Les imatges del trimestre (estiu 2020) — per Santi Barjau

Comissió d'agitació i propaganda UGT

En el conjunt dels més de set-cents cartells impresos a Barcelona durant la Guerra Civil (em refereixo als cartells il·lustrats, estampats sobretot amb litografia, i no als merament tipogràfics), en trobem ben bé cinc-cents cinquanta que apareixen firmats, o bé que es poden atribuir amb més o menys problemes a un autor conegut, mentre que la resta es mantenen anònims. N'hi ha, però, mitja dotzena que no estan firmats per autors individuals, però porten una indicació comuna que permet considerar-los com un grup homogeni. Es tracta dels que porten a l'angle la frase "Comissió d'agitació i propaganda UGT".

Aquests termes, agitació i propaganda, entesos encara com a noms comuns, ja s'esmenten conjuntament a partir del 1880, si no abans, en l'òrbita dels partits socialistes agrupats en la Segona Internacional, (1) com una versió més combativa del concepte catòlic de propaganda, nom derivat de la congregació De Propaganda Fide ("per a la propagació de la fe"), establerta a Roma el 1622 per Gregori XV. De tota manera, l'ús modern del terme es va consolidar a partir de la Revolució Russa, sovint en la forma Agitprop, que encara es fa servir, sovint a manera de desqualificació.

L'esment més antic que he trobat a la premsa de la Guerra Civil amb aquesta expressió es troba el setembre del 1936, (2) quan l'Agrupació Professional de Periodistes designa uns membres per tal que formin part del secretariat d'Agitació i propaganda del sindicat socialista a fi de participar en els actes que organitzés, però no em consta si altres sectorials de l'UGT també van prendre decisions semblants. En realitat, els termes "Agitació i Propaganda" es troben esmentats de diferents maneres (comissió, secretariat, departament...) i desconec si es tracta en tots els casos del mateix organisme o bé de diversos. Entre agost i octubre de 1936 Joan Rabascall havia estat secretari d'Agitació i Propaganda a la federació local de Barcelona de l'UGT, (3) càrrec que el 1937 ocupa Rafael Ferrer (4) i que també es posa a votació un any més tard. (5) A més, no tinc clar quina relació hi ha entre aquesta comissió i el Sindicat de Dibuixants Professionals, que també estava en l'òrbita de l'UGT, i tampoc no s'hauria de confondre amb altres organismes semblants, com l'agit-prop del JSUC que trobo esmentat per exemple al cartell Pro-Komsomol de Julián Oliva.

En tot cas, els cartells (i altres impresos) que avui comento, identificats sempre amb la fórmula "Comissió d'agitació i propaganda UGT", són força variats d'aspecte i presenten una cronologia àmplia que cobreix els anys de la guerra, però també tenen alguns trets en comú, com la combinació de fotografia i elements dibuixats, amb els textos sempre en català. Excepte un, que va ser imprès per J. Barguñó, la resta de treballs es reparteixen entre els establiments Seix Barral i Thomas.

El primer cartell deu ser Per la millor defensa, per la victòria, acolliu els refugiats de Madrid, que es pot relacionar amb una campanya posada en marxa el novembre del 1936, (6) en la qual el "Departamento de Agitación y Propaganda de la U. G. T." demanava als comitès locals i als afiliats en general quants refugiats podien acollir. El cartell combina el dibuix d'uns refugiats, ferits i desesperats, i la fotografia d'unes mans que els acullen. La mateixa combinació es troba a la coberta del díptic Madrid!, editat també per la Comissió, i datat el novembre del 1936, i a l'interior del qual es desenvolupen els arguments que el cartell només mostrava de manera sintètica. Crec que es pot afirmar que el cartell i el díptic es van editar de manera simultània. Per causes que desconec, Carles Fontserè atribueix aquest cartell (o bé el dibuix que hi apareix) a Josep Subirats, però no estic segur que es pugui considerar obra d'aquest cartellista tan destacat.

El segon cartell és el curiós A les armes, per la victòria, que potser es podria considerar un pasquí, ja que es tracta d'un full de mida mitjana amb un text compost amb lletres de plom. El conjunt està encapçalat per les sigles de la UGT acompanyades pel dibuix en silueta d'un soldat que empunya un fusell, i a més també hi ha un parell de fotografies: una de petita, a la manera de caplletra, amb uns soldats que disparen un canó, i una altra amb unes columnes de soldats en marxa, com una mena de marca d'aigua on se superposa el text tipogràfic, datat el desembre del 1936.

De la mateixa data o, com a molt, del gener del 1937, deu ser el tercer cartell, Treballadors, ha estat creat l'Exèrcit del Poble, que també combina dos mitjans: el dibuix d'un soldat (en realitat és el mateix que apareixia en silueta en el cartell anterior, però aquí està dibuixat amb més detall i a colors; està acompanyat per un tanc i una munió de fusells en posició d'atac) i una fotografia de soldats en formació. No m'atreveixo a assegurar que el dibuix sigui fet per la mateixa mà que al cartell dels refugiats de Madrid, però algun tret, com per exemple el tractament dels ulls, ho fa versemblant.

En data que desconec, la Comissió d'agitació i propaganda UGT edita dos cartells amb el mateix text: Obrers: organitzeu els campionats de treball de cara a la guerra. Un cop més hi trobem una combinació de dibuix i fotografia: en un d'ells, complementat amb la frase "Produïu més i millor. Aprofiteu els materials", hi veiem les imatges fotogràfiques d'un home amb un martell i una dona amb una clau anglesa, que repliquen el gest d'un soldat dibuixat en silueta, que alça el fusell en un gest habitual en els cartells de la Guerra Civil; en l'altre cartell, dues mans fotografiades (d'home i dona: potser es tracta dels mateixos models) alcen el martell del treball i el llorer del premi al "treballador del mes", mentre que a la part inferior apareix una composició dibuixada on veiem un gran avió amb dues bombes, una fàbrica i un pagès que llaura un camp amb una parella de bous. El fragment amb les dues mans va ser reutilitzat, en forma de gravat xilogràfic, en unes vinyetes engomades, amb valor facial de 5 cèntims, i també en una postal. És de suposar que es van editar el 1937, però per desgràcia, no he trobat cap referència que em permeti situar en el temps aquests campionats de treball, que pretenien augmentar la producció econòmica del país en una línia stakhanovista.

El sisè i darrer cartell anunciava el 3er Congrés de la UGT a Catalunya, el novembre del 1937, amb la imatge idíl·lica, dibuixada, d'un sol que brilla entre uns núvols grisos, sota la bandera del sindicat, mentre que el número tres del text està emplenat amb la imatge fotogràfica d'una multitud. Aquest congrés també es va anunciar amb un cartell excel·lent d'Enric Cluselles.

Tinc referències d'altres impresos que porten la identificació "Comissió d'agitació i propaganda UGT", com per exemple alguns fullets semblants al dedicat als refugiats de Madrid; un d'ells porta el títol La FOSIG de cara a la guerra i també combina textos, dibuixos i fotografies.

Cobertes del fullet encarregat a Ollé Pinell. A sota, la xilografia que es va fer servir com a vinyeta i postal, que potser també se li pot atribuir.

Els sis cartells de l'Agitprop ugetista són prou diferents entre ells, i no tinc cap dada que em permeti aventurar una atribució d'autoria, total o parcial, per a algun dels treballs o per a tot el conjunt, però no puc deixar de destacar un parell de fets que em fan pensar en un personatge tan inesperat com el gravador i fotògraf Antoni Ollé Pinell: els fullets em fan recordar alguna publicació de la Direcció General d'Agricultura (com per exemple Le contrôle de la Généralité de Catalogne sur l'exportation des primeurs) que es facturaven a nom seu segons la documentació de la Conselleria d'Agricultura conservada a l'Arxiu Nacional de Catalunya i que vaig consultar fa temps. El fet que tant els fullets com els cartells tinguin sempre fotografia pot reforçar aquesta idea. Per altra banda, la utilització del gravat xilogràfic per a la vinyeta i la postal esmentades, també fa pensar en l'altra mitjà utilitzat per Ollé Pinell en la seva obra creativa. Ja sé que es tracta d'uns arguments agafats pels pèls, que la seva aportació com a gravador s'emmarca més aviat en l'òrbita del Noucentisme i que no tinc cap motiu per pensar que l'autor es relacionés amb l'UGT durant la guerra, però a falta d'altres elements ho plantejo, a l'espera que alguns documents ho confirmin o desmenteixin. Mentrestant, podem gaudir d'aquest conjunt de treballs gràfics tan originals.

(1) El Diluvio, 11 octubre 1881, ed. matí, p. 8.335.

(2) El Diluvio, 1 setembre 1936, p. 7.

(3) María Teresa Martínez de Sas, Pelai Pagès i Blanch: Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans, Edicions Universitat de Barcelona / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 2000, p. 1.131.

(4) El Diluvio, 18 maig 1937, p. 6.

(5) Full Oficial del Consell Municipal, III, 637, 7 maig 1938, p. 2.

(6) "A los Comités locales de la U. G. T.", La Vanguardia, 24 novembre 1936, p. 7.

 

 

Grup Art Lliure

Els cartellistes de la Guerra Civil es van agrupar en diferents organitzacions, com el ben conegut Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), vinculat a UGT, i el grup de cartellistes del Sindicat Únic de Professions Liberals (SPL), anarquista, de qui us vaig parlar una vegada, tot i que també van existir altres nuclis, com ara la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC, escindida del SDP; però també hi ha referències a d'altres col·lectius de dibuixants, que no han deixat tants rastres. És el cas del "Grup Art Lliure", que s'esmenta a dos cartells de la Guerra, al costat de les firmes dels respectius autors: en un cas Camps i a l’altre Les i Barquet. Aquests dibuixants, vinculats als cercles anarquistes, són Manuel Camps Vicens, Ángel Lescarboura i Josep Barquet, tot i que desconec si van fer altres realitzacions gràfiques amb aquesta referència de grup. Només he trobat esmentat el nom en els crèdits del documental Bajo el signo libertario, dirigit per Lescarboura el 1936, en el qual els membres de Grup Art Lliure apareixen com a actors en una recreació de les dates de juliol del 1936 i la posterior ofensiva dels milicians anarquistes al Front d'Aragó. Els títols de crèdit de la pel·lícula van ser dissenyats per Artel (Albert Sanmartí, de qui us vaig parlar en la primera entrada d'aquest blog, en el ja llunyà setembre del 2012 -  http://cartellistes.blogspot.com/2012/09/darrera-la-pista-dartel.html). Podem pensar que potser Artel també pertanyia al Grup Art Lliure, tot i que en els seus cartells es defineix com a membre del SPL. Caldria veure quins altres membres van formar part del grup.

En tot cas, els dos cartells són interessants, amb un cert aire cubista que també trobem en alguns treballs d'Artel. El que anuncia dues publicacions de la FAI, el diari Tierra y Libertad i la revista Tiempos Nuevos (que també van ser objecte d'un altre cartell firmat per P.R., que atribueixo a Paco Ribera) és obra de Manuel Camps Vicens (1906-1986), actiu ja abans de la guerra, exiliat i internat en un camp de concentració. Més tard es va establir com a pintor a Occitània, i va prendre part activa en les exposicions d'artistes espanyols exiliats, com per exemple la cèlebre del 1947, on també es troba Riba-Rovira, Blasco Martel i altres. És evident que no se'l pot identificar amb el dibuixant Manuel Camps que el 1945 participa al concurs de cartells per al sabó Libel, on obté el 3r premi. (7)

Pel que fa a l'altre cartell, conjuga un títol emfàtic (La FAI ... lucha por la humanidad) amb una composició atrevida, amb les figures que recorden l'art negre o la seva adaptació per part de Picasso, amb dues parelles d'home i dona, en les quals ells empunyen un fusell ("en el frente sangriento") i un martell ("en el frente del trabajo"). No consta que els dos dibuixants, Les i Barquet, haguessin col·laborat en cap altre treball, i tampoc no sé quina és la intervenció de cadascun dels dos en el cartell, però atesa la carrera anterior de Les, es tendeix a atribuir-li un mèrit més elevat en la composició. En efecte, el més conegut de tots dos dibuixants és Ángel Lescarboura (1910-1980), que ja he esmentat com a director de Bajo el signo libertario, però que té una carrera important en els mitjans anarquistes ja d'abans de la guerra. (8) La seva tasca va ser destacada, mitjançant dibuixos i fotomuntatges, a les revistes Armas y Letras, Espectáculo, Tierra y Libertad, 25ª División, Popular Film, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos i altres. També trobo la firma ‘les’ a la il·lustració de coberta del Faust de Goethe, editat per Proa-A tot vent el 1938.

Pel que fa a Josep Barquet Ribatallada (1911-1993), és potser el menys conegut de tots tres. Sé que va estudiar a l'Escola de Llotja si més no el 1929-30 (agraeixo la dada a Albert Rovira). A diferència dels altres dos, sembla que no s'exilià i se'l troba actiu com a fotògraf i dibuixant (fa per exemple dibuixos per a la partitura de Cançons de camí enllà, música d'Elisard Sala sobre poemes de Pere Benavent, Aymà, Barcelona 1953; i als llibres de Salvador Miralda i Oliva: Ermites del Vallès, Rafael Dalmau, Barcelona 1961; Itineraris a castells i breus notícies històriques, Rafael Dalmau, Barcelona 1963 i 1965; o La Dreta de l'Eixampla: records d'un viure, Dalmau, Barcelona 1974). En tots els casos es tracta de publicacions de la Unió Excursionista de Catalunya, de la qual devia ser membre. Es conserven obres seves a la Biblioteca de Catalunya i al Museu Marítim de Barcelona.

Les vicissituds ben diferents dels tres dibuixants són una mostra del trasbals que la Guerra d'Espanya va suposar per a una generació de creadors que estaven cridats a fer aportacions interessants al grafisme de l'època i que, en la major part, van veure truncades les seves carreres al nostre país.

 

(7) La Vanguardia Española, 28 novembre 1945, p. 2; "Concurso de carteles Libel", Arte Comercial (Madrid), I, 1, abril 1946, p. 18-19.

(8) http://www.graficaanarquista.com/autor/angel-lescarboura/

 

 

Lienas

En el conjunt dels cartells impresos a Barcelona durant la Guerra de 1936-39 es troba alguns cops aquest cognom, en dos formats diferents: com a indicació de l’autor del disseny (tot i que en alguns repertoris de la Guerra Civil hi és llegit per error com “Cierras” o “Sierras”) o bé per identificar el gravador que feia la reproducció litogràfica o traspàs a les planxes de zenc del projecte original d’un tercer autor (generalment amb la fòrmula “Rep. Lienas”, acompanyada per una marca formada per un punt gran i un altre de més petit; en algun cas, hi ha només la marca, sense el text). En el primer cas, estem parlant d’Antoni Lienas Buxaderas, mentre que en el segon, es tracta del seu pare, Domènec o Domingo Lienas Marigó.

El cartell que encapçala aquestes línies és un dels que va projectar Antoni Lienas durant la Guerra d’Espanya. Es tracta d’un bodegó curiós de productes alimentaris, al natural o elaborats, amb un fons de paisatge agrícola, i inclou algunes curiositats, com el peix translúcid que treu bombolles per la boca, o la rajola de xocolata, que en un primer cop d’ull podria semblar una fàbrica... El missatge s’assembla al que es troba en un segon cartell, El treball dels camperols assegura el sosteniment de la reraguarda (1937), per a la Unió de Rabassaires, però aquí la figura de mig cos d’un pagès amb barret de palla sosté als braços els productes de la seva masia. Un tercer, el vigorós Revolución. Repartir los alimentos por un igual. Denunciad [a] los acaparadores, és segurament el millor disseny de l’autor, amb la figura monumental que sosté en equilibri a la balança un petit bodegó d’aliments i el pes de la justícia. Si no m’equivoco, només n’hi ha un exemplar a l’arxiu de Salamanca. Finalment, potser el més conegut és Qui no ha sentit a parlar dels "Marins de Cronstadt"?, que anunciava l’exhibició d’aquest film soviètic per part de Laya Films, la productora del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. En aquest cartell i en el de la Unió de Rabassaires hi trobo les dues indicacions: Lienas i Rep. Lienas. En general el dibuix d’aquests cartells peca d’ingenu i excessivament detallat, tot i que enganxats al carrer devien fer efecte pel seu ús del color.

Per altra banda, són nombrosos els cartells que porten la indicació del tècnic encarregat de la reproducció, com per exemple 25 desembre 1933 / 25 desembre 1936. Catalunya continuarà el seu camí..., amb la figura de Francesc Macià basada en una fotografia de Gabriel Casas Galobardes, usada ja en el cartell 16 febrer. Catalans..!, difós pel Front d’Esquerres en les eleccions del 1936; o també alguns cartells d’Arteche, Henry o Marcelino Herreros. En molts casos no es coneix el nom del dissenyador original i els repertoris només assenyalen el responsable de l’execució material. En la majoria de cartells, al costat de la marca dels dos punts, apareix la indicació SDP, cosa que ens assabenta que Domingo Lienas també devia pertànyer al Sindicat de Dibuixants Professionals.

Domingo Lienas és un d’aquells tècnics especialitzats que tenen un paper important en el procés d’execució de tota mena d’impresos però que, moltes vegades, passen totalment desapercebuts. Nascut cap a 1894, el diccionari “Ràfols” l’esmenta com a aquarel·lista, però desconec la seva formació com a gravador, que el va portar a establir un taller de litografia al carrer del Comte Borrell, 150. Més tard, potser després de la guerra, actua sota el nom de Fotocromo Lienas, des d’on edita postals amb vistes fotogràfiques de ciutats, entre d’altres productes. Segurament és ell el litògraf amb qui treballen en els anys quaranta els grafistes Amand Domènech, Josep Pla Narbona, i altres, sota la marca Creaciones Publicitarias Lienas. Mor el 1981 amb 87 anys.

        

El seu fill gran, Antoni, nascut el 1915, format segurament en el taller patern, és esmentat com a pintor (participà a l’Exposició de Primavera dels anys 1933 i 1936 i al Saló de Tardor del 1938) i abans de la guerra també el trobo prenent part al concurs de cartells per a la promoció turística de Vic, on obté una de les mencions honorífiques. (9) Durant el conflicte bèl·lic, a més dels cartells esmentats, fa dibuixos a la premsa, com per exemple a Socorro Rojo POUM. (10) Només el retrobo com a cartellista el 1959, quan participa al concurs de cartells per a la cavalcada del Reial Cercle Artístic amb motiu de les Festes de la Mercè, on obté una de les quatre mencions honorífiques. (11)

El 1940 funda l'empresa de decoració a.d.a.m.s., de la qual era director gerent, i que va ser força activa. Establerta a la Gran Via, 600, va fer nombroses campanyes publicitàries amb la imatge d’un grum que s’adreça a l’espectador per presentar l’empresa i les seves ofertes professionals; i altres anuncis amb eslògans com “Al servicio del Progreso” o “siguiendo las directrices americanas”. Entre els nombrosos treballs de decoració interior que va fer l’empresa s’esmenta la sabateria Cadira, al carrer de Pelai; l’establiment Sérica, al carrer de Muntaner; la plateria D. Garcia, del carrer de Ferran; o la boutique Mariucca, del Passeig de Gràcia, com també diversos estands a la Fira de Mostres (i hi ha referències a d’altres treballs a Madrid o Saragossa). També patenta elements com el “plastilux” i el “rodalux” (plàstics difusors i lletres adaptables als tubs fluorescents) o els rètols amb llum interior que anomena “nomenclátor publicitario” i que, segons la imatge apareguda a la premsa, incloïen el nom del carrer i un anunci comercial. (12)

Entre altres treballs decoratius, el 1952 participa al concurs per a projectes de parades de flors a la Rambla, en el qual es premien quatre participants amb 2.000 pessetes cadascun: Fulgenci Martínez Surroca, Juan Moya, Frederic Ulsamor Puiggarí i ell mateix. (13) Els originals es conserven a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. I el 1960 pren part a la cavalcada de la Mercè amb un automòbil decorat, “Juventud ochocentista”, que obté una menció honorífica. (14)

La premsa ens parla sovint dels seus viatges internacionals, com per exemple el 1950, quan visita Nova York, Zuric, Roma, París o Brussel·les; (15) o el 1967, quan fa altres viatges a Nova York, Miami o Montreal. (16) En qualitat de delegat de l’Agrupación Nacional de Decoradores assisteix a congressos de la Unió Europea de Decoradors a Viena, Roma o París, i també és esmentat com a membre de l’American Institute of Decorators.

a.d.a.m.s. també se centra en el mercat immobiliari, com ho acrediten diversos anuncis a la premsa, i en especial la campanya “Operación Legado”, que es publiciten amb anuncis a tota pàgina, (17) on s’explica l’ideari empresarial d’Antoni Lienas (“Un negocio no es empresa si no crea fuentes de riqueza que beneficien a la comunidad”). Les insercions d’anuncis més o menys encoberts a la premsa per part d’Antoni Lienas revelen un sentit publicitari actiu i força modern. Per altra banda, el 1959 havia fundat el "Club de los Optimistas", que es reunia a La Parrilla de l'Hotel Ritz. Antoni Lienas mor el 1971; el seu pare el recorda en una esquela emotiva amb motiu del primer aniversari. (18)

El germà petit, Armand (1924-1998), s’inicia de molt jove al costat del seu pare i és probable que intervingui ja en alguns dels cartells de la Guerra Civil, tot i que té amb prou feines tretze o catorze anys. Després de la guerra, treballa amb el seu germà Antoni a a.d.a.m.s. i també fa tasques de disseny per a Indústries Masats, en especial el dibuix per a l’embalatge dels coneguts llapis Alpino, entre d’altres marques. També se li deuen poder atribuir les postals dibuixades amb temes infantils, paisatges de la Costa Brava, etc., que al costat de la firma Lienas porten la marca dels dos punts que identifica el taller litogràfic. Als anys cinquanta s'estableix en solitari, amb l'empresa Armali, situada al carrer de Floridablanca, 50, i dedicada a la il·luminació industrial amb els elements patentats per l’empresa del seu germà.

Vull agrair les informacions que em va facilitar, en l’inici de les meves recerques per aquest blog, la vídua d’Armand Lienas i les seves filles Gemma i Laura.

 

(9) La Vanguardia, 29 maig 1935, p. 20: el guanyador va ser Ramon Goula, i les altres mencions van recaure en Martí Bas, Frederic Lloveras i Josep M. Vicents.

(10) Socorro Rojo POUM, I, 6, 15 abril 1937.

(11) “Preparativos para las Fiestas de la Merced”, La Vanguardia Española, 14 juliol 1959, p. 17: els tres premis van ser per a Enric Planasdurà, Jordi Pla Domènech i Sebastián Rey Padilla, mentre que les altres mencions van recaure en Ismael Balanyà Moix, Antoni Picas Martínez i L. Rey Polo.

(12) Anunci a tota plana a La Vanguardia Española, 2 juliol 1958, p. 2.

(13) La Vanguardia Española, 28 juny 1952, p. 14.

(14) “Los premios de la II Gran Cabalgata de Barcelona”, La Vanguardia Española, 9 octubre 1960, p. 23.

(15) La Vanguardia Española, 1 febrer 1950, p. 10; 17 octubre 1950, p. 8.

(16) La Vanguardia Española, 29 abril 1967, p. 26.

(17) La Vanguardia Española, 6 abril 1967, p. 8.

(18) La Vanguardia Española, 25 gener 1972, p. 32.