E.B. Carré
Aquest cartell va anunciar el “Salón de la piel” (anomenat també a vegades “Salón de las industrias de la piel”), dins de la Fira de Mostres de Barcelona que se celebrava cada any pel mes de juny. D’aquest treball se’n coneixen algunes variants, amb el fons d’altres colors (blau i rosa) i amb diferències en el text, cosa que em fa pensar que es podia haver reutilitzat en altres convocatòries del mateix certamen. Tot i que aquest saló especialitzat va celebrar una desena d'edicions, des del 1957 fins a ben bé el 1967, només tinc localitzat aquest cartell, centrat pel mig rostre de dona d’aspecte seixanter i diversos objectes de pell, i un altre, firmat també per Carré, per a l’edició del 1961, amb una figura femenina de cos sencer, que combina unes peces de vestir reproduïdes fotogràficament amb el rostre i les extremitats dibuixades. Una imatge semblant ja s’havia fet servir com anunci per anunciar el saló del 1960, sense firma però amb la marca de l’agència Reclamo, on potser treballava l’autor. (1) La firma E.B. Carré, que aquí apareix d’una manera molt subtil, al costat de la línia del coll de la figura femenina, identifica també alguns altres cartells publicats en les dècades de 1950 i 1960.
És ben poc el que sé d’Enric B. Carré, al marge dels seus treballs: per exemple, no si la lletra B forma part del nom o bé és un primer cognom que queda ocult; desconec les seves dates de naixement (potser cap a 1925) i mort; així com la seva formació artística. Tampoc he trobat la seva firma en treballs d’il·lustració de llibres, ni com a ninotaire. Pel que jo sé, els seus cartells s’inicien el 1952, amb el treball per a la 32a Volta ciclista a Catalunya, amb els ciclistes dinàmics que corren cap a l’espectador sobre un fons de cercles; i dos anys després, per al desè campionat del món d’hoquei sobre patins, il·lustrat amb el guant de porter que atura la bola del món, sobre una vista de la ciutat de Barcelona. Un altre disseny de l’autor per aquest campionat, que juga amb la mateixa idea (l’estic a punt de picar el globus terraqüi), es troba en format de vinyeta monocroma.
En dos anys, la seva firma apareix en dos dels cartells més destacats que es podien fer en aquell moment a la ciutat de Barcelona: el de la fira de mostres del 1954, que sembla reprendre el disseny famós l’El Lissitzky, Colpegeu els blancs amb la falca vermella, amb el cercle convertit, un cop més, en la bola del món, i el sector triangular ocupat per una representació de l’avinguda de Maria Cristina a punt per a rebre el certamen comercial (en un angle es llegeix el nom Ganda, potser referit a l’agència publicitària); i el de les festes de la Mercè del 1955, amb una representació dels gegants vistos des d’una perspectiva baixa, com es veuen en el seguici popular d’aquest esdeveniment folklòric. Més tard, només li conec els cartells ja esmentats, per als salons de la pell.
Les darreres notícies que tinc sobre l’autor, i que em permeten conèixer el seu nom, el vinculen especialment al món de la filatèlia, al qual potser ja estava lligat anteriorment, i també amb els esports: el trobo esmentat com autor de la coberta del Catálogo de sellos de deportes 1970, editat pel filatèlic barceloní J.M. Vidal Torrents; (2) dissenya una “hojita recuerdo” amb motiu d’una exposició filatèlica esportiva (3); i finalment, durant el període en què Joan Antoni Samaranch va presidir la Diputació de Barcelona, fa un projecte de segell sobre el Palau de la Generalitat “destinado a una serie que el correo español dedicaría a edificios históricos, pero que tampoco llegó a tomar cuerpo”, (4) i que va servir de base per a l’emissió que es va fer en commemoració de l’estatut d’autonomia del 1979, amb el canvi de la figura de sant Jordi per les mans entrellaçades d’uns sardanistes sobre el fons de l’escut de Catalunya (potser Samaranch i Carré havien coincidit en els anys del campionat de hoquei sobre patins). Això és el que sé, per ara, sobre aquest autor poc conegut.
(1) La Vanguardia Española, 9 juny 1960, p. 12.
(2) La Vanguardia Española, 18 juny 1970, p. 58.
(3) José María Soler: “Un sello deportivo español”, La Vanguardia Española, 20 agost 1974, p. 38; José María Soler: “Éxito del sello de salvamento acuático”, La Vanguardia Española, 19 setembre 1974, p. 57.
(4) José María Soler: “El correo y la Generalitat”, La Vanguardia, 4 juliol 1979, p. 30.
Carles Bécquer, animalista i molt més
El dibuix d'animals és una especialitat artística que compta amb una llarga tradició. De Dürer a René Hausman, sense oblidar la pintura rupestre o els gravadors de l'ukiyo-e japonès, són molts els artistes que han copsat el moviment, els costums o fins i tot la psicologia de tota mena d'animals. Entre nosaltres destaquen noms diversos, d'Apel·les Mestres a Joan Llaverias, o de Pere Inglada a Josep Granyer.
El cartell que presento avui, per a un dels serveis de l'Obra Social de la Caixa de Pensions, és obra d'un d'aquests animaliers catalans, Carles Bécquer Domínguez (Barcelona 1889-1968), que habitualment no apareix a primera fila en els repertoris ni en les històries de l'art català del segle XX, tot i l'obra abundant i atractiva d'aquest autor, de qui sempre es destaca el parentiu amb el famós poeta romàntic sevillà i el seu germà pintor, que va ser el seu avi. Segurament en aquest oblit hi té alguna cosa a veure el fet que l'autor va viure allunyat de Barcelona durant un bon període de temps, tant en la seva infantesa i joventut, quan passà llargues temporades a Sevilla i a Madrid, com durant la seva estada a París entre 1909 i 1921, quan va treballar per a l'editorial Hachette i va exposar en els Salons. En canvi, la seva formació artística havia tingut lloc a Barcelona, a l'escola de Llotja, i és aquí on va dur a terme la major part de la seva activitat.
L'obra de Bécquer comprèn un gran nombre de dibuixos d'animals, a tinta o aquarel·lats, que va exposar en diverses ocasions a les sales barcelonines. Però abans de la guerra també va fer originals per a publicacions periòdiques, com En Patufet, Virolet i Esquitx, o bé al El Pregonero del Libro, el butlletí de novetats d'Editorial Araluce, el 1930-31, i també el trobo com un dels il·lustradors de la revista Crónica Molfort's, el 1935. Més tard, als anys quaranta, el retrobo per exemple fent les portades de la revista Nuestros Amigos, dedicada a les mascotes i altres animals, i també per a llibres de les col·leccions “Los Grandes Hechos de los Grandes Hombres” i “Páginas Brillantes de la Historia”, els coneguts digests en format de butxaca de l'Editorial Araluce, i diversos contes il·lustrats per a d'altres editorials. S'esmenten uns plafons decoratius per a l'estand de Guinea Equatorial a la Fira de Mostres de 1946. Un excel·lent recull de l'obra de Bécquer es pot consultar a la pàgina Ninots, Tebeos i Dibuixos. (5)
La tasca de Carles Bécquer com a cartellista no és abundant, però va donar com a fruit diverses mostres. El treball més antic de què tinc constància, Reyes Pathé-Baby, anuncia aquest projector de cinema per a ús infantil, i mostra una escena en dos plans: un nen somia que els Reis li porten l'aparell que, en el pla de la realitat, els patges li estan deixant al costat del llit (no es tracta del model més primitiu de projector, que trobo anunciat a la premsa des de 1923, sinó un altre de més evolucionat, que apareix per primer cop pel Nadal del 1927 i, especialment, des del Nadal del 1928, en què se sol datar el cartell). El cartell de Bécquer és un dels tres que es coneixen amb el mateix text i temàtica, amb altres de J.M. Vidal-Quadras Villavecchia i un tercer d'autoria desconeguda.
Un altre cartell, que anunciava el Dia del llibre amb una imatge de fantasia (un infant sosté enlaire un llibre enorme), va ser el resultat d'un concurs convocat el 1931, on van ser premiats ex-aequo els projectes de Carles Bécquer i de Josep Morell (silueta d'una noia amb trenes, amb una cascada de llibres oberts i una oreneta), els quals van arribar a ser impresos a dues mides, i de cadascun se'n van fer tiratges en català i castellà, segons la documentació de la Cambra Oficial del Llibre. El guaix original de Bécquer es conserva a la Biblioteca de Catalunya.
En una altra ocasió ja vaig parlar del cartell per al Ball del barret de copa, celebrat pel Círcol Artístic el 1935: la màscara, amb el barret posat, al voltant del qual dansen en ball rodó unes figuretes d'arlequins i disfresses diverses, té la millor qualitat del dibuix de Carles Bécquer, esbossat i dinàmic.
Malgrat el que s'ha publicat en alguns llocs, és evident que Carles Bécquer no és l'autor dels cartells d'Estat Català apareguts durant la Guerra Civil i firmats per Domínguez, que han de ser atribuïts al seu veritable dibuixant, Josep Domínguez Bermejo, de qui ja vaig parlar en una de les primeres entrades d'aquest blog. Tampoc se l'ha de confondre amb Ricard Bécquer, esmentat com a joier i que l'any 1931 va rebre un dels accèssits al concurs per a l'escut de la Generalitat.
Després de la guerra trobo la seva firma al cartell, ja esmentat, per al Servicio de seguro mutuo del ganado de l'Obra social agrícola de la Caixa de Pensions, amb uns caps de cavall, mula i ase (l'exemplar de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona està marcat amb la data 1941) i en un últim treball, anunciador del III ciclo de sonatas que el violinista Joan Massià i la pianista Maria Carbonell van celebrar el 1945 al Casal del Metge de Barcelona, il·lustrat amb un esbós pres del natural dels dos músics en plena execució.
Aquests pocs treballs de Bécquer mostren un cert interès per aquest gènere publicitari, fet confirmat també per la seva adscripció a l'Associació de Cartellistes, en la qual va formar part de la junta d'organització (al costat de Ciro Morales, Josep Morell i Gerard Carbonell), en l'etapa presidida per Josep Alumà. (6)
(5) https://ropto.blogspot.com/2016/06/becquer.html
(6) La Vanguardia, 4 abril 1933, p. 12.
Darius Vilàs, el cartell catòlic
La propaganda religiosa no ocupa un espai gaire gran en el conjunt del cartellisme, si el comparem amb la publicitat de productes comercials, la dedicada a espectacles, esdeveniments culturals i festius, o fins i tot el cartell polític o les campanyes cíviques. És cert que els cartells religiosos no es deixen definir fàcilment; no hi incloc per exemple els que anuncien festes populars, malgrat que la seva iconografia sigui sovint religiosa (penso per exemple en molts cartells de les Festes de la Mercè, en què la imatge dominant és una representació de l’advocació mariana que motiva la celebració però el contingut del missatge inclou altres elements profans, com esports, toros o focs artificials). El cartell religiós pròpiament dit només hauria de comprendre actes purament devocionals (misses, peregrinacions), jornades específiques (Dia del Seminari, Domund...) o grans esdeveniments religiosos (Congrés Eucarístic); també n’hi inclouria altres de més doctrinals, com una coneguda sèrie de l’editor Josep Vilamala, que desgrana el text del Credo en una cinquantena de cartells, amb dibuixos de Joan Llimona i Dionís Baixeras.
El cartell que avui us presento és una obra notable de Darius Vilàs, membre destacat del Cercle Artístic de Sant Lluc, que agrupava els artistes des d’una perspectiva confessional catòlica. Tot i que va treballar sobretot en el camp de la pintura mural aplicada a edificis religiosos, Vilàs va fer uns quants cartells, sempre en l’àmbit de la propaganda catòlica, amb el seu estil gràfic, de predomini del dibuix, on s’endevina la influència del seu model principal, el pintor Joan Llimona. Aquest cartell, en concret, estava dedicat a les festes commemoratives del segon centenari de la canonització de Sant Lluís Gonzaga, el 1926: dues figures, tractades en grisalla, sostenen un lliri i una llàntia encesa; al fons, retallada damunt d’un insòlit cel verd, es veu la cúpula de la catedral de Florència sota una llum ataronjada, d’alba o crepuscle, que l’autor fa servir en molts dels seus treballs.
El primer cartell que es podria atribuir a Darius Vilàs, amb molts dubtes, seria el que anunciava una Romeria dels noys de Catalunya a Montserrat, del 1912, amb la imatge de la marededéu de Montserrat, amb els vestits postissos que portava aleshores, flanquejada per un grup de joves devots i davant la silueta de la muntanya. La firma, en un extrem, és poc visible i es presta a diverses interpretacions.
Un altre cartell, no firmat, li és atribuït per la premsa de l'època. (8) Es tracta del que anunciava una peregrinació al santuari de Lorda, amb una escena de guariment, a tot color: en un prat, un malalt al llit i els seus acompanyants contemplen l’aparició de la marededéu segons la visió de Bernadeta Sobirós; al fons, la basílica destaca amb la llum ataronjada que ja he comentat. El conjunt està encapçalat per un títol, “A Lourdes!”, d’on penja un rosari. L’exemplar que he pogut veure porta enganxat a la part inferior un mòdul imprès tipogràficament.
El cartell per a les festes de la Mercè del 1917 es pot incloure en aquest elenc de propaganda religiosa ja que només anunciava els actes de culte en honor de la patrona de la diòcesi de Barcelona, a diferència d’altres cartells que publicava l’Ajuntament amb els actes més cívics. La imatge, resolta en grisalles, mostra la marededéu de la Mercè envoltada de fidels, amb una vista del port i Montjuïc al fons, dins d'un marc arquitectònic amb l’escut mercerdari flanquejat per “putti”. La firma, a penes visible, es troba a l’angle inferior dret.
Una notícia de premsa del 1925 esmenta un cartell per a una peregrinació a Roma i Lorda, imprès a nou tintes i del qual es van editar 4.000 exemplars, però ara mateix no en conec cap exemplar. (9)
El 1926, a part del cartell ja esmentat per a les festes del centenari de Sant Lluís, Vilàs pren part al concurs convocat per la Caixa de Pensions per a la promoció dels seus Homenatges a la Vellesa; la seva proposta va merèixer només una de les moltes distincions honorífiques premiades amb 150 pessetes. (10)
El cartell més tardà de que tinc notícia estava destinat al Congreso Internacional de Congregaciones Marianas en España, celebrat el 1947 a Barcelona. Hi apareix la plaça de Sant Pere de Roma, plena de gent, banyada amb la llum ataronjada que és marca de la casa en l’autor, i al cel la Mare de Déu sostinguda per àngels.
En algunes ocasions, Darius Vilàs és cridat per formar part del jurat a concursos de cartells, com el de l'Obra del Bon Mot, del 1923, (11) o el del romiatge al santuari de Nostra Senyora dels Àngels (les Gavarres), del 1926, que guanyà Josep Buigas. El maig del 1936 el trobo al jurat del concurs de cartells “pro Santificació de les Festes”, organitzat per Acció Catòlica, que va ser vençut per Antoni Clavé i, segurament, no es va arribar a estampar. (12)
L’activitat de Darius Vilàs Fernàndez (Barcelona, 1879 o 1880 – 1950) presenta diverses facetes diferenciades, com a autor de pintura mural, paisatgista o decorador especialitzat en treballs religiosos. Format a l’Escola de Llotja, amb estades d’ampliació d’estudis a París i Roma, l’artista (que en les publicacions de l’època també és anomenat a vegades Dàrius, Dario o Dariu, Dari o Darí..., i el cognom també apareix com a Vilas, sense accent, tot i que la seva firma habitual era “D. Vilàs”), se situa en l’estela de Joan Llimona, que va exercir una gran influència entre els artistes cristians en l’àmbit del Cercle Artístic de Sant Lluc. Vilàs també va ser un membre destacat d’aquesta associació: va ser "vocal de l'acadèmia" en la junta presidida per Llimona, des del desembre de 1901; o vicepresident en l'etapa de Josep M. Junoy. (13) Molts artistes el recorden com a bonhomiós cap del taller de dibuix del Cercle, on ensenyava tota mena de tècniques. Les seves pintures murals revelen la influència de Fra Angelico, que va admirar a Florència; i el mostren també com a seguidor dels francesos Puvis de Chavannes, Maurice Denis o Charles Cottet, sobre qui escriu un article a la revista Themis, el 1915; ell per la seva banda va exercir mestratge damunt del decorador Jaume Busquets. La influència de Joan Llimona damunt Darius Vilàs és valorada amb certa negativitat per Feliu Elias, que l’acusa de manierista i cursi amb paraules dures; (14) malgrat tot, vista amb perspectiva, la seva obra em sembla diversa i original.
En tasques de decorador, i en especial com a pintor muralista, Darius Vilàs, que ja el 1904 havia rebut un premi del Foment de les Arts Decoratives, junt a Joaquim Renart, Francesc Labarta, Robert Cartes i molts d’altres, (15) apareix vinculat a diversos arquitectes de Sant Lluc, a l’entorn d’Antoni Gaudí, com Joan Rubió i Bellver (pintures al pati del Foment de Pietat; i altres per a la Torre dels Pardals, desaparegudes com l’edifici mateix; també els projectes per a vitralls en la reforma de la Catedral de Palma) o Josep M. Pericas (vitrall de la capella de la Immaculada, a Montserrat; pintures, ara desaparegudes, a l’església de La Coromina, a Torelló; pintures i vitralls per a la capella del Santíssim del temple parroquial del Carme, a Barcelona); però també altres arquitectes com Enric Sagnier (pintures per a la capella de la Soledat, al camí del Via Crucis de Montserrat; per a la desapareguda capella del Santíssim de la basílica de Sant Josep Oriol; i per a la casa de les germanes Godó, les dues a Barcelona). Altres treballs murals executats o projectats estaven destinats a diverses esglésies (presbiteri i Santíssim Sagrament del temple de Sitges; absis de la parròquia de Sant Pol de Mar; viacrucis per al claustre de la Catedral de Vic; cúpula de la capella del Casal de l'Obrera de l'Ametlla del Vallès; cambril del santuari de Núria; església de les religioses de Jesús-Maria a Loiola; capella de l’escola Sagrada Família, dels Jesuïtes, destruïda el 1936) o per a usos civils (menjador del palau de Joan March, a Palma; vestíbul del Palau de l’Agricultura de l’Exposició de 1929, obra de Manuel M. Mayol i Josep M. Ribas Casas, actual seu del Teatre Lliure; sala de música de l'Escola del Bosc; Biblioteca Bonnemaison...) Diverses obres eren destinades a habitatges particulars, com el pis de la mateixa Paquita Bonnemaison, per encàrrec de Francesc Cambó; el Casal Montserrat, a Pedralbes, per als Patxot, malauradament enderrocat fa poc; o els oratoris del marquès de Casa Pinzón (família Río Pinzón-Carbonell), al passatge Senillosa de Barcelona; dels senyors Majem, a Llavaneres; del mateix Pericas a la seva casa de la Diagonal, etc.) Durant la guerra s’esmenta l’ornamentació, al costat de Josep Morell, de les aules de l’escola de Camprodon. Va fer també retaules, com el de la capella del pensionat de les dominiques d'Horta, el dedicat a la Pentecosta per a l'oratori del pavelló d'homes de l'Hospital de l'Esperit Sant, a Santa Coloma de Gramenet, o el tríptic dedicat a Sant Benet per al monestir de Montserrat. Igualment el trobo com autor del projecte decoratiu de la capella d'un vaixell de la companyia Transmediterránea; del retaule, deutor de Fra Angelico, a l'església de l'Obra Tutelar Agrícola, a Santa Maria del Vallès (Lliçà de Vall); o d’un plafó ceràmic amb la imatge de la marededéu de Montserrat per al desaparegut xalet-refugi d’Ulldeter. (16) Els treballs més destacats de Darius Vilàs com a decorador van ser, segurament, els projectes per a vitralls, entre els que destaquen alguns que ja he citat més amunt, o bé els que va dissenyar per a les parròquies de Camprodon i de Reus, entre d'altres; també va contribuir als vitralls de la cripta de la Sagrada Família, després de la destrucció de 1936.
Al costat dels seus frescos (resolts amb un dibuix sòlid però amb cromatisme molt personal que va ser comentat pels crítics de l’època, en especial pels seus verds menta i altres colors infreqüents, com els grocs i els roses), Darius Vilàs també va conrear la pintura de cavallet en el vessant paisatgístic, sobretot en les seves estades habituals a la vall de Camprodon, que va exposar regularment a les sales barcelonines, des de la primera que fa, el 1912, a la Galeria Mariana de l'Institut Cristià d'Arts Decoratives, que estava situada al Passeig de Gràcia, 62 i que ell inaugura; habitualment en aquestes exposicions també presenta els seus projectes de decoració mural i diversos aiguaforts, tècnica de gravat a la qual es va dedicar amb assiduïtat.
Entre altres feines d'arts decoratives, Darius Vilàs col·labora amb Rubió i Bellver en una bandera per a Ripoll, oferta per la infanta Isabel de Borbó; (17) o una altra bandera, per a l'Acadèmia de la Joventut Catòlica; (18) també dissenya uns figurins inspirats en la moda del segle XIX per a la Setmana Hotelera (19) i, per a una peregrinació d'infants catalans al III Congreso Catequístico Nacional celebrat a Saragossa, projecta els vestits de pagesets que hi van dur els nens i nenes del barri barceloní del Clot. (20) I fa alguns pergamins commemoratius, com el que es va oferir a la pianista Dolors Roig Tintoré, el 1914; els que es van recollir en un àlbum destinat a l’aplec de firmes en honor a Ignasi Folch i Girona, promotor del xalet de La Molina, (21) i molts d’altres; o el volum que els treballadors de les Fàbriques Marquès de Vilanova i la Geltrú presenten en homenatge al seu propietari amb motiu del cinquantenari de l’establiment. (22)
Com a membre destacat de Sant Lluc, va formar part dels jurats de diversos certàmens i exposicions i, al llarg dels anys trenta, va ser vicepresident del Saló de Primavera, sota la presidència de Frederic Marès. També va estar al jurat d’un concurs de projectes decoratius organitzat el 1911 per la revista Materiales y Documentos de Arte Español.
Pel que fa als treballs gràfics, a part dels cartells ja esmentats, es troba la seva firma en alguns ex-libris, començant per la primera obra que li tinc documentada, presentada al concurs convocat per l'Institut Català de les Arts del Llibre (ICAL) i que va rebre una menció honorífica. (23) Altres marques van ser fetes per als llibres de Joaquim Miret i Sans donats a la Biblioteca de Catalunya, per al fundador de la Caixa de Pensions, Francesc Moragas, o per a A. Vidal Cabot (hi consta que Vilàs tenia l'adreça al carrer de Trafalgar, 21). La vinculació de l'artista amb l'ICAL el va dur a participar també amb un projecte en l'Exposició de targetes de visita i similars, celebrada el 1908 per tal de dignificar el disseny d'aquesta mena d'impresos. L’any 1911 obté un accèssit de 25 pessetes en el concurs per al segell del Congrés nacional de les arts del llibre. (24)
També és del 1908 la coberta de la revista El Propagador de la devoción a San José, tan vinculada als orígens del temple de la Sagrada Família (encara l'he vista en ús el 1928); durant uns anys Darius Vilàs sembla el grafista oficial de la junta constructora de l'edifici de Gaudí, si ens atenim als múltiples usos d’una autèntica imatge de marca en la qual adopta, un cop més, els colors ataronjats per a l'edifici il·luminat pel sol, que contrasten amb el blau del cel i el blanc del fons del paper. Amb emmarcaments diversos, apareix utilitzada a les cobertes del Calendario Josefino (1913, encara usat el 1924) i de l'àlbum Templo expiatorio de la Sagrada Familia (1914) o en els segells d'almoina per a les obres, amb valors d'una pesseta i de 5 i 10 cèntims. (25) En una exposició a favor de les obres de la Sagrada Família, celebrada al local gironí d’Athenea el 1915, s'hi venia un aiguafort de Vilàs amb una vista del temple. (26)
Darius Vilàs posa el seu talent al servei d'alguns treballs editorials, com per exemple a les cobertes i altres il·lustracions dels llibres Aristocràtiques, de Carles de Fortuny (1910), La Branca, de Marià Manent (1918), les Cançons jovençanes, de Narcís Masó (1919), o Camí, del Marqués de Balanzó (1926).
Altres treballs destacats de Vilàs són una col·lecció de Postales catequísticas, amb un dibuix de línia clara, encara amb reminiscències modernistes; una orla a l'edició monumental de la pastoral de Torras i Bages, Déu i el Cèsar, junt amb altres de Llimona, Baixeras, Riquer, Lluïsa Vidal i altres; (27) la capçalera de la revista Aubada, de Badalona; les pòlisses, amb diversos valors facials, per al cobrament dels actes administratius de la Mancomunitat de Catalunya; (28) la invitació a la missa patronal de l’Institut Agrícola de Sant Isidre (29) o la imatge de Sant Jordi que orna el calendari antiblasfem de l’Obra del Bon Mot, que comptava als fulls mensuals amb dibuixos de Junceda i que tenia uns tiratges elevats, entre 50.000 i 100.000 unitats (usat almenys entre 1929 i 1932). També trobo la firma D. Vilàs al servei d'algunes marques comercials, com la del fabricant de capses metàl·liques litografiades Tintoré i Oller (targeta postal plenament modernista, que potser és l'obra més antiga que li conec), la farmàcia Serra, de Reus, o els tallers d’arts gràfiques Víctor Labielle.
L’obra d'aquest artista, que ha merescut certa atenció en els estudis del Noucentisme, (30) és variada i poc coneguda. Els pocs cartells que se li poden atribuir són una aportació interessant a aquesta tipologia gràfica.
(8) La Veu de Catalunya, 29 maig 1913 (edició del matí), p. 6, Pàgina Artística, 180.
(9) La Vanguardia, 31 març 1925 p. 7.
(10) El Diluvio, 29 gener 1926, p. 13.
(11) La Veu de Catalunya, 6 maig 1923 (edició del matí), p. 5.
(12) La Vanguardia, 20 maig 1936, p. 21; 21 maig 1936, p. 22.
(13) La Publicitat, 4 desembre 1926, p. 4.
(14) J. Sacs: “El ‘Círcol Artístic de Sant Lluch’”, La Publicidad, 22 juny 1922, p. 3: “después de desvalijar a Juan Llimona, no sabe qué hacer de su botín”.
(15) La Vanguardia, 5 desembre 1904, p. 2.
(16) Diario de Barcelona, 20 agost 1918, p. 10.021.
(17) La Veu de Catalunya, 11 abril 1912 (edició del matí), p. 5, Pàgina Artística, 121.
(18) La Vanguardia, 1 desembre 1915, p. 5.
(19) La Publicitat, 23 maig 1930, p. 8.
(20) El Siglo Futuro, (Madrid), 8 octubre 1930, p. 1.
(21) La Publicitat, 16 abril 1927, p. 3.
(22) Catalunya Social, VIII, 348, 28 gener 1928, p. 74.
(23) Revista Gráfica, VI, 10-12, octubre-desembre 1906, p. 93.
(24) Boletín del Congreso Nacional de las Artes del Libro, 6, 18 setembre 1911, p. 35.
(25) La Veu de Catalunya, 29 gener 1916 (edició del vespre), p. 3.
(26) Diario de Barcelona, 2 juliol 1915, p. 8.366.
(27) La Veu de Catalunya, 28 març 1912 (edició del vespre), p. 6, Pàgina Artística, 119.
(28) La Veu de Catalunya, 22 octubre 1920 (edició del vespre), p. 5, Página Artística, 519.
(29) Diario de Barcelona, 12 maig 1922, p. 2.821.
(30) Martí Peran: Notícia mínima, a: Darius Vilàs 1879-1950 (cat. exp.), Museu de Pintura de Sant Pol de Mar, 1996.