Quan ens fixem en el cartell oficial de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, obra de Josep-Lluís Pellicer, ens pot sorprendre l’aspecte estàtic i simètric de la imatge, ple de referències al passat, i el tractament acadèmic de les figures. Haurien de passar encara deu anys per a la creació dels primers cartells considerats modernistes. La importància assolida pel Modernisme com a moment fundacional en el relat de l’art i el disseny del segle XX (començant pel mateix terme que l’identifica), ha fet que sovint es menystinguin altres moments anteriors, que també eren “moderns” a la seva manera, i que hem de poder contemplar amb una altra mirada, sense prejudicis. Els anys immediatament anteriors al Modernisme n’han sortit especialment perjudicats, quan també haurien de ser objecte de la nostra atenció en molts aspectes.
El darrer terç del segle XIX no es pot resumir en poques paraules, sovint equívoques i emprades algun cop amb connotacions una mica despectives, com ara “historicisme”, “eclecticisme” o l’impersonal “premodernisme”. Fa molts anys, Alexandre Cirici Pellicer (emparentat amb el dibuixant que avui ens ocupa) intentava ressaltar el valor d’aquells anys, en especial els que van entorn d’aquell moment galvanitzador que va ser certamen del 1888, posant en circulació el concepte d’Esteticisme, d’origen anglès, que no ha tingut l’acollida que potser mereixia, malgrat que, en la seva definició, que combina progressisme, japonisme o naturalisme, hi tenien cabuda personalitats il·lustres com Apel·les Mestres o Josep Vilaseca, a més d’incloure-hi l’arquitectura del ferro o els anys inicials de Gaudí o de Domènech i Montaner, però també dibuixants que van treballar en l’àmbit de les arts gràfiques com Alexandre de Riquer i Josep Pascó. (1)
Tot això ve a tomb de l’obra d’aquest dibuixant il·lustre, Josep-Lluís Pellicer Feñé (o Fenyé, o Fenyer), nascut el 1842 a Barcelona, on moria el 1901. La seva aportació va ser força valorada per la generació modernista, però avui dia, per desgràcia, no és prou conegut i el seu nom passa desapercebut massa sovint en el relat de l’art català del seu temps. La seva tasca com a cartellista és reduïda i limitada quasi exclusivament a publicitar les exposicions de belles arts i d’indústries artístiques que tanta importància van tenir en la darreria del segle XIX, i en l’organització de les quals ell va tenir un paper destacat. (2)
La formació artística de Pellicer no va seguir el camí habitual a l’època, centrat en els estudis acadèmics: sembla que no va assistir a Llotja, l’Escola de Belles Arts de Barcelona, i que va aprendre dibuix i pintura “sens professor especial, ni assistir à cap escola ni academia” (3) i per tant caldria veure com una ironia el títol de crèdits de l’Almanac de Lo Xanguet per a 1865, “enjiponat en català del que ara’s parla”, on llegim que havia estat “ilustrat per un xicot que ha anat á Llotja, que’s diu Grabiel Nyapus”, pseudònim de Josep-Lluís Pellicer. De tota manera potser la dada no és tan allunyada de la realitat si és cert que Pellicer, com el seu pare i el seu germà, va seguir la carrera de mestre d’obres que en algun moment es va impartir a l’històric edifici del Pla de Palau.
També es pot posar en qüestió el fet que s’hagués format sense cap professor, ja que va assistir a l’acadèmia particular del pintor Serra Porson, que representava un corrent més tradicional, amb la mirada posada encara en la ciutat de Roma, ciutat on Pellicer va residir amb intermitències cap a 1865-70; de tota manera, la seva pintura va tendir més aviat cap al realisme que venia de París i que, a Catalunya, era abanderat per Ramon Martí Alsina (que va arribar a ser el seu sogre). Les seves pintures s’allunyen del colorisme preciosista de Marià Fortuny, fins al punt que es va arribar a dir que eren dibuixos excel·lents on si alguna cosa hi sobra és el color (perquè per al públic no va ser fàcil acceptar el seu realisme fet de taques cromàtiques i amb temàtiques contemporànies, que potser l’acosten a l’estil dels macchiaioli italians). No m’estendré en el repàs de la tasca de Josep-Lluís Pellicer com a pintor, en la qual destaquen quadres com Zitto... silenzio che passa la ronda (1869), exposat al MNAC; també va fer pintura aplicada a l’arquitectura, com la que es pot contemplar encara a la sala de lectura de la Biblioteca Arús de Barcelona, o la més destacada, a la capella de l’asil Toribi Duran, conjunt malauradament desaparegut que es trobava a la vila de Gràcia, a l’altura de la Travessera. (4)
Al marge de l’activitat pictòrica, Pellicer és recordat sobretot com a dibuixant de premsa i editorial. Els seus dots d’observació i la tècnica de dibuix, amarada de realisme, van fer que s’especialitzés en el dibuix de guerra, en una època que la fotografia documental encara no ocupava les pàgines dels diaris i revistes, per les dificultats tècniques de la seva reproducció, i en canvi els sistemes de gravat permetien traslladar amb exactitud els dibuixos de línia a les pàgines impreses. La innovació i el mèrit de Pellicer van consistir a introduir-se fins a les trinxeres, “exposant la vida per augmentar l’interès documentari i sensacional del croquis”. (5) Els seus reportatges gràfics van constituir una novetat a Espanya i van ser molt apreciats, també en altres països, on van ser reproduïts en nombroses publicacions, com The Graphic de Londres o L’Illustration i Le Figaro de París. S’esmenta la seva activitat en la guerra franco-prussiana de 1870-71; les guerres carlines de 1872-76, enviat per La Ilustración Española y Americana de Madrid, o la guerra russo-turca de 1877, com a corresponsal de Le Monde Illustré. L’enciclopèdia Espasa també l’esmenta als conflictes de Cuba i del Marroc. El realisme de Pellicer aplicat a descriure la guerra assoleix una màxima justificació ètica: alguns dels seus treballs exposen les crueltats dels conflictes bèl·lics amb la mateixa actitud (objectiva en els mitjans però intencionada en el propòsit) que han adoptat modernament els fotògrafs de premsa en casos similars. Cap a 1880 Pellicer estava establert a París, des d’on treballava per a mitjans de tot el món, però es va acabar establint definitivament a Barcelona, on va tenir una part important en el desenvolupament de les primeres juntes de museus i exposicions creades a la ciutat a partir del 1888.
L’obra polifacètica de Josep-Lluís Pellicer com a dibuixant comprèn cartells, capçaleres de revistes, dibuixos per a publicitat i il·lustracions per a llibres. També és autor d’una discreta obra literària en català i castellà, en general de caràcter periodístic, publicada a La Vanguardia, La Renaixença o Diari Català.
Pellicer va ser col·laborador assidu de les publicacions de l’editor López, entre les quals hi havia algun dels setmanaris més llegits del moment, com La Campana de Gràcia (fundat el 1870) i L’Esquella de la Torratxa (iniciat el 1879, després d’esporàdiques aparicions anteriors). També va publicar dibuixos a L’Avenç, en la seva primera època (1881-84), La Ilustració Catalana, El Siglo (òrgan publicitari dels grans magatzems d’aquest nom, on publica cap a 1884-85 uns “Croquis barceloneses” a doble pàgina, junt amb Apel·les Mestres i Eusebi Planas), i d’altres. A Madrid va dirigir El mundo cómico (1874-75) i va col·laborar a Madrid Cómico (1885) i al Gil Blas.
Pel que fa a la il·lustració del llibre, va ser director artístic de l’editorial Montaner i Simon, per a la qual va il·lustrar diverses obres, i també va ser el responsable visual de la revista La Ilustración Artística, que publicava l’esmentada editorial. Entre la gran quantitat de llibres, de tipus ben divers, que Pellicer va il·lustrar, destaquen El Nabab de Daudet (1882), una edició de luxe del Quixot, alguns volums dels Episodios Nacionales de Pérez Galdós, les Obras Completas de Mariano J. de Larra (1886), Algo de Bartrina, Poesías de Guimerà, obres de Walter Scott, i d’altres. La seva obra gràfica abasta pràcticament tots els components no literaris del llibre: no només il·lustracions, sinó també vinyetes i orles.
Vinculat als preparatius de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, per a la qual va fer el cartell que ja he esmentat, Pellicer va ser nomenat més tard director dels museus de Belles Arts i de Reproduccions, inaugurats el 1891 a les instal·lacions del Parc de la Ciutadella; podem pensar que en la seva actuació va pesar el record de la seva visita a l’Exposició Universal de Londres del 1862, on devia visitar el museu de South Kensington, l’actual Victoria & Albert Museum, dedicat a proveir models històrics per a les arts industrials modernes. També va ser president del Cercle Artístic barceloní i fundador i primer president de l’Institut Català de les Arts del Llibre, des d’on va impulsar la creació de l’Escola Pràctica Professional de la impremta i l’edició de la Revista Gràfica.
Políticament, Pellicer va representar sempre una posició progressista, com a membre del partit democràtic (1865) i regidor de Barcelona (1869). Aquell mateix any va participar en la insurrecció republicana de Barcelona i més tard passà a militar en l’Aliança bakuninista i en la Primera Internacional, per acabar acostant-se al catalanisme: el 1892 participà a Manresa a l’assemblea de la Unió Catalanista, entitat per a la qual va dissenyar un dels segells de propaganda i que va arribar a presidir.
A la seva mort es van exposar al Palau de Belles Arts “entre cuatro y cinco mil” dibuixos originals de Pellicer, així com pintures, fotografies, llibres i altres materials d’estudi, com la seva col·lecció d’indumentària, d’armes i de ceràmica, amb la venda dels quals es va ajudar econòmicament la seva família. (6) Actualment, una bona part d’aquests treballs es conserven al Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC; també hi ha alguns dibuixos destacats a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
***
Josep-Lluís Pellicer va ser autor d’una sèrie de cartells que, si bé representen només una petita part de la seva extensa producció de dibuixant, constitueixen una aportació important a la història publicitària de Catalunya, ja que es poden comptar entre els cartells il·lustrats més antics que es conserven. Potser la producció de Pellicer no es pot enquadrar encara en les tipologies usuals del cartell modern, sinó que culmina en certa manera la prehistòria del cartell artístic català, i ho fa amb uns exemplars de gran interès gràfic i històric.
El conjunt dels cartells de Josep-Lluís Pellicer comprèn dues tipologies diferenciades: composicions il·lustrades, molt minucioses; i cartells formats quasi exclusivament per lletra, però que no són realitzats tipogràficament, amb tipus mòbils d’impremta, sinó dibuixats i estampats mitjançant procediments litogràfics. En aquests darrers cartells, Pellicer hi tria el tipus de lletra, la seva disposició i els elements decoratius complementaris, de manera similar al que fan els actuals dissenyadors gràfics.
Desconec si Pellicer havia fet ja algun cartell durant la seva estada a París, cap a 1880-1884, on sens dubte va conèixer les primeres manifestacions d’aquest gènere, com els cèlebres treballs de Jules Chéret. Els únics cartells amb finalitats comercials que li conec són dos treballs sense data per als grans magatzems El Siglo (podrien correspondre al seu període com a director artístic de la seva revista, 1884-85, tot i que també s’han considerat de cap a 1890), amb representacions prolixes de multituds davant la porta de l’establiment, a la Rambla barcelonina: un exemplar és en colors, mentre que l’altre, només en blanc i negre, afegeix a la il·lustració una orla complexa, amb personificacions de les quatre estacions, gallardets, etc.
En tot cas, el primer cartell clarament datat que li conec és el que anunciava l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, que encapçala aquest text. Considerat un dels primers exemplars del cartellisme català, en conserva en dues versions: una de grans dimensions (250 x 100 cm) i una altra de mida reduïda (72 x 33 cm); a més d’una reducció que s’oferia com a suplement de la revista La Exposición, òrgan informatiu d’aquell certamen universal, on es comenta que el cartell era un treball de luxe, que “Se aparta por completo del estilo ordinario que siempre ehmos venido observando en esta clase de anuncios”, i que havia estat imprès als tallers dels Successors de Ramírez, a finals de 1887. (7) En un fons arquitectònic, basat en la portada gòtica de la Casa de la Ciutat barcelonina, Pellicer hi situa una figura de la Victòria, amb els textos “gloria” i “honor”, i una escultura al·lusiva al treball, flanquejada per les figures al·legòriques de les ciències i les arts. Unes antenes laterals, amb medallons on es llegeixen les diferents seccions de l’Expo, sostenen unes curioses banderes d’Espanya. El MNAC en conserva un esbós preparatori, on la figura sedent representa Bàrcino coronada.
Durant l’any 1888 Pellicer va fer un cartell que va ser esmentat a la premsa, però del qual no es deu conservar cap exemplar o, en tot cas, no l’he pogut localitzar en cap col·lecció. Es tracta del cartell que anunciava la inauguració de la temporada de toros que aquell any, coincidint amb l’Exposició Universal, devia ser destacada (de fet, al cartell de l’Expo, s’esmenten les “corridas” com un dels esdeveniments que havien de donar prestigi al certamen). En aquell moment la tauromàquia s’exercia al Torín, la plaça que hi havia a la Barceloneta (on ara hi ha la seu de Gas Natural). Segons la notícia publicada a la revista madrilenya El Toreo, “no existía precedente de que en esta capital [Barcelona], empresa alguna se hubiera esmerado en el medio de anunciar las corridas, hasta que la actual ha encargado dicho trabajo al conocido dibujante Sr. Pellicer, el cual ha logrado pesentar una obra en la que están hermanados el arte y el buen gusto.” (8) El diari barceloní La Dinastía tampoc no descriu el cartell ni en diu la tècnica d’impressió, però aclareix que “El dibujo es sobrio y bien entendido, y la combinación de los colores está hecha con notable acierto.” (9)
Després del 1888, i a causa de la seva vinculació amb l’organització de les exposicions d’art, Pellicer va ser encarregat de fer-ne els cartells anunciadors, però també altres materials que s’hi relacionen, com diplomes i catàlegs. La primera exhibició va ser l’Exposició General de Belles Arts, que es va celebrar el 1891, i Pellicer la va anunciar amb un cartell sense figures, només amb els textos bellament disposats. La seva mestria en el disseny de lletres era molt apreciada a l’època i es va posar de manifest per exemple en les capçaleres per a diaris i revistes. Com a únic element figuratiu hi dibuixa una palma i una corona de llorer, símbols del triomf a què aspiren els artistes, amb una estrella de cinc puntes que emet raigs. L’exposició de 1892 estava dedicada a les indústries artístiques i reproduccions, que segons un pla inicial s’havien d’alternar amb les mostres de belles arts. Pellicer en va fer dos cartells diferents: un que segueix la línia de l’any anterior, amb el text acompanyat d’un sol radiant, llorers i palmes, als quals s’afegeixen altres elements, com una roda dentada, un compàs, un martell, un burí... al·lusius als diferents oficis artístics; i un altre de plenament figuratiu, amb un marc arquitectònic centrat pel text bellament escrit sobre un fons que imita un tapís, mentre que als frisos que l’envolten, “por medio de genios, dibujados con mucha inteligencia, se hallan representadas las principales industrias.” (10) La mateixa composició (de la qual al MNAC es conserva un dibuix preparatori), es va fer servir també, impresa en fototípia a un sol color, com a diploma per entregar als artistes guardonats amb medalles o mencions honorífiques.
Pellicer també va fer un cartell per a l’Exposició General de Belles Arts celebrada el 1894, centrat per l’escut de la ciutat envoltada per les inscripcions. També es coneix una il·lustració figurativa (una dona asseguda en una estrada, personificació de la ciutat de Barcelona, en actitud hieràtica i frontal, davant d’un tapís on es llegeixen els mots “Arquitectura”, “Pintura”, “Escultura” i “Grabado”), l’original de la qual es conserva al MNAC, que també devia servir com a original per a un cartell de petit format, amb el detall de les activitats de l’exposició, tot i que desconec si se’n conserven exemplars impresos. (11)
L’any 1898 es va celebrar al recinte del Parc de la Ciutadella una Fira Concurs Agrícola, per a la qual Pellicer va fer alguns projectes gràfics, conservats també al MNAC, però no consta que s’arriessin a imprimir com a cartells, tot i que se sap que es va convocar un concurs, en un any que es considera fundacional per al cartell modernista. “Vamos, que’ls artistes no’s queixaràn per falta de concursos de cartells. Cartell pera l’Exposició de Bellas Arts, cartell per a anunciar lo Carnaval, cartell pera l’Anís del Mono, cartell pera la fira-concurs agrícola... y encare no som allà hont aném.” (12) Un dels projectes conservats es va fer servir com a capçalera de la revista Feria Concurso Agrícola. Òrgano oficial del comité ejecutivo, que va aparèixer al llarg de nou números, durant el certamen agropecuari; el segell oficial de la fira, reproduït a la revista, segurament també era obra de Pellicer.
L’any 1900 l’artista va fer una capçalera de cartell per a les festes de la Mercè, que s’imprimia en cromolitografia i a la qual s’enganxava la resta del cartell imprès en tipografia amb el detall de la programació. El treball de Pellicer basa el seu efecte en la disposició adequada de les lletres que en formen el text, acompanyat només per l’escut de la ciutat i un lleu esquitxat d’or al fons.
He trobat referenciat com a cartell un reclam del 1892 per a la botiga de llums i metal·listeria Costa y Ponces, que es trobava a la cantonada dels carrers de Ferran i del Pas de l’Ensenyança, però no n’he vist cap exemplar i en desconec les dimensions i la tècnica. (13) És un treball semblant a d’altres que ja hem vist, que imita un tapís penjat d’una estructura arquitectònica, amb figures al·legòriques i un fris de putti que fan les feines de la indústria.
Finalment, tinc constància d’alguns projectes per a cartells o anuncis, sense data coneguda, i dels quals no hi a constància que s’haguessin imprès en paper de gran format. A l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona es conserva un dibuix per anunciar un medicament, l’Emulsión Amargós; mentre que al MNAC es conserva el dibuix preparatori de Josep-Lluís Pellicer per a l’establiment de decoració Faianç Català, que es va utilitzar com a anunci a la premsa, i que va servir per al disseny d’un cartell en exemplar únic, fet amb rajoles de ceràmica, per a la façana de la botiga, quan estava situada al xamfrà de la Gran Via i la Rambla de Catalunya.
En conjunt són uns pocs cartells, complexos i historicistes, representatius de l’estil culte del seu autor i de l’estètica dels darrers anys del segle XIX, en una línia que no seguirà el corrent majoritari de la publicitat, però que fan de Josep-Lluís Pellicer un dels primers cultivadors del gènere a Catalunya.
NOTES
(1) Alexandre Cirici Pellicer: “Un període poc estudiat: L'Esteticisme”, Serra d’Or, (Montserrat), XV, 165, 15 juny 1973, p. 48-51 [408-411].
(2) Pellicer ha estat estudiat a la tesi doctoral de Glòria Escala, que mereixeria una bona publicació il·lustrada. Una bona introducció a la seva biografia la trobem en la nota necrològica d’Eud[ald] Canibell: “Recuerdo á J.L. Pellicer”, Revista Gráfica, 1902, p. 5-19. També P.K.: “Pellicer”, La Campana de Gràcia, XXXII, 1.675, 2 juny 1901, p. 1-2; Raimon Casellas: “En Pellicer”, La Veu de Catalunya (edició del matí), 18 juny 1901, 27 juny 1901. Encara és útil el treball de Salvador Bori [Jaume Passarell]: Tres maestros del lápiz de la Barcelona ochocentista. Padró, Planas, Pellicer. Estudio crítico-biográfico, Llibreria Millà, Barcelona, 1945.
(3) Conrad Roure: “Joseph Lluís Pellicer”, La Ilustració Catalana, II, 51, 30 novembre 1881, p. 414.
(4) El Asilo Toribio Duran. Gracia-Barcelona. Escuela de Reforma para Jóvenes rebeldes, depravados y delincuentes. Memòria presentada al Congreso Penitenciario Nacional de Madrid 1907, Barcelona, 1907.
(5) Miquel Utrillo: “En Josep Lluís Pellicer, dibuixant”, Pèl & Ploma, 37, 10 febrer 1900, p. 3.
(6) E[udald] C[anibell]: “Exposición Pellicer”, Revista Gráfica, 1901, p. 83-84.
(7) “Cartel modelo”, La Exposición, 39, 31 desembre 1887, p. 380.
(8) “Toros en Barcelona. 1.ª corrida de la temporada, verificada el 1.º de Abril de 1888”, El Toreo, (Madrid), XV, 705, 9 abril 1888, p. 3.
(9) La Dinastía, 23 març 1888, p. 2.
(10) Diario de Barcelona, 4 octubre 1892 (ed. del mati), p. 11.509.
(11) Apareix reproduït a la coberta d’un número monogràfic de la revista Barcelona Cómica, 18, 28 abril 1894, p. 1.
(12) La Tomasa, XI, 489, 13 gener 1898, p. 26.
(13) Jaume Codina i Mejón: “Un crit a la paret! Els orígens del cartell publicitari: art i publicitat”, Arts, revista del Cercle de Belles Arts (Lleida), 35, novembre 2011, p. 41 (https://issuu.com/revistaarts/docs/arts35/43)