Vidal i Molné, germans — per Santi Barjau

Ja he mostrat altres vegades en aquest blog les biografies de dibuixants que formen part d’una mateixa família. Les anomenades dinasties d’artistes tenen una gran tradició en la historiografia, però semblen més pròpies de l’estructura gremial de l’Antic Règim. Amb tot, encara se’n donen alguns casos durant el segle XX i fins a l’actualitat. Però el desig d’originalitat i diferenciació que caracteritzen els nostres temps fa que, sobretot quan es tracta de germans, s’opti per intentar marcar un perfil propi que permeti distingir-los. Hi ha un cas extrem, el dels germans Duchamp-Villon: el més conegut va ser Marcel Duchamp, però també hi havia Jacques Villon i l’escultor Raymond Duchamp-Villon. Avui us presento un cas una mica similar: els germans Ignasi i Lluís Vidal Molné, que van ser coneguts respectivament com a Ignasi Vidal i Lluís Molné, tot i que en realitat van tenir unes existències força properes.

Fills de Cosme Vidal, escriptor i editor que va popularitzar el pseudònim “Josep Aladern” i que, amb Aureli Capmany, havia fundat En Patufet el 1904, els germans Vidal Molné van estudiar a l’Escola de Belles Arts i també van assistir al Cercle Artístic de Sant Lluc. A part de l’activitat pictòrica, que no em correspon analitzar aquí, tots dos van treballar assíduament durant els anys trenta en diverses facetes de les arts gràfiques. Segons sembla, haurien començat a practicar les seves vocacions artístiques en relació amb les activitats del seu pare, que havia regentat tallers d’impremta a diversos punts de Catalunya i finalment es va establir a Barcelona amb el seu germà Plàcid Vidal. Els quatre fills de Cosme Vidal devien iniciar-se de ben joves en les feines tipogràfiques i sabem que un d’ells, Pompeu Vidal Molné, s’hi va continuar dedicant des dels seus tallers, coneguts amb el nom de La Nova Catalunya i situats a Sant Boi de Llobregat; un altre germà, Gumersind, també és esmentat en relació amb les arts gràfiques (1). Sembla que els dos germans impressors van romandre al país després de la Guerra Civil, a diferència dels dos artistes, que van seguir el camí de l’exili.

Els primers cartells que conec dels Vidal Molné són per a l’entitat catalanista Palestra, fundada per Josep M. Batista i Roca, i a la qual devien estar afiliats. Ignasi firma un dels cartells, Palestra: per Catalunya, allista-t’hi, amb una figura esvelta de gest heroic, mentre que Lluís és el responsable del cartell amb el text Pel nostre enfortiment, fes-te de Palestra, amb un gimnasta i un personatge que llegeix un llibre. Finalment un altre cartell sense firma, Llegiu llibres catalans, del 1932, també per a Palestra, s’hauria de poder atribuir a un o altre dels germans. 

Lluís apareix més actiu com a cartellista, si més no durant la Guerra Civil: li conec tres cartells interessants: Compañeros!! Por vuestro porvenir de libertad... ingresad en las Juventudes Libertarias; Ayudad a los marinos víctimas del fascismo!, per al Montepío Marítimo de la República Española, amb la imatge tràgica el mariner que s’ofega; i sobretot l’encantador cartell per a la Semana del Niño, que es va celebrar la primera setmana de 1938 en substitució del dia de Reis, patrocinat per la Solidaridad Internacional Antifascista; cartell del qual s’ha criticat, però, la visió estereotipada en el repartiment dels obsequis: un llibre per al nen i una nina per a la nena... (2)

Per ara no em consta que Ignasi i Lluís haguessin fet cap treball en col·laboració, tot i que no ho descarto. Carles Fígols reporta al seu blog que, com a Vidal-Molné dibuixants, establerts al carrer d’Enric Granados 52 (crec que era el propi domicili) van editar Catalunya. 12 vistes de llocs típics de la terra, amb xilografies d’Ignasi Vidal acolorides a mà. (3). L’any 1931 tots dos germans participen per separat al concurs per a l’escut de la Generalitat de Catalunya i obtenen una menció a la primera ronda, que els donava dret a passar a la segona fase del concurs, però no van obtenir cap dels guardons definitius.

Ignasi Vidal (Barcelona 1904-Niça 1989), que firmava habitualment “I. Vidal”, va estar tota la vida molt actiu en la il·lustració del llibre, com es podia esperar d’un artista que des de petit ha conegut els ambients de la impremta, tot i que la mort del seu pare, quan ell té catorze anys, devia ser un contratemps seriós. La primera notícia, recollida al diccionari Ràfols, ens diu que l’any 1922 Ignasi havia entrat a treballar a la impremta Oliva. Es tracta d’una dada que no coneixia quan vaig fer la meva tesi doctoral sobre aquest important establiment tipogràfic i que, per tant, tampoc no es recollia al llibre que vam editar poc després. Segons un opuscle que va editar el 1962, on es recullen les obres il·lustrades per ell, hauria treballat fent dibuixos per a Las hogueras de Castilla [1922], d’Antonio de Hoyos y Vinent, la biografia de Goyeneche [1923] per Luis Herreros Tejada i el Llibre d'or del Rosari [1925], obra de Valeri Serra i Boldú. (4) No pretenc fer un catàleg complet dels llibres on l’autor vessa les seves il·lustracions, perquè no els he vist tots directament, però intentaré fer-ne un breu repàs, corregint alguns errors que es recullen a l’opuscle esmentat. Entre altres llibres, poden trobar-se il·lustracions d’Ignasi Vidal a l’Àlbum Meravella “et autres livres Bibliophiles édités par Pedro Pujol Casademont” (5); als llibres del seu oncle Plàcid Vidal, Els singulars anecdòtics (si més no a l’edició de 1925) o L’assaig de la vida (1934); a l’edició del conte Alí-Babà i els quaranta lladres per a la Llibreria Catalònia (1931) o a la Bibliografia espanyola d’Itàlia: dels orígens de la impremta fins a l’any 1900, d’Eduard Toda Güell (1927-31), aquests dos últims impresos a l’establiment familiar, com també ho serien unes Cançons i gloses de Joan Fidel, no identificades. També apareix el seu nom al llibre de Joan Amades, Gegants, nans i altres entremesos (1934).

 

Al costat d’aquests llibres més aviat literaris i de tendència culta, l’opuscle fa l’elenc d’un seguit de llibres que ara potser en diríem d’autoajuda, editats per Antoni Roch, en els quals Ignasi Vidal hauria deixat també la seva empremta gràfica: obres completes dels escriptors Ralph Waldo Trine (retrats i frontispicis) i Orison Swett Marden; segurament algun llibre de la col·lecció “Poder personal”, formada per obres de William Walker Atkinson; altres sobre ioga... També esmenta un “Grand tirage” de 50 retrats de milionaris i personalitats americanes (?), que n’acompanyarien les respectives biografies. Per a l’editorial Araluce, il·lustra les obres completes de Rómulo Gallegos: Doña Barbara, La trepadora, Reynaldo Solar... i els llibres Héroes y fundadores, d’Alberto Carvajal (1930) i ¡Tú eres esclavo! (La esclavitud en la antigüedad), de J. Joaquín Díaz González (1932) (els dos mal citats per Rocher) entre altres. També va participar aquell mateix any com a ninotaire en la breu trajectòria de la revista Gràcia-Rambles.

Ignasi Vidal va ser alumne dels cursos de gravat artístic de l’Institut Català de les Arts del Llibre, en els cursos 1931-32 i 1932-33 (6). Va fer també molts ex-libris, dels quals en els anys trenta edita dos reculls, de 35 i 30 unitats (corresponents a 1918-32 i 1932-35, respectivament).

No esmentaré totes les exposicions en què participa, però sí que diré que el 1932 exposa pintures i guaixos al Plastic Club (sala Avinyó) (7) i l’any següent, amb altres artistes (Cardunets, Santsalvador, Ricard Fàbregas…) a l’Ateneu Enciclopèdic Popular. És un dels promotors de Dinamic Club i publica dibuixos a la revista que es publicava el 1935-36 a la impremta del seu germà Pompeu Vidal a Sant Boi de Llobregat. També fa les vinyetes de l’Auca dels titelles.

Durant la guerra, il·lustra una edició dels contes del seu pare: La gent del Llamp (1937); també el trobem a Mi Revista, on es reprodueix el seu gravat “El Arte” (8) i hi fa moltes capçaleres de seccions; el 1937 fa la coberta del llibre El problema de l’infant, del doctor Roig i Raventós, en la Biblioteca “Higia”, col·lecció “Higiene de guerra”; i també el Llibre de les belles coses i costums del barceloní i de tota la terra catalana, amb versos de Joan Fidel, imprès pel seu germà Gumersind Vidal (1938).

Lluís Vidal (Barcelona 1907-Mònaco 1970) firma quasi sempre només amb el segon cognom, “Molné”, tant als seus dibuixos com a les pintures. La seva activitat com a cartellista no només va donar els fruits que he esmentat al començament, sinó que també el va dur a participar a altres concursos, en els quals va obtenir premis menors: per exemple quan es va decidir triar un cartell per al dia del llibre del 1931, en el qual va guanyar Josep Morell; de tota manera, el seu original es conserva a la Biblioteca de Catalunya i representa “un llibre obert, amb un perfil de Cervantes a la coberta, i cinc roses” (9). És un bonic disseny de regust Art Déco. També trobem esmentat Molné al concurs de cartells al·legòrics de la Caixa de Pensions del 1933, on va ser un dels molts participants que van obtenir la recompensa més baixa, de cent pessetes. (10)

Segurament es va dedicar amb assiduïtat al dibuix publicitari. Per exemple, he trobat diverses coses a la xarxa, en pàgines de venda en línia, com ara un divertit fullet (Peligro!! Perill!!) o una capsa d’un joc, El consultor eléctrico, amb un dibuix seu que té la firma característica que combina les lletres Molné. També va crear uns naips catalanistes, Visca la Sardana (1935), editats per Heraclio Fournier, que devien ser força populars ja que se’n van fer diverses edicions. Parlant dels seus inicis, René-Lucien Rousseau comenta: “Mettant son talent en pratique, il illustre des livres pour enfants, dessine des carrelages, des étiquettes, des affiches, gagne facilement sa vie et s’oriente plus particulièrement vers le cinema, qui le passione”. (11) Entre altres treballs gràfics, també puc esmentar la coberta del llibre Lena i el seu destí, de Tomàs Roig i Llop, amb gravats de Cluselles, aparegut el 1934 als “Quaderns literaris” de la Llibreria Catalònia; les il·lustracions del llibre Enllà de les hores, de Jaume Tarrades (1935) i la coberta i il·lustracions (amb el seu amic David Santsalvador) del Anuario de la Radio 1936, dirigit per Ramon Pérez Pujol. (12)

Amb l’esclat de la guerra, el trobo força actiu en els mitjans propagandístics: ja hem vist els seus cartells de la guerra, però també apareix esmentat com a membre del jurat en un concurs de cartells per al Comitè industrial cotoner en representació de la CNT (per tant, devia formar part del Sindicat de Professions Liberals), mentre que Henry Ballesteros ho feia en nom de la UGT (o sigui pel Sindicat de Dibuixants Professionals) (13); en general, el trobem actiu en els cercles anarquistes del setmanari Tierra y Libertad, en el qual també col·labora: el 1937, entre moltes altres coses, fa dibuixos per a la revista Pervenir (per exemple una auca per al primer número); i ha de ser ell el “dibujante V. Molné” autor del Calendario-Almanaque para al año 1938, editat per Tierra y Libertad, amb “doce artísticas láminas a cinco colores, realizadas al “Offset”, con el mayor acierto (…) motivos todos alegóricos de la guerra y la Revolución que realiza el proletariado español.” (14) També treballa per al Comissariat de Propaganda quan il·lustra el llibre 26 proverbios castellanos en acción, editat en espanyol, català, francès i anglès. L’any següent obté un sisè premi al concurs de caricatures de Vanguardia Postal, òrgan del Sindicat de Correus (UGT), per darrere d’Antoni Clavé, Ernest Guasp, Francesc Fontanals, Martí Bas i Juli Català. (15) I tinc una referència de l’Arxiu Nacional de Catalunya del disseny per al segell Pro-Infància de la campanya del 1939, que evidentment no es va portar a terme. No sé si es tracta del mateix disseny, però encara sis dies abans de la caiguda de Barcelona, apareix esmentat com a guanyador del concurs de cartells per anunciar el Servei de Restaurants Infantils, amb el projecte titulat “Sou Servits?”, tot i que el seu nom apareix transcrit com a “Luis V. Moliné” (16). En el mateix concurs es va premiar un segell de “Ricardo Miracle”, que evidentment és Ricard Giralt Miracle. Tot fa suposar que ja no hi va haver temps d’imprimir-los i que un i altre es poden donar per perduts.

Els germans Ignasi Vidal i Lluís Molné amb el també dibuixant Francisco "Frank" Alpresa, en una fotografia del 1938 (imatge per cortesia de Silvia Grossmann Alpresa)

Els dos germans artistes s’exilien a França després de la guerra. En els moments més durs de la retirada haurien coincidit amb Josep Narro qui, en els seus testimonis gràfics fets al camp d’Argelers, representa Lluís Vidal Molné dibuixant. (17) Alguns treballs de Molné s’han exposat al Museu de l’Exili d’Agullana. Durant els primers anys els dos germans es van moure pels cercles de l’exili a Tolosa de Llenguadoc i a Niça: a les seves memòries i a l’epistolari de l’exili, Ferran Canyameres (per a qui Ignasi va fer un ex-libris) relata les seves col·laboracions a la revista Per Catalunya, que es publicava a Niça, i l’estada amb ells a Tolosa; també hi diu que se’ls troba sovint per París i els encarrega il·lustracions per a la seva editorial; Lluís il·lustra el llibre de contes de Canyameres, L’hostal de la farsa (1944), junt amb Apa, Commeleran, Pau Planas i Rafael Padilla. Sembla que hi ha una bona relació entre escriptor i dibuixants; en canvi, el 1946, escrivint a Àngel Ferran, els anomena “llepafils mira’m-i-no-em-toquis”, amb facilitat per copiar altres artistes, des de Torné-Esquius en endavant però també els visita a Montecarlo i es fa ressò de l’interès de Lluís per anar a Venezuela. (18) El 1945 participen a l’exposició organitzada per Solidaritat Catalana a profit dels catalans que tornen dels camps de concentració d’Alemanya. (19)

Finalment s’estableixen a Mònaco, on van saber integrar-se a la vida del petit principat i on van assolir reconeixements oficials per la seva pintura amable, lleument modernitzada i de gran atractiu. Ignasi es va dedicar sobretot a il·lustrar llibres de bibliòfil (20) que no detallaré aquí (potser una de les seves obres més celebrades sigui una edició amb serigrafies dels Diàlegs de cortesanes, de Llucià de Samosata, publicat a Mònaco el 1962); va continuar la seva tasca d’exlibrista (en va arribar a fer una vuitantena, entre els quals un per a Grace Kelly i el príncep Rainier). Carles Fígols, al blog ja esmentat, ens dóna alguns títols de llibres il·lustrats per Ignasi Vidal a França i també diu que “Va arribar a ser dibuixant de la Impremta Nacional de Mònaco”.

Segons un article d’Armand Lunel, titulat “Louis V. Molné, peintre intérieur”, publicat a Notre Cité de Montecarlo i reproduït a Per Catalunya, l’arribada de Lluís al principat monegasc va ser fruit de la sort: “Exiliat a França l’any 1939, després de la caiguda de Barcelona, i impossibilitat d’anar a Colòmbia on ell volia anar, un bon dia picà amb una agulla damunt del mapa de França i aquest atzar el portà l’any 1942 a Mònaco a viure al fons de la rue des Géraniums!” (21) Per amistat amb els prínceps, Lluís Vidal Molné va obtenir la ciutadania a Mònaco, cosa que el seu germà no va aconseguir, i va triomfar amb la seva pintura, una mica en la línia del Clavé figuratiu dels anys quaranta-cinquanta, amb elements cubistes i surrealistes, però també es va dedicar a altres activitats: el llibre ja citat de Rousseau ens diu que va practicar el cinema experimental i d’animació (va fer 13 curtmetratges de tema bíblic per a la televisió) i que va fer cartells de cinema per a l’Imprimerie Monégasque; també va continuar conreant la ceràmica. (22) Va il·lustrar llibres de Voltaire, Poe o Verlaine, i fins i tot apareixen litografies seves al llibre d’honor editat amb motiu del casament de Grace Kelly: Monaco dans sa splendeur. 19 Avril 1956. (23) Segons l’Enciclopèdia Catalana “realitzà escenografies (Carmen, 1954, Òpera de Montecarlo) i grans murals i produí films de dibuixos animats (Don Quijote de la Mancha).” (24)
 

El fill d’Ignasi, que resideix als Estats Units, ha creat una fundació: Ignasi Vidal Institute, dedicada a la difusió de l’obra del seu pare: vegeu www.pages-vidal-molne.com. Per la seva banda, existeixen alguns llibres sobre Molné publicats en francès.

NOTES
 

(1) Un individu anomenat “Gumersindo Vidal Moliner” és detingut junt amb altres persones que integraven un grup dedicat a falsificar documents oficials: La Vanguardia Española, 16 desembre 1943, p. 12.

(2) Diego Fernández: La nueva feminidad en el cartelismo republicano de guerra, a: I Encuentro de Jóvenes Investigadores en Historia Contemporánea de la Asociación de Historia Contemporánea: Zaragoza, 26, 27 y 28 de septiembre de 2007, Universidad de Zaragoza 2008 (http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/27/15/15.diegofernandez.pdf - consulta 24 març 2016).

(3) http://pintors-catalans.blogspot.com.es/2015/02/ignasi-vidal-molne-1904-1988.html — consulta 22 març 2016.

(4) Pierre Rocher: Ignasi Vidal, illustrateur, Ignasi Vidal/Imprimerie Nationale de Monaco, Montecarlo, 1962, p. 5-6 (però aquesta llista situa els llibres entre 1924 i 1931).

(5) Ibid. p. 5.

(6) Segons els comprovants de matrícula conservats al fons ICAL de la Biblioteca de Catalunya.

(7) La Vanguardia, 29 novembre 1932, p. 9.

(8) Mi Revista, I, 2, 1 novembre 1936.

(9) Segons el catàleg de la Biblioteca de Catalunya (catàleg.bnc.cat), que l’atribueix a Ignasi Vidal Molné. Les dades de la seva participació procedeixen del fons de la Cambra Oficial del Llibre, a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

(10) La Vanguardia, 1 juny 1933, p. 3.

(11) René-Lucien Rousseau: Luis Molné, Lucien Auclar, Bagneux 1980, p. 34.

(12) La Vanguardia, 26 febrer 1936, p. 12.

(13) La Vanguardia, 10 octubre 1936, p. 4.

(14) Solidaridad Obrera, 26 desembre 1937, p. 7.

(15) La Vanguardia, 6 octubre 1938, p. 4.

(16) La Vanguardia, 20 gener 1939, p. 4.

(17) Eva Vàzquez: “Un art contra la humiliació”, El Punt Avui, 12 desembre 2014 (http://www.elpuntavui.cat/article/5-cultura/19-cultura/803409-un-art-contra-la-humiliacio.html?cca=1&cks_mnu_id=1921 – consulta 23 març 2016).

(18) Ferran Canyameres: Epistolari (1939-1951), Obra completa VI, Columna Edicions, Barcelona 1996, p. 164, 179, 197.

(19) Ibid. p. 148.

(20) A través de l’elenc que en fa Rocher, podem imaginar el seu periple per Tolosa de Llenguadoc (1939-40), Niça (1943-46, 1948-50, 1959) o Mònaco (1945-48, 1954-58, 1960).

(21) Per Catalunya (Niça), 2, juliol 1945, p. 23.

(22) Rousseau, 1980, p. 42; també comenta que a Tolosa els dos germans havien treballat de dibuixants i retocadors al diari Paris-Soir.

(23) https://fr.wikipedia.org/wiki/Luis_Moln%C3%A9#cite_ref-9

(24) http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0070437.xml