Ressenyes 2: Josep Morell, gegant del cartellisme — per Santi Barjau

L’any que ve es commemora el 125è aniversari del naixement i el 75è de la mort de Josep Morell (1899-1949). Serà una bona ocasió per revisar l’obra d’aquest gegant del cartellisme, que reapareix cíclicament en el nostre món cultural però sembla que no arribi mai a ser prou reconegut pel públic; en general tampoc és tingut gaire en compte en els relats predominants de l’art del segle XX i només juga algun paper en les històries del grafisme, el disseny o la comunicació. I això malgrat que Morell va ser un dels creadors més destacats de la Catalunya dels anys trenta, pel nombre d’obres realitzades, prestigi i influència en els camps del cartell comercial, polític, cinematogràfic...; i la tasca que va fer en la postguerra, fins a la mort prematura el 1949, també va donar fruits notables, sobretot en el cartell de turisme.

Afortunadament, Josep Morell compta amb una monografia de referència, publicada per un dels seus avaladors més entusiastes, l’empresari Marc Martí (líder en el sector de la producció i difusió d’imatge per a la comunicació), que té una de les col·leccions de cartells i material publicitari més completes i interessants del país. El llibre Morell cartells, publicat en edició catalana l'any 2001 (poc després en va sortir l'edició en castellà, amb algunes dades noves), presenta una visió completa de la vida i l'activitat d'aquest cartellista i el situa en context, en el moment que el grafisme modern va començar a despuntar a tot Europa. El llibre es basa en els exemplars de la pròpia col·lecció Martí, on els cartells de Morell ocupen una posició destacadíssima, més alguns que es conserven als museus i arxius públics, i es complementa amb una aportació molt interessant d’imatges d’època i diversa documentació que ens permet conèixer i valorar l’obra i l’activitat professional d’aquest creador. Per tal de fer aquest volum, l’autor va comptar amb la col·laboració de la filla de l'artista, sra. Maria Teresa Morell (amb qui vaig tenir l’oportunitat de parlar un cop a la seva casa de l’avinguda de Gaudí), que en signa les notes biogràfiques; i també amb l’aportació del dissenyador Amand Domènech, que analitza els elements tipogràfics dels cartells.

Bellament editat en un format quadrat, ben adequat per a un llibre d'aquestes característiques, eminentment visual, és la millor introducció al treball de Morell gràcies a la reproducció, a tot color, d’un gran nombre dels seus cartells conservats (que Marc Martí reconeix com “l'objecte principal del llibre”), però també per les interessants aportacions, en molts casos inèdites, sobre el context de l’època, com ara els capítols dedicats a les influències i paral·lelismes amb altres cartellistes coetanis (els francesos Cassandre, Carlu, Loupot i Colin, coneguts com els “Quatre Mosqueters” del cartell modern, l’italofrancès Leonetto Capiello o els destacats Antoni Clavé i Karel Černý, actius a la Barcelona dels anys trenta); una interessant introducció sobre l’Associació de Cartellistes de Barcelona, de la qual Morell va ser un membre actiu, amb reproduccions dels articles que va publicar al seu butlletí; un cop d’ull als concursos de cartells, amb una llista de la cinquantena d’ocasions on obté algun premi; un repàs a les seves participacions a les Fires de Mostres, amb fotografies dels estands i reproducció dels fullets amb què s’anunciava, en un tret publicitari modern; una anàlisi de com evoluciona la firma de Morell, que constitueix un element de marca personal i comercial; i un estudi de la seva tècnica de dibuix, amb ús destacat de l’aerògraf, atrevides composicions en diagonal i una sòlida construcció tipogràfica dels textos.

En l’edició catalana s’hi reprodueixen 125 cartells: 83 de la col·lecció Marc Martí, 15 conservats per la família Morell, 10 del col·lecccionista Jordi Carulla, 9 de Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI, avui al Pavelló de la República) i la resta d'altres orígens, més una cinquantena de cartells no localitzats (en tractar-se de projectes que no van arribar a ser impresos o bé són rars de trobar), documentats a través de fotografies aparegudes a la premsa de l’època, on Morell va trobar sempre un bon ressò. En la versió castellana del llibre s’hi afegeixen quatre cartells més: 2 de la col·lecció Martí, 1 de Carulla i 1 del CEHI, i també apareix la transcripció d'un quadern manuscrit inèdit on Morell explica com s’ha de dissenyar un cartell. Un tret destacat de l’aparell gràfic del llibre són alguns esbossos per a cartells, molt interessants ja que ens permeten conèixer el procés creatiu de l’autor, i també 11 originals per a cartells, que podem comparar amb els impresos definitius. També s’hi reprodueixen 12 d’aquells petits cartells de sobretaula que s’anomenen displays i que, en el seu cas, estaven destinats a les oficines de turisme.

Josep Morell Macias neix a la localitat garrotxina de Sant Esteve d’en Bas, el 1899 i es trasllada aviat, amb la seva família, a Sevilla, on cursa estudis artístics, a l'Acadèmia de Santa Isabel, i on fa el primer cartell, per a les festes de Setmana Santa del 1921. De tota manera, l'especialització com a cartellista té lloc sobretot des del 1927, amb l'anunci de les fires i festes de Reus, i a partir d'aquí no atura l'activitat com a creador de cartells turístics, amb treballs tan destacats com el dels Banys de Salou i altres per al primer organisme oficial, el Patronato Nacional de Turismo, així com alguns premis en concursos durant els anys trenta; també està actiu fent cartells de cinema, com a dissenyador de la Fox, i per a tota mena de productes comercials. 

Segurament no ens podem imaginar l'impacte que els cartells de Morell van tenir en els seus contemporanis, gràcies a la varietat de recursos utilitzats (dinamisme, purisme, caricatura, ús expressiu del color...), com ho mostra també la influència en altres autors (una ressenya al setmanari Mirador es lamentava el 1933 que ​"avui gairebé tothom (...) fa morells​"). Una tipologia on és pioner són els cartells electorals per a la Lliga (i el 1936, per al Front Català d’Ordre) en els diferents comicis de la Segona República, que es van enfrontar als treballs, també destacats, de Josep Alumà per a Esquerra Republicana (i el 1936, els d’Arteche per al Front d’Esquerres). Durant la Guerra Civil només fa un cartell,​ Con el ejercicio físico lucharéis sin esfuerzo,​ per a l'exèrcit republicà, al qual s'ha d'afegir, el 1939, el colorista Ha llegado España. Durant els anys quaranta fa una sèrie de cartells turístics per a la Dirección General de Turismo, que alterna amb una gran activitat com a pintor de cavallet i autor de murals en diverses esglésies reconstruïdes, fins que mor a Barcelona el 1949.

La presentació del llibre Morell cartells va coincidir, el maig del 2001, amb una exposició monogràfica que presentava un bon nombre de cartells de l'autor, en una de les recordades edicions de la Primavera del Disseny, a la sala que el BBVA tenia al carrer de Bergara i durant la qual es va celebrar una taula rodona, a la qual vaig tenir l'honor de ser convidat. Més endavant, alguns cartells de la col·lecció de Marc Martí han estat presentats també en petites mostres, en indrets com Sant Celoni i Camprodon, lligats a la biografia de Morell. Esperem que aviat, amb motiu dels aniversaris del cartellista, les seves estampacions magnífiques es puguin tornar a veure a Barcelona i a molts més llocs, per tal que aquesta obra ingent pugui ser més ben coneguda i valorada.

Ressenyes 1: John Hassall torna a Barcelona — per Santi Barjau

L’excusa per començar aquesta sèrie de ressenyes me la dóna una publicació del benvolgut Pau Medrano-Bigas i editada per Gabriel Pinós amb el luxe i rigor a què ens té tan mal acostumats. El volum, titulat John Hassall. El triomf del cartell artístic a la Barcelona del Modernisme, ha estat publicat en versions catalana i castellana (esperem que en pugui aparèixer també una versió en anglès), i ens introdueix en un episodi massa oblidat del nostre cartellisme, que va constituir una de les primeres operacions d’internacionalització de la imatge de Barcelona, a través d’un cartell emblemàtic i a la tasca d’uns col·leccionistes sempre atents a les últimes novetats.

El cartellista anglès John Hassall va ser un dels noms més destacats de la disciplina en els anys del Modernisme, quan Barcelona va ser un dels centres europeus d’aquesta nova modalitat comunicativa i els treballs dels artistes catalans eren coneguts i divulgats en temps real, a través de revistes internacionals de França o Anglaterra. I, al mateix temps, Hassall va tenir un paper destacat en la febre pel col·leccionisme d’aquests impresos, que va fer que arribessin aquí els exemplars més destacats dels principals creadors d’Europa i Amèrica.

El cartell que seveix com a motor per a aquesta recerca és Barcelona, ciudad de invierno (també se’n va fer una versió en francès: Barcelone, séjour d’hiver), que ha servit com a imatge per a l’exposició París-Barcelona. La visió femenina de la Belle Époque, celebrada al Museu del Modernisme i la Galeria Gothsland entre 2021 i 2022. L’estudi de Pau Medrano ens aproxima primer a la figura i l’obra de John Hassall (1868-1948), considerat el rei del cartell anglès sobretot en el període que va dels últims anys del segle XIX fins a la Primera Guerra Mundial, tot i que va continuar actiu fins a la seva mort. Amb gran profusió de dades documentals que comporten un exhaustiu coneixement de la premsa britànica de l’època i la consulta de documents de l’arxiu personal de l’artista, Medrano ens acosta a la figura de Hassall i ens dóna a conèixer alguns dels seus treballs més destacats, per al teatre (Cinderella, The Only Way, Newmarket...), per a productes comercials, com els populars cartells per a Colman’s Mustard, o per a la promoció turística, com l’icònic Jolly Fisherman que identifica encara ara les platges de Skegness. Aquests treballs van assegurar la posició preeminent del seu autor en el cartell anglès modern, per les seves troballes formals i comunicatives (com el dibuix simplificat, amb taques de color pla siluetejat en negre; i l’eficaç sentit de l’humor). Com en tot el llibre, Pau Medrano té una cura especial en les il·lustracions, que reprodueix amb la màxima qualitat per poder-ne apreciar els detalls i extreure’n informacions essencials per al relat.

La segona part del llibre ens endinsa en la febre pel cartellisme a la Barcelona del Modernisme, rescatant i posant en context diverses iniciatives que van permetre que el nostre públic conegués la producció dels millors autors europeus i americans, i que van servir per fer-ne uns reculls que, al final, van acabar als museus catalans, on encara ara en podem gaudir. Les exposicions celebrades a la Sala Parés i al Cercle Artístic, com també les menys conegudes de Reus i de petites societats culturals, van divulgar entre el públic de Catalunya la producció de Hassall, al costat d’altres noms de primera fila com Jules Chéret o Alphonse Mucha, i els cartellistes pioners catalans, des de Ramon Casas i Antoni Utrillo a Adrià Gual i Alexandre de Riquer. En aquest context destaquen les exposicions el 1901 i el 1903 d’un jove col·leccionista, Lluís Plandiura, que no només havia adquirit molts cartells de Hassall sinó que li va encarregar la targeta d’invitació per a una d’aquestes mostres, després de la qual l’ajuntament de Barcelona va adquirir la col·lecció particular de Plandiura amb destí als museus de la ciutat.

Finalment, Pau Medrano-Bigas estudia les vicissituds de la creació, producció i difusió del primer cartell turístic de Barcelona, que va ser el resultat d’un doble concurs organitzat per l’ajuntament de la ciutat a través de la Comissió d’Atracció de Forasters i Turistes, tot i que va ser utilitzat sobretot per la seva successora, la Societat d’Atracció de Forasters (Syndicat d’Initiative), entitat mixta público-privada que va liderar la promoció turística barcelonina fins a la Guerra Civil, a través de la revista Barcelona Atracción i moltes altres inciatives. M’alegra retrobar aquí un tema que ja vaig estudiar fa anys en un article i que Medrano analitza aquí fins al més petit detall, sobretot posant en context la figura de la Dama Blanca que protagonitza el cartell i que descobrim com una icona del turisme elegant, plasmada per Hassall amb una perfecció que en fa una de les millors versions.

No descobrirem aquí l’expertesa investigadora de Pau Medrano, que ja havia donat mostres d’excel·lència en altres publicacions de Gabriel Pinós, com les dedicades a Joan Cardona o el primer volum del catàleg de l’obra completa de Ramon Casas; però també en altres recerques sobre el cartellista Carles Barral Nualart i, sobretot, amb la seva tesi doctoral sobre Bibendum, la mascota dels pneumàtics Michelin. Ara ens ofereix una recerca excel·lent sobre Hassall i ens permet reviure la relació que el rei del cartell anglès va tenir amb Barcelona, encara que no la va visitar mai en persona, a través del col·leccionista Plandiura i com a autor d’una icona de la ciutat en l’etapa d’esplendor modernista.

Emili Ferrer, polifacètic i decoratiu — per Santi Barjau

En la història del dibuix aplicat a les arts gràfiques (que té en la creació de cartells una part essencial) hi ha una sèrie de professionals que demostren una gran activitat al llarg dels anys, i que sovint treballen en àmbits geogràfics diversos, però els noms dels quals no són prou coneguts tot i l’excel·lència de moltes de les seves obres. És el cas d’Emili Ferrer, l’autor que us presento avui, que si bé no va tenir una producció gaire abundant en el món dels cartells, va destacar en altres branques de la publicitat, així com en la il·lustració de revistes i llibres, l’escenografia i fins i tot el disseny de joguines. Autor de milers de dibuixos en una carrera de vora mig segle, només li he identificat una dotzena de cartells. Entre els primers especialistes que en van parlar es troba Josep M. Cadena, que li va dedicar una nota necrològica a la seva secció del Diario de Barcelona, mentre que una bona panoràmica del quefer d’Emili Ferrer es pot trobar en un article pioner d’Alexandre Cirici, publicat a la revista Serra d’Or l’any 1974, que el designa com a “líder de l’Arts Déco català”, (1) si bé aquesta posició capdavantera no ha evitat que avui dia el seu nom hagi quedat força eclipsat. També aporten dades sobre Emili Ferrer algunes publicacions, en format de diccionari, que sovint perpetuen alguns errors (per exemple, encara ara massa sovint se’l confon amb el pintor valencià Emili Ferrer Cabrera). (2)

Permeteu-me una reflexió historiogràfica: hi ha creadors que no han deixat gaire rastre en els papers públics i en aquests casos es fa difícil reconstruir-ne els periples vitals; n’hem trobat força exemples en aquest blog. En canvi n’hi ha d’altres que, pel motiu que sigui, ja són molt reconeguts en vida (en el cas d’Emili Ferrer apareix esmentat molts cops en les publicacions en què col·labora, on és tractat sempre com una figura popular, potser gràcies al seu proverbial sentit de l’humor), però això no ha servit tampoc per fer que la seva figura hagi estat més estudiada i reconeguda en l’actualitat. És possible que una visió estreta de l’art del seu temps, massa limitada al relat del Noucentisme, no hagi ajudat a encaixar-hi l’aposta d’Emili Ferrer per l’estil que anomenem Art Déco. Tant de bo que de mica en mica es vagin coneixent i valorant més aquests artistes tan originals. En espera que algú li dediqui una tesi doctoral i que algun dia puguem veure una exposició monogràfica de la seva obra al Museu Nacional, us ofereixo un recull de dades sobre l’activitat polifacètica d’Emili Ferrer.

Nascut el 1899 a Barcelona, on va morir el 1970, Emili Ferrer Espel (3) estudia a l’escola de Llotja on, segons l’enciclopèdia Espasa, té com a professors Francesc d’A. Galí, Pau Gargallo i Frederic Marès (tot i que altres fonts esmenten també Josep Mongrell o Esteve Monegal) i sobretot esdevé deixeble de Galí a l’acadèmia que regia sota el nom d’Escola d’Art. Simultàniament, amb només divuit anys, ja comença les primeres activitats artístiques: un petit dibuix apareix a Un enemic del Poble, la revista de Joan Salvat-Papasseit que també publicava treballs de Joaquim Torres Garcia, Rafael Barradas, Pau Gargallo, Josep Obiols o Xavier Nogués (4) tot i que, en una entrevista tardana, Ferrer comenta que els primers dibuixos se li van publicar al setmanari La Riba, del seu barri natal de la Barceloneta, treballs que no he aconseguit identificar. (5) El 1918 és un any de plena consolidació per a Emili Ferrer: el mes de juny participa en una exposició col·lectiva, el II Saló d’Humoristes, celebrat a la Sala Mozart; (6) des del juliol fa una sèrie de portades i altres dibuixos per a la revista Baleares, de Palma (que en el número de desembre publica un autoretrat del jove artista); i a final d’any Ferrer presenta unes “obras superficiales, simples y ficticias (...) en esa su primera Exposición” al ‘saloncillo’ de La Publicidad, al costat de Manolo Hugué. (7)

Però sobretot, aquell any 1918 marca l’inici de la col·laboració d’Emili Ferrer al magazín D’Ací i d’Allà. Seguint Cirici, podem afirmar que la primera aportació va ser la il·lustració del conte de Prudenci Bertana, “Caminar amb la lluna”, apareguda al número d’octubre del 1918. En endavant, i ben bé fins al 1924, la firma característica d’Emili Ferrer (algun cop també va firmar Ofer o Ferro) apareix molt sovint a la revista: al número següent ja en dibuixa la portada, amb tot el seu repertori decorativista, amb figures plenes de gràcia i ingenuïtat. No és possible fullejar les pàgines dels primers anys de D’Ací i d’Allà sense constatar la identificació entre la revista i el seu dibuixant estrella, que aviat hi pren un espai principal i que hi coincideix amb altres dibuixants com Junceda, D’Ivori o Torné Esquius, però també Ramon Roqueta, Enric Moneny, Lluís Muntané i d’altres. Les aportacions de Ferrer a la revista són molt variades: portades, orles decoratives, il·lustració d’articles i narracions i, fins i tot, algunes tires còmiques (com una humorada sobre hipopòtams, el gener del 1920) on despunta el seu sentit de l’humor i que prefiguren la seva posterior dedicació com a ninotaire i historietista. També hi publica treballs singulars, com les caricatures de Cambó durant un míting, amb la figura reduïda a una línia que ens fa veure l’expressivitat del polític com a orador. (8) Ferrer pràcticament monopolitza alguns números del magazín: per exemple el de desembre del 1920, des de la portada a la majoria dels articles, com el que comenta visualment “La universalitat de la moda”, i on també es reprodueix un projecte de mobiliari d’una saleta per a infants. (9) Les pàgines de la revista també es fan ressó dels èxits inicials de Ferrer, per exemple amb motiu de la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes, el 1922, quan li publiquen (en blanc i negre) el dibuix “Molt segle XX”, un “Bell dibuix colorit que figurava a la notable Exposició de dibuixos, esmalts, voris, vanos i mobles”. (10)

La tasca d’Emili Ferrer com a projectista d’elements corporis és potser més difícil de resseguir. Una informació no contrastada l’esmenta com a creador dels Gegants nous de la Casa de la Caritat o Gegants de Corpus, el 1919 (que algunes notícies endarrereixen al 1916, quan Emili només tenia disset anys). M’agradaria poder comptar amb alguna dada més segura per poder-l’hi atribuir aquest treball, però crec que tot plegat és producte d’una confusió amb la notícia següent: el 1920 Joaquim Folch i Torres glossa a les pàgines de D’ací d’allà els dissenys de joguines d’Emili Ferrer, a qui anomena “Dibuixant al dia, artífex intel·ligent de la frivolitat” i en reprodueix algunes creacions, com un ninot a l’estil de Xavier Nogués interpretat en fusta, un moble per a joguines, avions i vaixells... i unes figuretes que representen els gegants i capgrossos de la Casa de Caritat. (11) L’any següent, Ferrer inicia la dedicació al món teatral que anys a venir havia d’ocupar força la seva atenció, amb els decorats i figurins d’un espectacle de marionetes i titelles que va tenir lloc a la Sala Reig, sota la direcció d’Aureli Capmany. En la sessió inaugural, el 6 d’octubre del 1921, es va representar amb marionetes el conte oriental El cavall volador, adaptat per Francesc Pujols i amb música de Josep M. Torrents; i amb titelles un sainet de Santiago Rusiñol, El titella pròdig, amb música de Lluïsa Denís i decorat de Pere Sunyer i Solanes. (12) Ferrer també és l’autor de la coberta del programa de mà. L’any 1925 l’espectacle encara s’interpreta per diversos llocs, com per exemple l’Esbarjo catequístic d’Horta (algun cop s’esmenta el “decorado de los artistas don Emilio Ferrer y don Joaquín Ros”).

L’any 1922 Ferrer exposa, a les Galeries Laietanes, uns dibuixos de projectes “para esmaltes y muebles”; (13) segons Francesc Pujols, “El conocido dibujante decorador Emilio Ferrer, hoy solicitado por las empresas para que figure en todas las manifestaciones de arte que éstas emprenden”, hi va presentar, a més dels figurins per a les marionetes de la sala Reig, diversos “objetos de talla y escultura (...), lámparas y demás obras de arte aplicado”, amb les quals es podia decorar un “ambiente refinado y moderno que sugestiona y cautiva”. (14) L’any següent, a l’Exposició Internacional del Moble, Rafael Benet comenta els projectes dignes d’esment pel seu bon gust, entre els quals es troba una cambra per a infants, obra del moblista Antoni Comas, sobre la qual diu que “en alguns detalls, com en el graciós globus aerostàtic, amb franges verdes i blanques, ens ha semblat endevinar-hi l’esperit de l’il·lustrador Emili Ferrer”. (15) Es deu tractar, sens dubte, del projecte que ja s’havia reproduït, degudament acreditat, al número de desembre del 1920 de la revista D’ací d’allà. I el desembre del 1923 Ferrer, amb el brodador Eusebi Navarro, exposa a les Galeries Laietanes uns treballs decoratius “para habitaciones de familias acaudaladas”. (16) L’enciclopèdia Espasa també ens fa saber que entre 1920 i 1926 l’artista va fer el mobiliari per als grups escolars de Barcelona. En relació amb l’especialització decorativa apareixen a la premsa els primers anuncis dibuixats per Emili Ferrer, com els de la casa J. Cardús (“Vanos, ombrel·les, bastons, paraigües, marfils”) publicats a Vell i Nou el 1919 (17) i també a l’anuari del Foment de les Arts Decoratives, 1919-23. Se l’esmenta també com autor dels esgrafiats en una casa de la Barceloneta, al carrer de la Maquinista, 10, remodelat per Josep Masdéu el 1920.

Una altra feina decorativa important va ser la intervenció al teatre Victoria Eugenia de Sant Sebastià: Emili Ferrer va col·laborar el 1923 amb l’arquitecte Francisco de Urcola quan, deu anys després de la construcció de l’edifici, en va emprendre la decoració. La seva aportació, segons sembla, va consistir en elements ornamentals complementaris. (18) No tinc constància que Ferrer intervingués en l’hotel veí, com alguna vegada s’ha escrit. El 1930 l’artista va exposar al Kursaal de Sant Sebastià.

La consagració del Ferrer decorador es va donar en l’Exposition des Arts Décoratifs et Industriels Modernes, celebrada a París el 1925 i que dóna nom a l’estil Art Déco, en la qual l’artista va obtenir una medalla de plata per un ventall del fabricant Cardús, que Cirici descriu en el seu article ja esmentat.

Al mateix temps que dibuixava a D’ací d’allà i feia aquests treballs decoratius, Emili Ferrer va anar ampliant la seva activitat de dibuixant a la premsa, generalment amb acceptació creixent. Si uns dibuixos reproduïts a la revista sitgetana Terramar (per exemple els que aparegueren als números d’agost i de setembre del 1919) encara suscitaven certs recels, (19) un article a la revista Color, on col·labora, ens diu el 1922 que Ferrer fa “Dibujos de éxito, porque a la concepción suntuosa de la línea une una cierta arbitrariedad de buen tono. (...) ahora Emilio Ferrer dibuja con un desgaire garboso, con una soltura y garbo bien”. (20) Entre d’altres publicacions, dibuixa a La Rondalla del Dijous, el 1924, i sobretot fa l’acudit diari, a vegades en forma de tira còmica, a La Veu de Catalunya, si més no entre setembre del 1924 i gener del 1926. Aquests dibuixos afiancen la popularitat de l’autor, com llegim a La Revista: “l’Emili Ferrer és un caricaturista nat, això és, meitat dibuixant meitat literat (...) En Ferrer és un caricaturista doble, o, millor dit, complet: perquè dibuixa amb el llapis i comenta amb la ploma.” (21)

Emili Ferrer va exposar regularment a Barcelona, fins i tot durant la seva etapa madrilenya. El 1919 va participar amb unes il·lustracions a la gran Exposició d’Art que se celebrava anualment al Palau de Belles Arts, però es tracta d’una experiència que no va repetir; (22) i l’any següent pren part a una exposició d’art que té lloc al Casal Nacionalista de la Barceloneta i on devien participar els artistes joves del barri mariner. (23) Però sobretot va anar presentant els seus treballs d’una manera regular, sempre a les Galeries Laietanes. El 1922 hi presenta els seus treballs, al costat de Joan Llaverias, Yago-César i el poc conegut Josep Gibert, i ja és presentat a La Veu de Catalunya com “una de les personalitats més significades en el nostre moviment artístic. La seva fantasia, el seu instintiu refinament, la verba de la seva mà tan dúctil i segura, el situen admirablement per a triomfar en la il·lustració i en la decoració en general.” (24) El 1923 presenta a les Galeries Laietanes els brodats que ja he esmentat, executats per Eusebi Navarro. I el 1925 la sala acull una exposició de caricatures publicades prèviament a La Veu de Catalunya, acolorides per a l’ocasió, que Martí Martell glosava així a les pàgines del mateix diari: “Les obres de l’Emili Ferrer, de dibuix perfecte, de línia graciosa, amb el colorit encertat, els diversos procediments que ha sabut posar en pràctica i llur presentació acurada, han guanyat en qualitat i en dignitat, i mostren més encara, com diu el nostre Farran i Mayoral, la seva essencial aspiració a la bellesa pura, la bellesa feta d’amor a les coses somrients, clares i definides, amb l’inconfusible segell de la gràcia, en el sentit més pur de la paraula.” (25) Al mateix temps, també presenta caricatures a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. (26)

Quan ja es troba establert a Madrid, encara fa altres exposicions a les Laietanes, el 1926, (27) el 1928, quan hi presenta pintures, (28) el 1932, amb dibuixos i estampes romàntiques (29) i el 1934. (30) També pren part a la col·lectiva d’inauguració de les galeries D’Iquino, el 1932. (31)

Efectivament, Emili Ferrer apareix el 1926 establert a Madrid. Allà fa una carrera intensa com a dibuixant a diversos mitjans de comunicació, entra a fons en el món de l’escenografia i el figurinisme teatral, i col·labora intensament en l’àmbit publicitari. En una de les visites a Barcelona, el 1928, Ferrer respon en una entrevista que “Vaig anar-me’n perquè havia acabat l’horitzó. I en volia descobrir d’altres, compreneu?”; també relata que fa tres anys que resideix a Madrid, com a redactor artístic de El Sol, La Voz, Blanco y Negro i La Esfera, i que també col·laborava a La Razón de Buenos Aires. Ferrer explica que va haver de fer front a uns inicis difícils, però que “ara hi ha dies que publico setze dibuixos”. (32) Sobretot va continuar la seva tasca diària de caricaturista al diari El Sol, al qual apareix molt lligat, i on potser ja col·laborava des de Barcelona.

En aquests anys madrilenys, Emili Ferrer publica dibuixos al diari ABC, a les revistes Por esos mundos (1926), El Hogar y la Moda o La Gaceta Literaria; participa al concurs de portades de la revista valenciana La Semana Gráfica, on el seu projecte, “Fondo de espejo” (una noia pentinada a la garçonne, amb un vestit elegant que li deixa l’esquena a la vista), rep una menció (com també els catalans Francesc Fàbregas i Josep Campillo) i mereix ser-hi reproduït al número de setembre del 1927; (33) dirigeix la revista Klaxon amb Aristo Téllez (Cristóbal E. Fernández), el 1930... Segurament les aportacions més destacades són les que fa a La Esfera, on publica ja una historieta el maig del 1926 (”La conquista de la mujer a través de los siglos”), diverses cobertes i historietes (1926-28), amb títols com “Eva de hoy” o “La señorita frivolidad”, i també articles il·lustrats sobre interiorisme; (34) i a Blanco y Negro, d’on destaco un preciós dibuix hivernal per a una portada, “La senda blanca”, (35) uns boixos per a calendari-almanac per a 1930, i diversos dibuixos del 1929, 1930 i 1931, com uns “tipos vascongados” i una “lagarterana”, a més de fer-hi anuncis del sabó Helenia. 

Des de Madrid, Emili Ferrer es revela com un dotat autor de còmic, amb les “Escenas cómicas de Miliu y Toresky”, que publica a Mapa Mundi (1935), suplement infantil del diari barceloní El Día Gráfico i, sobretot, “La vuelta al mundo de Colás y Barullo”, historieta esbojarrada on els personatges parlen amb globus de text i que apareix a la revista Mundo Gráfico (1935-36). També publica còmics a Gutiérrez.

La integració d’Emili Ferrer en el sistema periodístic i del dibuix madrileny es posa de manifest en la seva participació als salons d’humoristes, que es celebraven cada any al Círculo de Bellas Artes amb èxit notable, i també en la Unión de Dibujantes Españoles, amb seu a Madrid, a la qual apareix molt vinculat. Així, amb Francisco Sancha fa una conferència sobre humorisme plàstic, amb motiu del X Salón de Humoristas, el 1927 (mentre Sancha parlava i feia caricatures del públic, Ferrer feia jocs de mans i imitacions). (36) També al Círculo de Bellas Artes, el 1931, fa una exposició de dibuixos al costat de Federico Ribas, durant la qual el crític José Francés li dedica un comentari laudatori a la revista Nuevo Mundo: “Porque Emilio Ferrer es el estampista a quien no sólo le es dado divertirse con su obra mientras la imagina y la ejecuta, sino que luego, al ampliarla al dinamismo iluminado y sonoro de los decorados teatrales, se divierte viéndolas vivir animadas por el arte de los comediantes. Y esto sólo lo consiguen los grandes artistas.” (37) Ferrer, que el 1932 proposa en un article a La Voz la necessitat de crear un museu nacional de dibuixos, gravats i estampes, participa als salons d’humoristes de Madrid, com al XV Salón, el 1932, on exposa uns “reposteros” (potser “Paño cuadrado o rectangular con emblemas heráldicos”?) (38) o al de l’any següent, on “exhibe, además de hermosas páginas, unos cuantos abanicos pintados, en que lucen magníficas interpretaciones de España”. (39) L’escriptor Mariano Sánchez de Palacios, autor del llibre Los dibujantes de España, del 1935, el descriu dient que “Ferrer, el gran ilustrador de hoy, es uno de los primeros dibujantes de España y el más documentado de cuantos cultivan el dibujo de época.” (40)

Però Emili Ferrer no perd del tot el contacte amb Barcelona. A part de les exposicions ja esmentades, a final de 1926 participa a la campanya publicitària amb la qual la companyia Tramvies de Barcelona va voler millorar les condicions de seguretat en les seves instal·lacions: organitzada pel marquès de Foronda i un tal Junyent, cap del seu servei de publicitat, Ferrer hi contribueix amb dues sèries d’anuncis publicats a la premsa: uns destinats als conductors d’automòbils (explicant que no havien d’entorpir la circulació dels tramvies) i uns altres que instruïen els passatgers sobre la manera de pujar i baixar dels vehicles, les normes de comportament i on adreçar les reclamacions pel servei (també es van fer dos cartells a tot color però crec que aquests no eren obra d’Emili Ferrer, sinó que es deu tractar d’uns treballs firmats per Rafael Tona). (41)

Durant l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 Ferrer visita la ciutat, junt amb periodistes i altres membres dels mitjans madrilenys, i és rebut a la Casa de la Premsa com a representant del diari El Sol. (42) I encara, l’any 1931, proposa aixecar a la seva Barceloneta natal una biblioteca popular amb sales habilitades per exposar testimonis de la història del barri. (43)

Més avall parlaré de la dedicació publicitària de Ferrer, a propòsit de la seva tasca com a cartellista. Una dada que no he pogut contrastar indica que ja a Barcelona havia començar a treballar per a l’agència Roldós, però sobretot és a Madrid quan s’hi vincula més estretament de la mà de Pere Prat Gaballí, el pioner de la Publicitat Racional que entre 1928 i 1935 va dirigir l’agència Veritas, vinculada a la Perfumería Gal i on el dibuixant català va treballar colze a colze amb Federico Ribas. Amb ells fa diverses campanyes notables per a les galetes Artiach, el xampany Codorniu, etc.

En els anys madrilenys, Emili Ferrer va dur a terme una important activitat en el món del teatre. Ja el 1926 fa el vestuari i decorats per a una opereta del seu amic, el dibuixant Lluís Bagaria, (44) i l’any següent els figurins per a l’obra de teatre parlat, Flores y Blancaflor. Però sobretot apareix vinculat a les estrenes de sarsuela, en una època d’or per a aquest gènere tan popular aleshores. El trobo com autor dels figurins en l’estrena a Madrid de La Villana, amb música del compositor català Amadeu Vives, establert com ell a la capital d’Espanya (però no l’escenografia, obra de Salvador Alarma i un tal Blanca). (45) També col·labora en diverses estrenes de sarsueles de Jacinto Guerrero, com Las alondras (1927), per a la qual fa el decorat i figurins, i Martierra (1928), només l’escenografia; i de Francisco Alonso, com La Picarona (1930), de la qual fa tots els elements del muntatge.

Al mateix temps, Emili Ferrer dissenya les cobertes de les partitures d’aquestes i altres obres musicals. Si ja a Barcelona havia fet unes cobertes per a les partitures que oferia la casa Werner (botiga de música que es trobava a la Ronda de la Universitat), com un shimmy compost per Clifton Worsley (és a dir Pere Astort), datat el 1922, on repeteix el disseny que fa servir per al seu primer cartell i que és molt semblant als seus treballs per a D’ací d’allà, o un fox de J. Demon (Llorenç Torres Nin), ja amb l’estil més depurat que empra posteriorment, és sobretot a Madrid que s’hi dedica, amb la coberta de la partitura de La Villana de Vives (1927) (46) i la del sainet líric del mateix compositor, Los Flamencos (1928); també la partitura de la sarsuela d’ambientació murciana La Parranda (1928) amb música de Francisco Alonso; o diverses obres de Jacinto Guerrero, com Las tentaciones (1932) o El Ama (1933) (en algun lloc se li atribueix la de La Montería estrenada el 1922; potser es tractaria d’un treball fet amb motiu d’alguna reposició).

Cap a 1930-31, Emili Ferrer té una breu etapa professional a París i Londres: l’abril del 1930 Heraldo de Madrid informa que “Emilio Ferrer ha triunfado en París”, fent els decorats i vestuari per a una revista “del gran ‘produceur’ Lemarchand” i que també treballarà per a una revista del Folies Bergère, (47) mentre que el mes d’octubre, a La Veu de Catalunya, s’indica que Emili Ferrer “ha estrenat amb èxit, a Londres, una revista, de la qual ell ha fet el llibre i els decorats. I que en vista del bon èxit d’aquesta provatura, reincidirà aviat al Châtelet de Paris, amb una altra revista en la qual prendrà part Maurice Chevalier.” (48) Anys més tard, també a La Veu, Josep Carner diu que Ferrer “ha guarnit les presentacions parisenques de la Mistinguett, la Meller i Maurice Chevalier”. (49) Sembla que l’artista tornava a ser a Madrid l’abril del 1931, quan després d’una pausa torna a col·laborar amb el diari La Voz, on sovint desferma un curiós sentit de l’humor autoreferencial, com en la tira “Un domingo desgraciado”, del 1935, on mostra uns dibuixos poc afortunats que ha pogut fer en les seves sortides per Madrid. (50) Al larg dels anys fa altres muntatges teatrals, com els decorats i vestuari de la comèdia prehistòrica Al cantar el gallo, que es va representar a Barcelona procedent de Madrid. (51) L’enciclopèdia Espasa també relata que Ferrer va treballar amb el dramaturg Gregorio Martínez Sierra.

Durant la Guerra Civil Espanyola Emili Ferrer no deixa gaire rastre de la seva activitat: a part d’un cartell que comento més avall, s’esmenta una participació al pavelló de la República a l’Exposició de París del 1937 o la il·lustració d’una narració a Mundo Gráfico (1938). Cirici afirma que l’esclat de la guerra li va impedir treballar amb Walt Disney, com havia projectat.

Poc després del final de la guerra, Ferrer es va establir de nou a Barcelona. L’any 1940 hi va tornar a exposar, aquest cop a la Sala Gaspar: el mes de febrer amb uns dibuixos que titula “La España que yo he visto” (52) i el novembre amb una col·lecció de dibuixos romàntics. (53) Però malgrat alguna intervenció com a dibuixant (per exemple il·lustra narracions a ¡Hola! i a Mujer, el 1944), durant anys encara es dedica a l’escenografia, que ara amplia al treball cinematogràfic com a autor de decorats i “asesor de ambiente” en diverses pel·lícules, inclosa En un rincón de España, la primera rodada en color a l’estat. (54) L’any 1941, per exemple, treballa en la pel·lícula Alma de Dios, basada en una sarsuela; i també s’esmenten títols com Los ladrones somos gente honrada o A mi la legión. Segons l’enciclopèdia Espasa, l’any 1951 ja havia intervingut en quaranta-set films.

L’etapa barcelonina va veure també la col·laboració intensa d’Emili Ferrer amb Francesc Fontanals. Tots dos van crear nombrosos treballs d’escenografia teatral i fílmica, que podem anar resseguint en les cròniques de Sempronio (Andreu-Avel·lí Artís) a la secció “La alegría que pasa...” de la revista Destino (on Fontanals feia la tira còmica amb el pseudònim de Jip). És així com sabem que el tàndem format pels dos dibuixants, creat per dedicar-se al cinema, va començar la seva activitat fent tasques per al teatre, amb motiu de l’estrena de La Venta de los Gatos a València i que, en apenes tres setmanes, havien reformat el vetust Teatro Español de Barcelona per acollir els espectacles de la companyia dels Vienesos, liderada per Arthur Kaps i Franz Joham, tan populars durant molt temps a la ciutat: aquell any van fer per a ells els decorats de l’espectacle Viena es así (55) i també van ser responsables de la imatge d’altres muntatges com Melodías del Danubio (1944), per als quals Ferrer també va dissenyar la publicitat i els programes de mà. Molts teatrins i projectes de vestuari es conserven al Centre de Documentació de l’Institut el Teatre (CDMAE).

Altres cròniques de Sempronio a Destino ens fan saber que el 1945 Ferrer havia treballat per a diverses artistes flamenques, com la bailaora Trini Borrull (56) o Carmen Amaya. (57) També va fer escenografies per a Celia Gámez, Eduard Duisberg, Joaquín Gasa... I després de dos anys treballant a Itàlia, on van muntar diverses revistes per als actors Wanda Osiris, Walter Chiari, Carlo Dapporto o Nino Taranto, (58) van rebre el prestigiós premi Maschera d’Argento per als treballs executats en la temporada 1948-49. De nou a Barcelona, Sempronio explica com van continuar col·laborant amb el “revistògraf” italià Michele Galdieri, amb qui van muntar l’espectacle Galanteria. (59) Josep M. Cadena, a la necrològica ja esmentada, atribueix també a Ferrer escenografies per a obres de teatre català representades al Romea; i també la decoració de la majoria de cabarets de Barcelona, com ara el Folies, Rio, Bahia, Copacabana, Jardines Granada, La Rosaleda...

Desconec si Emili Ferrer va conrear gaire la pintura de cavallet, però tinc una referència a la seva tasca com a autor de pintura mural, amb una obra dedicada a Tarragona encarregada per Agustí Pujol. (60)

L’altra activitat que ocupa Emili Ferrer en els anys quaranta i cinquanta a Barcelona és el conreu de la publicitat (el 1950 era vocal en la junta del Círculo Publicitario, continuador del Publi-Club) (61) quan treballa com a director artístic de l’agència O.E.S.T.E. (Organizaciones, Estudios y Servicios Técnicos Especializados), novament al costat de Pere Prat Gaballí, que l’havia fundada el 1939, i que era presidida per Gabriel Artiach. Ferrer hi continua treballant per als clients de preguerra, com les mateixes galetes Artiach, i també apareix vinculat a diverses marques, com Anís del Mono, la cervesa San Miguel, Cinzano (62) o Firestone Hispania, per a la qual fa alguns calendaris i projecta, junt amb Fontanals, un estand per a la presentació del producte Foamex (escuma de làtex) al V Salón del Hogar Moderno. (63)

L’any 1960, després de vint anys sense mostrar la seva obra en públic, exposa a La Pinacoteca (“por motivos sentimentales”, segons ell, ja que al primer pis hi havia el saló de La Publicidad on va exposar per primer cop el 1918). En declaracions recollides per Sempronio, a la secció “La semana en libertad” de Destino, reconeix que s’havia “desviat” de la seva vocació inicial per dedicar-se a la publicitat, el teatre i el cinema, i que ara retorna a “lo mío”; i explica que té el projecte de dibuixar els 300 homes “que han forjado la Barcelona moderna”. (64)

He deixat per al final d’aquest apunt biogràfic la tasca d’Emili Ferrer com a il·lustrador de llibres, que el va ocupar d’una manera habitual quasi tot al llarg de la seva carrera. Suposo que no és ell el “J. Ferrer” que il·lustra, amb altres dibuixants (Ribas, K-Hito, Marín...) el llibre Yelmo florido, de José Montero, editat a Madrid el 1917. La seva primera obra seria l’edició del conte que es va representar en el teatre de marionetes de la Sala Reig, que es publica amb un altre conte de Les mil i una nits (El cavall volador i La Història d’Alí-Baba i dels quaranta lladres, Editorial Catalana, Barcelona, 1922, en la col·lecció “Contes Orientals”), i que el desembre del 1920 ja s’anunciava com de sortida imminent a D’ací d’allà, que en destaca la traducció per Josep Carner i les tricromies de Ferrer. (65). L’any 1923 il·lustra El ventall del princep Che-Huanh-Te, de Josep Lleonart, que constitueix el número 16 de la col·lecció “La novel·la d’ara”; i una altra edició curiosa és el Llibre d’or de l’amor, obra d’Apol de Montparnàs (J.B. Rodés) apareguda el 1924. (66) Potser un dels treballs més reconeguts i originals va ser l’edició pòstuma de Els nens de la meva escala i Dites d’infants, de Joan Salvat Papasseit, apareguda el 1926, dos anys més tard de la mort del poeta, que havia publicat els textos a la revista La Mainada, amb dibuixos de Serra Massana, i als quals Ferrer dóna un tractament diferent, amb il·lustracions coloristes i amb un traç arrrodonit no molt allunyat de les joguines que ell mateix havia dissenyat.

Durant els anys trenta, en l’etapa madrilenya, fa nombroses cobertes per a edicions populars: ja el 1929 fa la coberta colorista per al llibre de Luis de Oteyza, El tapiz mágico. Reportajes mundiales; i el 1932 la del llibre Cien años de Madrid, amb una crònica del món teatral madrileny, que il·lustra amb una escena de caire romàntic. Però sobretot, per a l’editorial Dédalo de Nicolás María de Urgoiti, fa les cobertes de la col·lecció “Club del Crimen”, a dues tintes i negre (67) i també les de “Selección Policíaca”, a una tinta i negre. (68) Altres cobertes eren obra de Mauricio Amster i altres dibuixants.

Com a part de la seva tasca publicitària amb l’agència Veritas, va ilustrar llibres infantils com les Historietas festivas Gal, que l’empresa de perfumeria aprofitava per inculcar als infants bons hàbits d’higiene; o publicacions diverses per a les galetes Artiach, com La excelencia de las recetas españolas. Galletas Artiach, para el mejor paladar.

L’any 1936, amb motiu del dia del llibre, Emili Ferrer il·lustra per a la Cámara Oficial del Libro de Madrid les Rimas de Gustavo Adolfo Bécquer amb petites imatges d’aire xilogràfic; l’any 1946 van ser objecte d’una nova edició.

Després de la guerra, ja com a dibuixant d’OESTE, Ferrer continua la seva tasca publicitària il·lustrant fullets per a Cinzano (1946) o el recull d’historietes Firestone rueda con los niños (1953). I sobretot els treballs més destacats d’aquesta etapa de la seva vida són dos llibrets de format quadrat, editats com a nadala per Josep Robert Mestre, i impresos als tallers de Seix & Barral com a part de la col·lecció “Llegendes de Sitges”, amb textos de Joan Amades: el primer amb el títol El vi grec de Sitges, que explica l’arribada de la malvasia (edició de 200 exemplars, amb dibuixos en or, negre i marró, 1953) i el segon Les coves de Sitges, amb històries de pirates (edició de 250 exemplars, dibuixos en or, negre i blau cel, 1954).

Relacionada també amb la bibliografia es troba la dedicació d’Emili Ferrer al món dels ex-libris. Sense ànim d’exhaustivitat, en conec un per a Joan Salvat Papasseit, del 1923 (i se n’esmenta un altre que no es va arribar a imprimir), i d’altres per a Jordi Cantó, José M. Torrents Borrell, Gaietà Vilella (un cavaller medieval, amb el lema “El retorn d’un llibre deixat”), Esteban Monegal Bofill (“Yo defiendo mis libros”), Dr. Alfredo Santamaria, i també per a Gabriel Artiach Garate i per a la Biblioteca Artiach (amb el lema “Saber y conducir la nave”). El Llibre d’or de l’amor, ja esmentat, reprodueix també l’ex-libris de l’autor, Joan B. Rodés.

***

Al costat de totes aquestes activitats, la tasca d’Emili Ferrer com a cartellista sembla força més humil (tot i que podria haver fet més treballs que no conec). El primer cartell de què tinc constància és el que anunciava el Salón de la Moda de Barcelona, celebrat el 1922, que presenta una figura femenina abillada ricament, amb un estil semblant al que conreava de manera coetània a D’ací d’allà (també se’n va fer una vinyeta, amb un dibuix diferent). El mateix any, pren part al concurs de cartells del diari La Publicidad, en el qual un jurat format entre altres per Joan Cardona, Ricard Canals, Josep M. Xiró i el secretari del Reial Cercle Artístic, Francesc Pujols, li va concedir una de les mencions honorífiques (al costat de Joan Martí Cortada, Rafael Izquierdo i Roberto M. Baldrich; el premi de 1.000 pta va recaure en Josep Alumà i els segons de 200 pta van correspondre a Alfonso Sanz y García de Paredes, un altre projecte d’Alumà, Francesc d’A. Galí i Pasqual Capuz). (69)

Però l’etapa més activa de Ferrer com a cartellista té lloc en els seus anys madrilenys. La seva gran activitat teatral potser va donar lloc a diversos cartells, dels quals només conec el que anunciava la sarsuela Las alondras de Jacinto Guerrero (1927): es tracta d’una imatge vistosa, en groc, rosa i negre, amb els perfils de tres noies amb barrets, en un marc geomètric i amb el títol en lletres Art Déco. (70)

El maig de 1928 Ferrer pren part a un concurs de cartells per a la promoció de Sant Sebastià, organitzat pel seu Centro de Atracción y Turismo. El projecte presentat per ell, juntament amb Lluís Bagaria, va quedar segon (per darrere del que signaven K-Hito i Roberto Gómez, però per davant del treball de Rafael de Penagos, més divulgat). El cartell, presentat amb el lema “Gure Festak” (les nostres festes), imita un plafó de rajola ceràmica que mostra d’una manera humorística diversos aspectes de la ciutat guipuscoana i va ser imprès amb el títol San Sebastián, playa real, en al·lusió al fet que era un dels destins preferits del rei Alfons XIII. (71)

Potser el treball més destacat d’aquesta etapa va ser la sèrie de cartells per a la fàbrica bilbaïna de galetes Artiach, que realitza de la mà de Pere Prat Gaballí a l’agència Veritas. Durant anys, Emili Ferrer va fer molts impresos per a les campanyes publicitàries d’aquests fabricants. (72) Els dos productes principals d’Artiach van ser en aquell moment les galetes María Artiach i Chiquilín. Per anunciar-les, Ferrer va crear uns personatges-mascota: una noia amb un vestit llarg decorat amb les galetes que porten el seu nom, i un vailet inspirat en el personatge del film de Charles Chaplin, The Kid (1921), interpretat pel nen actor Jackie Coogan i que en la distribució espanyola va ser anomenat Chiquilín. Per a la primera, Emili Ferrer va fer un cartell amb la figura femenina duent una safata de galetes; mentre que per a la segona va fer si més no dos cartells: un amb el vailet que fa una gran gambada mentre porta una llauna de galetes sota cada braç i un altre, amb l’infant a la gatzoneta intentant sostenir les llaunes en equilibri (també s’esmenten els treballs Chiquilín, alimento de gran potencia, Chiquilín Artiach, Del horno a la mesa i Chiquilín, la galleta sabrosa y alimenticia, que no he localitzat). Els cartells devien aparèixer cap a 1930.

Ferrer també és esmentat com un dels participants de la mostra de cartells Pro Asturias, celebrada el 1933 a la sala d’exposicions del diari El Heraldo de Madrid. Formada per 41 cartells, va ser organitzada per la Unión de Dibujantes Españoles (UDE) i patrocinada per la Junta de Turismo provincial d’Astúries i l’Ajuntament de Gijón. Emili Ferrer va parlar en l’acte d’inauguració, en nom de la UDE. Desconec quina obra original va presentar en aquesta exposició, en la qual també van participar Ribas, Tono, Esplandíu, Gori Muñoz, Moliné, Esteban, Pedraza, Germán Horacio, Rivero Gil, Espert, Briones, Cataluña, Molina i Romero Gil. (73) Durant la Guerra Civil Espanyola, només conec un cartell amb la firma d’Emili Ferrer: es tracta d’un treball singular, per al Metropolità de Madrid, que informa que és una indústria controlada pels sindicats i mostra un vagó que arriba a una estació.

Després del conflicte bèl·lic, havent tornat a Barcelona, Ferrer fa una sèrie de sis cartells per a una campanya contra la blasfèmia, editats per la Liga del Santísimo Nombre de Jesús. Impresos per Gràfica Manén en una combinació de colors groc, vermell, verd i negre, que destaquen sobre abundants zones del paper en blanc, tots els cartells porten un mateix encapçalament, Habla bien, i van acompanyats per un subtítol que Ferrer il·lustra amb dibuixos expressius, amb els personatges negatius acolorits en vermell: La ley castiga la blasfemia, segons l’article 235 del Codi Penal (un home és expulsat d’un poble, flanquejat per la Guàrdia Civil); La blasfemia refleja la barbarie de un pueblo (uns revolucionaris cremen i saquegen una església); La blasfemia es la compañera inseparable del vicio (homes que juguen a cartes en una taverna); La palabra soez escandaliza a nuestra juventud (un nen es tapa les orelles per no sentir els renecs d’un grup de treballadors); Respeta a tus hijos (uns infants i la seva mare s’horroritzen per l’actitud del pare) i un darrer, sense subtítol, però que mostra una manifestació de nens i nenes amb pancartes on es llegeixen els lemes: Afuera la blasfemia, La blasfemia embrutece, El blasfemo deshonra a la patria, Queremos un lenguaje puro i Guerra a la blasfemia. Els cartells no estan datats (un text al peu fa referència a una llei de 1938, però el fet de ser impresos a Barcelona fa que es puguin considerar obra de la dècada dels 40: alguna font els data c. 1942).

Els cartells més tardans d’Emili Ferrer són el que va fer el 1953, per a les festes del segon centenari de la Barceloneta, imprès en dos formats i on dibuixa, en estil de còmic d’aventures, el fundador del barri mariner, el Marquès de la Mina, flanquejat per un veler amb la seva tripulació i pel temple parroquial de Sant Miquel del Port; i el que anunciava el XXV campeonato del mundo. Tiro de pichón (1961), que presenta, estesos per la gespa, uns cartutxos d’escopeta identificats amb les banderes dels diversos països participants en aquest certamen. Un treball curiós per a l’últim cartell que conec d’Emili Ferrer, que entre les diferents activitats i els milers de dibuixos que va fer, va tenir també l’oportunitat de fer aquests treballs que avui us mostro.

 

NOTES

(1) Josep M. Cadena: “Emili Ferrer, en su silenciosa muerte”, Diario de Barcelona, 21 juny 1970, p. 26 ; Alexandre Cirici: “Emili Ferrer, líder de l’’Arts Déco’”, Serra d’Or, XVI, 178, juliol 1974, p. 459-462.

(2) Montserrat Castillo: Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants (1905-1939), Editorial Barcanova / Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1997, p. 280 ; Jesús Cuadrado: Atlas español de la cultura popular. De la historieta y su uso 1873-2000, Fundación Germán Sánchez Ruipérez / Ediciones Sinsentido, Madrid 2000, vol. I, p. 467. També es poden trobar dades sobre ell a diversos capítols de Mariàngels Fondevila: Art Déco català (1909-1936), Memoria Artium, Barcelona, 2015; i al Allgemeines Künstlerlexikon, en una entrada redactada per Stephan Herczeg.

(3) Tot i que la majoria de les entrades enciclopèdiques opten per la grafia Espelt que el diccionari “Ràfols” havia consolidat, m’inclino a pensar que la forma correcta va sense te final: és com apareix escrit a la seva esquela a La Vanguardia Española, 16 juny 1970, p. 32, que hem de creure publicada a petició de la família, i a moltes altres fonts properes a l’artista (com al diari La Voz, on col·laborava). Curiosament hi ha un Emili Ferrer Espel actiu ja a finals del segle XIX, esmentat com a secretari de la junta de govern del Círculo de la Juventud Mercantil (La Vanguardia, 3 març 1894, p. 2) i president de la junta directiva del Fomento de la Dependencia Mercantil (1896), entre d’altres referències. Desconec si es tracta d’un familiar del dibuixant.

(4) Un enemic del poble. Fulla de subversió espiritual, 9, desembre 1917, p. 1.

(5) “Conversación con un dibujante. El cartel del centenario de la Barceloneta”, Destino, XVII, 827, 13 juny 1953, p. 12: “En un semanario de la Barceloneta, ‘La Riba’, Ferrer esgrimió por primera vez este lápiz suyo”... Però, consultats els números esparsos que se’n conserven a l’AHCB, quasi no hi he trobat cap dibuix, excepte una capçalera de la secció “Comentario de la semana” sense firmar (La Riba, III, 94, 2 febrer 1918, p. 1); i una capçalera nova per al títol, amb l’escut de Catalunya, també sense firma (V, 184, 28 febrer 1920, p. 1), que potser ja es feia servir abans, des del 1919, i encara apareix el 1923. El seu primer dibuix hauria de sortir en algun número de 1917.

(6) Ll. (Josep Llorens i Artigas): “Segon Saló d’Humoristes”, La Veu de Catalunya, 24 juny 1918 (ed. matí), p. 5 (Pàgina artística de La Veu, 440).

(7) P. Salvans: “Acotaciones”, El Diluvio, 5 desembre 1918 (ed. matí), p. 14-15.

(8) D’ací d’allà, III, 6, juny 1919, p. 509.

(9) D’ací d’allà, VI, 12, desembre 1920 p. 1.136-1.143 , 1.181.

(10) D’ací d’allà, IX, 54, juny 1922, p. 433.

(11) Joaquim Folch i Torres: “Emili Ferrer i les seves joguines”, D’ací d’allà, V, 4, abril 1920, p. 333-338.

(12) La Vanguardia, 4 octubre 1921, p. 11.

(13) La Publicidad, 13 maig 1922 (ed. matí), p. 7.

(14) Francisco Pujols: “Exposiciones de Arte de 1922”, La Publicidad, 16 maig 1922 (ed, matí), p. 1.

(15) Rafael Benet: “Entorn l’Exposició del Moble”, La Veu de Catalunya, 20 octubre 1923 (ed. matí), p. 5.

(16) El Diluvio, 22 desembre 1923, p. 18 ; La Vanguardia, 20 desembre 1923, p. 9.

(17) Vell i Nou, V, 91, 15 maig 1919, p. 196.

(18) “El teatro Victoria Eugenia (San Sebastián)”, La Construcción Moderna (Madrid), 15 setembre 1923, XX, 17, p. 271: “El plafond magnífico, que da a la sala una iluminación de pleno sol, es una primorosa obra de los mejores artistas en el género, los checoeslovacos. En los motivos ornamentales que completan el decorado, el ágil y refinado lápiz del notable dibujante catalán Emili Ferrer, ha puesto bellas estilizaciones altamente decorativas.”

(19) JFR [Josep Francesc Ràfols]: “Les primeres construccions de ‘Terramar’”, La Revista, V, 99, 1 novembre 1919, p. 334, es refereix a “un dibuix enganya-tontos de Emili Ferrer.”

(20) “Emilio Ferrer”, Color, I, 3, 15 febrer 1922, p. 8-9; també hi fa la coberta.

(21) La Revista, XI, 231, 1 maig 1925, p. 142.

(22) Niu artístic, II, 14, juny 1919, p. 6 ; J.F.R. [Josep Francesc Ràfols]: “Exposició d’Art”, La Revista, V, 90, 16 juny 1919, p. 178, ho despatxa amb dues frases: “Poca coseta, certa finor”.

(23) “Exposició d’Art a la Barceloneta”, La Veu de Catalunya, 30 setembre 1920 (ed. vespre), p. 8.

(24) La Publicidad, 13 maig 1922, p. 4 ; “Galeries Laietanes. Exposició Emili Ferrer”, La Veu de Catalunya, 5 juny 1922 (ed. vespre), p. 8.

(25) La Veu de Catalunya, 28 març 1925 (ed. matí), p. 3 ; Martí Martell: “L’exposició de caricatures de l’Emili Ferrer. El que ens diu el dibuixant i l’humorista”, La Veu de Catalunya, 31 març 1925 (ed. vespre), p. 7.

(26) El Diluvio, 16 abril 1925, p. 15 (hi és esmentat com un “muchacho de excelentes aptitudes artisticas”) ; El Diluvio, 26 abril 1925, p. 21.

(27) El Diluvio, 9 gener 1926, p. 16.

(28) El Diluvio, 1 desembre 1928, p. 15.

(29) El Diluvio, 20 març 1932, p. 10 ; Catalunya (Buenos Aires), III, 30, març 1933.

(30) La Veu de Catalunya, 8 novembre 1934 (ed. matí), p. 8.

(31) El Diluvio, 20 novembre 1932, p. 18.

(32) J. Navarro Costabella: “Reportatges d’actualitat. L’Exposició de dibuixos d’Emili Ferrer”, La Veu de Catalunya, 2 desembre 1928 (ed. matí), p. 7: “Emili Ferrer, el nostre antic company, (...) ha tornat a Barcelona més corpulent que mai”.

(33) La Semana Gráfica (València), III, 63, 24 setembre 1927.

(34) “De la casa moderna. La decoración de interiores”, La Esfera (Madrid), XIV, 694, 23 abril 1927, p. 42 ; “Los hogares de hoy”, XIV, 695, 3o abril 1927, p. 28.

(35) Blanco y Negro (Madrid), LXIII, any 37, 1.867, 27 febrer 1927.

(36) La Nación (Madrid), 28 maig 1927, p. 5 ; La Voz (Madrid), 31 maig 1927, p. 4.

(37) “Exposición de dibujos de Federico Ribas y Emilio Ferrer”, La Libertad (Madrid), 22 maig 1931, p. 7 ; José Francés: “Tres maestros de la estampa: José Segrelles, Federico Ribas y Emilio Ferrer”, Nuevo Mundo (Madrid), XXXVIII, 1.944, 12 juny 1931, p. [6-8].

(38) Catálogo del XV Salón de Humoristas organizado por la Unión de Dibujantes Españoles, (cat. exp.), CBA, Madrid, 1932 (consta que vivia al carrer d’Alcántara, 28).

(39) La Voz (Madrid), 26 abril 1933, p. 4.

(40) Mariano Sánchez de Palacios: Los dibujantes de España, Eds. Nuestra Raza, Madrid, 1935, p. 72.

(41) Rafael Bori: “La campaña de publicidad de los Tranvías de Barcelona”, Actividad, II, 16, desembre 1926, p. 7-8. No sé si té relació amb aquestes campanyes la historieta “Los que no leen”, no firmada però atribuïble a Ferrer, publicada a tota pàgina a La Vanguardia, 12 gener 1926, p. 12.

(42) La Veu de Catalunya, 18 novembre 1929 (ed. vespre), p. 10. El 1930 va anar a les falles de València, amb altres periodistes de Madrid, la majoria ninotaires.

(43) La Veu de Catalunya, 1 desembre 1931 (ed. vespre), p. 12.

(44) La Voz (Madrid), 25 juny 1926, p. 2.

(45) Estévez-Ortega: “La temporada que empieza”, Mundo ibérico (Madrid), 9, 1 novembre 1927, p. 8.

(46) També hi ha una edició del text de F. Romero i G. Fernández-Shaw, amb coberta de Roberto Gómez i ornaments de Ferrer, publicada a la revista La Farsa, I, 3, 9 octubre 1927.

(47) Heraldo de Madrid (Madrid), 11 abril 1930, p. 5.

(48) La Veu de Catalunya, 25 octubre 1930 (ed. vespre), p. 4.

(49) Josep Carner: “Emili Ferrer”, Mirador (avatar de La Publicitat), 10 novembre 1934, p. 3.

(50) “Emilio Ferrer, en LA VOZ”, La Voz (Madrid), 24 abril 1931, p. 3 ; La Voz (Madrid), 25 març 1935, p. 3.

(51) La Publicitat, 9 maig 1935, p. 8.

(52) Destino, IV, 136, 24 febrer 1940, p. 9 (l’anomena “prodigioso y pulcrísimo dibujante e ilustrador” que ha tornat a Barcelona després de molts anys).

(53) Destino, IV, 176, 30 novembre 1940, p. 11.

(54) Cfr. les revistes Primer Plano (Madrid), Fotos (Sant Sebastià) o l’article necrològic de l’enciclopèdia Espasa en el volum de 1970.

(55) S.: “La nueva cara del ‘Español’. Dos decoradores y un gato ‘camuflado’”, Destino, VIII, 351, 8 abril 1944, p. 14; inclou unes caricatures dels dos escenògrafs a càrrec d’Emili Ferrer.

(56) Sempronio: “Víspera de combate. La gitana de la calle de Petritxol”, Destino, IX, 397, 24 febrer 1945, p. 12.

(57) Sempronio: “El otoño es así. Sencillamente indiscreto”, Destino, IX, 397, 24 febrer 1945, p. 13.

(58) Juan Cortés: “El artista y el amigo”, Destino, XXXI, 1606, 13 juliol 1968, p. 15.

(59) Sempronio: “Gente de teatro. El arte de hacer revistas”, Destino, XV, 721, 2 juny 1951, p. 21.

(60) Gil Fillol: “Dibujantes españoles. Emilio Ferrer”, Arte Comercial (Madrid), VI, 35, 1951, p. 25-50.

(61) Publi-Club, 24, juny 1963.

(62) Forma part del jurat en un concurs de còctels Cinzano, amb el ninotaire Joaquim Muntañola i altres: Destino, XVII, 812, 28 febrer 1953, p. 27.

(63) Arte Comercial (Madrid), IV, 17, 1948, p. 34-35 (el calendari) ; FAD. Boletín del Fomento de las Artes Decorativas, I, 3, 4t trimestre 1955-1r trimestre 1956, p. 12 (l’estand).

(64) Sempronio: “Emilio Ferrer asegura que vuelve al camino del cual se desvió un día...”, Destino, XXIV, 1221, 31 desembre 1960, p. 53.

(65) D’ací d’allà, VI, 11, novembre 1920, p. 1.071.

(66) És titllat com “aquesta carnavalada (segons dita del Sagarra)” a El Borinot, III, 75, 30 abril 1925, p. 3.

(67) Fa les cobertes de les novel·les següents: Edward J. Doherty: Los crímenes de Broadway; Milward Kennedy: Un muerto en el umbral; G.D.H. Cole, Margaret Cole: Veneno en la ciudad jardín; Lassiter Wren, Randle McKay: El libro que nos intriga; Frank Heller: Vida y hazañas del señor Collin; Mac Clure: Entre dos y tres de la madrugada; i Clifford Raymond: Los seis perseguidos por el muerto.

(68) Només li conec la coberta de la novel·la de Earl Derr Biggers: Tras de esa cortina.

(69) “Fallo del concurso de carteles para La Publicidad”, La Publicidad, 10 juny 1922 (ed. matí), p. 1. Exposats a les Galeries Laietanes, el cronista assenyala que “aun cuando al examinarlas, acuda a la memoria” l’obra de referents internacionals com Chéret, Steinlen, Mucha o Cappiello, “por sobre de todo queda bien preciso y firme el característico sello del arte de nuestra tierra.”

(70) Inmaculada Corcho: Emilio Ferrer, escenografía sobre papel, ponència presentada a les Jornadas de zarzuela, Madrid 2020.

(71) Mikel Bilbao Salsidua: “El cartel en el País Vasco en los años veinte y treinta. Un acercamiento a través de los carteles impresos en Gráficas Laborde y Labayen de Tolosa”, Modernos a pesar de todo. I simposio de historia del diseño, FHD, Barcelona 2016, p. 4-5 (https://docplayer.es/27206429-El-cartel-en-el-pais-vasco-en-los-anos-veinte-y-treinta-un-acercamiento-a-traves-de-los-carteles-impresos-en-graficas-laborde-y-labayen-de-tolosa.html - consulta 20 desembre 2022)

(72) Miguel Morenés Artiach: La galleta y el diseño, el modelo Artiach (tesi doctoral), Universidad Complutense de Madrid, Madrid, 2016 (https://eprints.ucm.es/id/eprint/41650/ - consulta 20 desembre 2022)

(73) “Salón de ‘Heraldo de Madrid’. Se inaugura la exposición de carteles pro Asturias”, El Heraldo de Madrid (Madrid), 20 maig 1933, p. 15.