“El pintor de S’Agaró”: Enric Moneny i el cartell turístic — per Santi Barjau

Quan em vaig proposar l’exploració sistemàtica de la història del cartellisme català de l’època del seu màxim esplendor, era conscient de les dificultats que anirien sorgint en el camí de la meva recerca i dels nombrosos interrogants que es plantejarien d’una manera natural. És cert que hi ha uns quants noms coneguts, indiscutibles, que per algun motiu han estat més o menys estudiats. Sigui per la seva presència a museus i col·leccions, pel coneixement de la seva figura deguda a altres causes (en especial la dedicació a la pintura de cavallet o alguna altra disciplina artística) o bé per la seva personalitat pública, el fet és que hi ha uns quants cartellistes que tota persona culta pot esmentar sense problemes: de Ramon Casas a Josep Obiols, de Josep Morell a Carles Fontserè, o de Josep Artigas a Ricard Giralt Miracle. En canvi, n’hi ha d’altres que s’escapen al coneixement del consumidor cultural mitjà, tot i la seva importància.

Entre els diversos buits que queden per omplir n’hi ha alguns de flagrants. I si no, intentem respondre aquestes preguntes: quin cartellista és esmentat com a participant en un concurs quan només tenia nou anys? O va merèixer ser esmentat a la prestigiosa revista alemanya Gebrauchsgraphik (un honor només a l’abast d’uns pocs, com Antoni Clavé o Evarist Mora)? O va tenir l’oportunitat única de veure els seus projectes, tant els impresos com els inèdits, en una exposició individual celebrada l’any 1935 a Tarragona i a Barcelona? Finalment, quin cartellista va estar lligat durant dècades a la promoció d’un dels indrets turístics més importants de Catalunya, per al qual va fer desenes de cartells? En tots aquests casos, la resposta és la mateixa: es tracta d’Enric Moneny, autor d’una notable producció no prou coneguda. Per desgràcia, el seu nom massa vegades ha estat mal citat (l’hem trobat transcrit com a “Monemy”, “Monerny” i altres variants errònies, fins i tot “Money”). D’altra banda, un catàleg complet dels cartells de Moneny és encara lluny de poder-se fer amb garanties. Alguns treballs els tinc localitzats només en una col·lecció, pública o privada; altres, tan sols els trobo documentats en revistes de l’època. Amb aquest bagatge, no és fàcil de donar una visió definitiva de la producció d’aquest autor, però intentaré donar-ne unes pinzellades. En una entrada anterior d’aquest blog ja em vaig referir a la seva activitat durant la Guerra Civil, quan estigué vinculat a la secció de dibuixants del Sindicat de Professions Liberals com a dirigent i com a cartellista, però avui us voldria oferir més informacions sobre la seva vida (tot i la dificultat de trobar documents que aclareixin aspectes d’un personatge encara massa obscur) i la seva obra.

Nascut a Barcelona l’any 1903, Enric Moneny Noguera, va ser un artista precoç. Una de les poques monografies existents sobre l’autor, publicada el 1963 pel crític d’art Joan Cortès Vidal, (1) sosté que Moneny havia entrat a estudiar a l’edat de vuit anys a l’escola de Belles Arts de Barcelona, amb Fèlix Mestres, i a l’escola municipal d’Arts i Oficis del districte Vè, amb Francesc Labarta. És possible que, essent tan sols un nen, fos acceptat en aquests centres? Estaríem parlant de l’any 1911. L’Albert Rovira em fa arribar unes dades que ho desmenteixen: en aquelles dates l’Escola de Belles Arts, o sigui la Llotja, no acceptava alumnes menors de dotze anys. (2) En realitat el mateix Moneny ens dóna la dada correcta en una entrevista que li fan el 1930, quan afirma que la seva edat en entrar a Llotja eren els onze anys (per tant, el 1914), i que poc més tard va ser admès per tal d’entrar a treballar al taller particular de Fèlix Mestres, al carrer del Consell de Cent. En qualsevol cas, es tractava d’un infant. (3)

Si aquesta informació pot semblar sorprenent, encara ho és més la següent notícia que ens transmet el seu biògraf, segons la qual el jove Moneny va prendre part al concurs per al cartell de les Festes de la Mercè del 1912, en el qual hauria quedat just darrere del guanyador, que no era altre que Francesc Galí. (4) El seu projecte no devia ser imprès, i malauradment ens és desconegut. És creïble aquesta altra dada? En tot cas és infreqüent que un vailet participi i a més sigui guardonat en un certamen d’aquestes característiques. Però potser no és del tot impossible. Moneny tindria nou anys, els mateixos que tenia Mariona Lluch quan va dibuixar uns cartells durant la guerra civil. Qui ho sap!

El crític Adam Coscoll (alter ego de Joan Cortès Vidal) escrigué més tard, amb evident exageració: “La formació de Moneny ha estat del tot diferent que la d’aquests desventurats que no us sabran dibuixar una mà, que no us sabran delinear un alfabet, que no us sabran fer un conjunt que no sigui això d’ara. Moneny ha tingut els seus estudis, i no pas banals. Una bona disciplina artística l’alliçonà en els anys de la seva primera joventut”. (5)

De fet, Joan Cortès va tenir un pes important en la biografia d’Enric Moneny. Nascuts només amb cinc anys de diferència, es van conèixer potser a l’escola municipal del districte cinquè, a les classes de Francesc Labarta; van compartir després l’aventura del grup dels Evolucionistes, que Joan Cortès va liderar des del 1917 i en la qual van prendre part diversos pintors i escultors com Mompou, Sisquella, Granyer o Rebull, entre molts d’altres; i més endavant, quan ja exercia exclusivament com a crític d’art, amb el seu nom o bé com a Adam Coscoll, va escriure sovint sobre Moneny, per exemple a les pàgines de la revista Mirador. Realment, la fortuna historiogràfica d’Enric Moneny se sustenta en els diversos escrits que el crític li va dedicar al llarg de més de tres dècades.

Els treballs de Moneny com a pintor semblen només assaigs de joventut, que no van tenir continuïtat: havia exposat al Saló dels Evolucionistes, potser des de la primera edició, que va tenir lloc a les galeries Dalmau el 1918 i certament a la quarta convocatòria, de 1925; (6) Cortès esmenta també una exposició a París el mateix 1918 i a Londres el 1924. Igualment, esmenta un període d’aprenentatge el 1919 amb Marcel Lenoir a Tolosa de Llenguadoc. Els qui han vist els quadres de Moneny els qualifiquen de fauves; però per algun motiu acabà abandonant l’art pur per esdevenir cartellista i il·lustrador, si bé de moment no li conec cap cartell anterior als anys trenta.

En efecte, aviat es dedica a la il·lustració de revistes i al dibuix d’anuncis publicitaris. Potser els primers treballs que apareixen amb la seva firma siguin les diverses il·lustracions que aparegueren a la revista D’ací i d’allà, ja des de mitjan 1918. En tractar-se dels treballs d’un jove de quinze anys, encara revelen alguns defectes i una dependència excessiva de models aliens, però tenen certa personalitat. Alguns d’aquests dibuixos estan firmats amb les inicials EM, que en altres casos van ser usades per altres artistes, però que en aquest context hem d’atribuir al jove Moneny. Entre els seus dibuixos hi trobem orles i capçaleres d’article, però aviat ja assumeix noves responsabilitats, com per exemple la coberta del número de maig del 1919. És cert que algunes de les il·lustracions es poden considerar massa deutores dels altres dibuixants de la revista, però el fet de tenir per models les obres excelses de Junceda, Joan d’Ivori, Lola Anglada i d’altres autors devia ser per a ell una magnífica escola. Eclipsat aviat a la revista per la omnipresència d’Emili Ferrer, la firma de Moneny va aparèixer a D’ací i d’allà, amb intermitències, ben bé fins al 1922. Potser també són d’ell els dibuixos firmats amb una W: al Libro de oro del comercio, industria, navegación y banca de España, patrocinat per la Compañía Trasatlántica l’any 1921 i il·lustrat amb molts anuncis, es troba en algunes ocasions la firma Welcom-Moneny que no sé si interpretar com una col·laboració o un nom alternatiu. Aquest llibre conté moltes il·lustracions del seu mestre Francesc Labarta.

Una de les primeres referències a Moneny com a il·lustrador de llibres és el volum d’Aureli Capmany i mossèn Francesc Baldelló, Cançons i jocs cantats de la infantesa, publicat per l’editorial Políglota el 1923, a la col·lecció Minerva; també continua col·laborant a revistes com ara Auto-Moto, portaveu del Reial Automòbil Club de Catalunya (capçalera de l’any 1924), i Poble Nou, cap a 1925-26 (7).

En algun moment no identificat, a mitjans dels anys vint, la seva carrera es deuria veure frenada pel compliment dels deures militars; d’aquest moment ens en queda una anècdota que apareix publicada tardanament a Mirador, segurament per obra de Joan Cortès, i que revela una actitud fatalista d’Enric Moneny. (8) Desconec la durada i el lloc del servei militar. En qualsevol cas, quan es va reintegrar a la vida civil devia continuar exercint la professió en treballs que no he identificat. No l’he trobat gaire actiu durant els fastos del 1929, però sí que va treballar a la revista Barcelona Gráfica (1930), successora del butlletí oficial de l’Exposició Internacional de Barcelona, la qual li dedica un article laudatori on se l’anomena “el dibujante que domina todos los estilos y tiene el suyo personal e inimitable” i parla de la seva versatilitat com a pintor, escultor i ceramista. (9) Aquest article clarifica alguns dubtes sobre l’etapa de formació de Moneny, tot i que en realitat planteja algun altre problema. En efecte, l’artista afirma que va conèixer Labarta l’any 1926, però atès el relat cronològic que va desgranant, es deu tractar d’un error, per 1916. Labarta, que el fa entrar al seu taller, li facilita uns primers treballs com a dibuixant decoratiu en un taller de ceràmica, innominat, i al taller de vitralls de Rigalt i Granell, tot en data desconeguda (potser entre 1916 i 1918). Entre 1919 i 1921 Moneny relata les diferents estades a França, començant per Tolosa i continuant a París, on diu que col·loca “algun dibujo en las casas editoriales” i que ven pintures pels carrers de Montmartre, a part de visitar els grans museus. Després de París va fer també una estada a Castella i va visitar també amb profit Madrid i Toledo. 
 

De tornada (1925) organitza amb uns amics un Cenacle d’Art, per a les activitats teatrals del qual dibuixa escenografies i figurins que no pot veure realitzats. Per acabar, comenta que ha col·laborat amb Carles Buïgas en les fonts de l’exposició de Montjuïc, però sense especificar la seva aportació.

Retrat d'Enric Moneny publicat a la revista Barcelona Gráfica (1930). A sota, una imatge al·lusiva al Poble Espanyol de Montjuïc i dues il·lustracions aparegudes a la mateixa revista.

Amb la firma “Mony” signa algunes auques, com ara Aventuras de Foronda el de la tripa redonda, amb els rodolins en català i en castellà, i amb el peu d’impremta “Moneny - Rda. San Pedro, 27”. (10) El 1931 va prendre part al concurs per al senyal de la Generalitat, sense èxit. Devia il·lustrar també alguns llibres: la revista Mirador li reprodueix un retrat de Stephan Zweig, a propòsit de la publicació de La lucha contra el demonio per l’editorial Apolo. (11)

Però la tasca principal d’Enric Moneny, per la qual el vull recordar aquí, és la dedicació al cartell, i en especial, al cartell de turisme. Confesso que encara no he aconseguit reconstruir la cronologia exacta dels seus cartells, i tampoc he esbrinat les causes de la seva especialització. Segons Cortès Vidal, el nostre autor ja havia fet cartells i diorames per al Patronato Nacional del Turismo el 1927, cosa difícil de sostenir ja que aquesta entitat va ser fundada el 1928. En qualsevol cas, tampoc no he reeixit a identificar cap treball turístic anterior als anys trenta. Curiosament, el seu nom tampoc no va merèixer cap reconeixement al megaconcurs de cartells organitzat per la Federació de Turisme de Catalunya i Balears el 1933, on van acaparar premis altres autors, com ara Martí Bas o Francesc Fàbregas, i on van ser premiats també Josep Morell o Antoni Clavé. (12) Segurament en aquell moment treballava a les oficines de la Federació catalano-balear i va presentar alguna obra fora de concurs. (13)

L’any 1934, en canvi, va ser segurament un dels més fructífers en la carrera cartellística d’Enric Moneny. El mes de març, era un cop més la revista Mirador la que, segurament a través de Joan Cortès Vidal, donava a conèixer el projecte de Moneny que havia guanyat el concurs per al cartell anunciador de la VII edició de la Fira de Barcelona, amb una vista de les torres venecianes de la Plaça d’Espanya, porta d’entrada al recinte firal. La crítica celebrava que, en un concurs d’elevat nivell general, s’hagués escollit un cartell que no queia en el tòpic dels cartells comercials, quasi sempre dominats per una figura del déu Mercuri. (14)

Poques setmanes després, s’anunciava l’aparició d’un cartell que podem considerar un dels més notables de la producció de Moneny i, segurament, una de les fites de la cartellística catalana dels anys trenta. Em refereixo al cartell dominat per una oreneta enorme, que anunciava el primer Saló del Turisme i els Esports, coincidint amb l’esmentada Fira de Barcelona, al mes de juny. Segons la premsa, el cartell de Moneny aparegué a mitjan abril, amb versions en català, castellà, anglés, francès i alemany, i se’n va fer una gran difusió. (15) En realitat aquest saló, com ha estudiat Saida Palou, va ser una versió reduïda d’una projectada i no realitzada Exposició Internacional del Turisme, que havia de contemplar moltes seccions i ocupar més espai al recinte firal barceloní. El cartell, impactant en la seva simplicitat, va ser finalment adoptat com a emblema de l’Oficina de Turisme de Catalunya, creada un parell d’anys abans com a traspàs de la secció catalana del Patronato Nacional de Turismo, i en la qual l’artista va tenir un paper de gran protagonisme: segons Antoni Farreras (16) aquest organisme tenia en Moneny el cap dels serveis de propaganda, per als quals va dissenyar cartells i material informatiu, i en va decorar estands en diverses fires de mostres i de turisme. El cartell va donar lloc a la primera marca del turisme català, repetida en diverses ocasions: el simbolisme de l’oreneta, ocell que visita regularment les nostres latituds en el temps de bonança, era especialment adequat per a aquesta temàtica. En el Saló del 1934, Moneny va dissenyar l’estand de l’OTC, dominat per una oreneta de grans dimensions; en aquesta fira també es va fer càrrec de l’estand de l’organisme turístic de la Unió Soviètica, Intourist, el delegat del qual a Catalunya era Ferran Canyameras. (17) L’any 1936 encara va tornar a recórrer a l’oreneta, junt a un martell, per anunciar Viatges i vacances obreres, organitzades per l’OTC en la línia de les “vacances pagades” que van ser una de les grans conquestes de la França del Front Popular. La combinació del martell i l’oreneta va ser polèmica, ja que no van faltar les veus que hi veien el símbol comunista en el qual l’ocell es confondria amb la falç. (18)

L'estand de l'Oficina de Turisme de Catalunya a la Fira de Mostres del 1934, tal com apareix reproduït a la revista Mirador, 281 (21 juny 1934), p. 7. A sota, l'estand de Moneny per a l'oficina de turisme soviètica, i que també va obtenir grans elogis.

Entre altres cartells fets per Moneny per a l’OTC, es compta Empúries, la ciutat grega de la Costa Brava (ruïnes i imatge escultòrica d’Esculapi), que algun cop s’ha datat del 1930, quan l’oficina encara no existia, però que cal datar més tardanament; o el dedicat a Puigcerdà, centre de Turisme, amb una escena d’uns genets jugant a polo; de tots ells es van fer versions en diferents idiomes, com és natural en tractar-se de cartells turístics. Desconec si l’Oficina de Turisme va tenir algun paper en l’edició del cartell Molina-Núria, anunciador dels esports d’hivern als Pirineus, amb l’atrevida perspectiva en contrapicat d’un esquiador en ple salt; un altre cartell, en versió francesa (Pyrenées catalanes: sports d’hiver) va ser presentat a París el 1935. (19)

Al costat dels cartells per a l’Oficina de Turisme de Catalunya, l’altre gran client que va tenir Moneny en l’àmbit turístic va ser Josep Ensesa, el promotor de S’Agaró. La seva vinculació va durar dècades, al llarg de les quals Moneny va dissenyar desenes de cartells, fullets i altres elements de propaganda d’aquest centre vacacional de la Costa Brava, com per exemple la Revista de S’Agaró (primera etapa de 1935-36), que va comptar amb la direcció artística d’Enric Moneny, plasmada sobretot en diverses il·lustracions per a les cobertes, reproduïdes en pochoir. També s’esmenta, entre d’altres, el disseny d’una catifa per a l’Hostal de la Gavina, amb motius marins, treball executat pel tapisser Aymat. (20)

Dels diferents impresos per a S’Agaró abans de la guerra en destaca un cartell cèlebre, S’Agaró, la platja florida de la Mediterrània, editat també en diversos idiomes: Ciudad jardín del Mediterráneo; La plage fleurie, la ville embaumée; South For Sunshine, eslògan que ens recorda els cartells dels ferrocarrils britànics, etc.  

(imatge procedent de 1stdibs: https://www.1stdibs.com/art/prints-works-on-paper/more-prints-works-on-paper/moneny-original-vintage-1934-travel-advertising-poster-sagaro-costa-brava-spain/id-a_145022/)

Aquest cartell notable va merèixer anar reproduït el 1935 a la revista alemanya de disseny, Gebrauchsgraphik, en un article dedicat a Moneny en el qual també es troben un cartell per a la participació catalana a la Foire de Toulouse del 1934; un fullet i un estand de l’OTC, amb l’oreneta; la façana del punt d’informacio de l’atracció de Forasters de Sitges, etc. (21)

Al marge d’això, la dedicació de Moneny al cartell el va portar a afiliar-se a l’Associació de Cartellistes, ja que el seu nom apareix esmentat en ocasió de l’exposició Anuncieu per mitjà de la imatge (1935), tot i que no hi va aportar cap obra. El seu nom, en canvi, no apareix al llistat del primer Saló del cartell, del 1932, ni al Saló del cartell contra la guerra, del 1934, tot i que es coneix un original que hi podria tenir relació. L’any 1934 alguns treballs d’Enric Moneny són reproduïts a la revista de la Junta d’Exposicions d’Art, junt amb d’altres de Francesc Galí, Josep Morell, Sergi Cortès, Josep Obiols, Evarist Mora, Francesc Fàbregas o Martí Bas. (22)

Moneny és un dels pocs cartellistes que en vida va poder celebrar exposicions dels seus treballs, al marge de la celebració de concursos. El 1935 va mostrar una vintena de cartells turístics a Tarragona (tant editats com originals), gràcies al Sindicat d’Iniciativa d’aquesta ciutat; i també a l’Ateneu Popular de Gràcia. Segons el catàleg editat en aquesta segona ocasió (23), es tractava de vint-i-una peces exposades, com ara alguns cartells que ja coneixem, però també alguns altres documents que per ara només es coneixen per aquesta referència: un projecte per al cartell de la Fira de Barcelona del 1935; un altre per a una Taberna Vasca; diversos materials per a S’Agaró, com ara portades per a fullets i un titulat Happy New Year; projectes d’estands per al Saló de Turisme; i maquetes de fullets sense especificar.

L’any 1934 va prendre part al concurs de cartells i portades per al programa del Casino del Masnou, que va ser guanyat per Martí Bas (projecte amb el lema “Terpsicore”) i Jaume Bertran Collell ( portada amb el lema “Plou i fa sol”), si bé l’original de Moneny (lema “Esplai”) també va ser adquirit, però desconec si es va arribar a utilitzar. (24) També s’esmenta la seva participació en el programa de festes del Gran Casino de Cerdanyola. (25)

Altres treballs realitzats abans de la guerra van ser els cartells per al III Saló de Creacions organitzat pel diari El Día Gráfico a l’Hotel Ritz i el de les Festes de la República (1936), amb una figura de Marianna amb el barret frigi. També l’he vist citat a la Revista de S’Agaró com a director artístic de l’Agència SAP (Studi d’Art Publicitari), junt amb Jaume Marill, tot i que desconec quines van ser les realitzacions d’aquesta agència.

Amb l’esclat de la Guerra d’Espanya, Enric Moneny va escalar ràpidament posicions en les noves estructures artístiques, com ja vaig relatar fa un temps en aquest mateix blog. De la mateixa manera que desconec completament qualsevol referència a la seva vida privada, em costa de trobar en la seva obra i en les seves activitats cap dada relativa al seu posicionament ideològic, i per això sorprèn més la rapidesa amb què es va posar al capdavant del grup de cartellistes CNT. I encara més si es té en compte que el cartell més cèlebre de la seva etapa bèl·lica va ser el dedicat a l’homenatge a la URSS, el 1937, en ocasió del vintè aniversari de la Revolució d’Octubre. Aquest cartell, del qual es van fer dues versions amb canvis en el text, reprodueix les cèlebres figures de l’escultura de Vera Muhina, Obrer i dona del Kolkhoz, que coronava el pavelló soviètic a l’Exposició Internacional de París d’aquell any. Altres cartells que va fer Moneny durant la guerra (apart de l’excel·lent España-México que ja vaig comentar en una altra ocasió) són el pintoresc Fêtes catalanes, amb motiu de les activitats que el Comissariat de Propaganda va dur a l’exposició parisenca (Evarist Mora també va fer cartell parió) i Llegiu l’Esquella extraordinària del 19 de juliol [de 1938], que reprodueix una portada de Moneny a la veterana revista satírica amb el títol displicent “Tal dia farà dos anys”. 

Al Saló de Tardor de 1938 Moneny va reprendre l’activitat expositiva pública amb dues obres pictòriques: Retrat de Martí Missé i una Figura, desconegudes. També es troba la seva signatura en alguns anuncis (per exemple per a la Industria del Automóvil Socializada, aparegut a El Ejército Popular, I, 7, octubre 1937) o en algunes cobertes i interiors del butlletí Economia (1937), òrgan del corresponent departament de la Generalitat.

La CNT, en la seva sèrie “Quaderns d’art”, publicà potser el 1937 un llibret, Enric Moneny, 14 cartells , amb bones reproduccions i un recull de textos crítics sobre l’artista. Entre les obres reproduïdes es troben alguns dels cartells que havia presentat a les mostres de 1934, com ara un de turístic per a Tarragona, el dels ferrocarrils MZA (interessant visió d’una via, uns topalls i un semàfor), molts dels cartells ja esmentats per a l’OTC i el cèlebre de S’Agaró, acompanyat d’assaigs similars com ara Eivissa, the white and blue island i Minorque, l’île blanche et bleue, que no sé si es van arribar a imprimir; també hi ha el cartell Abaix la guerra, amb una interessant imatge pacifista: dues mans, que semblen fotogràfiques, tapen els forats d’uns canons amenaçadors; finalment s’hi reprodueix el cartell Exposition d’art catalan au profit des victimes du fascisme que recorda alguns treballs de Cassandre i que apareix en una fotografia de Gabriel Casas (26) on també es reconeix el mateix Moneny. Per cert, Casas i Moneny van coincidir en moltes iniciatives abans, durant i després de la guerra. I tanmateix… La biografia de Gabriel Casas, publicada recentment (27) sembla revelar el pas de Moneny al costat fosc, a l’inici del Franquisme. Però no tinc prou dades per parlar-ne amb profunditat.

Després de la guerra Enric Moneny continuà la seva activitat alternativament a Catalunya i a Mèxic, on viu potser entre 1949 i 1953 (tot i que alguna font sembla allargar aquesta etapa fins a catorze anys). (26 bis) Desconec els detalls de la seva vida en la immediata postguerra, però aviat reprèn la relació amb Josep Ensesa i  la publicitat de S’Agaró. També fa diverses cobertes i il·lustracions de llibres: Madame Tallien, realista y revolucionaria, de la princesa de Chimay (1943); Los ingleses, d’André Maurois (1944); Emma y María, de Matilde Gironella (“Ilde Gir”), del 1949; o Las vacaciones de María Rosa, de Carmen Martel, del 1950.

Cap a la tardor de 1944 consta com a director artístic de la revista Platino i en fa la coberta; la imatge d’una noia en una balconada de S’Agaró fa que també es pugui pensar en ell com autor de la coberta del número monogràfic Platino en Verano, publicat per aquesta revista de modes en una data desconeguda, segurament el 1945. Fa algunes il·lustracions al remake de la veterana revista turística Barcelona Atracción (1945). També va ser Enric Moneny l’autor de la maqueta de la revista Fotogramas, en la seva primera aparició l’any 1946, segons el testimoni autoritzat de Jaime Arias. (28)

Sobretot reprèn l’activitat com a cartellista de S’Agaró, amb una sèrie de cartells iniciat potser amb el cartell S’Agaró. Costa Brava, amb la vista de la cala des d’un balcó amb una arcada i un llum de petroli. Un crític de la revista Destino, segurament Sempronio, l’esmenta l’estiu del 1944 com a acabat d’aparèixer i titlla els cartellistes turístics de “crueles artistas” que, mostrant llocs desitjables, sotmeten aquells que no poden fer vacances a un autèntic suplici de Tàntal. (29) Abans de traslladar-se a Mèxic també fa altres cartells, com el del mil·lenari del monestir barceloní de Sant Pere de les Puel·les (1945); Joan Cortès Vidal també esmenta uns cartells per a la Dirección General de Turismo, del 1946, que per ara no aconsegueixo identificar. Amb algunes excepcions, els cartells de la postguerra revelen una inventiva i una qualitat molt menor.

Al país centreamericà Enric Moneny és esmentat sobretot com a decorador mural, amb treballs per a l’oficina de turisme espanyol, als restaurants El Parador i La Corona, de Monterrey; a l’edifici Rioma, de Ciutat de Mèxic  (propietat de Cantinflas, per al qual va fer catorze grans murals que van desaparèixer al cap de poc a causa del terratrèmol de 1957) i vitralls de l’església de l’hotel Guadalupe Inn; també hauria fet displays i diorames per a agències turístiques. Es tracta d’uns treballs que només conec per referències. Però malgrat aquesta estada a Mèxic, no perd el contacte amb Catalunya: per exemple, un dels cartells per a S’Agaró, el dels Festivales náuticos del 1951, apareix amb la firma “Moneny Mex.”

Un dels cartells més atractius de la seva producció de postguerra, amb el qual va continuar la seva especialització en la propaganda turística, és el que va promoure la Junta de Turisme de la Pobla de Segur, amb l’eslògan Bosque y leyenda sobre aguas tranquilas, del 1955. Va ser escollit en concurs entre una quarantena d’originals, presentats per Frederic Lloveras, Pau Macià Pons, Àngel Ferreres Amigó, Joan Subirà Pubill i Macario Gómez Quibus. (30) Però sobretot, durant anys, també en va fer de nous per a S’Agaró, que Sempronio, (31), assegura que van arribar a ser una setantena. Entre d’altres, conec els cartells per a les diferents edicions de regates (Festivales náuticos Gran premio de S'Agaró (III año); V campeonato de patines a vela, tots dos del 1948); concursos internacionals de tennis (es tracta d’un disseny que es reutilitza en anys sucessius); o bé en diferents espectacles de música i dansa (Festivales Mozart en S’Agaró. Jardines “Senya Blanca”, 18 y 19 agosto 1956; o l’actuació del ballarí Antonio. V Festival de Música. S’Agaró Senya-Blanca, del 1960, en el que és una de les seves millors obres de la postguerra). També trobem la mà de Moneny en una segona etapa de la revista de S’Agaró, on va col·laborar amb Jaime Arias. Potser va fer pintures i decoracions en altres indrets: s’esmenten per exemple les del casino del Masnou i altres treballs decoratius en hotels de Barcelona. (32)

© Moneny. MAE-Institut del Teatre

Altres cartells estan vinculats al Club Natació Barcelona, com la celebració d’una Verbena del Carmen, el 1948; o el commemoratiu de les seves noces d’or, el 1957. La vinculació amb Joan Cortès Vidal, ja esmentada al llarg d’aquest text, es va plasmar finalment en la publicació d’una monografia, apareguda el 1963, i la participació de l’artista en la nova penya de “La Punyalada”, promoguda pel crític d’art. Els darrers anys el trobo fent exposicions de pintura, fins i tot per terres d’Aragó i Castella. Enric Moneny mor el 1973. (33)

(1) Juan Cortés Vidal: “El artista decorador Enrique Moneny” a: Enrique Moneny, Ed. Raiclán, Barcelona, 1963.

(2) Comunicació per correu electrònic, 9 de juliol de 2016: “segons l'article 42 del decret de 16 de desembre de 1910, per a poder matricular-se a l'Escola s'havien de tenir els 12 anys i acreditar saber llegir i escriure així com les quatre regles d'aritmètica.” Vegeu també “Escuela de Artes y Oficios Artísticos y Bellas Artes de Barcelona”, La Vanguardia, 21 agost 1930, p. 7.

(3) Manuel P. de Somacarrera: “Enrique Moneny, el dibujante que domina todos los estilos y tiene el suyo personal e inimitable”, Barcelona Gráfica, II, 71, 16 juliol 1930. Tornarem sobre aquest article més endavant.

(4) Desconec l’exactitud d’aquesta afirmació: la dada, un cop més, podria ser errònia i referir-se al cartell del 1915, dibuixat efectivament per Galí. A l’Arxiu Nacional de Catalunya es conserva un exemplar del cartell de 1912, que no he pogut comprovar.

(5) Adam Coscoll [Joan Cortès Vidal]: “El cartellista Enric Moneny”, Mirador, 348, 17 octubre 1935, p. 7.

(6) Quart saló dels Evolucionistes (cat. exp.), Galeries Dalmau, 1925.

(7) Retrat de Joaquim M. de Nadal, al número 9, 5 abril 1925, p. 12; i “L’auca d’En Jordi Poblenoví”, 40, 8 setembre 1926, p. 18-19. En aquest número apareix un anunci el que sembla ser un taller de batik, regentat per Enric Moneny i R. Juncosa.

(8) “Malastres”, Mirador, VI, 269, 29 març 1934, p. 2: “Enric Moneny (…) és un bon xicot sempre perseguit per la desgràcia. Almenys així ho diu sempre ell.”

(9) Ja esmentat a la nota (3).

(10) Exemplar conservat a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; té el peu d’impremta Moneny.

(11) Mirador, VI, 270, 5 abril 1934, p. 6.

(12) La Vanguardia, 10 agost 1933, p. 15.

(13) Adam Coscoll, a l’article esmentat a la nota (5), indica que Moneny compaginava el treball al seu taller particular i a les oficines de la Federació de Turisme de Catalunya i Balears; la referència al cartell presentat fora de concurs, també es deu a Joan Cortés: L’Opinió, juliol 1933, citat a Enric Moneny, 14 cartells, prefaci per en Gustau Cochet, Quaderns d’art C.N.T., Barcelona, 1937?

(14) Mirador, VI, 266, 8 març 1934, p. 7.

(15) L’Opinió, 892, 13 abril 1934, p. 8.

(16) Antoni Farreras: El turisme a Catalunya del 1931 al 1936, Editorial Pòrtic, Barcelona 1973; vegeu també Joan Cortès Vidal: “L’obra de l’O.T.C. La propaganda turística”, Mirador, VI, 281, 21 juny 1934, p. 7.

(17) La Rambla, 234, 11 juny 1934, p. 9, on es reprodueix l’estand d’Intourist.

(18) “Sota el signe de … de què?”, El Be Negre, IV, 166, 15 agost 1934, p. 2.

(19) Reproduït a la revista Touring, II, 3, febrer-març 1935, p. 3.

(20) “Una obra maestra de la tapicería”, La Vanguardia Española, 29 novembre 1955, p. 14.

(21) “Enric Moneny. Barcelona”, Gebrauchsgraphik. International Advertising Art (Berlín), XII, 2, febrer 1935, p. 58-61.

(22) M.: “El cartell”, Art, I, 7, abril 1934, p. 28-30.

(23) Exposició Enric Moneny. Cartells de Turisme (cat. exp.), Ateneu Popular de Gràcia, 6-31 octubre 1935.

(24) La Vanguardia, 6 maig 1934, p. 21.

(25) https://sites.google.com/site/arxiumimo/conferencia-arantxa-masachs

(26) http://www.gabrielcasas.cat/index.php/ca/ajudans

(26 bis) Sembla confirmar-ho J[ordi] V[errié]: “Treinta años de publicidad turística”, S’Agaró, estiu 1954, p. 50-53: “Moneny, que convive de nuevo con nosotros...”

(27) Pablo González Morandi; Andrés Antebi Arnó: Gabriel Casas 1892-1973. L’angle impossible, Ajuntament de Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya, 2016, p. 25.

(28) Jaime Arias: “Nadal-Rodó me mostró la maqueta”, La Vanguardia, 30 maig 2010, suplement Vivir, p. 10.

(29) S.: “Moneny y su invitación al veraneo”, Destino, VII, 369, 12 agost 1944, p. 8.

(30)«Bosque y leyenda sobre aguas tranquilas», La Vanguardia Española, 13 febrer 1955, p. 5; “Concurso de carteles tursíticos”, Grafia Hispana, II, 4, febrer 1955, p. 13.

(31) Sempronio [Andreu-Avel·lí Artís]: “La semana en libertad”, Destino, XXVII, 1.383, 8 febrer 1964, p. 39.

(32) J.M. Cadena: “Enric Moneny, pintor y creador de carteles”, Diario de Barcelona, 26 setembre 1971, p. 19.

(33) “Falleció el pintor y cartelista E. Moneny”, Diario de Barcelona, 1 maig 1973, p. 18.