Les imatges del trimestre (primavera 2016) — per Santi Barjau

Ramon Arquer, RAS

Vet aquí uns cartells senzills però efectius. El dibuix és força tosc i la impressió només fa servir dues tintes, negra i vermella. Però la composició es concentra en allò imprescindible (una imatge punyent i un eslògan directe) que, ben segur, devien causar impacte en els vianants que patien els efectes dels bombardejos de l’aviació franquista. Els cartells van ser editats en català i en castellà, per al Socors Roig del POUM, i són obra del mateix autor, que firmava amb les lletres RAS. La seva personalitat es resistia a ser identificada i, en alguna ocasió, s’havia proposat per error el nom d’Eduardo Robles Piquer, arquitecte i caricaturista exiliat a Mèxic i Venezuela, que firmava d’aquesta manera els seus dibuixos publicats al diari El Nacional de Caracas; però aquest autor, que va estar un temps al camp de Saint-Cyprien (1939), pertanyia a l’àmbit socialista, i el seu estil refinat, de traç ràpid i segur, està molt lluny de l’aspror d’aquests cartells.

En casos com aquest, la identificació ha de tenir en compte els pocs elements disponibles. La mateixa firma apareix en un conjunt de dibuixos del camp de concentració de Vernet d’Arièja (alguns dels quals, datats l’agost del 1939), camp on van estar també l’escriptor Max Aub i el dibuixant Helios Gómez. Aquests dibuixos, força interessants, es conserven a la biblioteca del Pavelló de la República. També es troba aquesta firma en un full clandestí del Front de la Llibertat, que cridava els catalans a fer accions de sabotatge contra el franquisme incipient: “Feu cada dia un acte d’hostilitat per petit que sigui, per insignificant que us sembli, contra Franco i el seu règim” on unes figuretes colpegen o orinen al damunt d’un tronc antropomòrfic que podem interpretar com la caricatura del dictador. Pel que sé, aquesta campanya d’hostilitat es va sostenir econòmicament amb la venda de vinyetes de propaganda: “Vint segells venuts a l’exili són un pasquí fixat a Catalunya” (segons llegim a la revista Endavant, 16, 16 novembre 1945). Potser aquests materials també eren dissenyats pel mateix dibuixant.

Per a la seva identificació he partit de la hipòtesi que les lletres RAS fossin les inicials de l’autor, i per altra banda, una probable militància al POUM i al seu avatar de postguerra, el Front de la Llibertat. Tot això m’ha acabat portant cap a la personalitat de Ramon Arquer Saltor (germà del més conegut Jordi Arquer, escriptor i polític fundador del POUM que acabà exiliant-se a França i a Mèxic i morí a Perpinyà). No és gaire el que sé del dibuixant Arquer (a qui, per cert, no hem de confondre amb el periodista sabadellenc Ramon Arquer Costajussà). Desconec les etapes de la seva formació; potser es tractava d’un artista aficionat. El nostre autor és esmentat durant la guerra com a tinent de cavalleria (1) i hem de suposar que la seva militància poumista el va dur a l’exili, com ho confirmarien els dibuixos del seu internament. Més endavant és esmentat com a col·laborador de la revista Per Catalunya, publicada a Niça (2), tot i que no he pogut localitzar cap dels seus dibuixos. Segons les memòries de Ferran Canyameres (3), Arquer es troba a París el 1945: “És dibuixant i es guanya la vida fent caricatures pels cafès i pels carrers.” I al tercer volum de les memòries de Carles Fontserè llegim que va prendre part en una exposició col·lectiva en suport dels catalans acabats d’alliberar d’Alemanya, organitzada per Rafael Tasis (4). Dos anys més tard, el 1947, Ramon Arquer participa a l’exposició dels artistes espanyols de l’exili, celebrada a Tolosa de Llenguadoc i a la galeria La Boétie de París, on també va exposar Picasso (5).

Ferran Canyameres li havia proposat de fer un dibuix per al llibre Ofrena a París dels intel·lectuals catalans a l’exili, que aparegué el 1948 a la seva Editorial Albor i, segons l’editor, Arquer va suggerir que l’import del seu treball es destinés al Front de la Llibertat, “que, segons ell, és l’únic que fa feina positiva a Catalunya.” Segons sembla, la seva militància es mantenia inalterable i hem de pensar que va realitzar altres elements de propaganda que desconeixem. Les últimes dades de què disposo sobre Ramon Arquer són una portada de la revista Ressorgiment, publicada a Buenos Aires, imatge que va aparèixer tot al llarg del 1948; i com a treball més tardà un dibuix del 1952, publicat el 1957 a la mateixa revista (p. 7.911), titulat “Paisatge català”, una mena d’evocació nostàlgica del pa amb tomàquet que el mostra com el dibuixant ingenu i amateur que sempre va ser. Desconec si aquestes col·laboracions a la revista dels exiliats a l’Argentina són la prova de l’estada de RAS al país sud-americà o bé les va enviar des de França.

(1) La Vanguardia, 3 setembre 1937, p. 5.
(2) Per Catalunya (Niça), núm. 5, oct. 1945, p. 3a de coberta.
(3) Ferran Canyameres: Diari íntim, Editorial Pòrtic, Barcelona 1972, p. 499.
(4) Carles Fontserè: París, Mèxic, Nova York, Proa, Barcelona 2004, p. 39.
(5) Rubén Pérez Moreno: “Art espagnol en exil y otras exposiciones del círculo tolosano”, Revista Asociación Aragonesa de Críticos de Arte, 32, setembre 2015 (www.aacadigital.com/contenido.php?idarticulo=1129, consulta 11.02.2016)



Josep Coves

El període de la Guerra Civil Espanyola s’ha vist, habitualment, com un parèntesi amb característiques pròpies en la llarga història del nostre cartellisme. No només per les diferents condicions de treball i producció, o la focalització temàtica dels cartells, amb la pràctica substitució dels clients comercials pels polítics i institucionals, sinó també perquè va significar una etapa decisiva en la carrera de molts autors, per presència o per absència, cosa que ens fa preguntar per quins motius un cartellista prolífic, fins i tot actiu políticament, no té una producció durant la guerra, o al contrari, un desconegut fa els seus únics treballs durant els mil dies del conflicte bèl·lic.

Aquest és segurament el cas del cartellista que avui us presento. Tinc identificats quatre cartells amb la firma de Coves. Dos d’aquests cartells, del 1936, han estat força divulgats ja que es troben en diverses col·leccions: anuncien les consignes del Partit Republicà d’Esquerra (Izquierda Republicana): aquest Vencerem pel bé del proletariat mundial, amb unes figures estranyes sobre el globus terraqüi i les banderes de la República espanyola, de Catalunya, anarquista i comunista, i Avant! Tots com un sol home. Són més rars el cartell per a la Solidaridad Internacional Antifascista, del 1938, amb unes mans roges que acullen una multitud de refugiats sobre un impactant fons negre; i sobretot el més notable dels treballs de Coves, del 1937, el cartell amb la figura triomfal d’un forner que s’allibera de les cadenes de l’opressió i que, amb el lema Construyamos el mañana, va merèixer tota classe de bromes i comentaris.



Coves va firmar algunes portades a la revista Mediterráneo l'any 1929. 

Un dibuix de Coves a la coberta de la revista Elegante Confidencial, del desembre del 1927. A sota, altres il·lustracions en números dels anys trenta.

 

Però qui era aquest Coves que en teoria es fa present per primer cop com autor d’uns cartells de la Guerra Civil Espanyola? Furgant una mica en les fonts trobo que hi ha un Josep Coves que l’any 1931 participa al concurs per al senyal de la Generalitat de Catalunya i obté una menció a la primera fase, cosa que li permet passar a la segona ronda. També veig que el 1932 pren part al Primer Saló del Cartell, organitzat per l’Associació de Cartellistes, entitat a la qual estava afiliat i que encara l’esmenta (com a “Josep Cobes”) l’any 1934; consta com a resident al carrer de Bergara, 6. La firma de Coves també apareix de tant en tant a la premsa: així veiem que el dibuixant va fer diverses cobertes per a la revista Mediterráneo, cap a 1928-29; també treballava per a la revista Elegante, que un temps es va dir Elegante confidencial i que havia estat dirigida per María Luz Morales; la redacció estava establerta a la Perfumeria Ideal de Barcelona. A finals dels anys vint i al llarg dels trenta se’l troba com a dibuixant tot terreny en aquesta revista “de peinados, belleza y modas”, fent figurins i models de permanent, i esmentat com a especialista en pentinats. També durant els anys trenta va aportar el seu treball a la revista Papitu d’abans de la guerra.

Un figurí per a revista, procedent de les col·leccions de l'Institut del Teatre (© Coves. MAE-Institut del Teatre).

Per sort, finalment he pogut anar una mica més enllà i gràcies als creixents recursos d’Internet he trobat una entrevista que es va publicar el 26 de desembre del 1976 al setmanari Vista Alegre de Torrevella, a l’extrem sud del País Valencià. L’entrevistat, José Coves Saura, que celebrava una exposició antològica a la seva vila natal, aprofita l’ocasió per explicar que havia marxat de molt jove a Barcelona per estudiar a l’escola de Llotja (el text diu “la Escuela de Bellas Artes de la Plaza de Palacios”) i que s’havia dedicat sobretot al disseny de vestuari per a teatre i cinema, sobretot a Madrid. Esmenta la seva feina com autor de figurins per a revista, diverses obres al Teatro de la Zarzuela, una representació de la sarsuela Katiuska i treballs amb l’actriu Celia Gámez; en el cinema, recorda Reina Santa amb Maruchi Fresno (pel·lícula de Rafael Gil, estrenada el 1946). Al Centre de Documentació de l’Institut del Teatre he trobat un figurí de Coves, firmat el 1964; altres dibuixos amb dissenys de vestit per a vedet es troben a la venda a la xarxa. A l’entrevista que li fan el 1976, Josep Coves es manifesta com un bon vivant (“Me gustó tener siempre el estómago bien lleno, asimismo me encanta vestir bien para dar la cara al mundo”), expressa la seva admiració per Picasso, però també per Ramon Casas, Mir o  Sorolla, i explica que té estudi a València però “Voy y vengo a Barcelona. Que no paro, vaya...” (6)

Dibuix de Coves, reproduït al blog de la Real Asociación Española de Cronistas Oficiales (http://www.cronistasoficiales.com/?p=5175)

Potser és ell mateix un José Coves “de Badalona” que el 1974 guanya el primer premi en un concurs de pintura ràpida que se celebra al Cercle Artístic de Manresa (7). Fins aquí tot el que sé de moment sobre aquest cartellista tan personal i aquest personatge tan pintoresc. Tant de bo que més endavant es puguin anar trobant més informacions!

(6) Emilio Sánchez Campillo: “José Coves Saura”, Vista Alegre (Torrevella), 26 desembre 1976; reproduït a: https://cronicadetorrevieja2.wordpress.com/2012/10/03/jose-coves-saura/

(7) La Vanguardia Española, 26 febrer 1974, p. 26.

El dibuixant Josep Narro, suposo 

Aquest treball excel·lent ens mostra a quin altíssim nivell havia arribat l’art del cartell a la Barcelona dels anys vint. Un dibuix sintètic, resolt amb tintes planes, sense perfilar i quasi sense ombres, com en els millors cartells anglesos coetanis (penso per exemple en l’obra excepcional de Tom Purvis) presenta un veler que solca el mar per tal d’anunciar la celebració el 1929 d’un Crucero internacional del Mediterráneo entre Barcelona i Pollença. El cartell està firmat amb un monograma singular: JN, amb la lletra N ficada dins de la corba de la J. Entre els cartells firmats de manera inequívoca i els irremissiblement anònims, hi ha una tercera categoria intermèdia de cartells firmats amb inicials, monogrames, jeroglífics i altres mostres d’enginy que moltes vegades es resisteixen a ser identificades. És una llàstima no poder atribuir d’una manera clara treballs com aquest; per això m’atreveixo a formular una hipòtesi en relació al cartell de la regata però també altres treballs emparentats: el de l’Exposició de l’Automòbil del 1925, amb la típica figura al·legòrica i uns petits automòbils als seus peus, i el de la Fábrica de orfebrería J. Sales Balmes, de dibuix més elaborat, impresos tots tres als tallers de Seix & Barral, amb la mateixa firma, que també apareix en algun fulletó publicitari, com per exemple un que anuncia els tancaments de portes de l’empresa Mas Bagá contraposant les pesades portes dels castells medievals i les modernes i lleugeres persianes metàl·liques. El fet d’estar estampats tots aquests documents a can Seix & Barral em fa pensar que es podria tractar d’un dibuixant fix a la plantilla de l’empresa, i això em suggereix que es podria tractar d’obres de Josep Narro.  

La vida i l’obra de Josep Narro Celorrio (Barcelona 1902 – Mèxic 1996) van ser sintetitzats amb encert per Pilar Vélez en un article publicat a la “Revista de Catalunya” el 1996. (8) Narro va ser un magnífic dibuixant, vinculat sobretot a les edicions de Seix & Barral i de l’Editorial Joventut, entre d’altres. Al començament de la guerra, el 1936, el trobo fent uns dibuixos per a la revista Fructidor, sovint a tota pàgina, i també va publicar ninots al Papitu quan era editat pel Sindicat de Dibuixants Professionals, però crec que no va arribar a fer cap cartell bèl·lic; en canvi el seu llapis ens ha donat un dels testimonis més colpidors del camp de concentració d’Argelers, amb una sèrie de dibuixos que van estar exposats al Museu de l’Exili. Va retornar a Barcelona durant un temps però, segurament fugint de l’ambient opressiu de la dictadura, va acabar traslladant-se el 1952 a Mèxic on va continuar treballant en la il·lustració de llibres. Abans i després, allà o aquí, va ser autor de moltíssims dibuixos que enriqueixen edicions de literatura catalana (Rusiñol, Carles Riba), episodis de la història de Catalunya (La conquesta de València, Les victòries de Roger de Llúria), precioses edicions de clàssics universals, com un cèlebre Quixot, el Decameró o les Mil i una nits; però també treballava per a col·leccions de literatura pulp com ara “La Novela Azul” (Tarzan, obres de Zane Grey...) (9) Solia firmar Narro, però en algunes imatges, especialment les pintades a l’oli, també firmava J.N. Celorrio… 

No puc demostrar que ell sigui l’autor d’aquests cartells que comento, però ho plantejo com a hipòtesi; si apareix alguna proposta millor, estic disposat a modificar-la...

(8) Pilar Vélez: “Josep Narro (1902-1996), la recuperació d’un nom de la història del llibre il·lustrat català”, Revista de Catalunya (Barcelona), 113 (desembre, 1996), p. 35-47.

(9) Crec que també cal atribuir-li les il·lustracions del llibre de José Escofet, Pedro de Alvarado o el Hijo del Sol, editat per Seix & Barral el 1928.