Les imatges del trimestre (tardor 2016) — per Santi Barjau

Fernando Piñana  

Aquest cartell, amb un títol tan grandiloqüent (La sangre de los héroes caidos es... la semilla de los hombres del mañana), apareix firmat per Piñana (tot i que algun cop el nom s’ha llegit com a Piñanaz, a causa de la forma peculiar de la rúbrica final), el qual hi especifica la pertinença al Sindicat de Professions Liberals, en l’òrbita anarquista. Ho confirmen les sigles de la FAI, entitat que va encarregar aquest cartell l’any 1937. El soldat d’aspecte glacial, amb la corona de llorer dels herois, presenta el fusell amb la baioneta des de la seva trinxera d’ultratomba, en record del seu sacrifici. El dibuix sintètic i els colors vermell i negre en fan un cartell molt característic de la Guerra d’Espanya, malgrat la seva raresa. 

L’autor, Fernando Piñana Lafuente (o de La Fuente) va néixer a Barcelona l’any 1911 i la seva obra com a cartellista de cinema ha estat recordada sovint, però encara es manté com un dels grans desconeguts d’aquesta etapa. Es va formar de manera autodidacta, segons el diccionari Ràfols, on també llegim que havia estat l’encarregat d’executar els grans cartells a les façanes dels cinemes Capitol i Metropol, de Barcelona. Aquesta dedicació al cinema el va portar el 1935 a fer una conferència, al Centro Andaluz del Passeig de Gràcia, on donava a conèixer “las intimidades de los estudios cinematográficos” (1). Carles Fontserè, a les seves memòries, ens parla d’un dibuixant publicitari, que ell anomena Albert Piñana, amb qui havia coincidit en el Requetè de Barcelona i que va intentar sense èxit afiliar-se al Sindicat de Dibuixants Professionals. (2). Potser més endavant va aconseguir ser admès un temps al grup dels cartellistes de la CNT, com hem vist en la inscripció del cartell que encapçala aquest comentari; i més endavant, encara durant la guerra, s’esmenta un soldat Piñana, de la caserna Carles Marx, el qual junt amb altres companys il·lustra els Tretze punts de Negrín en una exposició que es va celebrar a la galeria La Pinacoteca el juny del 1938, organitzada per les Milícies de la Cultura (3). Amb dubtes, podem creure que també en aquest cas es tracta del nostre cartellista. 

Qui ha estudiat amb més detall l’obra de Piñana és Julia Sáez-Angulo, qui li ha dedicat algun article al seu blog La Mirada actual, on recull dades facilitades per la filla de l’artista, Gemma Piñana; en transcric les paraules amb què aquesta relata l’odissea del seu pare en aquell període: “Durante los años de la guerra civil estuvo en la cárcel Modelo de la Ciudad Condal, al declararse carlista en un interrogatorio, y allí le encargaron hacer el retrato del anarquista Buenaventura Durruti, pintura que se perdió o no ha sido localizada. El único deseo de mi padre en la cárcel era seguir dibujando y pintando. ‘Hubiera hecho igualmente el retrato de José Antonio Primo de Rivera si me lo hubieran encargado como hicieron con el de Durruti’, decía mi padre.” (4). Sobretot es pot trobar informació sobre l’activitat de Piñana com a cartellista de cinema, autor de decorats i realitzador de films, en un altre dens article de Julia Sáez-Angulo. (5) Aquesta font revela que molts dels cartells de Fernando Piñana es conserven a la col·lecció de Paco Baena i que la Filmoteca de Catalunya conserva un centenar de fotografies de les façanes de cinemes pintades per l’artista.

Entre els nombrosos cartells cinematogràfics que va dibuixar un cop acabada la guerra, esmentaré el de la cinta Las 1001 noches, de la productora Universal, del 1942; el d’una reposició de La quimera del oro, de Charlot (potser per a la reestrena doblada del 1951); o bé El mundo en sus manos, de Raoul Walsh, amb Gregory Peck (1952); una mostra destacada del seu art versàtil són els treballs per a la promoció de les pel·lícules de la mula Francis, com Francis en las carreras (estrenada a Espanya el 1953), per a la qual fa un parell de cartells de caire caricaturesc.

També hi ha referències de cartells esportius, com ara Nuria. II concurso de esquí (1951), la final de Copa entre el Barça i l’Espanyol a l’Estadi de Montjuc (1957) o bé el Trofeo General Moscardó (1959). 

Segons una notícia de premsa, Piñana va ser un dels decoradors (amb el madrileny Alberto García-Tapia) del pavelló de la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes a la Fira de Mostres de l'any 1943. (6) La tasca de decorador d’establiments el va ocupar llargament, tot i que les seves obres en aquest camp deuen ser difícils d’identificar. També va exercir com a dibuixant al diari La Prensa, de Barcelona, on va publicar nombroses historietes i altres il·lustracions durant els anys quaranta i cinquanta (alguns originals es conserven a Madrid, a la Biblioteca Nacional). Així mateix va fer, en dates desconegudes, unes felicitacions nadalenques d’aspecte sentimental; i altres targetes més interessants, amb motius de ball flamenc, tractats amb clarobscur en escenografies modernes, que conec per haver aparegut en plataformes de comerç electrònic. 

Fernando Piñana es va traslladar a Fuengirola durant els anys seixanta, “en donde se dedicó primordialmente a la decoración” i on va morir l’any 1975. (7)



(1) La Vanguardia, 14 març 1935, p. 10.
(2) Carles Fontserè: Memòries d’un cartellista català (1931-1939), Editorial Pòrtic, Barcelona 1995, p. 223. Potser confon el nom del cartellista amb el del seu germà enginyer, de qui no consta que s’hagués dedicat al dibuix publicitari.
(3) La Vanguardia, 23 juny 1938, p. 4.
(4) Julia Sáez-Angulo: “Fernando Piñana: Colección de tres mil bandas dibujadas en los años 40, publicadas en Barcelona”, La mirada actual, 17 octubre 2009 — http://lamiradaactual.blogspot.com.es/2009/10/coleccion-de-tres-mil-bandas-dibujadas.html — consulta 14 setembre 2016.
(5) Julia Sáez-Angulo: “Fernando Piñana de la Fuente, Cartelista de Cine y tiras cómicas en los años 40 y 50”, La mirada actual, 24 agost 2014 — http://lamiradaactual.blogspot.com.es/2014/08/fernando-pinana-de-la-fuente-cartelista.html — consulta 14 setembre 2016.
(6) La Vanguardia Española, 16 juny 1943, p. 7.
(7) La Vanguardia Española, 8 febrer 1975, p. 28.

Campillo

Aquest cartell anunciava l'Exposició del Nu, que es va celebrar als soterranis de la Plaça de Catalunya l'any 1933, i és l'únic cartell conegut de l'autor, Josep Campillo. Com altres esdeveniments fets en aquells anys, a l'escalf del clima de llibertats públiques propiciat per la Segona República, l'exposició pretenia difondre una pràctica artística com el nu, tan habitual tot al llarg de la història de l'art; però la celebració del nu, que en l'ànim dels organitzadors era simplement estètica i de ben segur no tenia cap connotació especial, va ser utilitzada de manera polèmica per grups conservadors, que van arribar a titllar l'exposició de pornogràfica, potser també per la proximitat amb les dates nadalenques. El cartell representa una figura femenina nua, de trets simplificats, mig tapada per una paleta de pintor amb l'emblema del Cercle Artístic, organitzador de la mostra. 

La vida i la carrera artística de Josep o José Campillo Solano (nascut a El Algar, Múrcia, el 1903 i mort a Barcelona el 1968) han estat poc valorades fins a dates recents. Fa pocs mesos ha aparegut un escrit sobre ell en un llibre editat a la seva localitat d'origen (8). Les referències anteriors, com per exemple el diccionari Ràfols, només ens parlaven d'ell com a pintor (i és cert que va prendre part a les diverses exposicions oficials celebrades a Barcelona el 1920 i 1921, i a les Exposicions de Primavera entre 1932 i 1936; també va participar als concursos Barcelona vista pels seus artistes, el 1930, i Montserrat vist pels pintors catalans, el 1931; un parell de pintures seves es conserven per exemple al MNAC, procedents de les col·leccions del Museu d'Art Modern), però en canvi hi ha poca literatura sobre la seva vocació de cartellista, que el va portar a participar en mitja dotzena de concursos i ser un membre actiu de l'Associació de Cartellistes, tan lligada al Cercle Artístic, tot i que en definitiva només va acabar fent el cartell que avui comento. Les primeres dades sobre l'activitat de Campillo a Catalunya el mostren com a membre d'un grup d’artistes, anomenat Forma, al costat de Francesc Fàbregas (autor del seu emblema identificatiu), Josep Alumá, Jacint Bassó, Salvador Claramunt, Miquel Muntané, Jacint Olivé, Josep Roig i Cristòfol Serra, els quals van celebrar una exposició a Terrassa el 1921. (9) L'any 1927 el número 64 de la revista valenciana La Semana Gráfica publicava el seu dibuix adquirit en un concurs de portades, demostratiu del seu estil manierista en el tractament de la figura humana.

Segurament va fer altres treballs en el camp del dibuix publicitari, que no he pogut identificar, però per ara només puc esmentar cinc participacions en concursos de cartells.

Els dos primers projectes ens han arribat en altres formats: tant el de l'Exposició de l'Automòbil de Barcelona, en el qual va obtenir el cinquè premi, de 300 pessetes, presentat amb el lema "Flor d'enginy", projecte que es coneix perquè va ser reproduït a la premsa (10) com el projecte per al cartell de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, presentat sota el lema "Progrés" en un concurs celebrat el 1927, en el qual ell va obtenir la recompensa de l'adquisició i que va ser reproduït com a vinyeta (11). 

L'any 1930, amb el desconegut projecte «R.T.A.», obté un accèssit al concurs de cartells de la casa Masllorens Hermanos, de Buenos Aires, que va ser guanyat per Josep Morell; l'altre accèssit va ser per a Salvaldor Ortiga (12); el 1931 participa al concurs de les píndoles Maravilla (que va ser guanyat per Lluís Muntané ), on el seu projecte, lema: "F", va aconseguir un altre accèssit (13) i finalment el 1933 va rebre una distinció honorífica de 150 pessetes al concurs de cartells al·legòrics de la Caixa de Pensions, a l'igual que Ricard Opisso, Antoni Vila Arrufat, Joaquim Martra, Fernando Cabedo, Carles Kliemand, Martí Bas, Manuel Vidiella i altres (14). Aquest darrer també es coneix, ja que l'original es conserva a la col·lecció de la Caixa.

Com es veu, la dedicació al cartell va ser força habitual en aquells anys, i el va portar a participar activament en la vida de l'Associació de Cartellistes, on retroba alguns amics del grup Forma, com Josep Alumà, que en va presidir la junta directiva el 1933 quan ell n'era secretari; també és esmentat com a participant a les exposicions organitzades per l'Associació, com el Primer Saló del Cartell (1932) o bé el Saló del cartell contra la Guerra (1934) però en canvi no va participar a l'exposició del 1935, tot i que encara n'era soci. Desconec si es va continuar interessant pel cartell, però no n'he trobat cap més dada.

(8) Pedro Esteban García: Algareños de nación o vecindad, Asociación Teatro Circo Apolo, El Algar, 2016.

(9) Marçal Fàbregas Riera: Francesc Fàbregas Pujadas. Vida y legado artístico, Buenos Aires, Argentina 2016 (http://www.sbhac.net/arte/Plasticos/FrancescFabregas/BIOGRAFIA%20FFP.pdf — consulta 17 octubre 2016)

(10) Heraldo deportivo (Madrid), XIII, 431, 5 maig 1927, p. 170; i també al catàleg oficial del certamen automobilístic; el veredicte, també a La Vanguardia, 31 desembre 1926, p. 13.

(11) La Vanguardia, 1 juliol 1927, p. 6 (altres premiats amb adquisició van ser Pasqual Capuz, Francesc Fàbregas, Antoni Farré, Fulgencio Martínez Surroca...)

(12) La Vanguardia, 28 setembre 1930, p. 10.

(13) La Vanguardia, 29 octubre 1931, p. 8.

(14) La Vanguardia, 1 juny 1933 p. 3.

Monrós  

Ja hem comentat altres vegades que el cartellisme de la guerra civil congela, en un instant relativament breu, tota la complexa evolució de les dècades centrals del segle vint: tots aquells autors (dibuixants i alguns fotògrafs) que van fer algun cartell durant els mil dies de la guerra son una mostra significativa del període, però no són totalment representatius. Segurament la majoria dels grans noms del cartellisme català modern hi són representats (amb diferents graus d'intensitat), però alguns dels actors secundaris que hi trobem ens sorprenen a vegades com una troballa inesperada, o ens interroguen amb la incertesa d'una identificació problemàtica. Mirem per exemple aquest cartell per a Ajut Català, una sectorial de dones d'Esquerra Republicana de Catalunya encarregada d'acollir a la rereguarda la gent de les comarques més afectades per l'acció dels exèrcits franquistes. El cartell, de factura tradicional, mostra una pubilla que acull dones i criatures desplaçades per la guerra; editat potser el 1937, apareix firmat per A. Monrós, que correspon potser amb el pràcticament desconegut Alfred Monrós Julià.  

Nascut segurament el 1910 a Barcelona (tot i que alguna font el fa nascut el 1900), només sé d'ell que va prendre part el 1938 a l’Exposició de Dibuix i Gravat de Barcelona. Desconec altres actuacions durant la guerra i en la immediata postguerra; segons sembla no es traslladà a França fins al 1946; i d’allà passà al Quebec cap a 1952: va establir-se a Montreal on il·lustrà publicacions dels grups anarquistes canadencs; també hi va exercir de professor en escoles d’art. L'any 1963 va aparèixer un recull de les seves obres, Reflejos de España, editat per la federació local de la CNT AIT de Montreal i prologat per Ramón J. Sender (15) i el 1976 va il·lustrar el llibre de Federico Arcos, Momentos: compendio poético, Black-Red, Detroit 1976. També s'esmenten dibuixos seus a la revista Tierra y Libertad, de Mèxic. He localitzat d'ell alguna imatge, com per exemple uns delicats arlequins, en la línia del Picasso més intimista. Alfred Monrós va morir probablement a Montréal  el 1995. 

(15) José María Carreras: "Arte y antifranquismo", Espoir CNT AIT (Tolosa de Llenguadoc), 129, 21 juny 1964, p. 5.

Jacint Bofarull, memòria oblidada — per Santi Barjau

Jacint Bofarull és un dels dibuixants més originals de la Barcelona dels anys trenta. Tot i que la seva activitat com a ninotaire ha estat recordada algun cop, (1) encara es troba a faltar un estudi complet sobre aquesta figura tan important. El seu estil humorístic, de figures malgirbades i expressives, va ser molt popular a la premsa de l'època republicana i de la guerra, i també el va aplicar en alguns cartells. Però la dedicació publicitària de Bofarull va donar altres fruits en un gènere més seriós i de gran modernitat, en general poc conegut i que mereix ser reivindicat. 

Nascut a Barcelona el 1903, Jacint Bofarull i Forasté va estudiar a l'escola de Llotja i també va assistir a les classes de dibuix del Cercle Artístic de Sant Lluc. La seva carrera com a dibuixant de premsa el va portar de ben jove a col·laborar en diverses revistes: Jaume Capdevila afirma que "El seu primer dibuix va aparèixer el 1924 a la revista El Borinot" (2) revista d'esperit crític amb una pàtina cultural, impulsada per Josep Aragay i on va coincidir amb diversos dibuixants com Apa, D'Ivori i d'altres. Però sobretot l'especialització de Bofarull com a dibuixant humorístic va es va manifestar en la premsa esportiva, que en els anys vint va tenir una de les seves etapes daurades; es troben els seus dibuixos, que inicialment firmava amb el pseudònim Gripau, a les revistes La Jornada Deportiva, Xut, La Barrila Deportiva (1924-25) i El Mundo Deportivo (1929-33); ell mateix era un bon esportista aficionat. El seu lligam amb aquesta premsa el va dur a afiliar-se al Sindicat de Periodistes Esportius. (3) Per altra banda, es troben dibuixos seus en altres publicacions, on publica acudits i caricatures diverses, com ara Brisas (1934-36) o la seva associada, Cine Star; també el trobo a la revista Crònica Molfort’s de Mataró, el 1933, amb caricatures i auques. (4) El compromís polític de Jacint Bofarull el va portar a col·laborar en diaris i revistes com ara El Diluvio, on aparegueren les seves vinyetes d'actualitat entre 1933 i l’inici de la guerra.

Al costat de la dedicació com a ninotaire, va treballar en diversos elements publicitaris, com per exemple un divertit joc de cartes per a les xocolates San Fernando, del 1932, en el qual els pals de la baralla habitual (oros, copes, espases i bastos) eren substituïts lògicament per ensaïmades, tasses de xocolata desfeta, xurros i melindros, mentre que per a les figures, en lloc dels reis visigòtics i les sotes o els cavalls estàtics típics dels naips d'Heraclio Fournier, s'hi representaven les races humanes, de l'esquimal al pell roja; i animals exòtics com ara una zebra, un camell o un estruç. Tot el conjunt, a més, estava ple de gags visuals divertidíssims. Jugar a qualsevol joc amb la zebra de melindros o l'esquimal de xurros deu ser tota una experiència lúdico-festiva!

A més dels naips, també va dibuixar cromos publicitaris per a la xocolata Núria, com la sèrie "Sueño de Periquín", que es presentava amb una meitat de la imatge tapada i que es podia descobrir mullant-la amb aigua; també "Charlot en el circo" o les diferents sèries de les aventures del "Gato Periquito", que no és altre que Felix the Cat; són especialment graciosos els curiosíssims cromos que expliquen amb humor els efectes especials del cinema (per a l'Aspirina Bayer).

Va treballar com a decorador; van ser cèlebres les figures d’esportistes en ferro forjat, per a la redacció de El Mundo Deportivo; i la decoració del cafè Euzkadi, al passeig de Gràcia amb Casp, totes dues desaparegudes. L'any 1934, un autor identificat com a J. Bofarull exposa una obra al Primer Saló Fotogràfic, celebrat amb motiu de la Fira de Barcelona i organitzat per Art de la Llum, revista fotogràfica de Catalunya; no sé si es tracta del nostre artista, de qui no conec cap altre treball fotogràfic.

Però en aquest blog vull destacar sobretot l'aportació de Bofarull com autor de cartells. Per ara en tinc localitzats una desena, però és possible que n'hagués fet molts més que desconec. Els més destacats són els cartells que va fer per a l’establiment Beristain de materials esportius i articles de viatge, datats el 1932. (5) En aquests cartells, amb composicions dinàmiques i senzilles en diagonal, s’anuncien els diferents productes que venia aquell establiment famós que estava situat a la Rambla, cantonada amb el carrer de Ferran: maletes i baguls, roba esportiva, armes de caça, però també les exclusives cigarretes Duhnill; també hi havia secció de joguines per als més menuts. És xocant el contrast entre aquesta excel·lent publicitat per a articles de luxe i la seva militància comunista.

L’any 1935 Jacint Bofarull dibuixa un altre cartell notable per anunciar un partit de la selecció catalana de futbol, que es va enfrontar al Sunderland britànic; les dues figures dels jugadors, el davanter i el porter, sembla que volin en una fantàstica coreografia. Com en tants dibuixos de l’autor, demostra haver begut amb profit dels recursos gràfics del cubisme i es manifesta totalment original al mateix temps que es revela com a coneixedor del cartellisme internacional més innovador. Aquell mateix any, i també en l’àmbit esportiu que coneixia tan bé, va fer el cartell per al Ball dels Esports, organitzat durant el carnaval al Gran Price pel Sindicat de Periodistes Esportius (una morsa, amb mostatxo ros, banyador i carabasses salvavides, porta a coll una noia alegre amb mallot i antifaç).

Bofarull no apareix esmentat en els primers anys de l'Associació de Cartellistes, però el 1935 sí que hi consta com a membre, tot i que no pren part als salons ni a l’exposició "Anuncieu per mitjà de la imatge" que l’entitat va celebrar en ocasió del Congrés internacional de Publicitat. En canvi, sí que va tenir una actuació destacada en la vida del Sindicat de Dibuixants Professionals, fundat poc abans del 18 de juliol del 1936 i en el qual es va implicar ben a fons.

En efecte, amb l’esclat de la guerra civil i la reconversió del SDP com a actiu instrument de propaganda, Bofarull va poder demostrar la seva implicació i els seus dots d’organitzador, tal i com explica Carles Fontserè a les seves memòries. (6) Més tard, amb altres companys, com Tona, Alloza i Martí Bas, es va separar del Sindicat i va passar a formar part de la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC; aquí va tenir un paper important en el rellançament de les revistes Papitu i L'Esquella de la Torratxa. A la galeria de dibuixants del Papitu (7) hi apareix autoretratat amb la granota de milicià, el puny alçat i una pistola-llapis a la cintura. Membre destacat del PSUC, també s’esmenta la seva participació al diari Treball. Per a la revista Companya va crear el personatge de Merceneta Bonafé, rossa d'ulls enormes que denuncia els acaparadors o bé s'equipa amb l'uniforme de miliciana.

Els cartells que Bofarull fa durant la Guerra Civil són quatre. El més conegut de tots és Obrer! Camperol! Unitat per la victòria! (1936), amb la figura estranya, mig soldat i mig pagès, amb el puny alçat i la falç a la mà, que destaca sobre els colors negre i vermell dels anarcosindicalistes; va ser un encàrrec de la CNT FAI i Bofarull encara hi consta com a membre del SDP. Els restants cartells ja estan en l'òrbita comunista a la que pertanyia el dibuixant: un cartell intransigent, promogut per la comissió femenina del PSUC, No tolereu cap emboscat (1937?), on una dona fa avergonyir un home que no s'ha integrat a l'exèrcit republicà; el potent Els aixafarem!!! amb l’exèrcit popular (1937) amb el tascó roig, format per fileres de soldats, que trenca l'esvàstica (és un dels pocs cartells amb la indicació de la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC; en realitat el cartell es va imprimir a nom del PSUC i la UGT, segons un text a l'angle superior dret, que a la majoria dels exemplars va ser tapat amb aerògraf); i finalment el cartell narratiu L'home feliç no tenia camisa, però... que anunciava amb humor negre i incorrecte la revista L'Esquella de la Torratxa. 

 

Bofarull també va fer un projecte no executat per al concurs de cartells contra els accidents laborals; en el veredicte del gener del 1937, Bofarull va obtenir un dels accèssits. (8) La imatge és coneguda per la reproducció que se'n va fer al calendari de butxaca que es regalava als visitants de l’exposició que es va fer amb els originals: a diferència dels altres projectes, molt més tràgics, el seu, amb el lema "No val a badar", treia partit de l'humor, amb un home que s'ha fet mal al peu i crida tot saltant.

Tot i que la imatge no és gaire bona, aquesta és l'única referència gràfica que tinc del projecte de Jacint Bofarull per al cartell de la Croada de la Previsió del 1937.

Encara durant la guerra, firma els dibuixos de l'auca He aquí el relato imparcial / de una traición sin igual, editat el 1938 per la revista El Ejército Popular. Un interessant article publicat al diari madrileny La Voz explica el seu periple per les trinxeres dels fronts d'Aragó i de Madrid, fent dibuixos que complementaven les cròniques d'Enrique Manobens; i també informa que a París havia organitzat una exposició amb fotografies de la guerra que itinerava pels diferents barris de la capital francesa. (9) En aquest article s'afirma que va ser Bofarull qui va fer pintar vistoses consignes revolucionàries en diversos vagons de tren destinats a circular pel front d'Aragó, tot i que Fontserè, a les seves memòries, assegura que "en Bufa", com l'anomenaven els amics, només en va ser el promotor però no en va arribar a dissenyar ni pintar cap; (10) s'hi assenyala igualment que estava preparant uns documentals sobre els fronts, però no queda clar si eren basats en imatge real o bé es tracta d'alguna producció de dibuixos animats, tècnica a la qual consta que Bofarull es va dedicar en alguna ocasió.

Exiliat a Perpinyà, va treballar per al diari L’Indépendant fins 1950; la seva creació més coneguda d'aquest període és la tira protagonitzada per Kim, el catalanet. El diccionari Ràfols informa que també va continuar exercint com a decorador a França i a Suïssa. Marxà més tard a Veneçuela i Argentina on, segons Josep Maria Cadena, va treballar amb els pseudònims Cinto i Cirilo i va desenvolupar els personatges de Merceditas i del gaucho Matecito; també l'esmenta com a escriptor humorístic, amb la firma Càndit. Però no tinc constància que en els anys d'exili ni posteriorment tornés a dibuixar cartells.

Finalment retornà a Barcelona, a principi dels anys seixanta. Amb el títol significatiu de Roda el món i torna al Born, exposà a la Sala Rovira el 1964 (11) "escenas pintorescas trazadas a la guacha sobre temas populares americanos y españoles y diversas interpretaciones del Quijote", però també caricatures i uns curiosos plafons fets de trencadís ceràmic, amb els quals referma la seva activitat de decorador.

Un dels plafons de ceràmica que Bofarull va presentar a Barcelona el 1964.

Les darreres dades disponibles procedeixen sobretot del retrat que en fa Cadena a la secció “Gentes de pluma y lápiz” del Diario de Barcelona (12) on afirma que Bofarull estava escrivint les seves memòries (document que desconec; Solà Dachs deia el 1979 que havien quedat inèdites) i ens fa saber que havia reprès la seva dedicació inicial com a caricaturista esportiu, en aquell cas al diari barceloní Tele/eXprés; també va col·laborar a El Correo Catalán. Jacint Bofarull morí probablement a Barcelona el 1977.

(1) Lluís Sola i Dachs: "Jacint Bofarull", L'Avenç (segona època), III, 21, novembre 1979, p. 67-69.

(2) Jaume Capdevila i Herrero: "Dibuixant amb l’Esquerra. Els ninotaires de

la premsa d’ERC durant la República", Gazeta, Revista de la Societat Catalana de Comunicació, 2, 2010, p. 50 (http://revistes.iec.cat/index.php/gazeta/article/view/26492/26484 — consulta 15 novembre 2016)

(3) La Vanguardia, 3 gener 1935, p. 15.

(4) També tinc referències d'una auca per a la Caixa de Pensions.

(5) Un dels cartells per a Beristain apareix reproduït al llibre d'Alain Weill: L’invitation au voyage, Somogy éditions d’art, París 1994, p. 194. És interessant ja que es tracta d’un dels pocs cartells d’aquí que es reprodueix en una publicació estrangera de caràcter general.

(6) Carles Fontserè: Memòries d'un cartellista català (1931-1939), Pòrtic, Barcelona 1995, p. 245-247.

(7) "Galeria de dibuixants: Jacint Bofarull", Papitu, XXVIII, 1.447, 17 desembre 1936, p. 2.

(8) La tasca de propaganda per a la prevenció dels accidents de treball portada a terme per la Comisssaria d’Assegurances Socials, Conselleria de Treball, Barcelona 1938.

(9) "El dibujante Bofarull organizó la  propaganda antifascista en los trenes. Y hoy prepara una serie de películas documentales. Para lo cual anda ahora por las trincheras de Madrid", La Voz, (Madrid), 23 juny 1937, p. 3.

(10) Fontserè, 1995, p. 306.

(11) La Vanguardia Española, 8 març 1964, p. 38.

(12) J.M.Cadena: “Bofarull, del ‘Ninot’ a la gran caricatura”, Diario de Barcelona, 30 maig 1971, p. 17.