Les imatges del trimestre (tardor 2019) — per Santi Barjau

Qui és M. Valls? 

La Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC), fundada el 1932, va publicar aquest cartell interessant i enigmàtic, La cultura redimirà la nostra pàtria. Estudiem!, amb la figura simplificada que "fa colzes" sobre un llibre enorme i una retolació de lletres stencil i altres modalitats de lletra moderna de pal sec. 

Però qui és "M. Valls", que firma aquest cartell? La mateixa firma es troba també en altres cartells i elements publicitaris per a l'entitat catalanista Palestra, com ara el senzill treball per a les festes commemoratives del Centenari de la Renaixença Catalana (1933) i, per analogia, unes vinyetes amb les inicials MV, datades el 1932: "Fes-te de Palestra", amb la silueta del David de Miquel Àngel que es feia servir com a marca de l'entitat, i "Coneix la teva terra", de dibuix ingenu i popular. 

Fa uns anys va aparèixer al comerç online un projecte firmat per M. Valls: Infermeres Palestra, una mica postcubista i de datació incerta, ja que l'entitat feia cursos d'infermeria ben bé des del 1932, (1) tasca que també fa un cop esclatada la guerra, i que encara trobo documentada el 1937 (en aquest cas, seria el seu únic cartell de guerra, tot i que m'inclino per la data més reculada). 

Una solució fàcil seria atribuir aquestes obres a algun artista més o menys conegut, com ara el pintor Maurici Valls Quer (Barcelona 1904 – Olot 1992) que ja trobo esmentat com a pessebrista el 1927, i que exposa per exemple el mateix 1932 a les Galeries Laietanes; però ell firmava “Vallsquer”, i res en la seva obra ens permet relacionar-lo amb l'estil d'aquest cartell. També hi ha altres opcions, com les artistes Margarida Valls o Montserrat Valls Sanchis, poc conegudes. Un altre camí seria pensar que alguns detalls d'aquests treballs revelen potser un dibuixant no professional, tot i que prou dotat. En altres ocasions he comentat que molts cartells d'entitats, amb firmes que no es poden relacionar amb cap nom conegut, podrien ser obra d'un membre o militant de l'organització, en tasques de propagandista. No he localitzat cap "M. Valls" relacionat amb la FNEC, però sí amb Palestra: es tractaria de Manuel Valls de Gomis (Barcelona 1914 – Perpinyà 2002), de qui he trobat notícies esparses, sempre vinculades al catalanisme, fins i tot amb episodis polèmics, però sense cap dada que ens pugui fer pensar que practiqués el dibuix de manera amateur. Si fos ell, es tractaria en tot cas d'uns treballs juvenils (el 1932 tenia divuit anys) sense continuïtat. En tot cas, es tracta d'un personatge interessant, que trobo esmentat com a membre de les joventuts d'Unió Democràtica, secretari de Lluís Companys, organitzador de la columna Pau Claris a l'inici de la guerra i més tard sotsdirector de la Model; i un cop a l'exili, dirigent del Front Nacional de Catalunya, organitzador de la xarxa Louis le Brun per a facilitar l'evasió d'aviadors aliats i membres de la resistència francesa i també implicat en el salvament de jueus perseguits, fet que li va valdre el reconeixement per part de l'estat d'Israel com a "Just entre les nacions". No puc assegurar a qui correspon l'autoria d'aquest cartell i dels altres treballs, però espero que alguna dada (potser als arxius de la FNEC, entitat encara existent, o bé de Palestra), pugui donar llum sobre la qüestió.

(1) Lluís Duran: Palestra: cultura, civisme i esport per als joves - http://webs.racocatala.cat/cat1714/d/palestra5.pdf

Giandante X, voluntari per la llibertat

Els cartells de Giandante (nom artístic del polifacètic anarquista italià Dante Pescò) per al Comissariat de Guerra de les Brigades Internacionals presenten una característica curiosa: no tenen peu d'impremta, i això, unit a la seva execució senzilla (amb traç vigorós i lletrística informal, només en negre i vermell), podria fer pensar que s'imprimien "en campanya", en tallers improvisats, dels quals hi ha algunes referències, instal·lats en camions i que seguien les tropes en el seu avanç. Si fos així, no seria fàcil concretar en quina zona del territori lleial a la República es van estampar la mitja dotzena de cartells coneguts de Giandante, fets en l'etapa d'activitat de les Brigades Internacionals (1936-38). Aquí em centraré a recollir unes quantes dades sobre l'activitat de l'artista durant la seva estada com a brigadista, tot lamentant que la seva aportació no sigui encara prou coneguda entre nosaltres, malgrat l'existència d'una àmplia bibliografia, especialment els treballs de Roberto Farina. (2) 

Nascut el 1899 a Milà, ciutat on morí el 1984, Giandante es va formar com a arquitecte i va practicar la pintura i el dibuix, però també l'escultura (és cèlebre un suposat retrat caricaturesc de Mussolini), la música i la poesia. En ocasions regalava les seves obres, en protesta contra el mercat, però també per la creença que l'art havia d'estar a l'abast de tothom. En tot cas, va posar la seva creativitat al servei de les seves idees polítiques, que semblen oscil·lar entre el comunisme i l'anarquisme, com també trobem en altres casos, com el d'Helios Gómez, amb l'obra del qual té similituds. Als anys vint, Giandante és empresonat per les activitats del seu grup anarquista clandestí, Cappe Nere, però també dibuixa a L'Unità, el diari del Partit Comunista Italià. El 1933 fuig de la Itàlia feixista i vaga per Europa, establint-se finalment a París.

Un relat pintoresc ens fa saber que, en assabentar-se de l'esclat de la Guerra d'Espanya, llença al Sena tots els treballs que s'acumulaven al seu taller i es desplaça a Barcelona, d'on surt per anar al front (hauria estat a la batalla de Guadalajara). Luigi Longo, que va ser comissari general de les Brigades Internacionals, i que el coneixia dels anys italians, el fa cap de premsa i propaganda dels combatents estrangers, tasca que farà en solitud, des d'un petit estudi recòndit, segurament al Casal Carles Marx. És en aquest context que crea aquests cartells que hem esmentat, que se suposa que estaven pensats per integrar-los als periòdics murals que realitzava cada batalló al front mateix. Conec els següents títols: 1º de mayo (l'únic que apareix firmat); ¡No pasarán!; ¡No pasarán! Victoria; Cerrar el paso al fascismo; Fortificar (amb un obelisc on es llegeixen les paraules "Victoria" i "Libertad"); Fortificar es vencer; i Trabajar es vencer, a més d'un parell de diaris murals, amb text tipogràfic i vinyetes de l'artista: La Voz poderosa del Frente Popular reafirma su inquebrantable voluntad de vencer, i 19 julio 1938 de independencia y libertad.

També aporta els seus dibuixos expressius i directes per a nombrosos fulls volanders, que s'imprimien per milers i es llençaven sobre les línies del front, com 1º Mayo. Trabajando venceremos o Jefes, Comisarios y Soldados del Ejército Popular, tots dos del 1937; i en una sèrie de targetes postals de campanya, que en alguns casos reprodueixen, en blau, els dissenys dels cartells i dels fulls volanders. La majoria d'aquests materials tampoc tenen peu d'impremta, però sabem que la base d'operacions de Giandante es trobava a Barcelona: col·labora a Las Noticias, òrgan de la UGT a la capital catalana, on també dibuixen l'esmentat Helios Gómez, Arteche, Cluselles o Bardasano (3) i, especialment, en l'etapa barcelonina de l'òrgan de les Brigades Internacionals, al llarg del 1938, especialment en les edicions italiana, Il Volontario della Libertà, i anglesa, The Volunteer for Liberty.

Tot i que les Brigades Internacionals van ser acomiadades el 1938, Giandante es queda a Barcelona fins a la caiguda de la ciutat; en la retirada és fet presoner i confinat als camps de Sant Cebrià del Rosselló, Vernet d'Arieja i Gurs, on fa petites escultures i altres treballs; acaba deportat a Itàlia, on també és internat, i un cop lliure segueix la via de la resistència partisana. Acabada la II Guerra Mundial, va continuar treballant com a artista. També va escriure llibres, on es defineix com L'eterno viandante o L'uomo che ha visto, vagabund i incògnit. El 1972, el llibre del seu amic Luigi Longo, Le brigate internazionali in Spagna, es va publicar de nou enriquit amb il·lustracions de Giandante. Un artista, en definitiva, que mereixeria ser més ben conegut entre nosaltres.

(2) Roberto Farina (ed.): Giandante X, l’eterno viandante, Associazione Memoria Storica Giovanni Pesce,  Milà 2013; Alessandro Capozza (ed.): Giandante X artista della libertà, AICVAS (Associazione Italiana Combattenti Volontari Antifascisti di Spagna), Milà 2015, amb motiu d'una exposició a la ciutat llombarda; o la novel·la-assaig de Roberto Farina: Giandante X, Milieu Edizioni, Milà 2014.

(3) Carolina Serra Folch: La influencia de Rafael Roldós Viñolas en el nacimiento y desarrollo de la actividad publicitaria en España: su obra y su legado (1857-1957), tesi doctoral, Universitat Ramon Llull, 2015 - consulta en línia, agost 2019: https://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/296438/TESIS_tdx.pdf?sequence=1&isAllowed=y)

La mirada de Rafael Yzquierdo 

Moltes vegades la fama d'un cartell sobrepassa la del seu autor, de manera que la imatge queda en la memòria del públic, mentre que el nom i la personalitat del seu creador els són totalment desconeguts o bé cauen aviat en l'oblit. El cartell que us ofereixo aquest mes va ser força divulgat i conegut, sobretot a partir de la seva reproducció durant anys com a anunci a la premsa. El seu autor, Rafael Izquierdo Vivas, és un personatge de vida curiosa, tant pel seu origen a les Illes Filipines (el seu pare hi havia estat enviat com a funcionari) com per la dedicació al teatre líric, però la seva biografia encara presenta moltes llacunes.

Les dades que he fet servir per tal de redactar aquesta breu semblança mostren el seu cognom escrit indistintament amb i llatina o bé amb y, que és com ell firmava les seves obres, segurament per motius estètics i de singularitat, o bé per tradició familiar (també es troba aquesta duplicitat de grafia en els casos dels seus germans Mariano, pintor establert a Madrid i autor d'interessants portades de llibres; i Manuel, àlies Derkas, transformista al Paral·lel de Barcelona, on més tard obrí una botiga de vestits de teatre sota el seu pseudònim). 

Nascut a Navotas, al costat de Manila, el 1885, segons sembla Rafael fou enviat a Espanya de petit, on va començar estudis de dret, que abandona per estudiar art a l'Acadèmia de Sant Carles de València, en dates no especificades, que imagino situades a la primera o segona dècada del segle XX; també s'esmenta una dedicació al teatre. (4) Debuta com a tenor el juny del 1911 al Teatre Granvia de Barcelona, amb Moros y cristianos, (5) en una tasca que sembla tenir poca continuïtat, o almenys no n'he sabut trobar més rastres.

Pel que fa a l'àmbit artístic, tampoc no n'hi ha gaire informació. La primera referència que he trobat el situa com a participant del III Saló d'humoristes, que va tenir lloc a l'Hotel Ritz el 1924; però el moment més triomfal deu ser l'exposició de pintura a la "Sala Maragall", o sigui a can Parés, el 1926 (junt amb l'escultor Domingo Aragonés) on presenta, segons el catàleg, "con delicado realismo, una gran variedad de asuntos optimistas, humorísticos, sugestivos, sentimentales y simbólicos", entre els quals destaca el tríptic Ninfas y Sátiros, que abans havia presentat a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, però també altres obres, amb títols tan curiosos com Perdiendo la chaveta, La chulita castiza o La de los ojos verdes. En vista de l'èxit, "tanto artístico como económico", els van fer un banquet d'homenatge on s'anuncia que hi ballarà Tórtola Valencia. (6) L'any següent hi fa una altra exposició, ara en solitari, on insisteix en la seva obsessió per "la Figura, puesta en Asunto", amb especial interès en plasmar "la mirada, donde asoma el alma", com farà també en els seus cartells.

També veu reconegut el seu treball al concurs de portades de la revista madrilenya Blanco y Negro, del 1927, (7) on participa amb les il·lustracions "La España de Carmen", dona morena de mirada felina amb gran "peineta" i una rosa groga a la mà, i "La España de Bécquer", que resumeix en un rostre de noia d'ulls lànguids i llargs tirabuixons rossos; com totes les propostes premiades o adquirides per l'empresa editora, van ocupar la portada de la revista, en els números 1.913, de 15 de gener, i 1.921, de 11 de març del 1928.

I encara, aquest mateix any, va obtenir el primer premi al concurs de caricatures de Josep Samitier, organitzat per la penya Blau Grana, amb un treball amb el lema "Mestre de gols", superant Antoni Moreno, Fulgenci Martínez Surroca, Ramiro Mondragón del Río o Félix Cano. (8) He trobat referències a la participació de Rafael Yzquierdo en un parell d'exposicions col·lectives: a la Galeria Emporium, el 1932, i al Primer Saló de l'Associació d'artistes independents, del 1936. Desconec quina va ser la seva vivència de la Guerra Civil; només sé que encara exposa el 1941, i que pren part en un certamen convocat per l'entitat Arca de Noé a les Galerías Layetanas, el 1947, en el qual obté un quart premi. 

La producció de cartells de Rafael Yzquierdo, amb la seva firma característica que combina la R i la Y, és prou abundant (li conec una dotzena i mitja de cartells) i estan basats en un estil de dibuix força detallista, similar al de les seves pintures, fins i tot una mica llepat. Se'n coneixen versions de paper, per enganxar a murs o tanques al carrer; muntats sobre cartó, per penjar als interiors de les botigues; o també cromolitografiats sobre llauna, per a usos exteriors més permanents. No porten cap indicació que permeti datar-los, tot i que semblen concentrar-se en els anys vint i trenta. 

Potser un dels més antics sigui el de Chocolate Mundial, amb una escena de diversos personatges (un xinès ofereix unes tasses de xocolata a una parella elegant), que potser es pot datar cap a 1915; com potser també la imatge caricaturesca per anunciar la crema Kaiser per al calçat. Una mica més endavant, cap a 1920, es deu poder datar el cartell per a Galletas y chocolates Solsona: una figura de noia que serveix dues tasses de xocolata amb mirada temptadora, una mena de còfia holandesa i vestit de flors, que sembla inspirada en la imatge del Cacao Bensdorp. De la mateixa dècada deuen ser els de la cervesa La Mezquita (una marca cordovesa que segons sembla es va registrar el 1920), amb la imatge tòpica d'un musulmà i l'eslògan que avui consideraríem incorrecte; l'Anís Pierrot, d'un productor sevillà, amb un estil més gràfic, que arriba al caricaturesc en la figura de l'home d'aire medieval; i la Tintoreria Soto, de València, amb el patge renaixentista que sosté unes peces de roba.

També deu ser de mitjan anys vint el cartell que he esmentat al principi, per al Papel de fumar Smoking, que he vist reproduït a la premsa ja el 1927, en forma d'anunci en blanc i negre, i que segons sembla va gaudir d'una llarga vida, convivint amb altres cartells i anuncis de la marca, firmats per altres autors com ara Geza Zsolt, Joaquim Martra o Francesc Fàbregas. 

Un cartell per al Banco Central ("122 sucursales y agencias") mostra dos rostres, una nena i una anciana, entre els quals hi ha una guardiola on entren monedes fraccionàries i en surten, convertits en els estalvis de tota una vida, diversos bitllets del Banc d'Espanya, en les emissions de 1925-28 que en realitat es van posar en circulació durant la II República. Els tipus de lletra confirmen una datació dels anys trenta. Una idea semblant apareix el cartell per a la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de les Balears, amb la nena que fica diners a una enorme guardiola de fang, sota la mirada d'una anciana. Es pot datar el 1936.

Rafael Yzquierdo sembla especialitzar-se ne cartells per a productes de consum, impresos sovint als tallers Basa y Pagès, on potser treballava. Entre aquests treballs destaquen els cartells per a les cerveses El Águila, potser ja entrats els anys trenta: un amb la figura de la bavaresa que es mira un boc ceràmic, i l'altre amb l'home i la dona, vestits d'estil més modern, també amb les respectives gerres a les mans (algun cop se li atribueix un altre cartell per a El Águila, encara modernista, però no sembla que sigui seu).

També imprès a Basa y Pagès es coneix un cartell genèric, amb una noia fumadora, amb mantó i una flor als cabells, que es podia sobreescriure amb les dades de qualsevol anunciant (en l'exemplar conegut, una fàbrica de begudes, sense cap relació amb la imatge). 

Altres treballs coneguts són els cartells per als cafès La Pajarita o per a dues marques de xocolates: La España i Chocolates Bilbaínos, entre d'altres. Va fer igualment un cartell o més aviat suport de calendari per als cafès La Colombiana, de Sevilla, il·lustrat amb una figura d'andalusa que contempla extasiada una planta de cafè. Se'n coneix un exemplar amb el calendari del 1932.

Per la seva iconografia també se sol considerar dels anys trenta el cartell per a Chocolate San Fernando, de Barcelona, amb la figura femenina amb vestit de pubilla que mira amb ulls emocionats la bandera catalana que té entre les mans. Una versió similar d'aquesta imatge (on la noia està acompanyada per un home i per una dona gran, que acosta un infant cap a la bandera, amb un fons de fàbriques), es va editar litogràficament amb el títol "Pau, amor i treball", datat el desembre del 1931. L'autor en va oferir un exemplar al president Macià (9) i, segons explica un familiar, li va costar una denúncia després de la guerra, que no va tenir conseqüències. (10) 

En alguna ocasió se li ha atribuït un cartell posterior a la guerra: el que anuncia "Cervezas El Turia", que se sol datar el 1950, dos anys abans de la seva mort, i que presenta unes característiques tan singulars (com la composició sense figures, d'estil modern i simplificat, i una firma molt diferent, amb i llatina i un gros punt sobre la segona i), que em fa pensar que es deu tractar d'un altre autor. (11)

La tasca de Rafael Yzquierdo és, tanmateix, un testimoni interessant de la producció de cartells a la Barcelona dels anys vint i trenta.

(4) Entrada de la wikipedia en castellà: https://es.wikipedia.org/wiki/Rafael_Yzquierdo, que esmenta fonts familiars

(5) El Diluvio, 7 juny 1911 (edició del matí), p. 2; també actua l'agost a Alacant, amb La Viuda Alegre: La Vanguardia, 20 agost 1911, p. 8.

(6) El Diluvio, 12 novembre 1926, p. 14; "La presidencia ha sido ofrecida a Tórtola Valencia, la maga de la danza, que antes de salir para Londres quiere rendir homenaje a la labor artística de los banqueteados", segons El Diluvio, 30 novembre 1926, p. 14; el banquet es va celebrar al Majestic Hotel de Inglaterra: La Vanguardia, 5 desembre 1926, p. 11.

(7) ABC (Madrid), 15 novembre 1927, p. 32.

(8) "Peña Deportiva Blau Grana", El Diluvio, 22 desembre 1928, p. 20 (també a La Veu de Catalunya, 20 desembre 1928, p. 6; Xut!, 25 desembre 1928, p. 7).

(9) "Estuvo ayer en la Generalidad el artista filipino Rafael Izquierdo, con objeto de ofrecer al señor Maciá la primera reproducción litográfica de un cuadro suyo representando una alegoría de Cataluña bajo el lema "Paz, amor, trabajo". El presidente elogió la obra del señor Izquierdo, conversando con él unos momentos y agradeciéndole su atención." El Diluvio, 28 maig 1932, p. 4.

(10) Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo ho explica així: "Us vull explicar una anècdota relacionada amb aquest cartell. Rafael Yzquierdo va néixer a Filipines l’any 1885, fill d’un funcionari de l’estat espanyol i d’una filipina. Als 4 anys va ser enviat a la península, on el van acollir unes tietes andaluses, amb qui va aprendre l’espanyol amb accent andalús. Uns anys més tard, quan els seus pares van retornar a Espanya, després de la pèrdua de la colònia, es van instal·lar a Barcelona. Aquí va desenvolupar tota la seva vida i la seva carrera artística.
Quan va acabar la guerra civil, algú el va denunciar per haver pintat aquest cartell i un agent franquista es va presentar a casa seva amb la intenció d’interrogar-lo. Yzquierdo no era un home afiliat a cap partit i quan va parlar amb el policia i va donar explicacions (que desconeixo) sobre el quadre amb el seu accent andalús, van pensar que realment no devia tenir cap relació amb moviments polítics i el van deixar estar." Consulta en línia, agost 2019: https://cathalonia.wordpress.com/2010/11/25/pau-amor-i-treball/ 

(11) Aprofito aquesta entrada per corregir un comentari que vaig fer fa temps en un article (Santi Barjau: “Gráficas Bobes: el cartel de cine y la industria litográfica en Barcelona”, agr Coleccionistas de cine, (Madrid), II, 5, març 2000, p. 60-79) on atribuïa a Rafael Yzquierdo uns cartells de cinema firmats amb el monograma RY, que en realitat correspon a Gaston Ry (pseudònim de René Rostagny); establert a Barcelona durant els anys trenta, va treballar per a la Hispano Fox Film, per a qui va fer diversos treballs notables, com els cartells esmentats o els catàlegs que presentaven les estrenes de la temporada.

Lau i Vicenç, els germans Miralles — per Santi Barjau

Hi ha alguns casos de germans cartellistes, però no és freqüent que firmin treballs conjuntament, com passa amb Nicolau i Vicenç Miralles durant la Guerra d'Espanya, quan van posar els seus noms fins a tres cartells. En alguna ocasió ja us he parlat dels germans Miralles, però avui voldria dedicar una glossa més extensa a aquests dibuixants (que també van exercir de pintors) i als seus treballs gràfics.

Els germans Miralles Gacia (a vegades, per error, el cognom es llegeix Garcia, o s'accentua de maneres diverses) van néixer a L'Havana, on els seus pares Pere i Vicenta s'havien establert. (1) Tot i que les seves dades biogràfiques algun cop s'han esmentat amb dubitacions, sembla clar que el més gran, Nicolau, hauria nascut el 1911, i Vicenç el 1912. Aviat es desplacen a Barcelona i, tal com era costum en els aprenents, als catorze anys (1925) Nicolau entra a treballar en una impremta, potser ja a Seix i Barral, a la que estarà vinculat tota la vida, i també comença els seus estudis a l'escola de l’Escola de Llotja de Barcelona: el curs de 1929-1930 obté una medalla de plata en la categoria de dibuix artístic. (2) Pel que fa a Vicenç, també segueix els passos del seu germà a l'escola d'art i a la impremta. El 1931, tots dos prenen part al concurs per a l'escut de la Generalitat de Catalunya, que es va celebrar en dues etapes l'estiu del 1931; en la primera ronda, Vicenç va obtenir una menció que li donava dret a participar a la segona tria. (3)

Nicolau Miralles, que firmarà la seva producció gràfica com a Lau (o més exactament, "lau"), esdevindrà un nom important a l'estudi de dibuix de les Indústries Gràfiques Seix & Barral, que durant els anys trenta seran un dels focus de la modernització de la publicitat amb noms com Ricard Giralt Miracle o Jan Seix. 

Potser un dels primers cartells de Lau sigui el que anuncia els canons granífugs de la pirotècnia Espinós de Reus, que es va fer en versions catalana i castellana (Contra les pedregades); se sol datar el 1930 i això, en efecte, és congruent amb la referència al Ministeri de l'Exèrcit i l'Aviació Militar, que va existir amb aquest nom de 1928 a 1931 (i a partir del 1939). Sense datació clara, trobem el cartell Sed previsores: Un simple gancho puede salvaros, per a la Mutua General de Seguros i Jean: Reputado el mejor por los fumadores. Aquests primers cartells revelen una geometrització que en algunes ocasions remet a l’obra de Cassandre i, en tot cas, indiquen un coneixement del cartellisme més avançat del moment, amb formes depurades, sense detalls innecessaris en un cas; o bé amb una figura d'aire entre cubista i surrealista, en l'altre. 

Al llarg d'aquests anys trenta, es troba Nicolau Miralles com a participant en diversos concursos de cartells, com el que es va celebrar el 1932, per al diari L'Opinió, i en el qual rep un dels premis secundaris, tot i que el seu treball, Llegiu L'Opinió, amb una ciutat de geometria expressionista en la qual s'endinsa un fil de telègraf, també va ser imprès (no està firmat però se li pot atribuir per la referència que apareix al diari mateix quan informa del veredicte).

També pren part en altres certàmens, tots dos del 1933, però en aquests casos els seus projectes no van arribar a veure la llum: el concurs de "cartells al·legòrics" de la Caixa de Pensions, del 1933, en el qual va obtenir el segon accèssit de 500 pessetes, segurament "Amor i protecció", conegut perquè se'n va imprimir una postal, i dues mencions de 100 pessetes (el guanyador va ser Francesc Fàbregas) i el de la VI edició de la Fira de Barcelona, en el qual va obtenir el tercer premi (el guanyador va ser Josep Morell). Abans de la guerra també es troba la firma de Lau en dos altres cartells, Ja teniu una guardiola de la Caixa d'estalvis de la Generalitat de Catalunya? amb un infant que dorm plàcidament, i El as de la radio: Philco. Un instrumento musical de calidad.  

Pel que fa al seu germà Vicenç, es va dedicar també a la joieria, i amb uns amics emprèn el projecte de realitzar el 1935 una pel·lícula de dibuixos animats, Bijoux, que quedarà inèdita; però a diferència del seu germà, té una activitat més moderada en el cartellisme: se li coneix una participació en el Saló del cartell contra la guerra, celebrat el 1934, amb un projecte que reprodueix la revista Mirador amb la referència errònia "Miralles Garcia" (4), i una altra al concurs de la Fira de Barcelona del 1935, en el qual queda segon, per darrere de Josep Company. (5)

Tots dos apareixen vinculats a l'Associació de Cartellistes, i en la junta directiva del 1935, sota la presidència de Francesc Fàbregas, Nicolau en va ser vicepresident i Vicenç bibliotecari. (6) A més, els trobem fent alguns dibuixos el 1935 i 1936 per a la revista Crónica Molfort’s, òrgan publicitari d'aquesta fàbrica mataronina de mitjons. Lau també és autor de diversos calendaris, com un per a Seix Barral, del 1936, o un altre per a Danone, del 1945.

Amb l'esclat de la Guerra Civil, els trobem vinculats al Sindicat de Dibuixants Professionals, sobretot després de l'escissió provocada pels dibuixants del PSUC, quan prenen les regnes del SDP els dibuixants més "apolítics", com Henry o Paco Ribera, que amb Vicenç Miralles redacten unes Bases de treball per als dibuixants d'arts gràfiques assalariats i normes de preus per als dibuixants lliures o independents. (7)

Lau firma, en solitari, el cartell que mostra la nova divisió comarcal de Catalunya ideada per Pau Vila i impulsada per la Generalitat de Catalunya: Regions i comarques, i també se li atribueix, amb Paco Ribera, el cartell Per la llibertat de Catalunya, ajudeu Madrid, que porta la marca del SDP però l'autoria del qual s'esmenta a la premsa del moment. (8) Pel que fa als treballs que els dos germans fan en col·laboració, tots del 1937, hi trobem El CADCI de cara a la guerra, firmat "Vicenç i Lau, SDP"; La indústria de guerra ben organitzada donarà un cop decisiu per la victòria, per a la Setmana de l'exèrcit popular, amb l'esvàstica convertida en un ninot que rep un cop de martell roig, amb la firma inversa, "Lau i Vicenç", i la indicació del Front únic dibuixants CNT UGT; i finalment Catalans: Ajudeu els nostres germans bascos, per a la Setmana pro Euzkadi, del maig del 1937, poques setmanes després del bombardeig de Gernika, amb el seu cèlebre arbre i la Casa de Juntes on rau la sobirania basca, mentre pel cel passen tres avions negres (porta com a firma les dues inicials, "L-V"). Curiosament cap dels tres cartells es va imprimir a Seix i Barral, on els Miralles van fer tota la seva carrera , sinó a J. Horta & Cia, Llauger i Gràfiques Agustí Bastard, respectivament.

Després de la Guerra Civil continuaren la seva tasca a Seix Barral però també fan treballs per a altres establiments. Des del 1942 treballen com a Taller Miralles Hermanos, o bé Gráficas Miralles, fent tota mena de treballs gràfics que es publicaven a revistes internacionals, com l'alemanya Gebrauchsgraphik o la francesa Arts et Métiers Graphiques. (9) També treballen per a l'Editorial Éxito i Vicenç fa de director artístic a la impremta d'Antoni J. Rovira, fins que el 1964, per motius de salut, ho deixa i es consagra a la pintura de paisatge, que exposa assíduament.

  

Pel que fa a la producció de cartells, Lau es mostra especialment actiu, amb diversos treballs impresos majoritàriament a Seix i Barral: un cartell per als pneumàtics de bicicleta Bergougnan, que podria ser dels anys trenta o quaranta; tres cartells de turisme per a les illes Canàries, de la Dirección General de Turismo; un altre per al Campeonato Peninsular de remo. Portugal-España celebrat el juny del 1943 al port de Barcelona i que s'atribueix a Nicolau; un per a l'Exposición de teatrinos de época, de Nida de la Herrán de Grau, que es va celebrar al Reial Cercle Artístic el 1948; el de la III Bienal hispanoamericana de Arte, del 1955, que firma conjuntament amb el pintor Antoni Estradera i que és un dels pocs que es fa en una altra impremta; o el del Festival aéreo internacional Virgen de la Merced, organitzat per l'Aero-club de Sabadell a l'Aeroport del Prat, el 1956, amb la silueta de l'avió sobre unes taques de color. Lau també fa una coberta per a la revista madrilenya Arte Comercial, que l'anomena "joven artista" amb un futur brillant (tot i que ja tenia trenta-set anys) i que comenta l'obra dient que és "sobrerealista", més aviat suggestiva en detriment del poder explicatiu. (10)

L'obra de Vicenç en solitari sembla que no presenta cap nou cartell després de la guerra, però ell i Lau participen junts a diversos concursos el 1945, per al sabó Libel, on obtenen un dels tercers premis; (10 bis) el 1948, on obtenen segons premis, com el de l'Obra sindical de artesanía, Artesanía de España, que es va editar si més no com a postal, on es va suprimir el jou i les fletxes que hi havia al projecte (11), o el del II campeonato del mundo de patinaje, que segurament no es va arribar a imprimir; (12) el de la festivitat de Sant Jordi, del 1950, que va quedar desert i on van guanyar el tercer premi, "consistente en un diploma", per un cartell amb el lema "Bibliotecas Populares"; (13) el concurs de cartells per al XXXV Congrés Eucarístic, del 1952, que també va resultar desert i on obtenen el tercer premi, que no es va imprimir; o el de cartells per anunciar el parc d'atraccions del Tibidabo, del 1953, on van obtenir un accèssit. (14)

Individualment, el 1957 Nicolau participa al concurs de cartells per a la Fira de Mostres, en el qual va obtenir un accèssit (el cartell que es va imprimir era el d'Enric Huguet) (15) i, aquell mateix any, va formar part com a jurat al concurs per escollir el cartell de la revetlla de Montjuïc. (16)

Encara trobo els dos germans com a directors artístics de Mi libro encantado, al costat de Rafael Santos Torroella que n'exercia de director literari: es tractava d'una antologia de poesies de tots els temps amb il·lustracions de diversos autors, en una col·lecció de dotze volums editats a Mèxic el 1959 per Editorial Cumbre i distribuïts a Espanya per Éxito.

Als cinquanta anys, Vicenç ha de deixar la feina de grafista i es consagra a la pintura: el trobem exposant a la Sala Parés els anys 1970, 1972, 1975, 1978 o 1986; a Grifé & Escoda el 1991; i fora de Barcelona, en llocs com Madrid (Salón Cano), el 1976; Salou, el 1979, 1980 o 1982; i Sitges, el 1981. El 1987 la seva obra pictòrica, però també amb referències als treballs gràfics, va ser objecte d'un llibre amb textos de Francesc Fontbona. Nicolau també va fer alguna exposició. Els dos germans van morir el 1993, amb pocs mesos de diferència. L'any següent, Vicenç va ser objecte d'un homenatge a l'Ateneu Barcelonès.

NOTES

(1) Francesc Fontbona: Vicenç Miralles, I.G. Viladot, Barcelona 1986.

(2) La Vanguardia, 22 desembre 1932, p. 7; La Veu de Catalunya, 25 desembre 1932, edició matí, p. 9.

(3) La Vanguardia, 27 agost 1931, p. 5; Santi Barjau: “La recuperació oficial de l’escut de Catalunya al segle xx i el concurs per al senyal de la Generalitat (1931)”, Revista de Catalunya, Nova Etapa, 159, febrer 2001, p. 55-75.

(4) P. Català i Pic: "Abaix la guerra!", Mirador, 267, 15 març 1934, p. 7. Lau també hi va prendre part.

(5) "Concurso de carteles", La Vanguardia, 23 febrer 1935, p. 10, on és anomenat "V. Miralles Gaciá".

(6) La Publicitat, 17 febrer 1935, p. 10; La Veu de Catalunya, 19 febrer 1935, edició matí, p. 6.

(7) Francesc Fontbona: Vicenç Miralles, I.G. Viladot, Barcelona 1986, p. 7.

(8) Moments, 3, 15 març 1937, p. NN.

(10) "El autor de nuestra portada", Arte Comercial (Madrid), III, 15, 1948, p. 67.

(10 bis) La Vanguardia Española,  28 novembre 1945, p. 2.

(11) Arte Comercial (Madrid), III, 14, 1948, p. 28 (els peus de foto estan intercanviats).

(12) Arte Comercial (Madrid),  IV, 17, 1948, p. 42.

(13) "De la festividad de San Jorge", La Vanguardia Española, 27 abril 1950, p. 12.

(14) "Fallo del concurso de carteles «El Tibidabo»", La Vanguardia Española, 29 setembre 1953, p. 15.

(15) "Exposición de carteles para la Feria de Muestras", La Vanguardia Española, 25 gener 1957, p. 15.

(16) "Fallo de un concurso de carteles", Gaceta municipal de Barcelona, XLIV, 14, 8 abril 1957, p. 33 (van elegir el cartell amb el lema "Manubri", presentat per Martí, Clavé i Picó).