Les imatges del trimestre: Hivern - per Santi Barjau

Aquest hivern hem tingut tres nous cartells a la finestreta de "La imatge del mes". Aquí queden recollits, amb algunes ampliacions.

La celebració a Barcelona de l’Exposició Internacional del 1929 va suposar un fort impuls a la creació de cartells oficials, com els cèlebres de Rojas o Galí, de caràcter general, o d’altres més específics per a la mostra El Arte en España, per al Poble Espanyol o per a d’altres palaus sectorials. En el cas de les instal·lacions particulars d’empreses, destaca el cartell-plànol que la casa Uralita, fabricant de fibrociment, va posar a la venda al preu de 5 pessetes. Aquest cartell representa la planta de la ciutat de Barcelona, amb alguns dels elements més destacats, amb especial atenció al recinte de l’Exposició on el pavelló de la casa Uralita hi té un lloc important. Un dirigible sobrevola la ciutat. El tret més destacable d’aquesta representació urbana és el caràcter humorístic: per tot arreu hi ha figuretes, en les actituds més variades, amb filacteris o globus que recullen una infinitat d’expressions gracioses, en català (com el títol principal: Barcelona és bona si la bossa sona...) i en castellà.  Aquí es pot veure el detall que correspon a la zona de l'Exposició, amb  l'estand d'Uralita que simulava uns tubs gegants.

L’estil gràfic d’aquest cartell és fortament deutor dels treballs que des de 1914 feia MacDonald Gill per al metro de Londres, i que a l’època van tenir un èxit extraordinari. L’autor del cartell barceloní, conegut pel seudònim de Frisco, havia nascut com a Francis Millioud el 1902 a Ginebra, on morí el 1939 després d’haver viscut uns anys a Catalunya. Si bé l'activitat de Frisco com a cartellista no sembla anar més enllà d'aquesta mostra, la seva firma es troba en alguns treballs publicitaris de finals dels anys vint i durant els anys de la república. Un article (“Personalitats simpàtiques: el dibuixant Frisco”) firmat per M.T. a la revista Esplai, suplement il·lustrat d'El Matí (II, 53, 4 desembre 1932, p. 8) recorda la seva biografia: establert a Sant Sebastià des dels sis anys, per motius de salut, va acabar a Barcelona com a dibuixant publicitari (sabem que el 1926 pren part al jurat d'un concurs de dibuix) i va fer exposicions (“Faig molt dibuix de publicitat. A més dels que necessita El Matí per a la seva sensacional secció d'obsequis als seus lectors, tinc molts altres encàrrecs. Retrats, principalment. En preparo una exposició per a l'any que ve”). Integrant de l'associació Frisco-Llovet va ser director artístic de la revista D'ací i d'allà. La seva germana, l'escultora i orfebre Eugene Millioud —més coneguda com a Ninon Collet— s'havia establert a Barcelona el 1923.

Un cartell de Carnaval és el més escaient per al mes de febrer. Ara que no hi ha any sense polèmiques relacionades amb un o altre cartell de carnestoltes, val la pena que ens aturem a mirar com era abans la publicitat d’aquesta mena d’esdeveniments. La majoria de vegades no eren tan provocatius com els actuals (tot i algunes excepcions, com el cartell de Pasqual Capuz per al Carnaval del 1917, amb la imatge d’un sàtir blau que porta una pubilla a collibè).  Aquest cartell amable, amb la figura acrobàtica de l’arlequí envoltat de serpentines, va ser dibuixat per Lluís Garcia Falgàs (València 1881 – Barcelona 1954) per al carnestoltes de 1921, signat amb una fórmula poc habitual: «L. G. Falgás», i es va reutilitzar en altres ocasions, sense signar i amb canvis en els colors del vestit i en els textos.  Falgàs —més conegut com autor del cartell per als Tintes Iberia i gravador notable a l'aiguatinta— no és l’únic valencià que anuncia el carnaval de Barcelona, ja que en altres ocasions els cartells van ser realitzats pel seu cunyat Pasqual Capuz (el ja esmentat del 1917) o per l’especialista en cartell taurí Carles Ruano Llopis (1926, 1927 i 1928). En altres ocasions els cartells van ser obra de Pere Prat Ubach, Joan Peradejordi, Josep Morell o Julián Oliva, entre d'altres.

Ricard Obiols és un cartellista enigmàtic. No sabem quan ni on va néixer o va morir. Encara ara, en moltes ocasions, se’l confon amb el pintor noucentista Josep Obiols. L’únic que en sabem és el nom, que apareix escrit de manera ben clara en una desena de cartells publicats durant la guerra civil (la majoria per a diversos sectors professionals sindicats en l’òrbita de la CNT, tot i que també n’hi ha alguns per a la UGT). Però al marge d’això la seva personalitat és desconeguda. Alguns tractadistes fan afirmacions rotundes sobre la seva activitat però, malauradament, no hem aconseguit confirmar-les. Per exemple, s’esmenta la seva dedicació al dibuix de cartells per a sindicats, “allá por los años 1910 a 1920” (però algú els ha vist?) i la seva feina durant l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Si bé la totalitat dels seus cartells coneguts porten peu d’impremta barceloní, hom diu que durant la guerra treballa alternativament entre Madrid i Barcelona per a la CNT i se’l fa alhora membre del madrileny Sindicato de Profesionales de Bellas Artes (UGT) i col·laborador del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya...

Tot plegat és massa inconcret i vague. Què en podem dir del cert? La veritat és que ben poca cosa. Hem trobat la notícia d’un Ricard Obiols que el 1919 es casa a Barcelona amb Joaquima Izquierdo i, el 1934, un dels participants al Primer saló fotogràfic organitzat per la revista Art de la Llum, que hi presenta dues fotografies, és esmentat com a R. Obiols. Es tracta del nostre cartellista? Potser no ho sabrem mai. El cartell que ens ocupa va ser objecte de paròdia durant la guerra a les pàgines de L’Esquella de la Torratxa per la desproporció entre el gest èpic del barber que trenca les cadenes i la vida aparentment plàcida del seu ofici. Josep Benet se'n fa ressò a les seves memòries: De l'esperança a la desfeta (1920-1939).

El cartell de Ricard Obiols, parodiat a les pàgines del setmanari satíric L'Esquella de la Torratxa, número 3014 (28 de maig del 1937)