Andreu Gil Ballera – per Santi Barjau

Els dibuixants barcelonins que es van dedicar al cartell durant la Guerra Civil són com una “foto fixa” de l’estat del sector en un arc cronològic prou ampli que va ben bé des de mitjans dels anys vint fins a l’inici dels cinquanta: en aquell segon quart del segle XX van ser tants els professionals que es dedicaven a aquesta branca de la creativitat que qualsevol aproximació ens pot semblar parcial. Les nombroses indústries gràfiques de la ciutat de Barcelona donaven feina i possibilitats de desenvolupament a una gran quantitat de dibuixants però molts (i moltes!) han quedat en l’anonimat pel fet que molt sovint no signaven els seus treballs (o només ocasionalment, com per exemple quan publiquen algun cartell).

Avui ens fixarem en un d’aquests professionals de qui, sens dubte, només coneixem una petita part de les feines en què va treballar al llarg de la seva carrera. La seva trajectòria discreta i una expatriació tardana han fet que perdem la seva pista, com per altra banda és prou habitual desgraciadament.

No tinc notícies sobre els orígens d’Andreu Gil i en desconec les dates i llocs de naixement i mort. Podem pensar que hauria nascut cap a 1910, si tenim en compte que les primeres notícies que ens n’han arribat ja el mostren plenament consolidat com a dibuixant, treballant en els cinc números de la revista La Ilustracion Iberoamericana (entre novembre del 1929 i desembre del 1930) on fa portades i una sèrie d’imatges de l’Exposició Internacional de Barcelona (una mica ingènues: vistes cridaneres de les il·luminacions nocturnes o bé alguns estands de la fira, unes i altres segurament dibuixades a partir de fotografies; tasca en la qual coincideix amb Carles Kliemand). En un anunci es pondera el “genio pictórico” de Gil, en especial com autor d’una vista “encuadrable” de la gran Font Màgica. També ha estat divulgada una visió futurista de Girona, amb gratacels de tipus ianqui entremig dels quals es veuen els campanars de la Catedral i de Sant Fèlix, i amb góndoles navegant per l’Onyar...  Potser també són d’ell les imatge similars que mostren la imatge utòpica d’una Barcelona del futur, publicades en un altre número de la revista.

Visió de la Girona del futur, amb la firma que Gil va utilitzar durant els anys trenta; es va publicar el 1930 a La Ilustración Iberoamericana amb un peu on s'acredita la seva autoria. Potser ell també va imaginar la vista de la Via Laietana de Barcelona, més coneguda. Andreu Gil és el dibuixant quasi exclusiu en els cinc números d'aquesta revista

Segurament el nostre dibuixant és el veí del carrer de Pere Serafí que en dissenya la decoració durant les festes del barri de Gràcia de l’any 1931 (1). La seva vinculació al barri i una possible inclinació social explicarien aquesta altra notícia, segons la qual sabem que Andreu Gil “Bellera” dóna classes gratuïtes de dibuix a L’Artesà (2). 

Durant els anys republicans el seu nom no es fa tan present: amb prou feines li conec alguna col·laboració a la revista Papitu. En època de la Guerra Civil hem trobat la seva firma, amb la inicial del nom allargassada (que algun cop l’ha feta llegir com “An. Gil” o també “Amgil”) en un parell de cartells que es compten entre els seves obres més conegudes: l’impactant Construïm refugis, amb la figura hercúlia que, pic en mà, treballa en les tasques de defensa passiva, en l’entorn estereotipat de molts cartells de guerra (la ciutat i les indústries sota l’amenaça dels “avions negres”), fent un conjunt negre i vermell només amb el contrast de les lletres grogues de la paraula “refugis”; i el més sobri de Solidaridad Internacional Antifascista dedicat a recordar Durruti el 1938, en el segon aniversari de la seva mort. Durant la guerra també trobem aquesta firma a la revista Moments, en la qual potser participa en qualitat de membre del Sindicat de Dibuixants Professionals, i en el paper moneda del poble de La Manresana: es tracta d’uns bitllets de 50 cèntims i d’una pesseta, impresos per l’establiment barceloní Grafos. 

Gil Ballera, que en aquell moment resideix al carrer de Verdi, 109, participa a l’Exposició de Primavera del 1937 amb cinc aquarel·les: un retrat i quatre vistes barcelonines. No hi ha indicis que la seva activitat com a cartellista hagués perjudicat Andreu Gil, un cop acabada la guerra, tot i que no es pot descartar algun trasbals momentani. Potser són d'aquest moment unes postals per a les “missions”, de les quals no tinc més referència. La majoria dels treballs d’Andreu Gil que es coneixen avui dia són els de la postguerra, amb la firma “a. gil” una mica canviada; tot indica que s’han de concentrar entre 1939 i 1951. Es tracta d’una vintena de cartells de qualitat desigual: la meva opinió és que uns quants tenen la simplicitat que es pot exigir a un bon cartell que impacti en l’espectador, però que n’hi ha d’altres de dibuix massa confús. Entre aquests cartells –més aviat es tracta d’il·lustracions publicitàries –  hi trobem alguns temes  constants, com ara la dedicació a les begudes (amb una curiosa especialització asturiana: Anís Principado, Anís La Asturiana, Sidra Viva Asturias, però també Ginger Ale o el més conegut Calisay), aparells de ràdio (Telefunken, Cefresa, Power), productes infantils (tetina Corona, colònia Cruz Verde amb DDT)... Són curiosos els cartells per al centenari del tren de Mataró, del 1948, i el dels bombers de Barcelona, de tonalitat general vermella, amb l’enquadrament dramàtic en pla picat d’una escena de salvament des de dalt de l’escala telescòpica. 

Entre els cartells que generen més bones sensacions tenim els de l’Aspirina Bayer, amb un home de neu que té la precaució de portar una capsa de comprimits; Hispano Olivetti (tres siluetes d’homenets de colors amb màquines d’escriure i calcular); el sabó d’afaitar Tabana, amb una brotxa d’afaitar plena d’escuma personificada amb una cara somrient; el xampany Noyet, amb un atractiu bodegó format per l’ampolla, raïm i unes serpentines sobre fons negre; l’interessant Cobrever (tractament de conreus), amb una imatge estilitzada d’espigues i raïms (1944) i, com un dels més coneguts, el de l’Anís del Taup/Anís del Topo, amb una nova versió de la mascota del producte que ja es venia abans de la guerra.

Un article (3) publicat per Luis Gil Fillol a la revista madrilenya Arte Comercial dóna a conèixer el nostre dibuixant en un número en el qual, a més, A. Gil realitza la portada. L’article, de la sèrie Dibujantes españoles, el retrata com “uno de los cartelistas más originales y decididos de la nueva generación”. En valora el dibuix esquemàtic i expressiu, adaptat a la publicitat moderna, i la facilitat per trobar el que Gil Fillol en diu metàfores gràfiques: expressió d’una idea publicitària amb els mínims mitjans. Aquestes troballes les aplica Andreu Gil sobretot al dibuix per a l’anunci de premsa (la revista en reprodueix alguns amb metàfores esportives per a l’Anís del Mono) però també l’esmenta com a autor de cartells, alguns dels quals són desconeguts: “el gran dibujante catalán utiliza, por ejemplo, un tapón de corcho para anunciar un vino; una alegre mariposa, para la aspirina; un clavel con unas cuentas de rosario, para la Semana Santa; un pañuelo, para un específico contra los resfriados; una tecla de máquina de escribir, para un concurso mecanográfico, o un chorro de agua para las bombas «Verta»...” El cartell Verta es coneix per una reproducció a la mateixa revista; pel que fa als altres, només tinc identificats el de la papallona (per a Cafiaspirina) i el del IV concurs mecanogràfic, celebrat el 1948. També cita, com un dels cartell més coneguts, el de l’Anís del Mono, que seria similar als anuncis ja esmentats, amb una pilota entrant a la porteria o una bandera d’arribada de cursa automobilística com a “metàfores” de la qualitat del producte, però no en conec cap exemplar. Andreu Gil es manifesta com a dibuixant una mica irregular; Gil Fillol insinua que per a ser un bon publicitari no cal dominar el dibuix clàssic sinó tenir bones idees.

Segons aquest article, el cartell és la part més significativa de l’obra d’Andreu Gil, però també es dedica a “todas las apetencias publicitarias, desde el prospecto ilustrado al más ambicioso «depliant»; desde el más modesto membrete a la más lujosa etiqueta; desde la envoltura de las libras de chocolate, al más ingenioso envase.” Per desgràcia no coneixem a penes cap mostra d’aquesta producció de petits impresos que, d’altra banda, eren el pa de cada dia per als dibuixants del moment, especialitzats en publicitat i aconduïment de productes. 

L’article informa que, a causa del seu prestigi, A. Gil rep nombrosos encàrrecs del mercat americà (sense especificar) i en reprodueix alguns cartells: destaquem el que, pel títol de “IX feria oficial y nacional” i l’escut a penes visible, sembla un projecte inèdit per a la Fira de Mostres de Saragossa del 1949 (el cartell va ser fet en realitat pel sempitern Guillermo Pérez Bailo). També s’hi reprodueix una imatge potent del medicament anti-anèmic Lehuman: la paraula “Anemia” aixafa un clau mentre que la seva ombra es manté dreta i recta (potser també es va fer com a cartell però jo només el conec en format de targeta).

En un altre número de la mateixa revista es reprodueixen amb aplaudiment els projectes que Gil va presentar al concurs de cartells turístics de Barcelona, celebrat durant la tardor de 1950 per l’ajuntament. El veredicte (4) ens assabenta que el jurat no va trobar entre els 43 participants cap cartell mereixedor del primer premi de 10.000 pessetes i va concedir cinc accèssits de 5.000 que van recaure, junt amb Andreu Gil, en els projectes d’Adolfo del Rey, Hernan Picó, Riera Martí i Fulgenci Martínez Surroca. El projecte de Gil, força atractiu, representa la cistella de la talaia del Tibidabo amb una sèrie de personatges que contemplen des de les altures la ciutat que es troba als seus peus, amb els carrers de l’Eixample, Montjuïc i la línia del mar. A l’article de Gil Fillol també es reproduïa un altre projecte, que potser estava destinat al mateix concurs, amb una “metàfora gràfica” de la Rambla: un gran para-sol sota els arbres cobreix unes flors, en al·lusió a les parades de les floristes; a banda i banda, el monument a Colom i un tramvia dels anomenats “jardinera”. (5) 

L’any 1951, però, per algun motiu que desconec, Andreu Gil Ballera abandona Barcelona amb la seva dona i dos fills. He trobat una referència al seu viatge en avió fins a Lisboa, potser com a escala cap a Nova York. En tot cas, sembla que aviat s’estableix a Colòmbia. Se sap que “Andrés Gil B.” fa dibuixos per a la revista Alborada, que es publicava des del 1952 a l’estat colombià d’Antioquía (6). He intentat seguir la pista dels seus fills i sembla que un d’ells havia estudiat a Medellín abans de passar als Estats Units on es va formar com a enginyer aeronàutic. En canvi la pista del pare es perd aquí, tot i que alguna font assegura que Andreu Gil va morir a Mèxic, sense aportar cap prova concloent.

NOTES

(1) La Vanguardia, 14 agost 1931, p. 5.

(2) La Vanguardia, 19 setembre 1931, p. 6.

(3) Gil Fillol: “Las metáforas gráficas de A. Gil”, Arte Comercial, (Madrid), V, 31, 1951, p. 3-6.

(4) La Vanguardia, 23 desembre 1950, p. 18; “Los concursos”, Arte Comercial, (Madrid), V, 28, 1951, p. 36.

(5) Segons Emeterio Melendreras: 100 años del cartel español: publicidad comercial (1875-1975), Centro Cultural del Conde Duque, Madrid 1985, p. 78, els cartells de Calisay i el de bombes Verta també van ser presentats i premiats en concursos.

(6) María Cristina Arango de Tobón: Publicaciones periódicas en Antioquia. 1814-1960, Medellín, 2006, p. 445.