Cartellistes sense cartell – per Santi Barjau

Què fa que algú –un dibuixant, un fotògraf, un pintor...– pugui ser considerat cartellista? Certament, una definició ràpida i segura és que tingui una producció de cartells (alguna vegada, fins i tot, n'hi deu haver prou només amb un sol cartell). Però en canvi hi ha una sèrie d'individus que es consideren a ells mateixos com a cartellistes però dels quals no en conec cap obra. Segurament això no sempre és indiscutible. Podria ser que fos jo qui no ha localitzat encara els seus treballs, o bé que actuaven de manera anònima, potser per a una impremta que no els reconeixia prou els seus drets d'autor. O encara, perquè es dedicaven al dibuix publicitari, sí, però els seus talents van ser aplicats a anuncis de premsa o a petites targetes i no van poder fer mai un cartell de 100 x 70 centímetres.

En algunes ocasions, la referència que vincula un autor amb la disciplina ens ve donada per la seva participació en un concurs de cartells, en el qual el seu projecte no hagués estat premiat i, per tant, no s’arribaria a materialitzar en un full imprès que s’enganxaria a les parets de la ciutat. Un cas il·lustre és el de Picasso, que el 1900 va prendre part al concurs per a la promoció de les festes de carnaval: segons la premsa, “El jurado que ha entendido en la clasificación de los proyectos de cartel para las fiestas del Carnaval, ha propuesto á la comisión, que no habiendo ningún proyecto que se hiciese acreedor al premio ofrecido, se concedan accésits á los proyectos de don Carlos Casagemas, señor Ruiz Picazo, y á los de los lemas «Tot ó res,» «De Nit,» «Xirinola» y «Comedia franca.»” (La Vanguardia, 8 febrer 1900, p. 3). Els projectes no es van imprimir, i no es conserva el projecte definitiu de Picasso, però sí un esbós. Aquell mateix any, potser va prendre part al concurs convocat per la Caja de Previsión y Socorro (se’n conserven uns dibuixos preparatoris); encara que fos ell un dels tres guardonats que assenyala la premsa sense nom d’autor, el cartell, de tota manera, no es va arribar a editar, i per tant no tenim cap mostra d’aquesta breu incursió picassiana en el cartellisme (mig segle més tard, Picasso farà uns cartells d’artista per a les tardes de toros a Vallauris, però es tracta més aviat de treballs de curta tirada per a col·leccionar i no tant per enganxar de manera més o menys indiscriminada a les parets).

Un buidatge exhaustiu dels concursos de cartells celebrats a Barcelona al llarg del temps ens donaria a conèixer altres dibuixants que van aspirar, sense èxit, a obtenir un guardó i a veure imprès el seu treball i enganxat a les parets de carrers i places, o a les columnes anunciadores. Els treballs de molts d’ells es coneixen només en petites fotografies atapeïdes de projectes exposats en motiu de concursos de cartells, com el que va celebrar la Caixa de Pensions el 1934 i que apareix en aquestes imatges.

***

En altres ocasions m’he referit a l’Associació de Cartellistes, que va estar força activa durant els anys trenta. Els seus socis eren sobretot cartellistes coneguts i reconeguts, però alguns noms destacats de l’organització no han deixat rastre com a autors de treballs impresos (i moltes vegades ni tan sols com a dibuixants especialitzats en arts gràfiques; però segur que aquí encara hi ha molt camp de recerca per recórrer). Ja he explicat en una altra ocasió que l’any 1928 hi va haver una primera temptativa de muntar una agrupació que acollís els cartellistes i que en aquella ocasió el secretari de l’entitat va ser Wenceslau Fernández de Soto, de qui per ara no conec cap cartell: els anys 1922 i 1925 havia exposat projectes de “sedes decorades, per al moble i el vestit”, a les Galeries Laietanes, però és més conegut com a escriptor. La segona i definitiva constitució de l’Associació de Cartellistes va tenir lloc el 1932 i segons l’article primer dels seus estatuts en podien formar part tant els “artistas que se dedican al cartel” com “las personas que a él tengan afición o se dediquen a su estudio”, cosa que certament amplia el camp d’activitat, i per tant pot comprendre també col·leccionistes i crítics, i podem pensar àdhuc en impressors i tècnics publicitaris. Entre molts altres noms, en destaquen dos que van arribar a ser secretaris de l’entitat però que no semblen tenir producció com a cartellistes: Carmel Davalillo (present també a la junta directiva del Cercle Artístic i un dels fundadors dels Amics dels Museus; després de la guerra a ser professor de dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i va estar actiu en el camp de la pintura mural, en especial com a restaurador: per exemple es va fer càrrec de les pintures de la casa Llopis de Sitges per destinar-la a Museu Romàntic) i Rod, és a dir Guillem Rodríguez Puig, de qui almenys conec unes il·lustracions per a la Fira de Barcelona del 1933.

Entre el prop d’un centenar de membres de l’Associació de Cartellistes n’hi ha alguns, és clar, amb una obra notable, com Josep Alumà, Martí Bas, Antoni Clavé, Francesc Fàbregas, Ricard Giralt Miracle, els germans Lau i Vicenç Miralles, Enric Moneny, Evarist Mora, Josep Morell, Lluís Muntané, Jan Seix o Josep Subirats; i d’altres que es van prodigar menys com a cartellistes o que eren poc coneguts fins que els he rescatats en aquest blog, com ara Carles Bécquer, Jacint Bofarull, Ferran Bosch, Quimet Cadena, Josep Campillo, Gerard Carbonell, Josep Company, Josep Coves, Josep Domínguez, Miquel Farré, Marcelino Herreros, Juan Luna Wennberg, Joan Queralt, Ferran Texidor o Hubert Vallmitjana. Alguns d’altres tenen un lloc més destacat en la història d’altres disciplines, com el pintor Emili Grau Sala, el fugaç Salvador Ortiga, el ninotaire Salvador Mestres o Josep Guardiola, que segurament podem identificar amb un cèlebre ceramista… O bé tindran una vida activa després de la guerra, com Ramon Martí i Hernán Picó, que faran cèlebre la marca mcp; o el publicitari Antoni Riviere. També hi trobo alguns autors que encara no han passat per aquest blog, o ho han fet de manera fugaç, com Josep Algué, que feia la publicitat dels magatzems Jorba; Josep Mir Virgili; Eusebi Mor o Enric Suñé.

Però encara queden uns quants noms, ben bé una cinquantena, que segurament formen part d’aquesta categoria de “cartellistes sense cartell” (o de cartellistes dels quals encara no he localitzat cap cartell...). La majoria són totalment desconeguts per mi, i caldria fer una recerca intensiva per tal de saber si es tracta de dibuixants professionals, o bé en algun cas són aquelles persones que tenien afició als cartells o els estudiaven... Només en uns pocs casos em trobo amb algun nom conegut en altres activitats, com ara Joan Anglada Villà, actiu sobretot com a exlibrista; l’excel·lent Francesc Barsó Mora, que va viure molts anys a Cuba, on els anys vint va dirigir i il·lustrar la revista Vida catalana, butlletí mensual del casal català a l’illa, i que trobo els anys trenta com a dibuixant a les barcelonines Lecturas i Algo, on el 1934 publica unes “Nociones prácticas de dibujo” (la seva filla Mercè, també dibuixant, és esmentada el 1951 com a participant a un concurs de cartells de la Caixa de Pensions); la pintora Lola Bech, molt vinculada a Tossa, i única dona a qui trobo esmentada a l’Associació de Cartellistes, incorporada entre gener i abril del 1936; Gilberto Corbi, que presenta dibuixos d’animals a l’Exposició de Primavera del 1936 i que és esmentat com a autor del logo que féu servir el PSOE en la clandestinitat (morí el 1968 a Suresnes); Ciro Morales, ben conegut  per la publicitat que va fer durant anys per als magatzems El Siglo, tot i que per ara no li conec cap cartell; Ramón Gutiérrez Oliaga, de Santander, autor de figurins de teatre i altres dibuixos encantadors; Amador Silverio Jiménez, tinent d’aviació (anomenat també Silverio Amador), que exposa caricatures al Real Aero Club de Andalucía (ABC Sevilla, 27 febrer 1931, p. 36) i és esmentat al “Veredicto del concurso nacional de historietas Molfort’s” (ABC, 20 juny 1934, p. 52) junt amb Lluís Mallol, Ricard Opisso i Josep Escobar, i que el 1940 passa a la Gran Bretanya amb Negrín; Miquel Solé Boyls (que firmava Soleboyls), actiu sobretot com a ninotaire a L’Esquella de la Torratxa i el Papitu…

Molts d’aquests autors ens són coneguts perquè participaven en les exposicions de l’Associació de Cartellistes, com el primer Saló del Cartell del 1932; el Saló del cartell contra la guerra, del 1934, o l’Exposició de cartells, en ocasió del Congrés de Publicitat del 1935.

***

Finalment, una última categoria de cartellstes desconeguts la formen alguns dibuixants que no havien estat membres de l’Associació de Cartellistes però que es troben força actius durant la Guerra d’Espanya.

Un cas destacat és el de Josep Alloza, de qui sobretot es coneixen els dibuixos satírics a les revistes Papitu i L’Esquella de la Torratxa, en especial en el període de la Guerra. L’octubre del 1936 va participar a l’exposició de cartells antifeixistes, organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals, al qual va pertànyer fins que en va ser expulsat el 1937 junt amb altres membres, que van formar la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC. Al concurs esmentat va ser seleccionat un projecte d’Alloza (junt amb altres de Josep Alumà, Antoni Clavé i Badia Vilató), però no em consta que s’arribés a imprimir. Alloza hi havia presentat dos projectes: un és el titulat El treball a la reraguarda és el triomf de l’avantguarda, que apareix reproduït a la revista L’Esquella de la Torratxa quan es fa ressó de l’exposició (“Exposició de cartells antifeixistes organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals UGT”, L’Esquella de la Torratxa, LX, 2.985, 16 octubre 1936, p. 606) i l’altre és el dibuix original Obrer! El feixisme es la fam, la guerra. Aixafa’l!!!, que es conserva a l’arxiu de Salamanca.

Un altre autor que pren part en aquest concurs-exposició és el força desconegut Juli Rosuero (autor de les il·lustracions d’un celebrat Don Juan Tenorio editat a París el 1947), de qui la revista esmentada reprodueix un cartell, Feixisme no!, que tampoc va ser imprès. Segurament altres dibuixants van fer, durant la guerra, alguns projectes de cartells que no van arribar a veure la llum.

Tots ells, fins i tot si no van arribar a veure les seves obres enganxades a les parets de la ciutat, s’havien plantejat els problemes del cartellisme d’una manera pràctica i mereixen ser tinguts en compte en aquest repàs del cartellisme català.