Informació sobre cartells i cartellistes catalans o actius a Barcelona

AQUÍ HI PODREU TROBAR NOTÍCIES I INFORMACIONS, IMATGES I REFERÈNCIES SOBRE CARTELLS I SOBRE ELS CARTELLISTES CATALANS O ACTIUS A BARCELONA, I MOLTES ALTRES COSES RELACIONADES AMB EL DISSENY GRÀFIC

dijous, 21 d’agost de 2014

La fama esquiva de Robert Cartes — per Santi Barjau

El relat estàndard sobre el cartellisme català modern sol arrencar amb el concurs de cartells de l‘Anís del Mono del 1898 i els primers èxits globals de Ramon Casas (als concursos celebrats a Madrid per les caves Codorniu i a Buenos Aires per l’empresari olotí Malagrida); algunes vegades, afinant una mica més, es comença amb els concursos per a cartells de carnavals o d’exposicions (com la de Belles Arts de Barcelona). Aquest mateix relat s’atura el 1914, amb el concurs de cartells per a la xocolata Amatller: el fet que el guardó es concedís al madrileny Penagos s’interpreta com a símptoma d’una decadència del cartell autòcton que no es revifa fins a l’Exposició Internacional del 1929, o encara més tard, amb l’esclat de la guerra civil.

De tota manera, aquests quinze anys que van del 1914 al 1929 no són pas una etapa sense interès. La mitja dotzena de cartells que se solen recordar, des del vailet de l’ensenyança catalana de Josep Obiols fins als sorprenents cartells de Francesc Galí per a l’Expo del 1929, no ens han de fer oblidar l’existència d’una producció sostinguda i l’obra d’un grapat d’autors força interessants. I al contrari del que alguns cops es pensa, no va disminuir la febre pels concursos de cartells: si durant els anys del Modernisme la premsa en parla amb passió i ara els recordem amb interès, el cert és que durant els anys deu, vint i trenta el nombre de concursos de cartells proporcionalment encara és més gran, però la situació —amb algunes excepcions, polèmiques— està tan normalitzada que semblen tenir un impacte més relatiu.

Algun dia us parlaré més extensament d’aquests concursos. Avui ens fixarem en un cartellista que va participar, amb cert èxit, en moltes convocatòries però que al final no ha obtingut la fama que se li augurava. Em refereixo al polifacètic Robert Cartes i Carreras, que va dividir la seva producció entre els cartells, els ex-libris, el treball del vori o del ferro i l’esmalt al foc. Les fonts d’època, i a vegades també les actuals, li estrafan sovint el nom, convertint-lo en Cortés o Carter, per exemple. (1) La seva estranya vida ha estat estudiada per Andreu Vilasís (2), que es centra sobretot en les innovacions en la tècnica de l’esmalt, però això no ha estat prou per fer que Cartes assoleixi un reconeixement públic. Fins i tot la seva data de naixement està en discussió: la Gran Enciclopèdia Catalana la situa a Barcelona el 1875 mentre que Vilasís, que el va conèixer i en va ser el marmessor, no dubta en fixar la data l’any 1886. Hi ha més consens en afirmar que la mort de Robert Cartes es va produir el 1971.

Compagina les primeres passes en el món de l’art amb una feina de carnisser a Gràcia. En tot cas, una de les primeres referències podria ser l’admissió el 1904, com a soci de número de l’efímer “Círculo de Bellas Artes” barceloní, fundat l’any anterior, i en el qual un Roberto Cartés [sic], és esmentat al costat de Lluís Bagaria, Rafael Martínez Padilla o Josep Dunyach. (3) També el 1904 “Roberto Cortés” rep un premi del Foment de les Arts Decoratives, junt a Joaquim Renart, Francesc Labarta, Darius Vilàs i molts d’altres. (4) No voldria equivocar-me, ja que el nom podria correspondre a un violinista que es deia realment Robert Cortés.

A partir de 1911 estudià a l’Escola Superior d’Arts i Indústries i Belles Arts. Ben aviat, a finals de 1914 obté la seva primera victòria pública al concurs de cartells convocat pel Cercle Artístic per tal d’anunciar una exposició que es va inaugurar el 3 de gener de 1915. (5) El treball premiat, classicitzant, mostrava dues dones nues i pel que jo sé es tracta de l’únic cartell seu que s’hagués arribat a imprimir o, en tot cas, és l’unic del qual en conec un exemplar. Robert Cartes s’havia fet soci del Cercle Artístic el 1910, segons Vilasís. Abans d’aquest primer èxit només l’havíem trobat, aquell mateix 1914, a dos concursos de cartells: el que es va convocar per anunciar la fallida Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques (van ser vencedors els projectes de Joan Llimona, Dionís Baixeras i Josep Triadó però també hi va haver mencions especials, una de les quals va ser per a Cartes) (6) i el que es va organitzar a Caldes de Montbui per tal de trobar un cartell que n’anunciés les aigües termals (el guanyador va ser Josep Triadó, que va rebre 1.000 pessetes pel projecte “Caldombuy”; el segon i tercer premis, de 300 i 200 pessetes, van ser per a Robert Cartes i Antoni Vila Arrufat, pels projectes presentats amb els lemes “A l'hora del bany” i “Lleó” (7). Tot sembla indicar que en tots dos concursos cap dels cartells premiats es va arribar a imprimir. Els projectes de Cartes es coneixen per les reproduccions que en van aparèixer a la premsa i encara són deutors del classicisme que cultivaven tant els noucentistes com els academicistes. En totes dues ocasions resol el cartell amb uns recursos semblants: una composició de figures femenines amb túniques, en un entorn clàssic; i unes inscripcions que recorden la lletrística de Josep Triadó, qui potser va ser professor seu a l'escola de Llotja.


 

Aviat Robert Cartes va començar a ser valorat com una gran esperança del cartellisme, però malauradament els seus projectes no va passar a fer-se realitat mai més. El 1915 queda segon al concurs Guerra a les mosques, després de Francesc Galí; el seu dibuix, una mosca gegantina travessada per una espasa, té un gran impacte visual i es va divulgar a la premsa. (8) Participa amb projectes no consumats als concursos de 1917 per al Pneu Klein (9) que, segons Prat Gaballí, va tenir una segona vida al mercat italià, i per al Carnaval de Barcelona. També és d’aquesta època una portada a la revista Blanco y Negro que reprodueix un original presentat al concurs de cartells de la publicació madrilenya. (10)




El 1919 obté un segon premi al concurs per al cartell de la pel·lícula Aventuras de Arsenio Lupin, per darrere d’Emili Freixas (tot i que algunes fonts l’anomenen Salvador Freixas), que obtingué el primer premi de 1.000 pessetes pel projecte presentat amb el lema “Audaz”. Robert Cartes i Joaquim Martra van obtenir guardons de 200 pessetes pels projectes anomenats respectivament “Ave de rapiña” i “Dominador”. (11) Desconec l’aspecte d’aquesta proposta, com tampoc tinc referències d’un treball de 1920, quan s’ha de repartir amb Rafael de Penagos i Enrique Ochoa les 1.000 pessetes que corresponien al primer premi d’un concurs per a un cartell de l’Agencia Reyes de publicitat (12).

Però sobretot, Cartes obté un dels seus èxits més grans quan guanya el primer premi al concurs de la Lámpara Z, empresa catalana amb fàbrica a l’Hospitalet, que rivalitzava amb les marques estrangeres. El primer premi, de 1.000 pessetes, va recaure en el seu cartell presentat amb el lema “Quants Estalvis!”, superant els projectes de Francesc Labarta, Pasqual Capuz, Ramon Baixeras i Francisco de Cidón. El projecte de Robert Cartes (que tampoc no es devia imprimir en format de cartell, tot i que es va divulgar en postals i vinyetes) mostra una noia amb una bombeta enorme sota el braç.  En aquella ocasió el teòric de la publicitat, Pere Prat Gaballí, que també formava part del jurat, l’elogia especialment pel color. (13) 



És destacable l’intent del Prat Gaballí de promocionar-lo: la seva revista Fama li dedica un article laudatori en el qual es defineix l’obra de Cartes com a colorista i decorativa, s’hi destaca que no ha tingut els èxits que mereixia pel fet “de no pertenecer a ninguna capilla de artistas” i on es reprodueixen diversos projectes. (14) Cartes és segurament l’autor de la marca de l’agència Fama, que també dirigia Prat, disseny que apareix a la capçalera de la revista: una figura mitològica de la fama, vestida amb túnica, amb una trompa; l’estil de la imatge és arcaic i rígid. Per a l’empresa de calefaccions Erebus fa les il·lustracions decadentistes del fulletó Libro del bienestar, imprès per Oliva de Vilanova. (15) El 1923 Robert Cartes rep un accèssit al concurs dels cartells antiblasfematoris de l’Obra del Bon Mot amb una obra interessant que posa en escena la frase "renegar com un carreter", per escàndol de la nena innocent. (16) Després d’aquesta dècada intensiva, la dedicació al cartell sembla que decau, tot i que encara el trobem el 1928 com un dels vocals de la primera Associació de Cartellistes, presidida per Gerard Carbonell. (17)

El cartell de Robert Cartes per a l'Obra del Bon Mot, presentat amb el lema "Mal va qui renega", va obtenir un accèssit i va ser reproduït en colors als Anales de la Caixa de Pensions i en una sèrie de postals. 
A més d’aquesta desena de cartells, i altres obres gràfiques com a exlibrista (18), la major part de la vida artística de Cartes va transcórrer en una marginalitat més o menys voluntària, primer com a tallador de peces d’ivori dissenyades per Enric Bassas Rotchotxo, com les que ja havia exposat a Barcelona el 1922 (19). Més tard, el 1941 ingressa com alumne a l’Escola Massana, on s’inicia en la tècnica de l’esmalt sobre metall, en la qual va treballar obsedit i va crear la tècnica dels esmalts “passats de foc”. Anys després, també a la Massana, experimenta la tècnica del repussat de metall amb martell de banya, activitat que l’ocupa malaltissament la resta de la vida i li acaba esgotant les forces i la visió. La majoria d’aquests treballs s’han perdut ja que, segons afirma Vilasís, “les endreces finals, els exàmens de consciència fets a última hora, varen destruir la majoria dels seus treballs, perquè ell va considerar necessari que fos així”. (20)

La seva vida tràgica i l’escassa obra coneguda, en la qual els cartells ocupen un lloc destacat, el situen en una línia propera a alguns dels artistes més originals del primer nou-cents barceloní (com els “refinats” Ismael Smith, Néstor o Marià Andreu) i posen de relleu la distància entre la promesa dels primers grans èxits que li auguraven fama i reconeixement i una realitat final que pràcticament el va esborrar de la nòmina dels nostres cartellistes.



NOTES

(1) Per exemple és anomenat Josep Cartes al ben documentat article de Francesc Miralles: “Sobre el cartellisme català. La imposició del Modernisme” a: Barcelona Metròpolis Mediterrània, 3, desembre 1986-març 1987, p. 64.

(2) Andreu Vilasís: Robert Cartes i Carreras (1886-1971), Barcelona, Escola Massana, 1973; “Robert Cartes: El esmalte matérico”, Revistart: revista de las artes, núms. 59, 60 i 61 (2001).

(3) La Vanguardia, 27 juny 1904, p. 2.

(4) La Vanguardia, 5 desembre 1904, p. 2.

(5) La Vanguardia, 3 desembre 1914, p. 5.

(6) La Vanguardia, 7 febrer 1914, p. 3; La Ilustración Artística, 16 febrer 1914, p. 130 (amb reproducció dels tres premiats i tres accèssits, un dels quals sabem que era Pere Montanya).

(7) La Vanguardia, 8 octubre 1914, p. 7. Un altre participant no identificat es va quedar a les portes del premi: “El jurado ha hecho constar el sentimiento con que ha dejado de otorgar premio al cartel cuyo lema es «C’est a prendre ou a laisser», por entender que no responde al objeto á que debía destinarse, pero considerándolo una verdadera obra de arte.”

(8) Vell i Nou, segona etapa, I, 5, 15 juliol 1915, p. 3. De tota manera, un breu de La Vanguardia (1 setembre 1915, p. 2) pot donar a entendre que sí que es va arribar a imprimir el cartell de Cartes, que a més es valora d’una manera molt positiva: “El Laboratorio provincial de Higiene de Barcelona nos ha mandado un ejemplar del cartel premiado en el concurso que abrió al efecto, cartel original de don F. Galí, y que parece expresar que hay que huir de las golondrinas antes que de las moscas. Nada decimos del esqueleto representado. / Con ese cartel hemos recibido también otro de los premiados, debido á don R. Cartes, que da mucho más concepto que el anterior de la guerra á las moscas que han de inculcar esos carteles, según el objeto del concurso.”

(9) Actes de la Junta de Museus, sessió de 22 desembre 1917; La Vanguardia, 23 desembre 1917, p. 7.

(10) La Eva Moderna: Ilustración gráfica española 1914-1935 (cat. exp.), Mapfre Vida, Madrid 1997, p. 85, 269. La portada, titulada “La hora del te”, va aparèixer el 27 de maig del 1917 i l’autor hi era identificat com a “Roberto Carter Carrera”.

(11) La Vanguardia, 4 febrer 1919, p. 5; Niu Artístic, II, 10, 15 febrer 1919, p. 14.

(12) A. Reyes Moreno: “El anuncio del anuncio: Un concurso de carteles”, La Propaganda (Vitoria), III, 18, abril 1920, p. 49, 51.

(13) La Vanguardia, 19 octubre 1919, p. 8; P. Prat Gaballí: “El concurso de carteles de la Lámpara Z”, Fama, I, 6-7, febrer-març 1920, p. 122-124.

(14) [Pere Prat Gaballí]: “El arte de Roberto Cartes”, Fama (primera època), I, 2, juliol 1919, p. 26-27 i coberta.

(15) Albert Arnavat: Publicitat Comercial a Reus, I: dels origens a 1939, Ajuntament de Reus, 1996, p. 66, atribueix a Ramon Costa els anuncis d’Erebus firmats amb les inicials RC.

(16) La Vanguardia, 6 maig 1923, p. 7; 31 maig 1923, p. 9 apareix reproduït a la coberta dels Anales de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, III, 14, maig-desembre 1928.

(17) Els restants càrrecs van ser per Josep Alumà (vicepresident), Wenceslau Fernàndez de Soto (secretari), Pere Montanya (tresorer), Manuel Grau (comptador), i Pasqual Capuz com a vocal, al costat de Robert Cartes (Arxiu de la Delegació el Govern a Catalunya, exp. 13672; La Vanguardia, 30 maig 1928, p. 7-8).

(18) Andreu Vilasís: “Robert Cartes i Carreras (1886-1971)”, Ex-libris, VII, 12, gener-juny 1995, p. 19-20.

(19) Exposició d'art: catàleg oficial, Barcelona, 1922, número 215.

(20) Andreu Vilasís: Robert Cartes i Carreras (1886-1971), Barcelona, Escola Massana, 1973, p. [6].