dijous, 20 de maig del 2021

Germans Fontanals — per Santi Barjau

Com hem vist en altres entrades d’aquest blog, és habitual que diversos membres d’una mateixa família es dediquin a activitats creatives similars. Són ben conegudes les dinasties d’artistes, que segurament tenen el seu origen en la tradició familiar de les feines artesanes,      que passaven de pares a fills. En el cas dels cartellistes catalans del segle XX, trobo més aviat parelles de germans, com els Miralles, els Vidal i Molné o els Tusell.

Avui us presento dos germans, Manuel i Francesc Fontanals, que també van tenir una certa dedicació al cartellisme, tot i que no va ser gaire significativa en el global de les respectives carreres. Nascuts a Mataró amb set anys de diferència, fills d’un ebenista que va estar actiu a París els anys immediatament anteriors a la Primera Guerra Mundial, (1) tots dos van ser força actius en el camp de l’escenografia, però van seguir camins vitals divergents.

El germà gran, Manuel (Mataró, 1893 - Mèxic DF, 1972) ja és esmentat el 1911, amb divuit anys, com a participant a la VI Exposició d’Art de Barcelona, on obté una tercera medalla (2) i un premi de 250 pessetes per un projecte de vitrall. (3) També s’esmenta la seva col·laboració amb Josep Puig i Cadafalch, en tasques de disseny d’elements decoratius, com els esgrafiats de la casa Company, del mateix 1911, i potser en la delineació de perspectives dels projectes; el 1912 fa uns frisos per a l’Escola del Bosc, projectada per Antoni de Falguera a Montjuïc; (4) i el 1916 va fer els dibuixos classicitzants per al calendari de la impremta La Neotipia.

Traslladat a Madrid el 1917, s’hi va relacionar amb l’escriptor Gregorio Martínez Sierra, que promovia el Teatro de Arte, amb el qual es va introduir en el món de l’escenografia, de la mà de Sigfrido Burman. Els mateixos protagonistes van deixar constància d’aquesta aventura en el llibre Un teatro de arte en España, 1917-1925, on es reprodueixen treballs diversos de Barradas o del mateix Fontanals. Alguns dels seus projectes es conserven al Centre de Documentació de l’Institut del Teatre, a Barcelona, i d’altres al Museo Nacional del Teatro dAlmagro, i revelen un concepte modern de l’escenografia, en l’òrbita de l’Art Déco. En aquest estil que va triomfar els anys vint, Fontanals també va fer dissenys per a l’Editorial Estrella, que dirigia Martínez Sierra, com les conegudes portades dels llibres de la col·lecció Monografías de Arte o les edicions dobres de Shakespeare profusament il·lustrades.

A Barcelona, el nom de Manuel Fontanals és esmentat com a decorador del local de modes Maison Valentine, al número 5 de la Rambla de Catalunya; (5) com a autor d’alguns diorames presentats a l’Exposició Internacional del 1929; o com a participant en el concurs per al segell de la Generalitat de Catalunya, en la primera convocatòria del qual rep una de les propostes d’adquisició. (6)

La tasca de Manuel Fontanals com a escenògraf ha estat objecte d’alguns estudis, que en destaquen els èxits internacionals (a l’Exposició de les Arts Decoratives a París, el 1925, que va significar la consolidació de l’estil; o bé en una gira per Itàlia) i, sobretot, la relació amb Margarida Xirgu en les estrenes barcelonines d’obres de García Lorca, com Bodas de Sangre (1933) o Doña Rosita la soltera (1935). Finalment, va haver d’emprendre el camí de l’exili que el va dur a Mèxic, on va arribar amb la companyia de l’actriu Josefina Díaz Artigas, i on va destacar com a escenògraf de teatre i també per al cinema, on va treballar per als films de Cantinflas. (7)


La tasca de Manuel Fontanals com a cartellista potser no és tan destacada com la seva faceta d’escenògraf, però en els primers anys el trobo esmentat diverses vegades en els concursos relacionats amb el Cercle Artístic de Barcelona, al qual pertanyia; i també fa cartells relacionats amb les obres de teatre en què participa. Així, el trobo esmentat com a participant al concurs per al cartell anunciador de l’exposició d’art organitzada pel Cercle Artístic el 1915, en el qual va merèixer un accèssit pel seu projecte “Or i negre”, que no va ser imprès i malauradament és desconegut (el premiat va ser Robert Cartes, i també es va concedir una menció d’honor a Josep de Togores); (8) per al Carnaval de l’any 1917 fa el cartell del ball de màscares del Cercle Artístic, que li va ser encarregat sense concurs; (9) mentre que l’any següent, en el mateix ball de disfresses, va quedar segon per darrere de Gerard Carbonell. (10) També va participar sense èxit al concurs de cartells per al dia del llibre de 1931. (11)

Pel que fa als cartells teatrals, només conec els que es reprodueixen a Un teatro de arte en España, 1917-1925, per a l’actriu Catalina Bárcena, o per a l’obra d’Eduard Marquina, El Pavo Real (1922). S’han atribuït indistintament a Manuel o a Francesc els cartells amb els retrats ingenus de les actrius Lola Membrives i Carmen Díaz, que van treballar sobretot amb el germà gran.

***

 

Francesc Fontanals (Mataró 1900 - Barcelona 1968) també va tenir una dedicació extensa en el camp de l’escenografia, en la qual potser va rebre l’influx del seu germà, però el trobo dedicat també amb constància en tasques de ninotaire a la premsa, i sembla establert de manera més estable a la ciutat de Barcelona. (12)

Va col·laborar, amb pseudònims canviants, a revistes diverses com Cuca-Fera, ja el 1917, o Virolet, durant els anys vint (on firmava Àcit o Oka); El Be Negre, activa entre 1931 i 1936, on dibuixava interessants perspectives aèries de dibuix net i punyent (amb la firma Soka); i després de la guerra va fer famoses les seves tires de temes barcelonins a Destino (com a Jip). També es troba el seu dibuix en altres publicacions, com Crónica Molfort’s, o Mundo Gráfico, on fa la coberta del número especial dedicat a Catalunya, el desembre del 1932, un cop aprovat l’estatut d’autonomia. L’any anterior, Francesc Fontanals havia pres part, com el seu germà, al concurs per al senyal de la Generalitat, i havia obtingut una menció en la primera ronda.

Com a escenògraf, el trobo actiu durant els anys trenta en diversos teatres barcelonins; i també s’esmenta la seva tasca com a moblista i decorador d’interiors, seguint l’ofici patern. Però el període més productiu de Francesc Fontanals en el camp de l’escenografia va correspondre a la postguerra, després d’un breu exili, quan s’associa amb Emili Ferrer (que va ser l’il·lustrador preferent del D’Ací d’Allà dels primers anys, abans de fer carrera a Madrid, durant els anys trenta, i de qui algun dia parlaré amb més extensió). Junts van fer diverses escenografies per a espectacles d’èxit, com les revistes dels  Vienesos Arthur Kaps i Franz Joham; per a la bailaora Carmen Amaya; o per algunes estrenes de Josep M. de Sagarra.



Els cartells de Francesc Fontanals també representen una part molt reduïda de la seva activitat. El trobo esmentat com a participant al concurs de reclams per a l’Exposició de l’Automòbil (1927), on rep el quart premi; (13) i el mateix any és escollit guanyador al de Linóleum Nacional, per un cartell que no es devia imprimir o bé per a uns anuncis dels quals, en tot cas, jo no en conec cap exemplar. (14) Potser el seu treball més destacat és el cartell per al parc d’atraccions Maricel Park (1930), que va estar situat a la muntanya de Montjuïc i en mostra les instal·lacions amb un estil simplificat, en negatiu blanc sobre vermell. L’any següent fa un cartell per a l’obra teatral La Prisionera, protagonitzada per Elena Jordi, on ell també feia l’escenografia. Potser després de la guerra també va fer altres cartells per als espectacles on prenia part, com per exemple els dels Vienesos (tot i que un que conec per Melodías del Danubio apareix firmat per Emili Ferrer tot sol).

 

NOTES

(1) Lavi, anomenat també Francesc, i el pare dells dos, Tomàs, tenien una botiga d'exposició i venda de mobles a Mataró, anomenada LArt Nou. LArt Nou”, Don Quijote (Mataró), I, 4, 30 maig 1903, p. 3.

(2) La Vanguardia, 25 maig 911, p. 3.

(3) La Vanguardia, 4 juliol 1911, p. 2.

(4) La Veu de Catalunya, 3 octubre 1912 (edició del matí), p. 6 (Pàgina Artística, 146).

(5) La Vanguardia, 19 novembre 1922, p. 14.

(6) La Vanguardia, 27 agost 1931, p. 5.

(7) Rosa Peralta Gilabert: Manuel Fontanals, escenógrafo. Teatro, cine y exilio, Editorial Fundamentos, Madrid, 2007.

(8) La Vanguardia, 3 desembre 1914, p. 5.

(9) Maria Isabel Marín Silvestre: Cercle Artístic de Barcelona. Primera aproximació a 125 anys d'història, Reial Cercle Artístic, Barcelona 2006, p. 266.

(10) La Publicidad, 1o gener 1918, p. 11.

(11) Arxiu Nacional de Catalunya, fons Cambra Oficial del Llibre.

(12) “Fallecimiento de don Francesc Fontanals y Mateu”, La Vanguardia Española, 3 juliol 1968, p. 33.

(13) Exposicion Internacional del Automóvil. Barcelona. Catálogo oficial, Barcleona, 1927, p. 24­.

(14)  Gaceta de Bellas Artes, (Madrid), XVIII, 304, 15 gener 1927, p. 11.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada