Les imatges del trimestre: Estiu - per Santi Barjau

La taula parada. Vam començar l’estiu amb aquest cartell de Ramon Aulina de Mata que anuncia una curiosa exposició, celebrada a Barcelona el 1933. El Foment de les Arts Decoratives, sota la presidència de Santiago Marco, va començar a plantejar-se com renovar l’interiorisme i donar sortida a la tasca dels artesans associats. Aquesta exposició va tenir lloc al palau Planas, situat a la cruïlla del passeig de Gràcia i la Gran Via. Cadascun dels salons de la casa es va decorar per part d’una botiga o un grup d’artistes; també hi havia una secció de menús. Es coneixen algunes fotografies d’aquesta mostra i consta que Eusebi Ferrer en va fer un reportatge cinematogràfic, que va ser molt premiat. Ramon Aulina (1904 – 1990) no és gaire conegut avui dia; es va dedicar preferentment a l’escenografia i el figurinisme. Alguns dels seus dibuixos de ballarins i ballarines es conserven a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, on també es troba un esbós per al cartell de la taula parada.

Incerta glòria. Fa cent anys naixia l’escriptor Joan Sales, autor d’aquesta gran novel·la que retrata les misèries de la guerra. Obra profunda, en gran part autobiogràfica, també té algun element grotesc, com ara l’aparició recurrent de la llet condensada com a metàfora d’un benestar material que, malgrat tot, no omple els esperits turmentats dels seus protagonistes. En efecte, Juli Soleràs “desvia” cap a la seva amiga Trini una part dels carregaments de llet condensada que arribaven al front. “Ahir vam encetar l’última d’aquelles caixes de pots de llet condensada marca El Pagès ¿voldràs creure que conservo totes les altres, buides, com un record?" – li escriu ella des de la reraguarda. Pots de llet d’una marca que, com la resta d’elements, l’autor no inventa, sinó que extreu directament de la realitat. La campanya publicitària d’aquest producte es basava en un dibuix de Josep Obiols, que apareix en format d’anunci a diverses revistes (“En Patufet”, “D’Ací i d’Allà”…) i també com a cartell. El seu lema era “No en gasteu d’altra” i la produïa la família Sagarra, propietària també de la marca Sila. La llet El Pagès ja no existeix, però no tots els productes alimentaris poden presumir d’haver inspirat l’obra d’un artista com Obiols i un escriptor com Sales…

Carnaval al Price. L’autor d’aquesta obra va viure a Barcelona uns quinze anys, i aquest és l’únic cartell que ara per ara se li pot atribuir. Més tard va viure a París i a Nova York però desconec si en aquestes altres destinacions va executar algun altre treball d’aquestes característiques. Estic parlant de Ferran Bosch Tortajada (1908 – 1987). Un dibuixant que comença a Vila-real i acaba els seus dies als Estats Units, a l’Illa de Key West (Florida), ha de tenir per força una història interessant, però per desgràcia aquesta mateixa identitat viatgera ha fet que la seva aportació sigui poc coneguda. Fill de pintor, a principis de la dècada dels vint s’instal·la a Barcelona i el seu talent innegable per al dibuix galant el porta a les pàgines de les revistes més destacades, on posa en circulació les seves dones prototípiques, unes belleses altíssimes i ben formades que van crear la seva popularitat, modernes i independents, sovint acompanyades d’homes somniadors, mariners o guitarristes aflamencats. A les pàgines de L’Esquella de la Torratxa documenta les transformacions de la ciutat, en especial pel que fa als costums; a Lecturas, també durant els anys trenta, les seves il·lustracions acolorides són mostra d’una elegància sovint una mica “canaille”. L’art de Fernando Bosch també es prodiga en revistes madrilenyes com ara Blanco y Negro o La Esfera. I exposa, tant a Madrid com a Barcelona. Amb l’esclat de la guerra passa a residir a París, on treballa per a Vogue, i més tard a Nova York, on és fitxat per Harper’s Bazaar. No sembla que tornés al país natal, tot i que actualment la seva ciutat d’origen el reivindica com a fill il·lustre. El cartell del carnaval de 1933 al Gran Price de Barcelona il·lustra la sensualitat extrema de Fernando Bosch a través de la combinació de la noia blanca i el negre musculat, desafiant un tabú encara vigent a l’època.