La taula parada. Vam començar
l’estiu amb aquest cartell de Ramon Aulina de Mata que anuncia una curiosa
exposició, celebrada a Barcelona el 1933. El Foment de les Arts
Decoratives, sota la presidència de Santiago Marco, va començar a plantejar-se
com renovar l’interiorisme i donar sortida a la tasca dels artesans associats.
Aquesta exposició va tenir lloc al palau Planas, situat a la cruïlla del
passeig de Gràcia i la Gran Via. Cadascun dels salons de la casa es va decorar
per part d’una botiga o un grup d’artistes; també hi havia una secció de menús.
Es coneixen algunes fotografies d’aquesta mostra i consta que Eusebi Ferrer en
va fer un reportatge cinematogràfic, que va ser molt premiat. Ramon Aulina
(1904 – 1990) no és gaire conegut avui dia; es va dedicar preferentment a
l’escenografia i el figurinisme. Alguns dels seus dibuixos de ballarins i
ballarines es conserven a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, on també
es troba un esbós per al cartell de la taula parada.
Incerta
glòria. Fa cent
anys naixia l’escriptor Joan Sales, autor d’aquesta gran novel·la que retrata
les misèries de la guerra. Obra profunda, en gran part autobiogràfica, també té
algun element grotesc, com ara l’aparició recurrent de la llet condensada com a
metàfora d’un benestar material que, malgrat tot, no omple els esperits
turmentats dels seus protagonistes. En efecte, Juli Soleràs “desvia” cap a la
seva amiga Trini una part dels carregaments de llet condensada que arribaven al
front. “Ahir vam encetar l’última d’aquelles caixes de pots de llet condensada
marca El Pagès ¿voldràs creure que conservo totes les altres, buides, com un
record?" – li escriu ella des de la reraguarda. Pots de llet d’una marca
que, com la resta d’elements, l’autor no inventa, sinó que extreu directament
de la realitat. La campanya publicitària d’aquest producte es basava en un
dibuix de Josep Obiols, que apareix en format d’anunci a diverses revistes (“En
Patufet”, “D’Ací i d’Allà”…) i també com a cartell. El seu lema era “No en
gasteu d’altra” i la produïa la família Sagarra, propietària també de la marca
Sila. La llet El Pagès ja no existeix, però no tots els productes alimentaris
poden presumir d’haver inspirat l’obra d’un artista com Obiols i un escriptor
com Sales…
Carnaval al Price. L’autor d’aquesta obra va viure a Barcelona uns quinze anys, i aquest és l’únic
cartell que ara per ara se li pot atribuir. Més tard va viure a París i a Nova
York però desconec si en aquestes altres destinacions va executar algun altre
treball d’aquestes característiques. Estic parlant de Ferran Bosch Tortajada (1908 – 1987). Un dibuixant
que comença a Vila-real i acaba els seus dies als Estats Units, a l’Illa de Key
West (Florida), ha de tenir per força una història interessant, però per
desgràcia aquesta mateixa identitat viatgera ha fet que la seva aportació sigui
poc coneguda. Fill de pintor, a principis de la dècada dels vint s’instal·la a
Barcelona i el seu talent innegable per al dibuix galant el porta a les pàgines
de les revistes més destacades, on posa en circulació les seves dones
prototípiques, unes belleses altíssimes i ben formades que van crear la seva
popularitat, modernes i independents, sovint acompanyades d’homes somniadors,
mariners o guitarristes aflamencats. A les pàgines de L’Esquella de la Torratxa documenta les transformacions de la
ciutat, en especial pel que fa als costums; a Lecturas, també durant els anys trenta, les seves il·lustracions
acolorides són mostra d’una elegància sovint una mica “canaille”. L’art de
Fernando Bosch també es prodiga en revistes madrilenyes com ara Blanco y Negro o La Esfera. I exposa, tant a Madrid com a Barcelona. Amb l’esclat de
la guerra passa a residir a París, on treballa per a Vogue, i més tard a Nova York, on és fitxat per Harper’s Bazaar. No sembla que tornés al
país natal, tot i que actualment la seva ciutat d’origen el reivindica com a
fill il·lustre. El cartell del carnaval de 1933 al Gran Price de Barcelona
il·lustra la sensualitat extrema de Fernando Bosch a través de la combinació de
la noia blanca i el negre musculat, desafiant un tabú encara vigent a l’època.
