Marcel·lí Porta: intransigent, bonjan i oblidat – per Santi Barjau

Se sol dir que, a vegades, els arbres no ens deixen veure el bosc. Jo crec que molt sovint —per exemple en l’estudi dels cartellistes de la Guerra Civil— passa exactament a l’inrevés: el bosc de les generalitzacions tòpiques no ens deixa apreciar amb prou detall els arbres de les personalitats individuals. Tots, i jo el primer, tenim una idea més o menys formada del moment històric, els seus protagonistes i les realitzacions que ells ens van llegar. Potser ens fixem més en els autors especialment prolífics, o bé en aquells que van tenir una vivència més novel·lesca. Però tots i cadascun dels artistes, tant els de l’exili com els que van viure o malviure en la nova situació, tenen dret a ser contemplats en aquest paisatge. Arrelats o desarrelats, amb troncs més o menys treballats pels anys, les seves branques i fulles van aixoplugar una certa quantitat de fruits que ara ens plau tornar a degustar.

La imatge pública de Marcel·lí Porta, tan peculiar (aquí en una encertada caricatura de Xirinius publicada al Papitu), es complementava amb una vestimenta extravagant i un humorisme acerat.

L’autor que avui us presento és un d’aquells cartellistes que, d’entrada, són coneguts per una sola obra: el cartell Feixisme no!, editat pel PSUC i imprès per Gràfiques Ultra. El cartell és destacat a totes les antologies per la seva eficaç simplicitat: un puny roig engrapa amb vigor un petit militar grotesc, amb el sabre oscat i ensangonat. La imatge caricaturesca es resol amb tres tintes (vermella, verda i negra). El cartell havia estat presentat a l’exposició de cartells antifeixistes celebrada a les galeries Novetats l’octubre del 1936 (1) i segurament va aparèixer pels carrers de Barcelona poc després.

La firma de Marcel·lí Porta ja s’havia mostrat en públic al llarg dels anys trenta, en diverses revistes satíriques o als salons d’humoristes i, després dels treballs de batalla, va continuar apareixent durant l’exili a Mèxic en nombroses publicacions de la diàspora; però avui dia la tasca i la vida d’aquest autor són massa poc conegudes. Només cal que ens fixem en com divergeixen les dates de naixement i mort: la bibliografia usual de Guerra i Exili ens dóna un periple vital comprès entre 1900 i 1959 (2) mentre que, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, Marcel·lí Porta Fernanda hauria nascut el 1903 i mort el 1979. Tots coincideixen, és cert, en els indrets: Barcelona i ciutat de Mèxic. Intentaré esbrinar quina de les dues datacions és més acurada; i per això deixeu-me esgrimir en primer lloc aquest document: la fitxa d’immigració que va omplir en motiu de la seva arribada a Mèxic el maig del 1942. L’home mec i amb grosses ulleres rodones que ens descriuen els textos memorialístics dels exiliats diu en aquest paper que té 43 anys i que havia nascut el 1898. (3)

La formació artística de Marcel·lí Porta com a pintor no està prou clara, però potser era aprenent d’arts decoratives: l’any 1915 el seu nom i cognom apareix, junt amb “Apeles Fenoses” (l’escultor Apel·les Fenosa?) i altres, a la llista de premiats en un concurs de pintura ornamental per a aprenents, convocat per la Societat de Mestres Pintors (4). Desconec a través de quins camins arriba a la tasca de ninotaire, però no és arriscat pensar que l’hi va dur el compromís polític: les primeres referències que en tenim el vinculen al catalanisme independentista, si és que el podem identificar amb el Marcelí Porta que escriu textos abrandats a L’Intransigent el 1918 i 1919 (5), cosa força més factible si ja el considerem amb 20 o 21 anys... Durant els anys trenta el trobem actiu en diverses revistes republicanes, com ara l’efímer setmanari El crit (1932), del qual, amb Ricard Opisso i altres, és una firma habitual, i sobretot a La Campana de Gràcia, en l’etapa final vinculada a Esquerra Republicana de Catalunya; també dibuixa a L’Esquella de la Torratxa. (6) La Gran Enciclopèdia Catalana defineix Marcel·lí Porta com a membre del POUM, però tant abans de la guerra com a l’exili sempre l’he trobat vinculat més estretament a ERC. (7)

Algun cop s’ha dit que Marcel·lí Porta i altres van fundar el Sindicat de Dibuixants Professionals el 1934, però es tracta d’una confusió: el que va néixer aquell any va ser el grup anomenat “Els Sis”, de curta durada, en la composició del qual se l’esmenta junt a Helios Gómez, Shum, Josep Bartolí, Lluís Elies “Anem” i Alfred Pasqual Benigani. (8) El Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) no va ser fundat fins a la primavera del 1936; inicialment va ser liderat per Helios Gómez, i Porta en va formar part activa amb els altres “sisos”. Com explica Josep M. Cadena, la idea d’organitzar-se com a sindicat va néixer en les converses d’aquest grup d’artistes que es reunien a la tertúlia del cafè Oasis. (9)

Caricatura de Marcel·lí Porta, publicada a L'Esquella de la Torratxa i a Papitu.

Amb la guerra i la revolució Porta es vincula naturalment a la tasca de propaganda del Sindicat, amb el cartell Feixisme no!, ja esmentat, i s’implica en la famosa operació de pintar vagons de ferrocarril destinats al front; però sobretot el trobem col·laborant a la revista Papitu, controlada pel SDP i per a la qual farà l’Auca de la innoble i trista – militarada feixista i un cartell, poc conegut, on un milicià manipula un ninot articulat amb forma de militar, reprenent la figura que ja hem vist anteriorment. Un article a la mateixa revista parla del dibuixant “Porta, pintor, petit, pelat…”, i ens fa saber que “del cartell que féu anunciant el PAPITU se n’ha parlat fins a Ràdio Sevilla”, l’emissora franquista que també s’escoltava des de Barcelona. (10) És de suposar que aquesta podria ser una de les causes que el van empènyer a l’exili. Encara durant la guerra va exposar al Saló de Tardor del 1938, i, aquell mateix any, és un dels finalistes al concurs de cartells per anunciar el brou concentrat Caldolla, abans d’exiliar-se primer a Montpeller i després a Mèxic.

En efecte, fugint del país derrotat (11) el 1939 Marcel·lí Porta és a Montpeller, on a l’octubre exposa dos dibuixos i una autocaricatura d’humor negre al Centre Cultural Català amb Juli Rosuero (dibuixant lleidatà, que hi du dibuixos dels camps de concentració) i quatre joves universitaris (Alexandre Cirici, Jaume Picas, Tomàs Arís i Francesc Espriu); i el 1940, amb l’esmentat Rosuero i altres artistes francesos, englobats en el grup Jerôme Bosch de tendència surrealista, exposa al teatre municipal de Montpeller. Al seu dietari de l’exili, Artur Bladé i Desumvila descriu el físic particular de l’artista: “Porta no té un sol pèl al cap (i amb prou feines a la cara). I és un cap petit en relació amb les ulleres, enormes. I amb la pipa que gasta. Petit també de còrpora, desmanegat, hi ha, en els seus moviments i en el seu caminar, alguna cosa de mecànic, d’autòmat. És un humorista que no he vist mai amoïnat, ni tan sols quan no té un rosegó de pa per a matar la fam. (…) És un admirador de Francesc Pujols, del qual ha fet moltes caricatures.” (12)

El 1942 arriba a Mèxic, segons consta a la fitxa del servei d’immigració mexicà que ja he esmentat; allà bàsicament va il·lustrar llibres i revistes, i també va exercir com a pintor i escenògraf. Així, per exemple, es troben els seus dibuixos a les publicacions mexicanes Mundo, Socialismo y Libertad (1944) (13), La Nostra Revista (1947) o Lletres (número 10, del 1948, al costat de Joan Giménez i Tísner). L’octubre del 1942 ja participa a una exposició d’art humorístic a la galeria Arte y Decoración (14) i el 1953 exposa a l’Ateneo Español. (15)

A la capital mexicana Porta també pinta un mural per a la Pastelería Suiza i (amb Manuel Fontanals i altres) fa escenografies per a l’Orfeó Català de Mèxic (16), entitat a la qual està molt lligat, ja que també hi pintà els murals del bar, amb bevedors que recorden Nogués. Com ja he dit, a l’exili mexicà també apareix fortament vinculat a ERC, com per exemple quan participa al sopar del 14è aniversari de la fundació del partit, on fa uns retrats dels presidents Macià i Companys (17).

Però potser la part més destacada del seu treball a Amèrica sigui la il·lustració de llibres, (18) molts d’ells editats per Biblioteca Catalana de Mèxic: es tractava d’edicions de bibliófil, amb tirades molt curtes. Entre d’altres, esmentaré:

Els Pollets de colors (conte per a infants) de Jordi Vallès, publicat a Mèxic per Biblioteca Catalana, 1944 (col·l. “Els Infants catalans a Mèxic”, I)

Geografia espiritual de Catalunya (segons les teories de Francesc Pujols), d’Artur Bladé Desumvila, també per a Biblioteca Catalana, 1944, (col·lecció “Documents”, 2).

Joan Maragall: Antologia poètica mínima, Biblioteca Catalana, 1945, (“Antologies Poètiques Mínimes”, II).

Frederic Mistral: Mireia. Poema provençal. Traducció catalana de Maria-Antònia Salvà, Biblioteca Catalana, 1946, (Biblioteca Catalana, 4).

La figura característica de Marcel·lí Porta en una fotografia publicada el 1988 a la revista de l'Orfeó Català de Mèxic, entitat que s'havia convertit en la seva segona llar. La producció pictòrica de Porta és poc coneguda.

Va col·laborar amb altres segells editorials, fent dibuixos per a llibres de Felip Salvador i Rosés, com Contes d'Amèrica, Editorial Divulgación, 1950, i especialment d’Agustí Cabruja-Auguet, com Terra nostra... (Imatges i anècdotes), GarVi, 1946, i especialment els poemes de La ciudad de madera, 1947 (amb dibuixos dels camps de concentració on els dos homes havien estat companys de barracó) o Raïm (Poemes), 1951, tots dos a Ediciones Vértice (19). Una de les últimes obres publicades va ser el llibre de José María Francés: La cabeza del rey, UME 1959.

Marcel·lí Porta —desarrelat i sense família— mor el 1959 després d’haver cedit tots els seus béns a l’Orfeó Català de Mèxic (20).

(1) ”Exposició de cartells antifeixistes organitzada pel Sindicat de Dibuixants Professionals U.G.T.”, L’Esquella de la Torratxa, 2985 (16 octubre 1936), p. 606.

(2) Per exemple el catàleg de l’exposició Obra plástica del exilio español en México: exposición presentada por el Ateneo Español de México (1989). Fontserè ens diu que Porta va néixer a la Casa de Caritat i que “tenia l’edat del segle” (Carles Fontserè: Memòries d’un cartellista català (1931-1939), Editorial Pòrtic, Barcelona, 1995, p. 293). Segons sembla, de petit havia patit una malaltia que va influir en el seu hunor sarcàstic i desmanegat, segons Frimari Burguès: “Catalans que cal recordar: Marcel·lí Porta”, Revista Orfeó Català (Mèxic), segona època, núm. 12 (març 1988), p. 10-11.

(3) http://pares.mcu.es/MovimientosMigratorios/detalle.form?nid=42559

(4) La Veu de Catalunya, 5774 (31 maig 1915), p. 1.

(5) Vegeu per exemple el núm. 18 (11 gen. 1919), p. 2.

(6) També se sap que participa als salons d’humoristes de Barcelona (1933 i 1934) i publica uns dibuixos a Crònica Molfort’s, VI, 72 (desembre 1935).

(7) En tot cas apareix en una fotografia amb Bartolí i altres intel·lectuals que, com ell, col·laboraven a la revista poumista Mundo, Socialismo y Libertad. Vegeu Jaume Canyameres: Bartolí, un home dispers en el món, a: Josep Bartolí, un creador a l’exili, Diputació de Barcelona, 2002, p. 25.

(8) Potser també tenien relació amb “els sis” els ninotaires Francesc Nel·lo i Josep Vinyes: http://www.todocoleccion.net/2-fotografias-2-dibujos-represntando-grupo-dibujantes-els-6-1934-15x21cm-benigani-nel-lo~x38588316

(9) Josep M. Cadena: El Sindicat de Dibuixants Professionals i la Guerra Civil Espanyola en la forja d’un artista, a: Josep Bartolí, un creador a l’exili, Diputació de Barcelona, 2002, p. 44.

(10) “Portfoli de ninotaires: Porta”, Papitu, XXVIII, 1441 (5 novembre 1936), p. 2.

(11) En aquest mateix blog (Darrera la pista d’Artel, setembre de 2012) ja he esmentat el seu pas pel camp de concentració de Barcarés, el juliol de 1939.

(12) Artur Bladé i Desumvila: L’exiliada, dietari de l’exili. 1939-1940 (Obra completa: Cicle de l'exili I), Cossetània, Valls 2006, p. 238-239, 411-412, 399-400.

(13) http://www.pasito.com/EfeNews.aspx?newid=1013561

(14) Cabañas Bravo: Rodríguez Luna, el pintor del exilio republicano español, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 2005, p. 195.

(15) Butlletí d’E.R.C. a Mèxic (Mèxic), 2 (15 octubre 1953), p. 10.

(16) La Humanitat (Mèxic), 124 (29 novembre 1950), p. 2.

(17) La Humanitat (Mèxic), 2a època, III, 11 (maig 1945), p. [1].

(18) Un dels primers treballs que li conec és el llibre de Pedro Foix: Vidas agitadas; biografías, Pierre Loval, Juan Peiro, Juan Prim, Pavoit Istrati, Pancho Villa, Benito Juárez, Mèxic, Ibero Americana, 1943.

(19) Més informació a La edición catalana en México, de Teresa Férriz Roure:

http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/la-edicion-catalana-en-mexico--0/html/e8445348-ca0d-48e7-91de-0226cc9e08fd_55.html

(20) Joan Potau: “Marcel·lí Porta, el darrer adéu”, La Humanitat (Mèxic), 3a època, 5, (30 novembre 1959), p. 7, on explica que va donar-ho tot a l’Orfeó Català de Mèxic. A l’exposició mexicana del 1989, ja esmentada, es van mostrar dues pintures de la col·lecció de l’entitat: La ben plantada i Dansa catalana. Vegeu també la semblança que li dedica Artur Bladé i Desumvila al diari Avui (5 maig 1978), recollida a: De l’exili a Mèxic, Curial, Barcelona 1993, p. 251-252 i també a: Obra completa: Cicle de l'exili II, Cossetània, Valls 2008, p. 359-361.