Carmona - per Santi Barjau

La Guerra Civil Espanyola no va arribar a durar 1.000 dies. Només a Barcelona es van imprimir durant aquest període uns 700 cartells litogràfics —sense comptar-hi els fets en tipografia— i per ara hi ha identificats 145 autors actius a Catalunya. Es tracta d’una quantitat considerable de professionals, alguns més coneguts que altres, que mereixen atenció per part dels historiadors. Durant les últimes quatre dècades, el coneixement del cartell guerracivilista ha progressat, sobretot, a partir de la publicació de catàlegs de col·leccions públiques o privades que, de mica en mica, han anat conformant un sòlid repertori de dades i imatges.

En tots aquests treballs, però, l’organització dels materials ha estat sempre temàtica i no s’ha abordat mai la catalogació a partir dels creadors: dibuixants, fotògrafs, cartellistes en suma. I si bé les atribucions han estat quasi sempre presents, afavorides per la presència abundant de firmes en una part molt considerable dels cartells de l’època, no sempre s’han efectuat amb encert. Massa sovint la lectura d’un cognom s’ha associat mecànicament a un artista ja conegut, encara que ni l’estil gràfic ni la biografia del personatge aconsellessin fer aquest paral·lelisme arriscat.

Vegem si no aquest cas. Mitja dotzena de cartells amb la firma “Carmona” (algun cop algú hi llegeix “Camona”) es vinculen sovint al pintor surrealista Darío Carmona de la Puente (Santander, 1911 – Quito, Equador, 1976), membre del grup Litoral a la Màlaga de la generació del 27, tot i que aquest firmava “darío” i no sembla que durant la guerra passés per Barcelona, on estan impresos els cartells esmentats, tan diferents del seu estil de dibuix. Es tractava potser del seu germà Manuel (Barcelona, 1916 – Saragossa, 2001)? Tampoc no sembla que sigui aquest el camí. A Esbozo de una enciclopedia histórica del anarquismo español del 2001 es dóna a conèixer un José Carmona, dibuixant i xilògraf que després d’exiliar-se visqué a la regió francesa de Charente. (1) Podria ser el personatge que busquem.

De tota manera encara hi ha una altre candidat més ben posicionat: Francisco Carmona Martín. Algun cop ha estat esmentat com a sevillà, però la documentació oficial amb motiu de la seva arribada a l’exili mexicà el fa nascut a Madrid, el 1909, i li atribueix els oficis de pintor, dibuixant i litògraf. No sabem res de la seva formació i no el podem situar a Barcelona abans de la guerra, però sí durant el conflicte bèl·lic, amb motiu de la seva participció al concurs de cartells de previsió d’accidents de treball, on obtingué el cinquè premi. Desconeixem per quin motiu es va dedicar activament a la gràfica de guerra, sempre associat a les activitats dels cercles anarquistes, però el cert és que la firma de Carmona apareix en diversos cartells: el més conegut alerta els soldats contra les malalties venèries, però també fa publicitat de revistes com Hoy i ¡Campo!, on col·labora. També és autor de molts altres treballs a la premsa, com a La Voz del Soldado, on fa historietes; allà coincideix amb Albert Sanmartí, "Artel". Aquestes dades el situen a la Brigada 133: se sap que allà Carmona, Artel i el periodista Ricard Mestre eren els responsables del periòdic mural de les Joventuts Llibertàries. (2) 

Les fitxes d'entrada i sortida de Francisco Carmona de territori mexicà, el 1939 i 1949, conservades a l'Archivo General de la Nación de México (imatge del portal Pares del Ministeri de Cultura espanyol) el mostren als 30 i 39 anys i ens assabenten que en marxar de Mèxic (cap a Guatemala) tenia previst tornar en un termini de dos anys. No consta si ho va fer.

El 1939 viatja a bord del Sinaia fins a Veracruz, junt amb altres cartellistes (vegeu l’entrada dedicada a Julián Oliva) i, com ells, participa en una exposició artística que se celebra durant el viatge. A Mèxic, a la revista Siempre, il·lustra els set capítols de Éxodo, diario de una refugiada española, de Silvia Mistral (text que narra els dies de guerra a Barcelona i posterior exili d’aquesta escriptora nascuda a Cuba però amb arrels catalanes i gallegues i que en realitat s’anomenava Hortensia Blanch Pita), i també en farà la coberta quan s’editarà en format de llibre, prologat per León Felipe, a l'editorial mexicana de l'esmentat Ricard Mestre, parella de l'autora. Segons va afirmar en una entrevista amb Enriqueta Tuñón, el 1988, Sílvia Mistral ja coneixia Carmona dels anys de la guerra, a Barcelona, on haurien coincidit en una tertúlia que es reunia a la cafeteria Turia -una tertúlia que no té res a veure amb la que hi van fer els anys cinquanta els Goytisolo, Matute, Carandell i altres-. (3) L'any 1942 Francisco Carmona il·lustra el llibre de Carlos Martínez-Baena, Apóstrofes a Caín, editat a Ciutat de Mèxic per Ediciones Cicerón. Exposa, amb altres exiliats, a les galeries Arte y Decoración de la capital asteca, els anys 1941 i 1942 (olis i gravats) i Casa del Arte, el 1945, i al Círculo de Bellas Artes el 1948. (4) Poca cosa més sabem sobre la seva activitat americana; només que el 1949 es troba a Guatemala, on planeja establir-se. Però aquí se’n perd la pista. Continuarem investigant...  

(1) L’estimable Miguel Sarró, «Mutis», a l’article “Gráfica revolucionaria. Los dibujantes anarquistas en la Guerra Civil española”, publicat al número especial “100 años de anarcosindicalismo” de la revista Solidaridad Obrera, 2010, indica (p. 47) que era un “dibujante militante de la CNT, colaborador con sus dibujos en la anarquista Tierra y Libertad, en 1936. Durante su exilio en Francia se destacó como xilógrafo (grabados de madera tallada de fácil impresión) y dibujante. Residía en Charente.”

(2) http://anarcoefemerides.balearweb.net/archives/20120213

(3) Citat per Helena López a Exilio e identidad en el mundo hispánico: Reflexiones y representaciones, Biblioteca Virtual Cervantes, 2012, p. 330.

(4) Miguel Cabañas Bravo, Rodríguez Luna, el pintor del exilio republicano español, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 2005, p.  195, 209, 215.

Julián Oliva, de Madrid al cel del Quetzal - per Santi Barjau

El cartellisme català dels anys trenta ens reserva encara moltes sorpreses agradables. La qualitat dels dibuixants i l’efervescència d’aquella societat convulsa i dinàmica, unides a la solvència dels establiments d’arts gràfiques, van donar com a resultat una gran producció de cartells que mereixen encara atenció, una valoració en termes de disseny i una difusió més gran, en exposicions i en tota mena de mitjans.



Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona: AHCB 30156

Mirem si no aquest cartell. Anuncia l’Exposició de l’Art del Vestit i el Saló de Creacions promoguts pel rotatiu barceloní El Día Gráfico. Una mena de precedent de la passarel·la Gaudí, com si diguésssim. Impacte visual, recursos moderns, reminiscència Art Déco. El seu autor firma J. Oliva, amb una peculiar combinació entre les dues lletres inicials. (1) Aquesta firma la trobem en altres cartells i en les cobertes d’alguns llibres de l’Editorial Maucci. En un d’aquests llibres —després en parlarem— la coberta i les fotografies són acreditades com obra de Julián Oliva.

 La firma de Julián Oliva, tal com apareix en un cartell del 1937, el vincula a la cèl·lula d'agitació i propaganda de les joventuts del PSUC. A l'esquerra, una caricatura apareguda al butlletí Sinaia, autoeditat pels passatgers del vaixell que el va dur a l'exili mexicà el 1939. 

Segons el propi testimoni, recollit a la revista mexicana Fotoguía (2), Julián Oliva va néixer a Madrid en una data que ell no especifica, però que la documentació fixa en 1908 (3). No tenim altres notícies sobre la seva etapa de formació que aquestes declaracions on es confessa autodidacte, experimentat en la còpia dels dibuixos de revistes il·lustrades i, a partir dels catorze anys, també com a fotògraf aficionat, tasca en la qual “obtuve desde un principio resultados bastante apreciables”. Desconeixem a partir de quin moment es trasplanta a Barcelona, però és evident que en algun moment dels anys trenta (certament el 1934, si no abans) ja s’ha fet un nom en l’exigent mercat de les arts gràfiques de la capital catalana i des d’aquest moment el trobem força actiu com a cartellista, amb treballs oficials tan populars com el carnaval del 1935, amb una màscara riallera de nas agut, o bé el cartell per al Departament de Circulació de l’Ajuntament de Barcelona, Obeïu l’agent de tràfic, una de les mostres de la campanya promoguda pel regidor Jaume Vachier. O també la composició atrevida, que combina en diagonal una Venus clàssica i una noia contemporània per al concurs Miss Catalunya.

Amb l’esclat de la guerra, Julián Oliva firma alguns cartells notables, entre els quals destaca Pro-Komsomol, destinat a recollir fons per tal que en plena guerra la depauperada República regalés un vaixell a la Rússia Soviètica i on l’autor, com molts altres abans i després que ell, sucumbeix als models perfectes de Cassandre.

Un altre cartell ben conegut, Allisteu-vos a les Milícies Antifeixistes, és firmat conjuntament amb Lluís Perotes. Però com ja dèiem abans, en un llibre publicat per Maucci el 1937, Mallorca: por qué fuimos y por qué la abandonamos, trobem unides les dues activitats de l’artista: el dibuix de la coberta i les fotografies que documenten l’expedició que va intentar prendre Mallorca als facciosos. Força mal reproduïdes, Oliva s’hi mostra atent als conceptes moderns d’una fotografia que, sense deixar de ser documental, adopta enquadraments moderns, picats i contrapicats, etc.

A partir de la desfeta republicana la seva activitat se centra d’una manera preferent en la fotografia, a través de la qual deixa constància de la importància històrica d’aquell moment que ell viu en primera persona: documenta l’estada al camp de Sant Cebrià de Rosselló / Saint-Cyprien —amb fotos que van ser la base del llibre de Manuel Andújar,  St. Cyprien, plage… (campo de concentración)— i, el 23 de maig del 1939, és al port de Sèta on pren instantànies dels moments previs a la sortida cap a Mèxic del Sinaia, on ell mateix embarca dos dies després. Durant la travessa cap a Veracruz els passatgers del vaixell, entre els quals es troben els cartellistes Bardasano i Paquita Rubio, Camps Ribera, Germán Horacio o Ramón Gaya, publiquen amb ciclostil un Diario de la primera expedición de republicamos españoles a México (reedició facsímil del 1989). Aquí apareixen tots retratats i entre ells trobem un Oliva que ha de ser per força el nostre artista. El fet que sigui l'únic que hi apareix retratat de manera frontal em fa suposar que ell sigui l'autor de les caricatures. 

A Mèxic, on es nacionalitza el 1941, Julián Oliva fa alguna exposició (per exemple una al Palacio de Bellas Artes del D.F., el gener del 1945 i una altra a Tuxtla Gutiérrez, el 1949, on presenta una vintena de pintures; també estigué a la comissió organitzadora de la Primera Exposición de Artes Plásticas Españolas en el Destierro, que no es va arribar a fer) i col·labora a la revista Las Españas, fundada el 1946. (4) També presta la seva aportació en llibres de l’esmentat Manuel Andújar, com Cristal Herido, del 1945, o de José Revueltas (Ensayo sobre un proletariado sin cabeza, del 1962). Es continua dedicant a la fotografia que, comercial o no, veu sempre com una possibilitat de creació artística, segons manifesta a l’entrevista de què ja hem parlat. 

Coberta d'un llibre escrit pel seu amic i veí José Revueltas

En l’àmbit del cartell, només li coneixem una altra mostra: la participació el 1942 al concurs United Hemisphere, promogut des del MoMA de Nova York per tal d’estrènyer els lligams entre els diferents països americans, del nord i del sud, en els moments crítics de la Guerra Mundial. Dividit de totes maneres en dues seccions, l’anglosaxona i la llatina, el primer premi d’aquesta darrera va recaure en Josep Renau, però un participant anomenat Julián Oliva Martínez, de Mèxic, va obtenir una de les mencions honorífiques. Suposem que es tracta del cartellista que ens ocupa.

La pista de Julián Oliva es perd en terres mexicanes, tot i que consta que el 1994 vivia a la Ciudad de los Deportes de la capital asteca, al mateix edifici on havia tingut com a veïns l’escriptor José Revueltas i el pintor Héctor Xavier. (5) Les seves fotografies apareixen encara en la literatura de l’exili i van tenir un cert protagonisme a l’exposició El exilio español en México celebrada a Madrid el 1983-84. Segurament són part de les 600 fotografies fetes als fronts de la guerra civil que l’escriptor Max Aub demanava a José Martínez, l’editor de Ruedo Ibérico, per tal d’il·lustrar les seves obres completes (6) però és molt encara el que cal fer per conèixer l’aportació d’aquest autor en els àmbits pictòric i fotogràfic, tant a Barcelona com a Mèxic.

(1) Com que un ha de ser conseqüent amb el que ha dit o escrit en el passat, haig de reconèixer aquí que al començar la meva recerca sobre aquests cartells vaig seguir una pista falsa. Més aviat vaig fer marrada. Vaig presentar les meves primeres conclusions davant de l’auditori exigent del col·lectiu Lletraferits i des d’aquí van fer el salt a la xarxa, gràcies a les cròniques en temps real de l’amic Víctor Palau. En resum, comparant els tipus de lletra i les signatures, aventurava una possible atribució a Joan Queralt Oliva, també cartellista, que més tard va participar a les tasques que van dotar l’Arxiu de Salamanca de bona part del seu contingut. Queda clar que la hipòtesi no anava ben encaminada, però —com diria Max Gromenauer— ja se sap que les hipòtesis hi són per contrastar-les, i aquesta va resultar fallida.

(2) Fernando Torres: “La 8ª de las Bellas Artes: entrevista con Julián Oliva”, Fotoguía, revista de fotografía y turismo, México D.F., vol. 6, núm. 31, març 1974, p. 13-17.

(3) Archivo General de la Nación, Departamento de Migración (dec aquesta informació a la generositat de Marina Garone)

(4) Aquestes dades provenen de l'exhaustiu treball de Miguel Cabañas Bravo, Rodríguez Luna, el pintor del exilio republicano español, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 2005, p. 157, 208, 220. Hem de reconèixer la importància que la seva lectura va tenir en el germen d'aquesta recerca.

(5) Plural: revista cultural de Excelsior, Edición 268-279, 1994, necrològica de Héctor Xavier: “Vivía solo, en un pequeño y austero departamento, frente a la Ciudad de los Deportes, y subía trabajosamente hasta el cuarto piso de un edificio en el que vive todavía el pintor Julián Oliva y en el que vivió un tiempo el escritor José Revueltas.”) Aquest "vive todavía" es contradiu amb el que s’afirma al catàleg de l’exposició Obra plástica del exilio español en México 1939-1989, celebrada a l’Ateneo español de México, que dóna com a data de la mort de Julián Oliva aquell mateix any 1989.

(6) Gérard Maldat: Max Aub y Francia o la esperanza traicionada, Editorial Renacimento, Sevilla 2007, “Biblioteca del Exilio”, p. 155.