Continuo amb el repàs dels pintors que també han tingut una dedicació com a cartellistes i avui us ofereixo una visió de l’obra de Joan Llimona Bruguera (Barcelona 1860-1926), conegut sobretot com a pintor de cavallet i autor de grans decoracions murals, i també com a dibuixant, però que té una producció de cartells que pot semblar secundària tot i que, com veurem, va ser abundant.
Malgrat haver iniciat estudis d’enginyeria i d’arquitectura, els abandona per dedicar-se definitivament a la pintura. El 1880 va a Roma amb el seu germà, l’escultor Josep Llimona, on s’està quatre anys i on es relaciona amb els artistes catalans que hi eren establerts, com Antoni Fabrés i Enric Serra, i freqüenta els ambients acadèmics de la ciutat italiana. L’any 1891 la seva obra assenyala una orientació nova, que ha esdevingut un lloc comú de la seva biografia artística i humana, en tant que senyal d’una “conversió” radical al catolicisme per part de Llimona, abans indiferent en qüestions religioses. En endavant la temàtica de les seves pintures es basarà en escenes escollides amb voluntat proselitista i, de manera correlativa, adoptarà un canvi d’estil basat en l’anomenat “impressionisme gris” de Ramon Casas i Santiago Rusiñol; també s’han assenyalat influències de Puvis de Chavannes, Albert Besnard o Maurice Denis. Les obres més destacades de Joan Llimona, que en fan un dels grans noms de la pintura del Modernisme, són les representacions de figures femenines en interiors, sovint com a lectores o bé mentre fan tasques casolanes, però també grans composicions que exalcen una determinada visió de costums i tradicions rurals, com Tornant del tros; i també els grans conjunts murals per a la decoració d’edificis religiosos (cúpula del Cambril de Montserrat; església de les Germanetes dels Pobres de Vic; dos grans quadres a l’oratori de Sant Felip Neri de Barcelona…) o civils, com la casa Recolons o el Palau de Justícia. En tots els casos es tracta d’olis sobre tela pintats a l’estudi i enganxats als edificis, i no de pintura al fresc com es farà poc després, per obra dels pintors noucentistes.
Joan Llimona, amb el seu germà i altres artistes, funda el 1893 el Cercle Artístic de Sant Lluc, que agrupava els artistes catòlics amb una certa voluntat combativa, i que ell va presidir en diverses etapes. Autor d’articles a la premsa sobre estètica i moral (recollits pòstumament a El Do de Déu) formà part de nombroses institucions i organismes relacionats amb l’església catòlica: presidí la Lliga del Bon Mot i, poc abans de morir, fou nomenat president del Foment de Pietat Catalana.
***
Joan Llimona va conrear el cartellisme en certs moments i amb uns objectius ben concrets (per a exposicions i per a activitats religioses), tot i que no estic segur de poder precisar-ne tota la producció. Desgraciadament un dels seus biògrafs, Rafael Benet, que insinua la importància quantitativa del cartellisme de Llimona, no creu necessari estendre’s gaire sobre aquesta qüestió a la necrològica de l’artista, quan afirma que “Tots els seus dibuixos i cartells de propaganda contra la blasfèmia i dels crims socials i a favor de l’almoina etc., estan a la memòria de tothom i fóra inútil, a més, una enumeració, almenys en aquest moment.” (1)
Eliseu Trenc considera que l’obra propagandística de Joan Llimona no ateny el nivell d’artisticitat de les seves decoracions murals o els paisatges amb figures, ja que no s’identifica amb les variants del cartell més abundants a l’època modernista (la sintètica o la decorativista) i la identifica amb un corrent més acadèmic. (2) Curiosament, la manera sintetista que fa servir en moltes de les seves pintures, que per a Rafael Benet es podien considerar de gust cartellista, no l’aplica en la seva producció de cartells, que sempre es van poder alinear amb una visió acadèmica del dibuix.
Un dels cartells més coneguts de l’autor, i el primer que podem identificar, és el que realitzà el 1897 per a una exposició del Cercle de Sant Lluc a la Sala Parés: de format apaïsat, presenta una figura masculina, amb una trompeta i una corona de llorer, que malgrat el modelat convencional, acadèmic, té una composició senzilla que contrasta amb la riquesa del fons daurat i la fa apta per a un cartell atractiu. Com a tal, va ser reproduït a diversos reculls estrangers (The Poster; The Poster Collector’s Circular...) en el moment de l’eclosió del cartell català.
L’any següent va participar amb un projecte al concurs de cartells anunciadors de l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona. El seu projecte va merèixer un accèssit (3) però força anys més tard va ser reutilitzat, com ja veurem. Excepcionalment, va optar a realitzar publicitat comercial, ja que aquell mateix any va prendre part al concurs de cartells convocat per la casa Codorniu. Desconec l’aspecte de la seva proposta, de la qual el crític Raimon Casellas va dir que no es tractava d’un cartell sinó d’una acadèmia de primer ordre, cosa que pot donar pistes sobre el caràcter del projecte. (4) A la documentació conservada a l’arxiu de la casa Codorniu es troba un resguard de la participació de Joan Llimona al concurs, on es llegeix que va presentar una obra amb el lema “Llavor”.
El 1903 fa el cartell per a
l’exposició pòstuma de Baldomero Galofre que es va celebrar al Palau de Belles
Arts, amb la figura femenina mig ajaguda que s’adapta així al format apaïsat
del cartell, força infreqüent a Barcelona però que Llimona fa servir en
diversos treballs inicials.
L’any 1904, Llimona va realitzar un dels cartells que la revista comercial Mercurio repartia entre els seus lectors com a il·lustració d’una narració en la seva secció “Para los niños”. En aquest cas es tractava del text sobre “El Trabajo”, de J. Piernas Hurtado, i la imatge, que també es reproduïa en blanc i negre a les pàgines de la revista, mostra dos obrers davant d’un paisatge rural. (5)
La firma de l’artista apareix en un nou cartell per anunciar la sortida de revista Garba, amb la figura d’una sembradora en actitud de disseminar un feix de revistes que porta sota el braç; el trasllat litogràfic del dibuix de Llimona va ser obra de l’especialista Francesc Madriguera i la revista ¡Cu-cut!, del mateix editor, en va repartir una reproducció reduïda. (6) Llimona va col·laborar amb alguns dibuixos en aquesta revista, de durada efímera, que marca el pas del Modernisme al Noucentisme; el seu cartell va ser parodiat a les pàgines de la revista mateixa per part de Gaietà Cornet. (7)
L’any 1906 Joan Llimona va veure publicat un cartell que anunciava l’exposició de quadres i dibuixos celebrada pel seu consoci al Cercle de Sant Lluc, Antoni Utrillo, amb una figura de dona al costat d’una font, dibuixada en sanguina. I l’any següent es va reutilitzar el seu projecte descartat el 1898 per a les exposicions artístiques de Barcelona per a una nova convocatòria, en aquesta ocasió anomenada Exposició Internacional d’Art. Segons sembla, el concurs per elegir els cartells en l’edició del 1907 va ser declarat desert pel jurat, i es va optar per aprofitar la proposta ja antiga de Llimona. Aquest fet va ser objecte de nombrosos comentaris desfavorables, en tractar-se d’una obra “rescalfada”, que ja tenia nou anys i es ressentia d’una estètica antiquada, amb la figura d’un artista grec, amb les eines de dibuixant i d’escultor, i al fons una vista de Barcelona. En conec tiratges en català, castellà i francès. Segurament, un dels motius que van allunyar la participació dels artistes més destacats va ser un dels punts de les bases, que exigia presentar un pressupost d’execució del cartell. (8)
En aquest mateix 1909 Joan Llimona participa sense èxit, junt amb molts d’altres artistes, a la segona ronda del concurs per al cartell de promoció turística de Barcelona, organitzat per la Comissió d’Atracció de Forasters i Turistes sota el lema “Barcelona, ciutat d’hivern”; desconec si també va prendre part a la primera ronda del 1908, declarada deserta, en el jurat de la qual consta la presència del seu germà, l’escultor Josep Llimona. (9)
En els anys següents Joan Llimona emprèn un projecte ambiciós per a l’editor catòlic Josep Vilamala: la creació de trenta cartells per a l’ensenyament de la catequesi, amb una glossa del Credo desgranat frase a frase, des d’un primer full amb el títol “La señal de la cruz”, fins al “Amén”, que porta el número 30. Es tracta no pas de cartells per a ser enganxats pels carrers, sinó que es presentaven muntats amb un llistó a la part superior per tal de penjar-los a la paret de les aules en les escoles, o bé en els locals parroquials on s’impartia la doctrina cristiana als infants que es preparaven per a la Primera Comunió. Plasmats evidentment des d’una perspectiva anterior al Concili Vaticà Segon, en conjunt es tracta d’uns treballs estranys, ja que han de mostrar conceptes religiosos sovint complexos, i alguns cops el cartell apareix dividit en dues o més escenes, cosa que trenca totalment el concepte habitual en els cartells comercials, polítics o culturals. És clar que es tracta d’uns cartells totalment diferents, amb finalitats pedagògiques i mnemotècniques, i no dubto que en molts casos aquestes imatges que entraven pels ulls van quedar gravades a la retina i al cervell dels petits catecúmens.
Malgrat la complexitat natural en un encàrrec d’aquestes característiques, i tot i l’encert d’algunes composicions, el dibuix de Joan Llimona presenta alguns detalls de debilitat que suggereixen una certa rapidesa d’execució, cosa que em fa pensar que potser l’artista els va executar directament en les planxes litogràfiques.
A les pàgines de La Hormiga de Oro apareix publicitat sobre aquests cartells i d’aquesta manera ens assabentem que eren promoguts per l’Asociación de Eclesiásticos para el Apostolado Popular, que es van començar a produir el 1911 (el març ja n’hi havia sis de publicats) i que es complementaven amb uns llibrets explicatius amb textos del sacerdot Ildefons Gatell; es venien en diverses presentacions (la làmina solta o bé “Montadas sobre tela y con varillas y dos anillos para colgarlas”) i venien recomanades pel bisbe de Barcelona. (10) El mes d’octubre n’havien aparegut quinze làmines i s’anunciava que en endavant el ritme de publicació seria setmanal, cosa que de complir-se faria que la sèrie de trenta cartells de Llimona s’acabés del tot a principi del 1912. (11)
La sèrie de cartells de Llimona
es pot contemplar íntegra en la pàgina de la Fundación Joaquín Díaz, d’Urueña,
a la província de Valladolid.
Per algun motiu que desconec es van reeditar un temps després, redibuixades per una altra mà: algunes apareixen sense firmar i unes altres porten la firma J. Ariet, que ha de correspondre al poc conegut Josep Ariet Olives; la majoria són meres còpies dels dibuixos originals, però n’hi ha algunes en què la imatge es canvia completament, com és el cas del cartell número 13, “Padeció bajo Poncio Pilato” (que en la versió original mostrava el pecat en els temps moderns representat en dos homes benestants que es lliuren a la gola i en una multitud que acudeix al cinematògraf) i sobretot el darrer de la sèrie, ja que si el dibuix de Llimona tenia una gran força visual, amb l’àngel fixant amb un cop de maça un rebló enorme que tanca la boca de l’infern, en la nova versió firmada per Ariet perd aquesta contundència i és substituït per tres escenes més convencionals. S'ha de suposar que no s'havien conservat les planxes originals i, quan es va voler fer una segona edició dels cartells, es van haver de redibuixar i es va aprofitar per canviar alguns quadres considerats poc adequats. La comparació entre dues versions d'un mateix cartell (aquí a sota, el número 8, amb el naixement de Jesús), revela la qualitat més elevada dels treballs originals de Joan Llimona.
Aquesta iniciativa catequística es completava amb uns altres trenta-cinc cartells firmats per Dionís Baixeras, company de Llimona al Cercle de Sant Lluc i, com ell, molt implicat en tasques d’art i propaganda catòliques. Els seus cartells, en general més dispersos gràficament, on potser s’abusa de la compartimentació de la superfície en diverses escenes, estan dedicats als manaments, l’oració, els sagraments, les virtuts i les obres de misericòrdia; es devien publicar al llarg del 1912. (12) Més tardanament, després de la Guerra Civil, Teodoro Miciano va fer una altra sèrie de cartells, amb escenes unitàries poblades per figures colossals.
El gener del 1914 es feia públic el veredicte del concurs de cartells organitzat per la junta directiva de l’Exposició d’Indústries Elèctriques; el certamen, que s’havia de celebrar el 1917, es va acabar fent l’any 1929 amb un altre nom, un altre esperit... i uns altres cartells. El jurat, presidit per l’alcalde Joaquim Sagnier, va donar els premis a tres projectes que coneixem per fotografies en blanc i negre, publicades a la premsa; tot sembla indicar que es tractava de treballs excessivament pictòrics i poc gràfics, amb les al·legories classicistes que cabia esperar dels seus autors: Joan Llimona, Dionís Baixeras i Josep Triadó. La proposta de Llimona, guanyadora del primer premi i retolada amb el lema “La Fada”, presenta una figura femenina arrupida al peu d’una font, mentre que al fons de la imatge unes torres metàl·liques unides per cables elèctrics i una descàrrega de llampecs expliciten el contingut del certamen. (13)
El 1915 un nou cartell anunciava l’exposició que Joan Llimona i el seu germà Josep, junt amb el pintor Fèlix Mestres, van presentar a Madrid, a la Sala Vilches. Tot i que no està firmat, s’atribueix a Joan Llimona, i mostra una dona asseguda en una posició forçada.
Els darrers cartells de Llimona ja corresponen als anys vint i mostren un tractament més acurat del color: per a l’Any Jubilar Josefí (1921) crea una representació de sant Josep amb la vara florida, en una barca senyalada amb la tiara papal, mentre que al fons s’insinua la ciutat de Barcelona amb el que sembla un paisatge de xemeneies o potser la Sagrada Família, la visita a la qual constituïa l’acte central que s’anunciava al cartell; per a la Peregrinación española a Roma al XXVI Congreso eucarístico del 1922 mostra dos àngels que sostenen una custòdia radiant, davant la façana de Sant Pere de Roma; un altre cartell del mateix any, per al centenari de la presència de sant Ignasi de Loiola a Catalunya, el mostra guiat per un àngel, sortint de la Cova de Manresa amb els seus Exercicis Espirituals sota el braç i amb les muntanyes de Montserrat al fons; i finalment, fa un cartell poc conegut per als Esports d’hivern organitzats pel Centre Excursionista de Catalunya en la temporada de 1924.
En data que desconec fa dos projectes de format apaïsat per al Vino la Monja, especial para enfermos que no sé si es van fer servir com a cartells o bé només per a anunci a la premsa o com a etiqueta. Els he vist en imatges de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.
Segurament hi ha molts altres cartells que no conec, si hem de creure el testimoni de Rafael Benet que esmentava al principi. Potser aquests treballs no són cartells de gran format com els que s’enganxaven pels carrers, sinó altres fulls més petits, vinculats a altres canals de distribució, com per exemple un que es coneix amb el text Caritat per a l’hospital de la Santa Creu, il·lustrat amb la imatge d’un home ferit acompanyat per una jove, que no ha pogut ingressar al centre sanitari, mentre una monja l’acomiada amb la mirada trista al costat de la porta, on hi ha el rètol “No hi ha llits”. Segons sembla, aquest dibuix acolorit es presentava emmarcat en els calaixos per a almoines que es van distribuir en diverses esglésies, un exemplar dels quals es conserva al museu de Sant Pau. El 1920 Llimona va oferir a l’administració de l’hospital el dibuix original, que també es conserva. (14)
La necrologia publicada a En Patufet afirma que “Deixa en morir el mestre Llimona un sens fi de dibuixos molts dels quals s’han popularitzat en estampes i reproduccions per a enquadrar” (15) però desconec si es refereix a aquests treballs que he esmentat, de mides mitjanes o grans, o bé si es tracta de les petites estampes i recordatoris que se solien sobreimprimir amb les dades concretes de festes sòcioreligioses com ara batejos, primeres comunions o, fins i tot, enterraments.
Potser una recerca més intensa permetria localitzar algun cartell desconegut o bé en el buidatge de la premsa catòlica de l’època es localitzarien altres dades i potser alguna reproducció.
***
A més dels cartells, Joan Llimona presta els seus dibuixos a altres impresos, quasi sempre amb una intencionalitat moralitzadora i propagandística de la religió catòlica. Va fer il·lustracions per a diverses revistes, com L’Avenç, de manera esporàdica, i també per a Garba, ¡Cu-cut!, Hispania, La Barretina, Catalunya Social o Bella Terra.
Per al Full Dominical de la diòcesi de Barcelona dissenya una capçalera (1907) i, l’any següent, una sèrie de sis capçaleres corresponents als diferents temps de l’any litúrgic. També il·lustra gran quantitat de llibres de temàtica religiosa, com la Guia del Cristià. Devocionari Popular de Catalunya, editada pel Foment de Pietat, on trobem il·lustrades les catorze estacions del Via Crucis (que es poden comparar amb les sèries que va pintar per a la parròquia de la Concepció i per al convent de Pompeia). També va il·lustrar novel·les, com La regenta, de Clarín, o El Centurión de A.B. Routhier, entre d’altres.
Per a la mateixa Asociación de Eclesiásticos para el Apostolado Popular que va promoure els cartells catequètics que he esmentat més amunt, il·lustra una col·lecció de “Hojas apologéticas y sociales”. (16)
Joan Llimona també presta la seva col·laboració en altres treballs, com ara la senyera de l’Orfeó de Sants, projectada per Rafael Masó i en la qual va pintar una escena al·legòrica amb uns àngels, una pastora i altres figures amb túnica, (17) o bé uns plafons decoratius executats pel procediment ideat pel químic Manuel Urgellés, que permetia “fer majolista a qualsevol artista”, en poder dibuixar directament sobre les rajoles abans de la cocció. Llimona va fer amb aquest procediment el plafó que presideix el celler gran de les caves Codorniu a Sant Sadurní d’Anoia, o també un Sant Domènec per a l’Hospital Clínic de Barcelona. (18)
(1) R. Benet: “Joan Llimona. Dades per a una biografia i assaig crític”, La Paraula Cristiana, III, 1926, p. 221.
(2) Eliseu Trenc Ballester: Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona, Gremi d’indústries gràfiques de Barcelona, 1977.
(3) La Dinastía, 13 octubre 1897, p. 2: el projecte que va guanyar i es va imprimir va ser el de Francesc Mirabent i Soler, i també es van premiar amb accèssits els projectes d’Adrià Gual i de Manuel Feliu de Lemus.
(4) R. Casellas: “Projectes de cartell pel xampany Codorniu”, La Veu de Catalunya, 21 gener 1899, edició del matí, p. 39.
(5) Mercurio, IV, 30, 1 maig 1904, p. 94-95; altres cartells de la sèrie van ser fets per Adrià Gual, Pere Casas Abarca, Ricard Opisso, J.M. Xiró, Francisco de Cidón o Lluís Graner...
(6) “Guerra Civil”, ¡Cu-cut!, IV, 201, 2 novembre 1905, p. 696; “Garba”, ¡Cu-cut!, IV, 202, 9 novembre 1905, p. 712.
(7) Garba, 10, 27 gener 1906, p. s/n.
(8) LL[uís] F[olch]: “Els cartells de la V Exposició Internacional d’Art”, Revista Ibérica de Ex-libris, IV, 2, 1906, p. 42-43.
(9) Santi Barjau: “El desenvolupament de la promoció turística de Barcelona i el seu territori (1908-1936)”, a: Joan Roca i Albert (coordinador), Expansió urbana i planejament a Barcelona, Institut Municipal d’Història de Barcelona / Proa, Barcelona, 1997, p. 211, 213.
(10) “El catecismo en láminas”, La Hormiga de Oro, XXVIII, 12, 25 març 1911, p. 20.
(11) “La enseñanza catequística por medio de grandes láminas iluminadas”, La Hormiga de Oro, XXVIII, 41, 14 octubre 1911, p. 2a de coberta.
(12) Rosângela Aparecida da Conceição, Myriam Salomão: A catequese de Joan Llimona i Brugera [sic] e Dionisio Baixeras i Verdaguer: breve estudo sobre a imagem religiosa na modernidade, a: Anais do V Encontro Nacional de Estudos da Imagem, II Encontro Internacional de Estudos da Imagem, Universidade Estadual de Londrina 2015, p. 127-146.
(13) La Ilustración Artística, XXXIII, 1.677, 16 febrer 1914, p. 130; La Vanguardia, 31 gener 1914, p. 4; 7 febrer 1914, p. 3.
(14) blog desantacreuasantpau.blogspot.com
(15) T.U.B.: “Ninots i coloraines”, En Patufet, XXIII, 1.144, 6 març 1926, p. 301.
(16) La Hormiga de Oro, XXIV, 18, 4 maig 1907, p. 19.
(17) Ilustració Catalana, VIII, 371, 17 juliol 1910, p. 466.
(18) “Rajoles d’art”, La Veu de Catalunya, 1 agost 1912, edició del matí, p. s/n, Pàgina artística, 137.