Emili Pascual Monturiol — per Santi Barjau

Fa temps, en aquest bloc, vaig presentar el cartell que anunciava la revista Arlequí, que va tenir una existència fugaç, el març del 1914. Si la firma del cartell, “Hola”, me'l feia atribuir al pintor Josep Gausachs, en tasca esporàdica de cartellista (tot i que segons altres fonts es tractaria del dibuixant J. Pascual, a qui no sé identificar), (1) avui us parlaré del promotor de la revista, el dibuixant i editor Emili Pascual Monturiol, que també va fer una petita quantitat de cartells, firmats amb el seu pseudònim més habitual, “PAL” (quasi sempre en majúscules i datat amb l’any en números romans).

 

Nascut el 1890 a Barcelona, on mor el 1941, Emili era germà del pintor Enric Pascual Monturiol, autor d’una obra interessant, on destaquen les visions de la gent de la mar, com pescadors i treballadors del port, i que plasma als seus olis i dibuixos una visió de l’obrer que s’ha emparentat amb la del belga Constantin Meunier; potser la proximitat al mar (i la consciència social) no són alienes a la figura de l’avi, Narcís Monturiol. La pintura d’Enric ha estat objecte d’alguna exposició, però encara és poc valorada.

Per la seva banda el nostre protagonista d’avui, Emili, també va estar vinculat al mar, des d’un punt de vista més prosaic, com a industrial de l’empresa familiar de metal·lúrgia especialitzada en instrumental nàutic, i també va destacar com a editor, al capdavant de l’editorial Apolo, que incialment, als anys vint, es dedicava només a publicar manuals tècnics, però que durant els anys trenta va destacar per les traduccions al castellà de literatura estrangera, amb autors com Thomas Mann, Stephan Zweig o Giovanni Papini, sota la direcció literària de Màrius Verdaguer. Després de la mort de Pascual Monturiol, l’editorial passava a mans de Josep Janés. (2) En funcions d’editor, va formar part del consell de la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona, en una candidatura formada també per Santiago Salvat, Gustau Gili, Pere Coromines o Ramon Miquel i Planas, entre d’altres. (3)

L’etapa d’Emili Pascual Monturiol com a dibuixant sembla que s’ha de circumscriure a la dècada de 1910 a 1920 com a molt, anys en què també fa els quatre cartells que avui us mostro. Desconec els detalls de la seva formació (en el cas del seu germà s’esmenta la influència de la mare, que havia estat alumna de Ramon Martí Alsina), però sobretot destaca com a dibuixant en revistes satíriques, algunes de les quals dirigeix. Així, el trobo fent algunes portades interessants a tot color o altres dibuixos per a la revista Polium (per exemple la del número 1, de la primera quinzena de gener del 1912), per a la qual va fer també el cartell anunciador; El Gall, setmanari nacionalista, del juliol del 1912; l’esmentat Arlequí (1914), i també Dominguín, La Piula o Margot, les tres del 1916. Potser va tenir més continuïtat la seva tasca de dibuixant a L’Esquella de la Torratxa (el tinc documentat el 1916 i 1917) i D’Ací i D’Allà, en l’etapa inicial, des del 1918. Aquests dibuixos (els més antics amb la firma encara cursiva, però ja amb la data en xifres romanes), mostren una deformació caricaturesca, amb caràcter altament expressiu. En algun moment també fa servir la firma Miliu.

Pel que fa a altres actuacions relacionades amb la tasca de ninotaire, s’esmenta la seva participació al comitè artístic del Saló d’Humoristes del 1915, i també la vinculació a la penya bohèmia del Bar del Centro, a la Rambla, al costat d’Amichatis, Jaume Passarell, Lluís Capdevila, Josep Gausachs, Francesc Domingo o Salvat-Papasseit. (4)

Els cartells firmats per Pal són el ja esmentat per a la promoció de Polium, que destaca pel contrast cromàtic i per l’aspecte monumental de la figura (l’autor mateix?) que reparteix exemplars de la nova revista entre un públic àvid (1912); el que anunciava la novel·la de Juli Vallmitjana, Sota Montjuïc (1913), amb la imatge melancólica de l’home assegut als peus del temut castell de Montjuïc; el cartell Sis concerts de Música Francesa baix el patronatge de la Societat d’Amics de la Música de París, del 1917, amb tres escenes separades per corns de l’abundància; i el que va dibuixar per al Futbol Club Barcelona  el 1918, per als partits que l’equip va jugar amb combinats dels països aliats, i que mostra un jugador del Barça que quasi vola per atènyer la pilota al costat d’un rival, amb un fons de banderes (amb alguns errors, es reconeixen la bandera catalana, la francesa, la que cal interpretar com a bandera belga, la bandera mercant de l’imperi britànic i, a l’extrem, potser la bandera espanyola). Es tracta d’una breu mostra de cartells variats, força concentrats en el temps, que resumeixen l’obra d’un autor poc conegut.

 

NOTES

(1) Joan Torrent / Rafael Tasis: Història de la Premsa Catalana, Bruguera, Barcelona 1966, vol. I, p. 591-592

(2) Blanca Ripoll Sintes: Semblanza de Editorial Apolo (ca. 1920 - ca. 1953), Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes - Portal Editores y Editoriales Iberoamericanos (siglos XIX-XXI) - EDI-RED, Alacant, 2015: http://www.cervantesvirtual.com/obra/editorial-apolo-ca-1920--ca-1953-semblanzas/ (consulta 10 juny 2021)

(3) “Elecciones en la Cámara Oficial del Libro de Barcelona”, La Gaceta de las Artes Gráficas del Libro y de la Industria del Papel, X, 3, març 1932, p. 34.

(4) Jaume Passarell: “Història del bar del Centro. El primer cabaret de Barcelona”, Mirador, I, 33, 12 setembre 1929, p. 2.