Pau Macià — per Santi Barjau

El cartellisme català de la postguerra encara és poc conegut, i el judici sobre aquest període no s’ha encarat amb prou equanimitat. És cert que, després d’una etapa tan candent com ho va ser la guerra (inclosos també els cartells franquistes editats en els mesos immediatament posteriors), la producció pot semblar menys destacada. En les revisions habituals de l’època potser es fa un èmfasi més gran en la publicitat comercial, que manté alguns senyals de modernitat, per exemple amb les aportacions de Josep Artigas. Però, certament, l’abundant producció de cartell religiós i també els de fires i festes, sovint patrocinades per municipis i províncies, estaven subjectes a més condicionants i obeïen a uns estereotips que donen a aquest període un aire molt determinat. Enmig d’aquest panorama intentaven treballar autors com el que avui observarem.

Pau Macià i Pons (Les Borges Blanques, 1917 – Barcelona, 1980) devia revelar ben aviat unes aptituds artístiques que el van fer mereixedor d’una beca per tal d’estudiar a la barcelonina Escola Massana, a la qual va estar vinculat tota la vida: des del 1946 hi va exercir com a professor de l’especialitat de pintura. Les dues branques principals de la seva obra (el cartellisme i el mosaic) el mostren més interessat en les formes d’art que podien arribar a grans públics que no pas en la pintura de cavallet: segons una necrològica publicada a La Vanguardia, “Su obra pictórica personal nunca la puso a la venta, ni realizó exposición alguna, puesto que cultivaba el arte como satisfacción personal.” (1)

A part dels cartells, que després comentaré més extensament, l’obra de Pau Maciá té una projecció ciutadana notable, tot i que l’autoria hagi estat sovint oblidada i per això no és gaire conegut pel públic. Una de les seves especialitzacions van ser els mosaics fets de rajola, amb un evident gust pel relleu i les textures, i en els quals combina unes escenes figuratives amb una fèrria estructura compositiva geomètrica, quasi independent dels personatges o dels objectes representats. Un exemple clar d’aquesta activitat són els mosaics (executats amb l’ajut de Carles Maurel, 1968-69) per tal de decorar l’estació de Liceu, al metro barceloní; també recordo uns mosaics que hi havia al vestíbul de l’antiga terminal de l’aeroport del Prat, amb vistes de monuments de la ciutat, i dels quals ignoro l’estat actual; s’esmenten com a obra seva uns murals semblants a l’aeroport de Girona. Pau Macià va fer els esgrafiats de tema escolar que cobreixen una mitgera de la Plaça de Castella, o les pintures de la casa Bartomeu, anomenada Jardí dels Tarongers, on també van treballar els pintors Vila Arrufat o Galí i els escultors Solanic o Jou.

Però especialment va destacar en l’àmbit de l’art religiós, en el qual s’esmenten els mosaics de la parròquia del Roser, de la qual era veí i feligrès, i de la basílica de la Mercè; o uns vitralls al convent de les Saleses i a la basílica del Pi, totes a Barcelona; altres vitralls dissenyats per ell es troben a Santa Maria de Vilafranca del Penedès (1959). La seva dedicació va ser extensa: va fer frescos o mosaics a l’ermita d’Alpens, al Lluçanès (1947); al temple parroquial de Sant Domènec, a Vic; a la capella del santíssim de la parròquia de Sant Pere, a Gelida (1977) o bé el retaule de Santa Maria de Muntanyans (1979). S’esmenta la seva tasca en el disseny de joies, com el sagrari de la basílica de Montserrat. Era membre del FAD des de 1943.

Pau Macià també va treballar com a il·lustrador. Una de les primeres referències, de data precoç, són la portada i els gravats que avaloren les edicions de Dies verges de Joan Mínguez, i de El rector de Tours de Balzac, publicades als Quaderns Literaris de la Llibreria Catalònia, potser el 1934. Durant els anys cinquanta trobem sovint la seva firma a diversos llibres de la “Nova col·lecció Lletres”, com ara Anna, d’Adolf Nanot i La ploma groga, de Ramon Fontanilles (1953); o Cacera en el no-res, de Nicolau M. Rubió i Tudurí, Dotze bumerangs, de Josep Maria Espinàs, L’últim combat, de Fèlix Cucurull i Un còmic de Barcelona (Cinquanta anys d’art i bohèmia), de Josep M. Poblet (1954). Va il·lustrar La leyenda dorada de Daniel Rops (1958) i va col·laborar a la revista L’infantil. També va il·lustrar uns Goigs a llaor de Sant Antoni M. Claret, arquebisbe i fundador, amb lletra d’Antoni Malats i música de Lluís Romeu, de data incerta.

Però sobretot vull destacar aquí Pau Macià pels cartells que també, quasi sempre, van estar dedicats a activitats i esdeveniments religiosos. El primer treball de què tinc notícia va ser premiat al concurs de cartells anunciadors d’una assemblea d’homes d’Acció Catòlica (1950), però no sé si es va arribar a imprimir. (2) L’any 1952 apareixen dos dels seus cartells més divulgats: el que va obtenir un tercer premi al segon concurs de cartells de l’Obra dels Homenatges a la Vellesa, que convocava la Caixa de Pensions (3) i, sobretot, el que va presentar al concurs de cartells del Congrés Eucarístic Internacional. Es tracta d’un episodi curiós, ja que el primer premi va quedar desert però el projecte de Pau Macià va rebre el segon premi i va ser efectivament editat, però a l’hora de la veritat, en la propaganda de l’esdeveniment van tenir tanta o més difusió el tercer premiat, obra dels germans Miralles, i fins i tot algun dels cinc accèssits que es van repartir els diners del primer premi, dibuixats per Francesc Galí, Evarist Mora, Jordi Musons, Josep M. Nuet Martí i, especialment, el de Manuel Gracia González, de Salamanca, que va ser objecte de postals i vinyetes publicitàries. (4) En tot cas, el cartell de Pau Macià mostra plenament les característiques del seu dibuix amable però potser una mica eixut, fill de les convencions plàstiques del Noucentisme que en els anys cinquanta pervivia sobretot en l’art religiós. També és una representació notable del seu estil el cartell per a la II exposición y feria oficial de la viña y del vino de la región catalana, que es va celebrar a Vilafranca del Penedès el 1953.

Trobem Pau Macià en una contribució assídua amb les festes religioses de Tarragona. Els seus cartells van anunciar la Setmana Santa tarragonina els anys 1956, 1960, 1961 i 1964. Els ha estudiat Enric Baixeras, també cartellista, i els enquadra en el que ell anomena “tendència boy scout”, en la qual també inclou els tres membres de l’estudi mcp: Martí, Clavé i Picó, com també Francesc Egea i Pau Cots. Al contrari del que es podria pensar, no sembla que ho digui en sentit pejoratiu. Un paràgraf abans hi llegíem: “Moltes persones que des d’aleshores es distingeixen per un estil diferent de fer les coses i que treballen realment a favor de la societat han estat escoltes. Dins l’escoltisme han viscut l’estètica que es caracteritza per una certa aspror o manca de poliment. Al mateix temps —coincidència curiosa— les qualitats tàctils de la matèria tosca, l’encant de l’empastament gruixut, cobraven sentit artístic i delectaven.” (5) Francesc Miralles en destaca el regust popular i l’esquematisme. (6) També són de Macià els cartells per a les Fiestas del centenario de la Rambla de Tarragona (1954), que mostra una encantadora escena romàntica; Fiestas de Santa Tecla. Tarragona (1955), amb un infant muntat en un peix i que bufa un corn marí, que ens recorda la pintura de Josep Obiols; i el dels Festivales de España de l’any 1960 (7). Entre molts altres cartells de fires i festes de diverses viles i ciutats, esmentaré el de les Fiestas de la Plaza de la Lana (1956), el segon premi del concurs per a les festes de Sant Eudald, de Ripoll, el 1957, que si més no va ser reproduït a la coberta del programa d’actes (8) o el de les Ferias y fiestas de la Santa Cruz de Figueres (1961).

La relació amb Montserrat, que ja he esmentat, i que també es va posar de manifest quan va ser guardonat al concurs per dissenyar els recordatoris dels “màrtirs” montserratins de la guerra civil, tingué una nova mostra el 1956 en el cartell i la col·lecció de postals que convidaven els fidels a col·laborar en una subscripció per tal de poder fer la campana major del santuari, instal·lada definitivament el 1958. (9)

Però potser els més divulgats dels seus cartells de temàtica religiosa van ser els que va fer per a les campanyes “Pro seminario” i per a la processó de Divendres Sant a Barcelona. La campanya per despertar vocacions sacerdotals (que durant els primers anys, si més no el 1942 i 1943 es va anunciar amb uns cartells carrinclons de Dionís Nadal) va estar monopolitzada ben bé entre 1945 i 1951 per l’eficaç Guillermo Pérez Baylo; en algun moment a final dels cinquanta és Pau Macià qui en pren el testimoni i el tenim documentat pel cap baix entre els anys 1958 i 1962 (10), abans que el 1963 el substituís l’expressionista Francesc Subarroca. També els cartells de la Setmana Santa barcelonina van ser dibuixats sovint per Macià: el 1958 i el 1962, per exemple. (11) I també va ser el 1958 que crea un cartell per a una festa de Glorificación de los Santos de Barcelona, on apareixen diversos sants i santes vinculats amb la ciutat: Eulàlia, Josep Oriol, Madrona, Oleguer…

El lligam amb l’Escola Massana, de la qual va ser alumne i professor, va fer que se li encarregués el cartell de l’exposició comemmorativa del trentè aniversari de l’entitat el 1959. Però segurament l’èxit més vistós va ser el tercer premi obtingut en un concurs convocat per l’Unesco el 1962, tot i que no crec que el seu projecte arribés a ser imprès. La convocatòria demanava mitjans de propaganda que afavorissin la “comprensió” i la “cooperació” entre tots els pobles del món. Segons llegim a la premsa del moment, “Maciá Pons recurre al símbolo de la paloma que se posa sobre dos manos juntas y abiertas; el conjunto va rodeado de círculos de colores que evocan el arco iris.” (12) El primer premi de 500 dòlars va ser concedit “ex aequo” a l’iranià Morteza Tabrizian i el polonès Stanislaw Zagorski, mentre que el cartellista de Les Borges, que s’hi va inscriure amb el nom en català, Pau Macià Pons, va rebre un premi de 300 dòlars. El jurat “se hallaba formado por los delegados permanentes ante la Unesco de la República Federal de Alemania, Brasil, Canadá, Ceilán y Polonia.” (13)

Aquesta és, per ara, una de les últimes mencions a Pau Macià com a cartellista. Només en conec una altra de posterior, quan el 1963 se celebra un concurs de l’any jublilar mercedari per commemorar el 75è aniversari de la coronació de la imatge de la marededéu de la Mercè. El premiat va ser Gerard Carbonell, mentre que Macià va rebre només una menció honorífica. (14) Segur que hi ha encara molts altres cartells que s’han d’afegir a aquesta catalogació i que ens han de permetre conèixer millor la trajectòria artística de Pau Macià.

(1) “Necrología. Fallecimiento del pintor Pau Maciá i Pons”, La Vanguardia, 6 maig 1980, p. 34.

(2) La Vanguardia, 2 maig 1950, p. 14.
(3) La Vanguardia, 28 octubre 1951, p. 13; 1 novembre 1951, p. 14.
(4) La Vanguardia, 23 setembre 1951, p. 14.
(5) Enric Baixeras i Sastre: “Cartells de la Setmana Santa de Tarragona 1928-2000” a: Cartellisme i Setmana Santa a Tarragona 1928-2000, Ajuntament de Tarragona, 2000, p. 12. La notícia de La Vanguardia, 24 setembre 1955, p. 26, que anuncia el premi tarragoní concedit a Macià, el fa també guanyador del concurs per al cartell dels Jocs Mediterranis del 1955, que en realitat va fer José Bort.
(6) Francesc Miralles: “Sobre el cartellisme català. La imposició del Modernisme” a: Barcelona Metròpolis Mediterrània, 3, desembre 1986-març 1987, p. 64.
(7) http://www.tarragona.cat/lajuntament/publics/numeros-anteriors/publics-149/la-troballa
(8) El Ripollés (Ripoll), IV, 89, 11 maig 1957, p. 85.
(9) La Vanguardia, 13 juny 1956, p. 25; 21 agost 1956, p. 14.
(10) La Vanguardia, 24 gener 1958, p. 16.
(11) La Vanguardia, 2 març 1962, p. 25.
(12) ABC (Madrid), 30 juny 1962, p. 68.
(13) La Vanguardia, 12 juliol 1962, p. 4.
(14) La Vanguardia, 19 abril 1963, p. 25.