques com el Seminari de publicitat i actius a través del Publi-Club, que aplegava des del 1928 aquell grup de professionals entusiastes. El congrés es va donar a conèixer amb aquest cartell, seleccionat en un concurs (1), que aplega en un conjunt simbòlic els elements de la bola del món i el full de paper com a altaveu que envia missatges propagandístics, en una construcció habitual als cartells de fires i als dedicats específicament a la publicitat com a disciplina. 

L’autor, Àngel Pallarès Torruella (Sallent 1911-Barcelona 1977), va fer carrera com a pintor figuratiu i va teoritzar sobre la pintura “essencialista” (2), però també va tenir dedicació al cartellisme, on s’esmenta igualment la participació del seu germà Lluís. La producció de cartells d'Àngel Pallarès té alguns “hits” notables, per a les edicions de 1942, 1943 i 1949 de la Volta Ciclista a Catalunya i per a les Bodes d’Or de la Caixa de Pensions (1954), però també una peça publicitària força coneguda per als calçotets Olimpic (que, reduït a clixé tipogràfic, es va reproduir en blanc i negre a moltes revistes dels anys trenta). També va obtenir premis menors en altres concursos, com per exemple el de cartells per al sabó Libel, del 1945 (3), i per al parc d’atraccions del Tibidabo “Atalaya de Barcelona”, del 1953 (4); o el de mascotes de la marca Mistol, on va quedar segon per darrere del madrileny José Bort (5). Durant la guerra la seva firma apareix en el disseny dels bitllets de 50 cèntims i d’una pesseta per a l’ajuntament de Pins del Vallès (Sant Cugat del Vallès).

Voluntat de votar i de victòria. – Com eren les campanyes electorals abans de la irrupció de les Noves Tecnologies? I abans de la televisió, o de la ràdio? Segur que hi havia alguns cartells o pasquins, tipogràfics o, fins i tot, manuscrits. I algunes pintades, que es poden anar a buscar fins a l’antiga Roma: les excavacions de Pompeia n’han donat mostres notables. Però a Catalunya els cartells il·lustrats i de gran format no sembla que s’hagin començat a produir fins als anys trenta del segle XX. Es coneixen alguns exemplars britànics ja cap a 1900 i també es poden adduir exemples francesos, alemanys o americans, tot i que potser el seu ús no es generalitza fins a la Primera Guerra Mundial i les seves conseqüències. Els cartells de la República de Weimar (1919-1933) són ben coneguts, amb les seves candidatures numerades i els primers fotomuntatges expressius. (6)

Un cartell anglès del 1929 (http://www.cato.org/blog/political-poster-week-continues-come-dad) amb un aspecte que no difereix gaire de la publicitat comercial, com per exemple la de grans magatzems, contrasta amb la moderna concepció del cartell fotogràfic de John Heartfield, del 1928.

Els cartells per al referèndum de l’estatut, el 2 d’agost de 1931, encara eren exclusivament tipogràfics (Edmon Vallès: Història gràfica de la Catalunya autònoma: La Pau, Edicions 62, Barcelona, 1977, p. 84).

Si a les eleccions que van portar la Segona República Espanyola, l’abril del 1931, o al referèndum per l’Estatut, d’agost del mateix any, els cartells encara eren únicament tipogràfics, aviat els partits començaran a utilitzar amb profusió els recursos de la publicitat moderna, i alguns cartellistes posaran el seu art al servei de les ideologies que els són més afins: l’insigne Josep Morell treballa per a la Lliga en les eleccions generals del 1933 i les municipals del 1935, i per al Front Català d’Ordre a les del febrer del 1936, en uns cartells als quals s’oposen els de Cristóbal Arteche per al Front d’Esquerres; altres autors destacats seran el jove Fontserè per a la Dreta de Catalunya, o l’enigmàtic Estenka (potser Àngel Estivill Abelló?). En la premsa de l’època es comenten a vegades excessos notables en les campanyes d’alguns partits polítics, amb enviaments massius per correu, globus i llums de neó.

El cartell d’aquest mes és un treball d’autor desconegut, editat per la Lliga Catalana probablement a finals del 1935. El carnet electoral es va començar a discutir l’any 1930, quan ja havia desaparegut Primo de Rivera i el general Berenguer intentava posar les bases d’una transició democràtica. Per tal d’evitar les habituals tupinades i les irregularitats de tota mena que les revistes satíriques havien denunciat des de feia dècades, es va plantejar la necessitat d’un mecanisme de control electoral, amb un carnet que s’havia d’obtenir abans de les eleccions. En aquell moment no es va adoptar (poques setmanes abans de les eleccions del 12 d’abril del 1931, llegim a La Vanguardia que el projecte es va considerar una “broma pesada”) (7), però finalment l’any 1934 se’n torna a parlar, en el context d’una nova llei electoral catalana, i s’implanta el 1935: serà gratuït, amb una fotografia de l’elector (per a la realització de la qual es mobilitzen tots els retratistes disponibles) i dóna dret a rebre a domicili les llistes de les diverses candidatures. La Generalitat “dretana” (en aquells moments del Bienni Negre, i amb Companys i el seu govern a la presó) en fa una campanya informativa, amb un cartell ben conegut de Josep Morell (amb l’apel·lació Ciutadà! Ja tens el carnet electoral garantia del teu vot?), però els partits d’esquerres, que inicialment havien demanat que es creés el carnet  per impedir el frau, arriben a boicotejar-lo. En canvi la Lliga, amb aquest cartell, en fa campanya favorable. L’estil de dibuix és una mica rígid i la producció és senzilla, només amb tinta negra i vermella, però l’efecte general, amb la inscripció creuada en diagonal, és prou atractiu i al carrer devia cridar l’atenció. Al final, a les eleccions de febrer del 1936, es va admetre la possibilitat d’identificar els votants amb altres documents, com ara la cèdula personal, el passaport o la cartilla militar. (8)

Una obra d’Antoni Utrillo, el prolífic. – Aquest cartell de petites dimensions anunciava el 1899 la imminent aparició d’un llibret il·lustrat que pretenia facilitar l’aprenentatge de normes senzilles per tal d’evitar alguns dels errors més habituals a l’hora de parlar o escriure el castellà. A la vista dels rodolins d’Albert Llanas, que anaven acompanyats per dibuixos d’Antoni Utrillo, hem de pensar que el transcurs de cent anys no ha servir per millorar la qüestió, al contrari: encara ara molta gent fa aquelles errades que el llibre denuncia, i encara se n’hi han afegit d’altres... La redacció i les imatges d’aquestes Reglas gramaticales ilustradas estan fetes d’una manera jocosa, amb una tendència cap a l’absurd que alguns, amics de la broma, hem convertit en frases d’ús més o menys habitual, com ara les mítiques “‘Sentarse en la mesa’ es gran grosería. / ‘Sentarse a la mesa’: la cosa varía.” o bé “¿’Sendos’ en vez de ‘grandes’? Eso en modo alguno. / ‘Sendos’ significa: uno cada uno.” Una selecció del llibre es pot veure a la Galeria d’imatges dels amics Galderich-Leblansky. 

L’autor dels dibuixos, que va fer també el cartell que presento avui, era Antoni Utrillo Viadera, que algun esperit satíric anomenaria “Utrillo el malo” en comparació amb les actituds més avançades del seu cosí Miquel Utrillo, l’amic de Ramon Casas i habitual dels Quatre Gats, de la mateixa manera que els contemporanis de l’arquitecte Domènech i Estapà el coneixien com a “Doménech el malo” quan el posaven al costat del geni de Domènech i Montaner. De tota manera, la producció d’Antoni Utrillo, tan desigual, no ens pot fer oblidar una colla d’encerts, com tampoc podem menystenir el seu paper en tant que impulsor de la cultura del cartell a Barcelona, de la mà de les seves empreses de cromolitografia (Utrillo & Rialp, fins a 1902 i, en endavant, A. Utrillo Sociedad en Comandita) i l’establiment Litografia l’Art, situat al passeig de Gràcia. La firma d’A. Utrillo es troba en molts cartells (en tinc registrats una setantena, cosa que el converteix en un dels autors més prolífics), però també, com a bon membre del Cercle de Sant Lluc, en la il·lustració de llibres confessionals (la famosa col·lecció Bons costums catalans, de l’editorial Foment de Pietat, que tenia per lema “Contra el laïcisme eixorc i corrosiu, propagueu Bons costums catalans”) i fins i tot el trobem treballant al TBO. 

Simultàniament es va dedicar a la pintura, amb uns resultats una mica més discrets, tot i que els seus quadres de modistetes van tenir força èxit i són molt apreciats; i exercia un càrrec important a la majordomia del Palau de la Generalitat, que va anar mantenint sota la Diputació provincial, la Mancomunitat, la dictadura de Primo de Rivera i la Generalitat republicana... Els seus últims cartells identificats són els de la Santa Misión, de 1941. Aquest cartell d’avui, amb la imatge de l’àngel finisecular, potser no expressa a la clara quin és el contingut de la publicació, tot i que remet a la imatge femenina que Antoni Utrillo també va posar a la coberta del llibre.

(1) La Vanguardia, 16 setembre 1934, p. 18.

(2) La Vanguardia, 21 maig 1958, p. 23.

(3) La Vanguardia, 28 novembre 1945, p. 2.

(4) La Vanguardia, 29 setembre 1953, p. 15: el primer premi es va dividir entre Guillem Rodríguez Tarragó i “Jordi”; els segons premis van recaure en Josep M. Brull i Àngel Pallarès, amb el projecte “Atalaya”; finalment, van rebre accèssits Pau Macià, Josep Pla-Narbona, Josep Buyreu, Francesc Albert Borrell, Marcel Galvany i els germans Nicolau i Vicenç Miralles. Tot i que no sembla que s’arribessin a imprimir els cartells, el projecte de Pallarès és conegut perquè l’original es va conservar a les dependències de la S.A. El Tibidabo i ha estat reproduït al llibre Tibidabo. El parc màgic de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2008, p. 47, junt amb el projecte de Josep M. Brull (lema “Barcino”) i dos més que no apareixen al veredicte: el del cartellista Antonio Cedó Lorán i el que duia el lema “Fret”.

(5) La Vanguardia, 18 febrer 1956, p. 13.

(6) Politische Plakate der Weimarer Republik 1918-1933, Hessisches Landesmuseum, Darmstadt, 1980.

(7) La Vanguardia, 17 febrer 1931, p. 27.

(8) La Vanguardia, 16 febrer 1936, p. 5.