Les dues vides de l’Associació de Cartellistes de Barcelona - per Santi Barjau

En altres ocasions he tractat del tema de l’associacionisme en l’àmbit del cartell i en camps afins, com ara la publicitat. Avui faré una breu repassada a l’Associació de Cartellistes de Barcelona.

Després d’una primera edat d’or corresponent als anys del Modernisme (i que es resumeix de manera típica entre el cartell de Riquer per a la Tercera Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques del 1896 i el de Penagos per a la Xocolata Amatller del 1914) el cartellisme català viu el que podríem anomenar una edat de plata en la dècada que va des de finals dels anys vint fins a l’acabament de la Guerra Civil (tot i que encara caldria analitzar i valorar adequadament tota la producció dels anys deu i vint, que no es redueix a les aportacions de Francesc Galí o de Josep Obiols). L’eclosió d’una sèrie de creadors moderns com ara Josep Morell, Lluís Muntané, Enric Moneny o Evarist Mora, entre molts d’altres, perfectament assabentats del que es feia a l’estranger i molt actius en l’àmbit professional, va culminar en la necessitat d’organitzar-se en defensa dels seus interessos, tot i que el 1927 s’havia constituït el Publi-Club, entitat que teòricament podia aixoplugar els especialistes en el cartell (“Entre los asociados figuran los jefes de publicidad de las más importantes firmas de esta ciudad, así como los tratadistas que hasta hoy se han ocupado del estudio de esta ciencia y también dibujantes y cartelistas” - La Vanguardia,14 abril 1927, p. 9).

Durant aquests anys anteriors a la Guerra Civil està documentada la constitució de dues associacions successives per part dels cartellistes, abans que per la primavera del 1936 es formés el més famós Sindicat de Dibuixants Professionals, amb una organització més obrerista. És curiosa l'evolució que presenten: la primera associació està vinculada a un establiment comercial (una galeria d'art) i la segona a una organització general d'artistes (el Cercle Artístic); va acabar essent substituïda per un un moviment sindical.

La primera associació de cartellistes (1928) va tenir una vida efímera. Joan Sacs (Feliu Elias), l’any 1931, escriu: “Temps enrere es fundà a Barcelona una agrupació de cartellistes, la qual organitzà una bona exposició a la sala de La Pinacoteca. No sé si aquesta entitat encara subsisteix. Em temo que no, perquè jo n’era adherent i mai més no n’he sabut res.” (Joan Sacs, “L'art”, Revista de Catalunya, VIII, 70, juny 1931, p. 539).

Bromes a banda, el que ara per ara es pot dir d’aquesta primera associació és el següent: l’onze de gener del 1928 els promotors presenten una instància al Governador Civil de la província de Barcelona, signada per Gerard Carbonell, i a la qual acompanyen uns estatuts de l’associació. El domicili social s’estableix al Passeig de Gràcia, 34, baixos (és a dir, a la sala d’art La Pinacoteca) i els objectius principals són la defensa dels interessos comuns, organitzar exposicions de cartells, representar els associats en la vida artística i ciutadana i, finalment, establir relacions amb els col·legues de l’estranger.

Aprovats els estatuts i constituïda l’associació el 24 de maig del 1928, es va formar la primera junta directiva, presidida per l’esmentat Gerard Carbonell; els restants càrrecs van ser per Josep Alumà (vicepresident), Wenceslau Fernàndez de Soto (secretari), Pere Montanya (tresorer), Manuel Grau (comptador), i els vocals Pasqual Capuz i Robert Cartes (Arxiu de la Delegació el Govern a Catalunya, exp. 13672; La Vanguardia, 30 maig 1928, p. 7-8).

Només tinc constància d’una activitat, la ja citada exposició d’originals celebrada a La Pinacoteca el desembre del 1928. La premsa, que curiosament es refereix a ells com a “Asociación de Dibujantes Cartelistas”, afirma que la mostra de cartells “Merece ser visitada, porque la mayoría de los expuestos evidencian la existencia, entre nosotros, de insignes cultivadores de tal especialidad artística.”(La Vanguardia, 9 desembre 1928, p. 29). No es coneix qui més en va ser membre, a part dels noms esmentats (tots ells reconeguts cartellistes, fins i tot Manuel Grau Mas, més conegut com a restaurador dels frescos romànics del MNAC, que va quedar tercer al concurs de cartells per a l’Exposició de l’Automòbil del 1927; en canvi, no hi ha constància de l’activitat cartellística de Wenceslau Fernàndez de Soto). Tampoc no s’arriben a veure els motius de la seva letargia, després d’haver organitzat aquella exposició.

En ser refundada, ja en temps de la república, l'associació va tenir una vida més activa i va arribar a publicar una revista (1936), tot i que en van sortir pocs números. (1) No queda clar per què no es van limitar a reviscolar l’associació que ja existia, però el cas és que el 7 de novembre els conreadors d’aquesta especialitat van ser convocats als locals del Cercle Artístic, amb l’objectiu de crear la nova associació (La Vanguardia, 6 novembre 1931, p. 7). No ha transcendit el resultat d’aquella reunió, però el 24 de març del 1932 ja es presentaven al Govern Civil els estatuts de l’Associació de Cartellistes de Barcelona (Arxiu de la Delegació el Govern a Catalunya, exp. 16699), amb una instància firmada per Fulgenci Martínez Surroca. El text dels nous estatuts presentava algunes variants: segons l'article primer podien formar part de l’associació tant els “artistas que se dedican al cartel” com “las personas que a él tengan afición o se dediquen a su estudio”; entre les activitats previstes no sols hi havia exposicions, si no que també hi afegeixen els concursos; a més pretenen “Intervenir en las bases de los concursos y orientar a las casas que los convoquen”. Aquest punt té relació amb les queixes constants pel que fa a les escasses remuneracions i altres irregularitats en els nombrosos concursos de cartells. (2) El mes de juny es convocava un concurs per al disseny del seu distintiu. Els membres de la nova associació estaran presents amb assiduïtat als jurats dels concursos de cartells celebrats en aquells anys. Probablement en l'assemblea constituent es va elegir una primera junta directiva de l'entitat, la composició de la qual desconec. 

Poc després l’Associació de Cartellistes ja estava en disposició de celebrar la primera activitat important: un Saló del cartell que va tenir lloc als locals del Cercle Artístic, el mes de novembre. Segons la premsa, “Concurrirán las mejores firmas nacionales y una nutrida representación extranjera, entre las que destacan las firmas de los franceses Cassandre, Paul Colin, Loupot, Jean Carlu, los alemanes [Rudolf] Urech y [Paul] Scheurich y el italiano Maga.” (La Vanguardia, 29 octubre 1932, p. 6) En realitat, a part dels quatre francesos, només hi va exposar l’italià Severo Pozatti (Sepo), els quals consten esmentats al catàleg de l'exposició com a socis d'honor de l'entitat.

La junta directiva del 1933 va estar formada per Josep Alumà com a president, Enric Montón, vicepresident; Guillem Rodríguez (Rod), secretari; Josep Campillo, tresorer; Miquel Farré, arxiver; i els vocals Josep Morell, Gerard Carbonell, Cir Morales i Carles Bécquer.

El gener del 1933 Carlu els convida a cooperar, a través de l’Office Internationale de Propaganda Graphique pour la Paix. El resultat va ser l'organització d'una altra exposició, el Saló del Cartell de Propaganda contra la Guerra que es va acabar celebrant el març del 1934 i va tenir una gran repercussió en els mitjans. I el mes de setembre, a la galeria d’art Syra, els membres de l’associació van celebrar una exposició de cartells de propaganda cinematogràfica. (La Vanguardia, 2 setembre 1934, p. 12).

Desconec la composició dels òrgans rectors de l'any 1934; curiosament, el novembre d'aquell any la primitiva associació es dissol formalment. El 1935 la renovació de la junta directiva de l’Associació de Cartellistes es va saldar amb l’elecció com a president de Francesc Fàbregas, retornat feia poc de l’Argentina, Nicolau Miralles (vicepresident), Carmel Davalillo (secretari), Ferran Teixidor (vicesecretari), Eusebi Mor (tresorer), Antoni Clavé (comptador) i, com a vocals, Evarist Mora, Josep Morell i Vicenç Miralles. (Associació de Cartellistes, núm. 1, gener 1936, p. 3). Aquell any, amb motiu de la celebració a Barcelona del Congrés Internacional de Publicitat, l’Associació de Cartellistes va organitzar una exposició d’originals al Cercle Artístic (La Vanguardia, 23 abril 1935, p. 11). 

La junta directiva, a partir del 1936, era formada encara per Francesc Fàbregas (president), Hubert Vallmitjana (vicepresident), Carmel Davalillo (secretari), Josep Alumà (vicesecretari), Eusebi Mor (tresorer), Lleonard Guardiola (comptador) i, com a vocals, Josep Morell, Vicenç Miralles i Salvador Ortiga. La seva tasca més important va ser l'edició d'una revista, de la qual van sortir fins a quatre números, i un projecte d’exposició per a la tardor que ja no es va arribar a celebrar. La revista recull convocatòries de concursos i alguns articles teòrics, i també celebra els èxits dels socis en la premsa tècnica internacional (com les aparicions d'Evarist Mora a l'alemanya Gebrauchsgraphik o Martí Bas a la francesa Vendre) o un sopar celebrat pels membres de l’associació. 

Retrat de grup dels membres de l'Associació de Cartellistes que van prendre part al segon sopar, celebrat el 1936. Segons el butlletí de l'Associació, on va aparèixer la fotografia, els participants van ser el president, Francesc Fàbregas, els membres de la junta directiva Josep Alumà, Carmel Davalillo, Lleonard Guardiola, Josep Morell, Salvador Ortiga i Hubert Vallmitjana (qui n’escriu la crònica) a més de Josep Queralt, Ramon Martí, Josep Ballús, Palazón “i altres” (potser els dos membres de la directiva que no s’esmenten: Eusebi Mor i Vicenç Miralles?). La imatge porta un peu molt característic de l’humor català de l’època: “Aquesta fotografia, obtinguda després del sopar, és un bon record de tots i una afirmació categòrica de que la taula era parada.”

A part dels noms esmentats fins ara (dels membres de les juntes directives del 1933, 1935 i 1936), sabem, a través dels catàlegs de les exposicions, que van ser membres de l’Associació de Cartellistes: Francesc Aguilar, Josep Àlvaro, Josep Algué, Pere Amat, Joan Anglada Villà, Vicenç Armengot, Josep Ballús, Francesc Barsó, Martí Bas, Joan Benavent, Jacint Bofarull, Ferran Bosch, Quimet Cadena, Josep M. Casanellas, Salvador Castellà, Roger Chomeaux, Salvador Claramunt, Josep Company, Gilberto Corbi, Josep Coves, Manuel Delgado, Josep Domínguez, Ramon Folch, Ramon Font Batet, Félix Gallent, Just Garcia Lázaro, Julián Garrido, Àngel Gimeno, Ricard Giralt Miracle, Emili Grau Sala, Josep Guardiola, Rafel Guasch, Marcel·lí Herreros, Federico H. Knoll, Joan de Luna Wennberg, Lluís Macaya (fill), Ramon Martí, Anton Mestres, Salvador Mestres, Josep Mir Virgili, Lluís Moles, Enric Moneny, Rafel Mora, F. Mora, Lluís Muntané, R.G. Oliaga, J. Orihuel, Francesc Ortiz, Hernán Picó, Josep Pons Rigolfas, Josep Ponti, Josep Puigdengolas, Enric-Joan Puigjaner, Joan Queralt, Manuel Ricart, Antoni Rivière, Rafel Rubio, Ramon Saladrigas, Josep Sampere, J. M. Sanromà, Francesc Sanz, Joan Seix, Miquel Soléboyls, Jaume Soler Cots, Blas Sorribas, Josep Subirats, Enric Sunyé, Ramon Tarragó, Nicolau Torrecillas i Joan Vallvé. També dos socis de fora de Barcelona: Josep Zaragoza, de Mataró, i J. Garcia Sarabia, de Port-Bou. També, a través del butlletí, es coneixen noves incorporacions entre gener i abril del 1936: Amador Silvèrio, Lola Bech de Saràbia, Francesc Camps Ribera, Josep Viltró Brunés, un tal Palazón i com a soci d’honor el president de la Unión de Dibujantes Españoles, Federico Ribas. (3) Altres fonts esmenten Will Faber (http://mundodesconocido.wordpress.com/biografia/en-record-dandreas-faber-kaiser/)

Poc abans de començar la guerra es va constituir el Sindicat de Dibuixants Professionals, potser com a fruit d’algunes iniciatives aparegudes uns mesos abans, relatives a l’intent d’agrupar tots els dibuixants de Catalunya, i on estava implicada l’associació (La Vanguardia, 27 març 1935, p. 10). El SDP va agrupar els dibuixants de totes les especialitats: cartellistes, publicitaris, humoristes, il·lustradors, litògrafs, retocadors, projectistes de tèxtils i estampats, projectistes de mobles, traçadors i delineants de metal·lúrgia, construcció, aigua, gas i electricitat, topògrafs, etc. Tots eren convocats el dia 16 de juny a un míting-assemblea (la terminologia ja és estrictament sindical) a la sala d’actes del CADCI, on van parlar Feliu Elias (“Apa”), Helios Gómez i l'ugetista Emili Garcia (La Vanguardia, 14 juny 1936, p. 6). Però aquesta ja és una altra història.

(1) Marc Martí en reprodueix unes imatges a Morell cartells, Marc Martí, Barcelona, 2001, p. 25-31.
(2) Al segon número del butlletí Associació de Cartellistes, corresponent al febrer del 1936, expliquen "Per què ens vàrem constituir en societat? Això nasqué d'un grapat de cartellistes, motivat per les irregularitats que es venien succeint en tots els concursos, i a fi de veure si tots units podríem aconseguir ço que individualment no podíem defensar."
(3) Carles Fontserè, que no esmenta la primera associació del 1928, cita també Helios Gómez com a fundador de la nova entitat, a Memòries d’un cartellista català, Editorial Pòrtic, Barcelona 1995, p. 125.

Un cartell (perdut?) de Lorenzo Goñi - per Santi Barjau

Els cartells són una cosa ben fràgil. La seva vida programada pot ser tan efímera! Tots hem vist alguna vegada com damunt d'un cartell acabat d'enganxar a la paret, amb la cola encara humida, un anunciant que rivalitzava per aquell espai hi enganxava el seu, i encara un altre per sobre d'aquest; o com s'anaven arrencant a trossos, deixant traspuar per uns moments el primer cartell que havia quedat sepultat sota capes i capes de paper...

És per això que no deixa de sorprendre'm que s'hagin conservat tants cartells publicitaris en general, i els de la Guerra Civil en particular. Quan al voltant del 1900 va començar la febre dels cartells va sorgir també de sobte la necessitat de col·leccionar-los. A Barcelona en aquest àmbit va destacar l'activitat pionera de Lluís Plandiura. Altres mecanismes que han facilitat la conservació dels cartells són per exemple les raons administratives i tot el legalisme de la burocràcia. La necessitat de control públic dels tiratges i la difusió han estat a molts països la font que ha alimentat alguns arxius públics. En el cas concret de la Guerra d'Espanya, tot sembla indicar que algú (potser des del Comissariat de Propaganda) va mantenir un arxiu actualitzat dels cartells que apareixien dia sí i dia també: en molts dels exemplars conservats (per exemple les col·leccions del Museu de Reus o de la Biblioteca Nacional espanyola) una mà anònima anotava a llapis una data o una inscripció que amb les degudes precaucions poden servir per afinar més les cronologies i els inventaris.

Però les fotografies ens diuen que no tot ha arribat als nostres dies. Hi ha alguns cartells que van ser impresos i enganxats pels carrers de Barcelona però avui no se'n coneix cap exemplar. Potser n'hi ha un en alguna col·lecció amagada, però mentre no es faci públic l'haurem de considerar perdut. Aquest és el cas del cartell que apareix en unes quantes fotografies, amb un eslògan imperiós, La defensiva és la derrota. A l'ofensiva, catalans! i una imatge potent: un soldat armat amb el fusell, amb la baioneta calada, i al fons un tanc i tres avions. A l'angle superior dret, amb una mica de bona voluntat, s'hi pot veure la firma allargassada de Lorenzo Goñi. També hi ha el logo del Sindicat de Dibuixants Professionals. Comparat amb els altres cartells que l'acompanyen, devia ser de gran format, 140 x 100 cm, en dos mòduls de paper. El podem datar entre desembre del 1936 i gener del 1937.

La fotografia on aquest cartell apareix més clarament és obra de l'activista britànica Winifred Bates, que a l'inici de la guerra es va traslladar a la zona republicana amb el seu company, el brigadista Ralph Bates, i va realitzar una sèrie de fotografies punyents amb finalitats propagandístiques, per tal de motivar els seus compatriotes a abandonar les ambigüitats de la No Intervenció. Aquests fotoreportatges formen part actualment de les col·leccions de l'Imperial War Museum (HU 3305). Altres imatges que documenten aquest cartell són les fotografies que es conserven a l'Arxiu Nacional de Catalunya, com aquesta de Brangulí (ANC1-42-N-34527) o sobretot aquesta, del fons del Comissariat de Propaganda (ANC1-1-N-3110), que el mostra enganxat a sota d'un cartell de Martí Bas, a la cantonada de la Rambla amb el carrer de Santa Anna. És probable que el cartell perdut de Goñi hagués estat editat sota els auspicis de l'organisme de propaganda de la Generalitat de Catalunya.

La carrera artística de Lorenzo Goñi (1911 - 1992) va ser llarga i fecunda, tal com explicava ell mateix en una coneguda autobiografia. (1) Nascut a Jaén però educat a Barcelona, després de passar sense gaire profit per un ensenyament acadèmic, a finals de la dècada dels vint va entrar a treballar a l'estudi d'un "dibujante de publicidad" no identificat, on aprèn els recursos d'un ofici que, segons confessa, "jamás me ha gustado". La seva trajectòria abans de la guerra no es pot individualitzar gaire: amb prou feines li conec una coberta per a la revista valenciana La Semana Gráfica, núm. 184, apareguda l'agost el 1931 amb la imatge de tres dones (una de les quals amb una ombrel·la i un gos als braços) contemplant una llanxa forabord i el títol "Viendo las regatas". Es tracta d'un interessant treball Art Déco. La producció de cartells i dibuix humorístic durant els anys de la guerra va ser abundant (va ser un dels dibuixants fixos de la revista L'Esquella de la Torratxa), tot i que encara ens ofereix sorpreses com el cartell que motiva aquesta entrada. Més tard, tement ser represaliat, es va refugiar a Navarra, i aviat arriba a Madrid, on va començar a treballar amb el seu cognom matern, Suárez del Árbol, per a la revista Haz, òrgan del Sindicato Español Universitario i que, en paraules seves, "estaba gobernada por unos falangistas neuróticos, como todos ellos". Més tard, sense altra explicació, recupera el seu primer cognom, amb el qual firma en endavant les col·laboracions al diari ABC. Goñi va treballar com a gravador i il·lustrador de llibres, especialment en conjunció amb l'escriptor Camilo José Cela, qui va dedicar paraules elogioses a l'artista. Els darrers anys els passa a Suïssa on, ja vidu, és acollit per la seva filla única, Inés Goñi.

En el conjunt de l'obra de Goñi, extensa i dominada per un personal expressionisme d'origen literari, la dotzena de cartells de la Guerra Civil formen un conjunt petit i irrepetible, potser no prou valorat malgrat alguns clàssics indiscutibles com el famós cartell del soldat moribund que apunta amb el dit cap a l'espectador i li pregunta "I tu, què has fet per la victòria?" Goñi responia a la pregunta dient: "¿Yo? ¡Este cartel!"


(1) Autobiografía, a: Lorenzo Goñi (catàleg d'exposició), Madrid: Centro Cultural del Conde Duque / Calcografía Nacional, 1999-2000, p. 171-179.

Les imatges del trimestre: Tardor - per Santi Barjau

Durant aquesta tardor passada hem tingut, a la finestreta de "La imatge del mes", tres cartells ben diferents. Ara els recollim aquí, per ordre cronològic d'edició.

El primer ha estat aquest cartell senzill i eficaç que posa de manifest l’habilitat de “Jan” (Joan Seix, gerent de les Indústries Gràfiques Seix & Barral) que és capaç de transmetre un missatge amb pocs mitjans (tres tintes) i que incorpora la fotografia al seu disseny, de manera innovadora: aquest recurs que serà ja més habitual en el cartell de la Guerra Civil era encara infreqüent el 1932, any d’edició d’aquest cartell. La periodista María Luz Morales se’n feia ressó en un article publicat a La Vanguardia, el 31 d’agost del 1932: “Desde hace algunos días (…) el ciudadano se ve invitado a la amabilidad por un cartel amable. (…) El cartel es gentil, como su tema. (…) La redención de la ciudad, por la esperanza…” 

Al catàleg de l'exposició Recordar per no tornar-hi, celebrada al Museu de Montserrat el 2008, donàvem a conèixer uns primers apunts sobre l'aportació artística de W. Denesco, que amb les inicials "wd" no sols firma uns quants cartells per al POUM sino també diversos gravats xilogràfics (a la revista Mirador), dibuixos (a Moments) o fotomuntatges a Socorro Rojo POUM i a Tiempos Nuevos. Ara estem en condicions d'afegir-hi que es tracta d'un pseudònim del pintor alemany Walter Denecke (1906-1975), qui entre 1932 i 1936 passà per Mallorca, Barcelona, Madrid i Eivissa. Complementem el comentari amb la reproducció d'aquesta portada de Tiempos Nuevos amb un fotomuntatge colorista amb la seva firma característica.

Coberta de la revista Tiempos Nuevos obra de Walter Denecke

Finalment hem tingut en aquesta secció un cartell dels primers anys del Franquisme. Es tracta del vencedor d'un concurs convocat per l'Obra Sindical de Artesanía de la Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N-S. el 1941. El veredicte es va fer públic el gener del 1942 i el cartell es devia imprimir poc després. El seu autor va ser el "camarada" Remigio Moro García (no se l'ha de confondre amb Evarist Mora Rosselló i tampoc amb Eusebi Mor Villalba).

"Aleix Friedfels" (o Frankenstein a Recoletos)

Vagi per endavant tot el meu respecte per la Biblioteca Nacional de España, que aquest any celebra el seu 300 aniversari. A la seva seu madrilenya he passat excel·lents moments de recerca i només tinc paraules d’agraïment per al seu personal. Les facilitats d’accés al magnífic fons de la biblioteca són proverbials. En l’àmbit del cartell de la Guerra Civil la BNE va ser precursora en la difusió de la seva excel·lent col·lecció, amb l’edició el 1990 d’un catàleg utilíssim (Javier Gómez López: Catálogo de carteles de la República y la Guerra Civil españolas). Actualment, a més, aquests cartells estan disponibles en línia amb excel·lents reproduccions a través de la Biblioteca Digital Hispànica.

És per això que ens sorprèn la identificació d’una sèrie de cartells, l’autoria dels quals per altra banda encara presenta força punts foscos. Es tracta dels cartells firmats per Friedfeld, dibuixant misteriós, que només trobem des de mitjan 1937 com a col·laborador de L’Esquella de la Torratxa i autor de vuit o deu cartells (alguns cops es transcriu Fried-feld, reflectint la manera com es presenta la firma en quasi tots els cartells: en dues línies superposades i amb el guionet preceptiu; només al cartell per a la FOSIG la firma es llegeix seguida en una sola línia). Segons l'historiador de la premsa Lluís Solà i Dachs s’anomenava Michel Friedfeld i era jueu francès. A la revista Companya una portada amb fotomuntatge és acreditada com a obra de M. Friedfeld.

Caricatura de Friedfeld apareguda a L'Esquella de la Torratxa, on col·laborava, i  que es fa ressò de la seva anada al front, l'abril del 1938, seguint les petjades de Martí Bas, Tísner o Calders.

¿Podria ser aquest artista el mateix Michel Friedfeld que fa setze gravats i una coberta del llibre La Proie: treize poèmes de treize poètes de la résistance, publicat el 1945 a París per les Éditions du studio Raber? ¿És ell el mateix Friedfeld que l’any 1961 firma el cartell per a l’exposició Aspects de la peinture française, de Courbet à Soutine, celebrada al Musée Baron Martin de la vila borgonyona de Grey? Caldrà encara continuar la recerca.



De tota manera, el que ens sobta és que els cartells guerracivilistes, fets en l’òrbita del PSU i de la UGT, siguin atribuïts per la biblioteca madrilenya a un inexistent “Aleix Friedfels”. Aquí el més probable és que al moment de fer la catalogació s’hagin creuat el cognom de Friedfeld amb el nom d’un altre cartellista coetani, Aleix o Alexis Hinsberger. La seva també és una història bonica. No és, com algun cop encara es creu, un d’aquests “estrangers” que apareixen de manera més o menys sobtada a l’Espanya de la República com a fugitius de l’Alemanya nazi, o que s’incorporen a la propaganda de guerra, una espècie de versió gràfica de les Brigades Internacionals, com podria ser-ho el mateix Friedfeld. El cas de Hinsberger és una mica diferent. Nascut a Cartagena el 1907, de pare lorenès i mare espanyola, de ben jove es trasllada a Barcelona, on estudia arts i oficis.  Als quinze anys participa amb una historieta al concurs de Virolet del 1923 i inicialment treballa professionalment com a gravador en cristall. L’any 1932 sol·licita una beca de la Generalitat per tal de poder-se perfeccionar en el gravat del vidre a la roda viatjant a l’estranger. Treballà als tallers Unión Vidriera ensems que, a l’exposició de Primavera de 1935, presentava unes mostres del seu quefer: els vasos Pescadors de Perles i Jungla. No sabem com és que es posa a fer tres o quatre escassos cartells de guerra per als Dibuixants CNT, que li han valgut el renom que té actualment. Una fotografia d’ell, treballant el vidre a la roda, apareix a la revista Tiempos Nuevos (núm. 7-8, juliol-agost 1937, p. s/n). Poc després es trasllada a París on adopta definitivament la nacionalitat francesa, tot i que hi esdevidrà pintor d’escenes falsament espanyoles, en un estil apreciat pels seus compatriotes. Sembla que morí a París el 1996.

Aleix Hinsberger grava un atuell de vidre, tècnica en la qual s'havia especialitzat.

Sense voler-ho, s’han unit dos elements diferents, a la manera de disiecta membra, per formar una nova personalitat inquietant. Qui sap si això ens podria servir d’inspiració per intentar aclarir altres casos dubtosos. Potser la personalitat de Michel Adam es podria fondre amb la de Friedfeld. Mai no ens ha convençut la identificació de Michel Adam amb el pintor Joan Colom i per altra banda no se’n sap res més a part dels quatre cartells, tres per al PSUC (inclòs el que anunciava el diari Treball) i un per a la CNT. Potser Michel Adam i Michel Friedfeld són dos avatars del mateix creador; potser el fet que els cartells de Michel Adam combinin dibuix i fotografia sigui indici de la col·laboració entre dues personalitats, un dibuixant (Friedfeld) i un fotògraf, encara no identificat... O potser realment existí algú que es deia Michel Adam. O encara, potser tenia raó Enric Jardí quan atribuí els cartells a Joan Colom sobre la base del pseudònim, Adam, que el pintor paisatgista havia fet servir quan es dedicava a fer de ninotaire a la primera etapa de la revista Papitu... Algun dia potser en traurem l'entrellat. Mentrestant, gaudim de les obres d'aquests cartellistes, junts o per separat!

Granell - per Santi Barjau

Els cartells que porten aquesta firma plantegen un enigma interessant. Qui en va ser l’autor? Al llarg de molts anys, Granell es va especialitzar en el cartell de curses de motor i va representar automòbils i motocicletes a gran velocitat prenent el relleu del gran mestre Josep Morell i del també esquiu A. García (probablement Antonio García Gutiérrez, de qui parlaré un altre dia).

Doncs bé, Granell sembla fer-se fonedís en la documentació de l’època: quan participa en concursos de cartells i n’obté algun premi, tenim la mala sort de trobar-lo esmentat només pel cognom, fins i tot quan els altres participants citats al seu costat ho són amb el nom i els dos cognoms. Quan el juliol del 1936, a punt de començar la guerra civil, es fa públic el veredicte del concurs de cartells anunciadors del segell Pro-Infància, els tres primers premis recauen en els projectes que duien els lemes «Bon cor», «Caritat» i «Empareu-los», “de los cuales resultan ser los autores los señores Granell, Fernando Teixidor y Eduardo Badía Vilató, respectivamente”, tal com ens diu la ressenya que apareix a La Vanguardia (17 juliol 1936, p. 8). Quina cosa més curiosa! És clar que ell mateix també firma sempre només amb el cognom.
 

Il·lustració firmada per Granell al llibre 19 julio 1936, publicat per CNT FAI. Potser ell també va formar part de l'agrupació Dibuixants CNT 

 

Potser per tot això es poden considerar justificades algunes atribucions errònies. Algunes vegades l’hem vist citat com a Jeroni Granell. És cert que en la història de l’art català hi ha ben bé tres o quatre mestres d’obres, arquitectes o vitrallers que se’n diuen, però no és aquest el cas del nostre cartellista.  

L’existència d’un treball firmat per Granell als repertoris de la gràfica guerracivilista —tot i que es tracta d’un cartell tan poc bèl·lic com l’esmentat Pro-Infància, amb dos caparrons d’infants i la silueta d’un cor— ha estat també la causa d’un despropòsit més gros: s’ha vinculat aquesta obra al quefer artístic del pintor surrealista Eugenio Fernández Granell, reconegut militant del POUM i exiliat il·lustre. És evident que ni la modalitat del dibuix ni cap esdeveniment a la trajectòria biogràfica d’Eugenio Granell no concorden amb el cartell que ens ocupa.

Aleshores, qui és el Granell de Barcelona? Examinant acuradament els cartells que va fer després de la guerra veiem que treballa en exclusiva per a l’establiment Seix Barral, i això és el que ens ha permès d’estirar el fil. Darrerament, en el marc d’una recerca en curs, he tingut la possibilitat d’entrevistar alguns dels dibuixants que havien treballat en aquesta indústria gràfica, una de les més importants del segle XX, per l’estudi de disseny de la qual van passar, entre molts d’altres, Ricard Giralt Miracle, Pere Montanya, Josep Viza... Tots els meus interlocutors (Rosa M. Seix, Miquel Grau, Àngel Grañena i Carles Catalan) em van parlar d’un dels dibuixants de la casa: Joaquim Granell, especialista i virtuós de l’aerògraf, aquell aparell de dibuix que, a manera de pistola d’aire, vaporitza la pintura i permet fer degradats i suggerir volums. Malauradament ignorem quasi tot el que correspon a la seva peripècia vital. No sabem quan ni on va néixer, ni on es va formar artísticament.

 

 

 

Aquest és Joaquim Granell, dibuixant de can Seix Barral, que l'any 1962 dedica aquest exemplar de la nadala de la impremta a Carles Catalan, a qui vull agrair que m'hagi subministrat aquest material.

 

Per ara, les primeres referències documentades són la imatge de la Volta ciclista a Catalunya del 1931 i una portada per a la revista Publicidad Filatélica, del 1933, amb una firma peculiar que no retrobarem més endavant. El seu èxit al concurs del 1936 es va veure eclipsat per l’esclat immediat de la guerra, tot i que el cartell va ser efectivament imprès i divulgat. Durant la guerra —i potser ja des d’abans— apareix vinculat a Seix i Barral: firma els dibuixos que encapçalen les seccions de l’àlbum commemoratiu del primer aniversari del 19 de juliol del 1936, editat per CNT FAI, però no sembla que s’hagués dedicat pròpiament al cartellisme de guerra. 

 

 

El retrobem el 1943, firmant el cartell per a l’onzena edició de la fira de mostres, primer d’una vintena de treballs (bàsicament per a curses de motos, al llarg dels anys cinquanta; però també automobilístiques com el III trofeo Nuvolari del 1958 i diversos cartells per a publicitat de productes d’higiene personal: Calber, Orive, Palmera…) com a dibuixant vinculat a l’estudi de Seix i Barral. La referència més tardana, per ara, és la nadala de 1962-63, enriquida amb treballs dels membres de l’esmentat estudi, dirigits per Miquel Grau.