Qualsevol antologia
dels cartells de la Guerra d'Espanya inclou sens dubte els treballs firmats per
Lleó, de missatge contundent i un disseny depurat que destaca sobre un fons
blanc. Tant Assassins! (amb la bomba
que cau sobre una creu vermella, en al·lusió als bombardejos franquistes sobre
hospitals) com Amb el treball aixafareu
el feixisme! (amb la creu gammada que un martell esmicola sobre l'enclusa)
són treballs reconeguts i apreciats per aquestes qualitats propagandístiques i
formals, que mostren a quin nivell havia arribat l'art del cartell a Catalunya,
manifestat de manera dramàtica durant la guerra.
El seu autor és Lluís
Lleó Arnau (Barcelona, 1899-1982), fill del pintor Joan Lleó Gens, i ell mateix
pare i avi de pintors. La seva formació artística es va iniciar en l’ambient
familiar i, des de 1928 fins a la guerra, treballa com a dibuixant per a
l'agència Publicitas, però no consta
quina va ser la seva producció, i no apareix vinculat als grups de
cartellistes. Amb l’esclat bèl·lic apareix com a membre del Sindicat de
Dibuixants Professionals (SDP), on Josep Bartolí l'incloïa en la categoria dels
"homes de cafè amb llet": conservadors que s'havien adaptat a la
situació revolucionària sense implicar-s'hi a fons. (1) A més de signar els dos
cartells esmentats, Lleó també dibuixa, a la revista Catalans! (1938), unes interessants il·lustracions realistes de línia clara, i on també
fa algunes portades. També dibuixa les cobertes dels discursos del III
congrés UGT, on és acreditat com a membre del grup DAG al qual pertanyien també
Frank Alpresa, Lluís Garcia Falgàs, Gerardo Lizárraga, Paco Ribera, Joaquim Granell
o Henry Ballesteros.
Després de la guerra, la carrera de Lleó compagina la tasca publicitària amb la dedicació a l'aquarel·la, en la qual va arribar a ser molt reconegut: va exposar a Barcelona, Madrid, Bilbao i altres indrets, on sovint és premiat; i va presidir l’Associació d’Aquarel·listes de Catalunya (1950), a la qual sempre continuà molt vinculat. (2) Pel que fa a la tasca publicitària, des de 1940 treballa al departament de publicitat de Roca Radiadores S.A., primer amb les marques de calefacció Ideal Classic i sanitaris Standard, per a les quals fa cartells com El bienestar del hogar, amb una família feliç reunida al voltant d'un radiador monumental, o Florece a su paso una primavera en invierno, on el radiador canvia el clima d'una petita ciutat. Més tard, a partir del 1944, quan l'empresa adopta la marca "Roca" per a tots els seus productes, Lleó Arnau hi continua donant la imatge gràfica en quatre altres cartells, dos per als sanitaris (un que els compara amb l'elegància d'un cigne i un altre d'ambientació xinesa, que fa èmfasi en l'ús de la porcellana) i dos més per als aparells de calefacció: Desaparecerá el invierno cruel, amb un acollidor niu d'ocells, i La abuelita no está enferma este invierno, amb l'anciana que llegeix plàcidament mentre a l'exterior cau una nevada abundant. També fa per a Roca els anuncis de premsa, fullets i altres elements publicitaris, que firma amb el cognom o les inicials. Entre els fullets destaca una nova versió de l'opuscle genèric de l'empresa, Un hogar feliz; o bé d'altres, des de Tras una capa sugestiva y atrayente (1945) a Fregaderos en color (1958), com també diversos fulls que informaven sobre els models de calderes, filtres, banyeres... Lleó Arnau va fer moltes d'aquestes feines com a dibuixant estrella de l'agència Publicidad Vila, fundada el 1945 per Enric Vila Matas, on va estar vint anys fins a la seva jubilació. (3)
La
firma de Lleó apareix igualment a les portades dels llibres d’Ignasi Domènech, com ara Mi plato. Cocina regional española; La
cocina vegetariana moderna, o una nova edició de Marichu, la mejor cocinera española, o todos los platos del día; i en
diversos programes del Liceu, de la temporada 1958-59. És una
llàstima que un dibuixant que va fer uns cartells tan contundents com els de la
Guerra, i que va demostrar ser un grafista depurat, no hagués fet més cartells
i que la seva tasca en aquest camp no sigui prou coneguda.
(1) Ho
explica Carles Fontserè: Memòries
d'un cartellista català (1931-1939), Pòrtic, Barcelona 1995, p. 211; també esmenta Lleó, a la p. 322-324, com autor d'un dibuix publicat
a la revista Moments.
(2) El 1951 l'antic cartellista de la guerra pren part en
una recepció oficial, amb altres representants d'entitats, on és rebut per Franco:
La Vanguardia Española, 22 febrer 1951, p. 3.
(3) Roca, 100 años diseño a diseño, obra
col·lectiva dirigida per Anna Calvera, Isabel Campi i Beppe Benenti: Roca,
Barcelona 2018, p. 72. Vull agrair les
dades proporcionades per la família, especialment per Mireia Lleó.
Ruiz, Laureano
Ruiz... i el cartellisme col·laboratiu
Moltes vegades
hi ha algun cartellista que ha deixat poques pistes sobre la seva vida i obra
i, d'entrada, la seva personalitat no apareix definida clarament quan
considerem l'època o els entorns on va desenvolupar la seva tasca. Fins i tot,
com en el cas que ens ocupa avui, encara no estic segur d'haver tancat del tot
el cercle, de manera que podria ser que estigui agrupant en una sola figura
unes dades que en realitat pertanyen a diverses persones, que comparteixen un
cognom més o menys habitual.
L'any 1951 la
Caixa de Pensions va convocar un dels seus concursos de cartells, que alguna
vegada ja han anat sortint esmentats en aquest blog i als quals algun dia
dedicaré una atenció més detallada. En aquella ocasió, els cartells estaven
dedicats a l'Obra dels Homenatges a la Vellesa, que ja havien estat objecte
d'un concurs el 1926. Aquest segon concurs dedicat a la vellesa (i cinquè dels
vuit que l'entitat va arribar a fer entre 1923 i 1969) va ser guanyat per un
José García que hem d'identificar amb Pepe Ortega, el gravador que més endavant
trobarem vinculat al grup Estampa Popular i que en aquelles dates es trobava a
la presó per activitats antifranquistes, però al mateix temps era lloat a la
revista Arte Comercial de Madrid, amb
motiu d'una exposició d'originals per a la publicitat. (4) Entre molts altres
participants, premiats amb accèssits (Alumà, Artigas, o els membres de
Martí-Clavé-Picó, sembla que per separat, entre d'altres), la premsa esmenta el
nom de J.
Company Ruiz, (5) que d'entrada ens pot fer pensar en un autor individual. Però
l'observació dels tres cartells premiats i impresos amb aquesta identificació,
"Company y Ruiz", ens permet veure que la primera part correspon a la
firma de Josep Company Torras, de qui ja he parlat alguna vegada. Aleshores, a
qui fa referència el cognom Ruiz? Voldria plantejar una hipòtesi que de moment
no puc confirmar.
Laureano Ruiz (que no s'ha de
confondre amb un entrenador de futbol homònim) és
un autor de biografia esquiva, tot i que apareix esmentat com a participant en
diversos concursos de cartells que se celebren a Madrid en els anys trenta: un
del 1932, per a la productora CEA (Cinematografía Española Americana), on obté el
primer premi pel cartell "Proyección", treball que desconec, firmat a
dues mans amb l'espluguí Amado Oliver, (6) i un altre del 1933, quan queda
segon al concurs convocat per la secció de propaganda de la Dirección General
de Sanidad en la seva campanya contra la mortalitat infantil: el cartell que
presenta, junt amb Antonio Moyano, portava el text Si
no puedes criar a tu hijo al pecho, consulta al médico antes de darle el biberón. (7)
Encara abans de la guerra, trobo a Barcelona dues referències
a cartells acreditats a un autor o autors amb el cognom Ruiz, però no puc
assegurar que es tracti del mateix protagonista: un d'ells ("señor
Ruiz") participa al concurs de cartells per al cremallera de Montserrat,
del 1929, i obté un dels accèsits (els guanyadors dels tres premis van ser Joaquim
Martra, Lluís Muntané i el poc conegut Josep M. Thomas); (5) mentre que en l'altre
cas es tracta d'un cartell que es va imprimir el 1936, per anunciar un Gran Baile de las
Naciones organitzat per l'Associació de Periodistes de
Barcelona a l'hotel Ritz, i que mostra uns caps d'home i dona elegants. Si fos
de Laureano Ruiz, es tractaria del seu únic cartell firmat en solitari. Aquesta
firma, amb el punt de la i molt allargat, que quasi sembla un accent, també es
troba en un prospecte de l'empresa de publicitat Jules Gerzon S.A., del 1930,
amb una imatge que resumeix els elements creatius i productius de
l'establiment. Una firma molt semblant apareix a diverses sèries de cromos per
a la xocolata Amatller, com per exemple El
tesoro de Rabín, història d'un ratolí basat en Mickey Mouse, o Artes y oficios, de dibuix més realista,
impresos també per Gerzon, on potser treballava. Durant la Guerra Civil, el
cognom Ruiz apareix esmentat entre els participants a l'Exposició de cartells antifeixistes que el Sindicat de Dibuixants Professionals va
organitzar l'octubre del 1936, (6) però no estic segur
de qui es tracta i tampoc hi ha constància gràfica de la proposta.
Més endavant, el 1945, retrobo el nom de Laureano
Ruiz com a participant al concurs de cartells per al sabó Libel, de l'empresa
barcelonina Barangé, on obté el segon premi (darrere de Josep Morell i per
davant dels germans Miralles, Manuel Camps i Rafael de Penagos), per un treball
fet, un cop més, en col·laboració amb un altre dibuixant de qui tampoc tinc més
notícies, Jorge Rabassa. (10)
Finalment, el 1954 retrobo una altra firma
"Ruiz" al cartell de les Festes de la Mercè de Barcelona, un cop més en tàndem amb un altre
cartellista, el prolífic Guillermo (nom artístic de Guillermo Pérez Baylo), de
qui ja he parlat alguna vegada. (12) El seu cartell mostra un cavaller que toca
els timbals del seguici popular de la festa, coneguts com a "trampes",
i, segons la premsa, va ser "encargado directamente al artista Guillermo, quien presentó los bocetos
sobre los cuales se ha realizado el cartel definitivo, toda vez que el concurso
de carteles de los años anteriores distó de ofrecer resultados satisfactorios."
(13) Això
em fa suposar que la participació d'aquest Ruiz, que podria ser el que he
tractat en aquest text, es devia produir a posteriori, potser com a part del
procés d'impressió.
En definitiva, és difícil d'assegurar
que la firma "Ruiz" (present en cartells barcelonins, tant en
solitari com al costat d'altres dibuixants, com un bon secundari
de luxe)
correspongui a Laureano Ruiz (premiat sobretot en concursos madrilenys, sempre
en col·laboració amb altres artistes), i les obres conegudes en un i altre cas
mostren una gran diversitat gràfica, potser pel contacte amb els diferents
socis o com a reflex d'una versatilitat creativa; però penso que ho puc establir
com a hipòtesi en relació amb aquest cartellista tan amagat i de qui no se sap
quasi res.
(4) Gil Fillol: "Un dibujante y un gesto: José García
Ortega", Arte Comercial
(Madrid), V, 32, novembre? 1951, p. 16-19.
(5) "Reparto de premios
de un concurso de carteles", La Vanguardia Española, 1 novembre 1951, p. 14.
(6) Luz (Madrid), 11 maig 1932, p. 4.
(7) Enrique Perdiguero, Rosa Ballester,
Ramón Castejón: La propaganda sanitaria
en España en la II República: la Sección de higiene social y propaganda de la
Dirección General de Sanidad, a: Ricardo Campos, Luis Montiel,
Rafael Huertas (coord.): Medicina,
ideología e historia en España (siglos XVI-XXI), CSIC, Madrid 2007.
(8) La Vanguardia, 15 març
1929, p. 12.
(9) "Exposició de cartells
antifeixistes organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals
U.G.T.", L'Esquella de la Torratxa,
LX,
2.985, 16 octubre 1936, p. 606. A les seves memòries, Carles Fontserè esmenta
la dada, i a l'índex onomàstic el personatge hi és identificat com a Cristòfol
Ruiz (potser es tracta d'una confusió amb el pintor andalús Cristóbal Ruiz).
(10) La
Vanguardia Española, 28 novembre 1945, p. 2; "Concurso de
carteles Libel", Arte Comercial
(Madrid), I, 1, abril 1946, p. 18-19.
(11) "Reparto
de premios de un concurso de carteles", La Vanguardia Española, 1 novembre 1951, p. 14.
(12) A més de nombrosos cartells, Guillermo va dissenyar
alguns segells per al XXV aniversari de l'"Alzamiento Nacional": La Vanguardia Española, 10 agost 1961,
p. 20.
(13) "Se preparan las Fiestas de la Merced", La Vanguardia Española, 27 juliol 1954,
p. 15.
Lluís
Perotes
A
vegades es dóna el cas d'un dibuixant que deixa poc rastre de la seva obra,
després de tota una vida de treball dedicat a les arts gràfiques. Algun cop,
però, una firma o una breu referència ens permeten començar a estirar el fil. Aquest
cartell, Allisteu-vos a les milícies antifeixistes, presenta una firma, "Oliva Perotes", que
d'entrada ens pot confondre sobre l'autoria, (14) però que en realitat combina
els noms de dos autors: el madrileny Julián Oliva, que va protagonitzar una de
les primeres entrades d'aquest blog, i Lluís Perotes, a qui avui dedico aquestes ratlles.
Fa quasi
vint-i-cinc anys, quan vaig poder visitar el cartellista Carles Fontserè, li
vaig demanar si encara hi havia altres dibuixants supervivents del període
bèl·lic, i ell em va donar els noms de Francesc Nel·lo i Lluís Perotes. El
primer no el vaig arribar contactar abans de la seva mort, però en canvi, vaig tenir l'oportunitat de parlar amb Lluís Perotes, el 1996, tot i que
lamento no haver-li fet l'entrevista que hagués merescut. Entre altres coses, li hauria pogut preguntar quin any va néixer,
ja que segons les fonts s'esmenta la data de 1917 o 1918, tot i que hi ha
coincidència a situar-la al Pont de
Suert (i no pas a Barcelona, com molts abans hem escrit i publicat). També li
hauria preguntat pels seus primers anys en la professió de dibuixant, ja que no
tinc notícies d'ell abans de la guerra: potser va entrar com a aprenent en una
impremta, cosa que habitualment es feia als catorze anys (per tant, seria cap a
1932), o com ajudant d'un dibuixant ja establert, o bé va cursar algun
ensenyament artístic.
En
tot cas, apareix ja en escena l'estiu del 1936. Bona part de la informació
sobre Perotes es troba precisament als textos memorialístics de Carles
Fontserè. (15) El nostre
autor d'avui hi apareix vinculat des de bon començament al Sindicat de Dibuixants
Professionals (SDP), on es va mostrar molt actiu, per exemple, com a membre de
l'equip que pintava vagons de tren per enviar-los, en tasques de propaganda
mòbil, al front d'Aragó, especialment amb els ja esmentats Fontserè i Nel·lo, i
sobretot amb el seu amic Jaume Solà, a qui vaig dedicar fa temps una entrada en
aquest blog.
Perotes també va
participar al concurs de cartells que va organitzar el SDP l'octubre del 1936,
segurament amb una obra a dues mans, ja que la ressenya de premsa descriu el
treball de "Solà i Perotes, molt correctes i expressius". (16) També
sabem, a través de Fontserè, que Perotes havia fet la maqueta de les pancartes
de grans dimensions amb els rostres de Lenin i Stalin (també esmenta el retrat
de Marx, que no apareix a les fotografies), que presidien la façana de l'Hotel
Colón, a la plaça de Catalunya; i també altres retrats de polítics, basats en
uns models que havia elaborat Paco Ribera, que es van fer servir en grans
desfilades com la de la setmana Pro Exèrcit Regular, del 28 de febrer del 1937.
Una
anècdota curiosa sobre el funcionament col·lectiu del Sindicat de Dibuixants Professionals fa referència a un cartell, Visca l'Exèrcit Popular, la gènesi del
qual va ser explicada per Perotes en un article: "El responsable del taller [Lluís Garcia
Falgàs] posa mans a l'obra i fa el que avui se'n diu la 'maqueta' del cartell, a un tamany molt petit. Com que s'ha fet l'hora de dinar i la 'maqueta' està acabada, se'n va a dinar. Llavors un altre [el mateix Perotes]
s'encarrega
de dibuixar-lo a tamany definitiu (70 x 100 cm). Ja està ampliat,
llavors arriba un [Josep Alumà] que ja ha dinat (semblarien els torns d'un vagó restaurant), es posa a pintar-lo i el deixa llest
per l'impremta...
de passada el
firma." L'anècdota seria graciosa si no fos que Alumà va estar a punt de
sofrir pena de mort per haver firmat aquest cartell i, com diu Perotes, d'haver
sabut com s'havia gestat el treball, els franquistes potser haguessin afusellat
els tres autors... (17)
Perotes i Solà van
ser destinats al front d'Aragó, com a soldats
de l'Exèrcit Popular Regular, on van continuar la seva tasca com a dibuixants
de la revista La Trinchera, òrgan de
la 27a divisió de l'Exèrcit de l'Est; fins que al final de la guerra, segons explica Fontserè, van acabar en mans de l'exèrcit facciós i
van estar internats a Pamplona per un període indeterminat. El relat de Tario
Rubio és una mica diferent: "Perotes, en finalitzar la
guerra, es va exiliar a França. Va retornar a Catalunya cap a l'any 1940. Fou
reconegut per una persona feixista que el va denunciar: "como colaborador
contra el Movimiento Nacional por su participación propagandística a favor de
la República rojo-marxista". Va ser empresonat i jutjat per un tribunal
militar i condemnat a la pena de 12 anys i un dia." Desconec quin va ser
el grau de compliment de la pena, perquè ja el trobo en actiu si més no des del
1947. En tot cas, segons relata aquest activista: "En aconseguir la
llibertat, juntament amb altres amics comercials de l'època, van crear un
taller per desenvolupar el seu treball professional al carrer Tallers,
32." (18)
Quan vaig parlar amb Lluís
Perotes, em va comunicar que havia treballat per al taller litogràfic F. y R. Bastard,
especialitzat en l’execució d'embolcalls
i etiquetes per a empreses de perfumeria com Myrurgia (se li deuria alguna de
les versions gràfiques per al perfum Maja), Dana, Tulipán Negro, Puig... Al
Museu del Disseny es conserva un bon fons de documentació de can Bastard, on
podem trobar referències al seu treball de dibuix per a etiquetes dels perfums
Aromas de Sevilla, Blancaflor, o César Imperator; com també per a les galetes
La Polar, de Manresa, o l'insecticida Conejo. En aquests tallers es va
imprimir igualment un cartell de Perotes per al IV trofeo Molfort's, del 1952, que era una cursa de natació al llac
de Banyoles.
També li conec alguns fullets i targetes publicitàries, com Agricultor... emplea Gesarol, per a l'insecticida DDT de la casa Geigy, o Exija las pinturas Lory, amb una interessant composició de vehicles moderns. S'esmenta la seva participació en alguns ex-libris de Frank Alpresa, del 1960, però el dibuix és característic d'aquest autor i no sembla que Perotes hi intervingués gaire. Una de les últimes referències que he trobat sobre la seva tasca és la participació a un curiós concurs de projectes per a medalles de tema hispanoamericà convocat per Isidre Cistaré, de l'empresa Acuñaciones Españolas. Perotes hi va obtenir el tercer premi, per darrere de l'argentina Ana Luisa Bendone i del també dibuixant Manolo Prieto. (19) Finalment, el trobo especialment actiu en el si de l'Associació Catalana d’Ex-presos Polítics, per als quals va crear el cartell Ajuda'ns a recuperar la memòria històrica, i també va dissenyar la capçalera del seu butlletí, Catalunya Resistent. Lluís Perotes i Roig va morir, segurament a Barcelona, el 2006.
En definitiva, es tracta d'un
autor que va fer una gran tasca de dibuix aplicat a les arts gràfiques d'una
manera discreta, segurament amb moltes obres no firmades, o bé encara pendents
de localitzar, sobretot en el camp de la publicitat de petit format.
(14) El
cartell es conserva per exemple al MoMA de Nova York, on va arribar junt amb
mitja dotzena de cartells de la Guerra d'Espanya, per donació de Christian
Zervos, tot i que, a la base de dades del museu
(https://www.moma.org/interactives/modern_women/artists/) el classifiquen a la
llista de dones artistes, pensant potser que Oliva sigui un nom femení.
(15) Carles Fontserè: El Sindicato de Dibujantes Profesionales, a: Carteles de la República y la Guerra
Civil, Centre d'Estudis d'Història Contemporània / La Gaya Ciencia, Barcelona 1978, p. 364, 376; Carles Fontserè: Memòries
d'un cartellista català (1931-1939), Pòrtic, Barcelona 1995, p. 247, 345,
375, 481.
(16) "Exposició
de cartells antifeixistes organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals
U.G.T.", L'Esquella de la Torratxa,
LX,
2.985, 16 octubre 1936, p. 606).
(17)
Perotes Roig: "Un Cartell
i una
Pena de Mort", Catalunya
Resistent: butlletí interior de l'Associació catalana
d'ex-presos polítics (resistents antifeixistes-membres de la FIR), nova etapa, 6, quart trimestre 1996, p. 5.
(18) Tário Rubio: "Cada vegada som menys", Catalunya Resistent: butlletí
interior de l'Associació catalana d'expresos polítics (resistents
antifeixistes-membres de la FIR), nova
etapa, 44, segon trimestre del 2006, p. 12.
(19) "Una escultora
argentina, vencedora en el premio Isidro Cistaré", La Vanguardia Española, 25 novembre 1979, p. 25.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada