Peinador - per Santi Barjau

L’amic Carlos Pérez ens parla en un escrit de 2007 dels “artistas destinados en el Ministerio de Propaganda y en el de Instrucción Pública que, en noviembre de 1936, se trasladaron (como en el caso de Puyol, Amster, Peinador o Bardasano) con el gobierno republicano a Valencia.” (1) Des d’allà, tots ells —com també Josep Renau o Gori Muñoz— continuaren la tasca gràfica per als ministeris i per al Partit Comunista. Un any més tard, seguint encara el govern de la República, es van desplaçar a Barcelona, on van monopolitzar les màquines de la Societat General de Publicacions, des de les quals van llençar una sèrie de cartells notables. De tots ells, els firmats per Peinador són potser els menys coneguts.
 

Un dels cartells de Ramón Peinador fets a Barcelona (imatge de la Biblioteca del pavelló de la República)

El més antic, Una juventud fuerte y feliz..., realitzat quan es trobaven a València, va ser publicat pel Ministerio de Instrucción Pública y Sanidad i combina elements fotogràfics (una dona que fa un salt de trampolí i un infant somrient) i dibuixats, en un conjunt excel·lent. Ja a Barcelona, la firma de Peinador apareix als cartells ¡La juventud a la conquista del aire!, per al mateix ministeri (un noi amb un tornavís a la mà i, al fons, una pluja de paracaigudistes; la imatge del jove és dibuixada probablement a partir d’una fotografia) i Recoger la aceituna es adquirir armas y víveres para ganar la guerra, per al PCE. Sense peu d’impremta, el cartell Hoy: enviad los trapos a las tenencias de alcaldía. Mañana serán ropas de abrigo para nuestros soldados ha de ser fet per força a Barcelona (els exemplars coneguts porten una data manuscrita, 3 de setembre del 1938, quan ja falten pocs mesos per al gran èxode que dispersarà aquest grup de grafistes cap a Mèxic o Xile).

 
L’autor d’aquests quatre cartells fou Ramón Peinador, que malgrat la seva gran activitat no és gaire conegut. Es diu que va viure entre 1904 i 1964 (2), però les dades procedents del mexicà Archivo General de la Nación, amb motiu de la seva arribada al país que el 1939 l’acollia com a asilat polític, el fan nascut a Madrid el 1897. (3) En tot cas, és a la capital espanyola on desenvolupa des del començament la seva activitat artística en el camp de l’escenografia. Un article de José López Rubio, publicat a la revista madrilenya Buen Humor i titulat “El humor en el Teatro Ruso del ‘Pájaro Azul’ de Berlín”, (núm. 66, 4 març 1923, p. 14) afirma que “(…) Mignoni, Fontanáls, Peinador Checa y Bürman inician la tendencia renovadora de los decorados de los teatros de Madrid.” Amb el mateix López Rubio, firma l’escenografia de la comèdia ¡Mamá es así! al teatre Fontalba (ABC, 15 gener 1925, p. 29) i, dos anys més tard i al mateix teatre, són els col·laboradors de Salvador Bartolozzi en l’execució dels decorats de La cantaora del puerto, de Luis Fernández Ardavín, amb Margarida Xirgu (ABC, 17 març 1927, p. 8), entre moltes altres escenografies.
 

Al costat del treball teatral, obté alguns triomfs en concursos de cartells. El 1932 ell i Félix Alonso guanyen el primer premi amb el projecte “Can-can” al prestigiós certamen del Círculo de Bellas Artes per al cartell anunciador del seu ball de disfresses (4) i el febrer del 1935 és homenatjat pels col·legues de la Unión de Dibujantes Españoles, amb Germán Horacio, en reconeixement del premi per la decoració i/o el cartell del saló de ball L’Espagnolade. (ABC, 23 febrer 1935, p. 43). També va participar amb honors al concurs de cartells per a la loteria de la Ciudad Universitaria de Madrid. Encara al llarg dels anys trenta el seu nom apareix entre els participants del XVI Salón de Humoristas, inaugurat el 25 d’abril del 1933 al Círculo de Bellas Artes o bé quan obté un premi menor de 100 pessetes per un dibuix commemoratiu del centenari de Lope de Vega, en un concurs convocat per la Revista de Estudios Hispánicos (ABC, 11 setembre 1935, p. 39). També col·labora com a dibuixant a les revistes del grup Prensa Gráfica.

 

Amb l’esclat de la guerra, com hem vist a l’inici, es vincula als elements de propaganda dels ministeris de la zona lleial. Sabem que va col·laborar (1936-37), com a ninotaire a les revistes Hierro i No Veas. Aquestes actuacions, i els cartells realitzats a València i Barcelona, van propiciar que amb la caiguda de Catalunya es veiés obligat a passar a França amb els milers d’exiliats, entre els quals molts dels seus companys dibuixants. Viatjà a Mèxic a bord del vaixell Sinaia, com ja he explicat a l’entrada dedicada a Julián Oliva (octubre del 2012), on també apareix la seva caricatura. De Veracruz va passar com quasi tots els seus companys a la ciutat de Mèxic, on va treballar com a il·lustrador de contes infantils (notable la sèrie de vint volums de les Aleluyas de Rompetacones, amb textos d’Antoniorrobles i publicats el 1939 per Estrella, Editorial para la Juventud. Va continuar dibuixant i pintant i exposà a les col·lectives que reunien els espanyols de la diàspora. Però sobretot és recordat per la seva tasca com a figurinista a la puixant indústria cinematogràfica mexicana dels anys quaranta, especialment a la superproducció Cristóbal Colón.

 

NOTES

(1) Carlos Pérez: “Imágenes en guerra”, a: Manuel Aznar Soler (ed.), València, capital cultural de la República (1936-1937), Consell Valencià de Cultura, València, 2007.

(2) Ignacio L. Henares Cuéllar: Exilio y creación. Los artistas y los críticos españoles en México, 1939-1960, Universidad de Granada, 2005, p. 89-90.

(3) També és cert que l’anomenen Peinador Checha, quan per a totes les altres fonts es deia Checa. Archivo General de la Nación, Instituciones Gubernamentales: época moderna y contemporánea. Departamento de Migración. (201) Españoles, Caja 181. Dec aquesta referència a Marina Garone Gravier.

(4) http://www.juancristobalescultor.es/Juan_cristobal/Biografia_1931-1940.html [consultat el juliol del 2013]